Caràcter tortosí

[Aquest article fou publicat a la revista digital “Surt de Casa” el maig de 20013]

A les Terres de l’Ebre vivim bé. En la meva opinió vivim molt bé. Ja sé que les estadístiques econòmiques, de renda, i coses d’aquestes, indiquen vivim en una zona força deprimida, segons els estàndards a l’ús. Tanmateix jo estic parlant d’una qualitat de vida que no sempre poden recollir aquests estudis quantitatius, malgrat que tenen tota la raó quan recullen els dèficits que patim en infraestructures, equipaments culturals i altres.

 La crisi ha canviat les coses, però fins ara el nostre problema potser és que hem viscut massa bé: tenim un entorn privilegiat de mar, muntanya i camp amb un clima benigne. Independentment de la classe social a la que es pertanyi, molts tenen la “muntanya” on es relaxen de la setmana, un fet que ja va sorprendre Josep Pla quan visità les Tortosa el segle passat, i veritablement saben fruir del bon menjar i de la bona companyia.

El problema de viure massa bé és que finalment molts tortosins i ebrencs ens ho hem cregut. Això és el que reflecteix la resposta a la pregunta “Com estàs?” “Jo?? Molt bé!”. No importa que es faci tan des d’una educada correcció superficial som si es realitza des d’un nivell més íntim: “Jo? Estic molt bé (Au! Anem a xalar)”. Ja no cal parlar-ne més.

Fa uns anys vaig escriure una novel·la, “Els emprenedors”, on, enmig de nombroses facècies, entre altres, afirmava que “la xafarderia és l’esport nacional dels Tortosins”. El pas del temps m’ha fet aprofundir aquesta mirada i ara entenc que, si un practica aquest passatemps, el seu propi ésser íntim en queda afectat. M’explico: si l’eix de la meva vida està en analitzar el que els altres mostren, perquè vull esbrinar que hi ha entre la superfície i el que resta amagat –això és la xafarderia-, aquest escrutini acaba afectant la idea que jo em faig de mi mateix, idea que jo pretenc mostrar al món per a que els altres me la retornin confirmada. Per tant m’he d’esforçar en mostrar que “jo? estic molt bé”. No és tan difícil, ja he dit que aquí gaudim de bona qualitat de vida.

Què passa, però, amb els aspectes foscos que inevitablement tots tenim al nostre interior? Què passa quan el valor de la meva vida depèn en excés de la mirada i la valoració externa? La resposta clàssica diu: apareix la hipocresia, és a dir, simular una virtut que no és té. Em sembla un diagnòstic excessiu. Tortosa ha estat una capital peculiar: ha tingut bisbe, però no governador civil. Tampoc va arribar la revolució industrial amb la intensitat de la resta de Catalunya (per això l’anticatalanisme espanyolista tingué èxit fins fins la mort de Franco) ni tampoc les revolucions culturals a partir dels anys 60 (en part reflectides a la meva novel·la “Els emprenedors” abans esmentada). El classisme i el provincianisme ranci constituent del caràcter de Tortosa no ha infectat tant els pobles del seu voltant, que han gaudit de la seva qualitat de vida més espontàniament, sense la necessitat d’aparentar dels tortosins, alimentant així el menyspreu dels pobles envers la capital i a la inversa. No és tant la hipocresia (que també) com la desconnexió interior el que domina en el caràcter tortosí. Si no visquéssim tan bé, si no tinguéssim tanta qualitat de vida, potser ens hauríem vistos forçats a preguntar-nos “¿Què ens passa, com és que hi ha coses que ens estan anant malament?” Però no hem tingut aquesta necessitat, perquè exteriorment era el contrari.

Conclusió: no mirem a dintre. Encara més, ni tan sols se’ns acudeix que hi ha un àmbit intern que cal mirar i nodrir, només sabem mirar enfora. I quan coses no van bé (no “les meves”, -perquè “jo estic molt bé”-, sinó la ciutat, el territori), caiem en el pessimisme (molt tortosí, també), ens lamentem, culpem als polítics, culpem a qui sigui, fins i tot a nosaltres mateixos. Però culpar no vol dir mirar-se dintre, més aviat és una estratègia fàcil per evitar-ho. Així anem vivint, amb una superficialitat que sovint ratlla la hipocresia; això sí, amb una qualitat de vida envejable.

Deixa un comentari