Categoria: articles

Molts continuen deixant-se seduir per l’esperança que la seva parella acabarà canviant per a millor, acostumant-se tant a ser-hi en una relació tan poc nodridora que, quan apareixen unes engrunes amb el resultat desitjat (sovint desprès d’un bon altercat muntat sobre la necessitat d’una relació més profunda), aquestes engrunes es consideren com una festa, una raó per continuar penjat, per quedar-se esperant i esperant… I mentre esperem, per tant, no fem poc més que anar postposant la nostra vida, enganxant-nos a la nostra esperança (la nostra nostàlgia del futur), com si això fos tot el que mereixem
Traducció Enric Carbó

Associar certes qualitats -com la franquesa interpersonal o la receptivitat- amb “allò masculí” o “allò femení” és una pràctica que val la pena de qüestionar i fins i tot de deixar anar durant un temps. Ésser franca no fa una dona menys dona, no més que ésser receptiu fa un home menys home. Per què cal “generetitzar” tals qualitats? Per què cal ficar-les en aquestes categories tan simplistes? Si a una dona que està essent franca li diem que ella està “en el seu masculí”, també estem implicant –per molt que no ens n’adonem- quelcom sobre la seva feminitat, potser fins al punt d’avergonyir-la per no ser més femenina
Traduït per Enric Carbó

Molts de nosaltres, quan sentim malestar, volem una ràpida resolució que ens faci sentir millor; adona-te’n del teu desig de que s’esdevingui això, i mantingues el teu focus en la teva sensació crua, portant cap al teu cor qualsevol desesper per la solució que hi pugui haver, com si sostinguessis en els teus braços un nen angoixat. És a dir, accedeix a tanta compassió com puguis cap a tu mateix quan el que estàs sentint estigui lluny de ser còmode per tu
Traduit per Enric Carbó

Aconsellar a altres que s’il.luminin o que siguni més positius pot ser una “inducció a que s’avergonyeixin”, per molt bonic que ho puguem presentar. Qué passa si els cal romandre per una estona amb el seu odi, o desesper o depressivitat? Com podem estar segurs de que estaran millor si es poden escapolir de tals estats tan prompte puguin? En tals moments potser nosaltres estem -a través del nostre contacte amb la seva condició enfosquida- començant a sentir-nos més en contacte amb tals estats amb nosaltres mateixos, i volem que l’altre s’escapoleixi de la seva “foscor” per a que així nosaltres no haguem de sentir la nostra pròpia
Traduit per Enric Carbó

“Muchas parejas no resuelven totalmente sus peleas, conformándose en cambio con una resolución parcial, poniéndose cómodos en el territorio entre ellos que ya no está bajo disputa; aquello de lo que no se ocupan es mantenido lo suficientemente lejos para que no amenace la relación. La cosa, sin embargo, no es parar la pelea, sino pelear (con ambos tripas y corazón) el uno por el otro y por la relación, más que en contra del otro.”
Traducido por Alejandro Villar Martín

“Según vamos descentralizando nuestro miedo por medio de volvernos cada vez más íntimos con él, atestiguando sus detalles, sosteniéndolo con más ternura, pueden suceder cosas asombrosas. Sí, todavía nos asustamos, pero no sentimos pánico o corremos como solíamos. Oímos lo que nuestro miedo nos está diciendo, y reconocemos cuanto de esto es solamente nuestro condicionamiento dándose a conocer a sí mismo. ¡Qué alivio cuando dejamos de adoptar automáticamente una orientación problemática al surgir del miedo!.”
Traducido por Alejandro Villar

“Tanto la vergüenza sana como la insana nos interrumpen, exponen, y nos desmoralizan, pero entonces las dos divergen: en la vergüenza sana nos conferimos poder a nosotros mismos para realizar acciones sanadoras, pero en la vergüenza insana nos despojamos de nuestro poder, haciendo poco más que buscar algún tipo de escape o actividad compensatoria. En la vergüenza sana somos conmovidos para realizar la acción adecuada (como reconciliarse), mientras en la vergüenza insana tendemos a congelarnos, convirtiéndonos a nosotros mismos en incapaces de realizar tal acción porque estamos tan ocupados flagelándonos a nosotros mismos que no vemos lo que se necesita ahora mismo.”
Traducido por Alejandro Villar