Trump i les tempestes de l’odi

L’assaig de Charles Eisenstein, traduït per Enric Carbó, aborda la deshumanització en la política, especialment en relació amb Donald Trump per les eleccions de 2024. Eisenstein argumenta que aquesta deshumanització amenaça la societat i proposa sis principis per un líder polític transformador, enfocats en la compassió, la reconciliació i el canvi de sistema.

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

El meu últim assaig va debatre la deshumanització de Donald Trump en el context del suport per part de Robert F. Kennedy Jr a les eleccions de 2024. He descrit com la plantilla de deshumanització, d’alterització, de veure el món a través d’una lent d'”ells contra nosaltres” suposa una amenaça més gran que qualsevol candidat particular; com és un vehicle per a la guerra civil i el totalitarisme; com està destrossant la societat (…)

Les persones amb la independència i la sensibilitat per reconèixer la patologia de l’Establishment i les ortodòxies que el sostenen també es senten repel·lides per la vanitat i la culpa, la grandiloqüència i la mesquinesa, la burla i el menyspreu. Sentim una desalineació fonamental entre l’energia de l’odi i la culpa, i el camí de sanació que ens impulsa endavant. La veritable revolució no és substituir els vells enemics per nous, és veure el món d’una manera completament diferent, ja no a través del prisma de “nosaltres contra ells” (…)

Aquells que voldrien enderrocar l’Establishment han caigut en una trampa. Els mitjans i mètodes (incitar la ràbia i la divisió, posar l’oponent sota la pitjor llum possible, deshumanitzar l’altra banda, etc.) que hem heretat per lluitar contra l’Establishment acaben enfortint-lo. Alimentem encara més les mateixes energies que un estat totalitari farà servir per convertir la població en còmplice voluntari de la seva pròpia opressió. Hi perdem, de totes maneres, tret que utilitzem aquests mitjans amb tanta habilitat que esdevenim l’Establishment en l’acte mateix de derrotar-lo.

En última instància, no busquem una revolució contra el sistema, sinó una revolució del sistema.

Aquí descriuré què ha de dir, fer i en què s’ha de convertir un líder polític per aconseguir una revolució d’aquest tipus. Aquests sis principis no són alguna cosa que es pugui adoptar amb un mer esforç de voluntat. Han de ser corporalitzats, i això normalment només pot passar com a part d’un profund viatge de transformació i sanació. (…)

Per tant, presento els següents suggeriments no només per a Donald Trump, sinó per a qualsevol persona que aspiri a ser un polític transformador, un agent de canvi en l’esfera pública. De la mateixa manera, les ofereixo com a guia de com qualsevol de nosaltres pot ajudar a alliberar la societat de la creixent presó del complex militar-farmacèutic-intel·ligència-acadèmic-mitjans-governamental-financer-ONG-tecnològic-censura-industrial, les seves estratègies de domini i les seves narratives totalitzadores.

1. Reemmarcar qüestions divisives en termes de compassió

Això no és només sobre el llenguatge o la comunicació. Prové d’un hàbit de veure, un hàbit d’indagació. “Com és ser tu?” “Quina és la teva història?”

Per a un candidat anti-Establishment, això és especialment important, primer perquè li permet desafiar les inevitables calúmnies i difamacions com a odioses, racistes, homòfobes, etc.; segon perquè diferencia el candidat d’un sistema que és fonamentalment poc compassiu, un sistema que serveix maldrestrament els valors humans i, de vegades, no ho fa en absolut.

La compassió comença amb la curiositat. “Com és ser tu?” Trump hauria de tenir algunes reunions amb immigrants il·legals recents, educadors afroamericans, activistes pro elecció (a favor de l’avortament), custodis de terres tribals i potser un o dos activistes de pau palestins. Aquestes reunions l’ajudaran a guanyar les eleccions, fins i tot i especialment si no són públiques, perquè ampliaran la seva compassió.

2. Reconèixer generosament les opinions de totes les parts

Això no vol dir que mai no prenguis partit. Però en declarar generosament la posició de l’altra banda, demostres que has escoltat, que els respectes i que la teva posició no ignora la seva.

Què passa amb la teva ideologia quan realment escoltes, escoltes obertament, les històries de les persones que havies desestimat? Normalment es desmorona. Les narratives deshumanitzadores que circulen, tant a l’esquerra com a la dreta, sobre immigrants il·legals, o mares en situació d’ajuda, o activistes pro vida, o treballadors de Planned Parenthood, o pares anti-vacunes, o executius corporatius, o persones blanques, o negres, o trans, o qualsevol altra persona, es dissolen en la complexitat.

Qualsevol que practiqui aquestes dues primeres pautes dissoldrà les narratives simplificadores que cada costat utilitza per a l’avantatge partidista, però que aborten el viatge cap a la no-coneixença que ha de precedir qualsevol política genuïnament nova i unificadora. Són el requisit per a la tercera pauta.

3. Trobar el centre transcendent

El centre transcendent es refereix a idees i polítiques que integren i transcendeixen les polaritats existents, procedents de les veritats i valors subjacents compartits per ambdues parts en una qüestió divisiva.

El centre transcendent no és un punt de compromís entre dos pols; està fora de tots dos. Per exemple, sobre el tema de l’avortament, en la campanya de Kennedy vam nomenar la nostra política “Més opcions, més vida.” Va reconèixer i va prendre seriosament els valors morals en competència (la vida sagrada de l’infant no nat i la sobirania d’una dona sobre el seu propi cos) i va construir una política que serviria a ambdós. La idea era crear condicions més favorables per criar famílies, perquè les dones estiguessin sota menys pressió econòmica per interrompre els seus embarassos. La política era tant pro elecció com pro vida.

Les persones que estan cansades de la retòrica política verinosa i d’odi sospiren alleugides quan senten algú articular el centre transcendent. No només allibera la tensió de la divisió; també aixeca una brisa d’esperança: potser hi ha una solució després de tot. De fet, és l’única esperança, perquè la ira, l’odi i la culpa són cecs a les causes complexes de la situació que hem de contemplar si volem resoldre-la.

4. Centrar-se en sistemes, no en individus

Si bé hi ha molts individus corruptes en posicions de poder, el veritable problema és un sistema que fomenta la corrupció en individus i que en si mateix és corrupte. Un líder transformador reconeix que els executius en corporacions i agències governamentals estan atrapats en un sistema que probablement entra en conflicte amb els seus propis valors, encara que només en siguin conscients de manera vaga. No són l’enemic i no haurien de ser tractats com a tal. De fet, són potencialment aliats, perquè moltes, si no la majoria, de les persones han evolucionat més enllà de la consciència de les seves organitzacions.

Quan les regles i els incentius que governen una organització canvien, les persones dins d’ella també canvien. Quan les narratives ambientals d’un sistema o una cultura canvien, les creences que les persones mantenen dins d’elles també canvien. No congelem les persones en la història de qui han sigut. Les persones percebran el teu respecte o el teu menyspreu. Aquests s’irradiaran a través de les teves paraules, i atraurà o repel·lirà a les persones per a la teva causa

5. Amnistia, no venjança; redempció, no càstig

Una de les caricatures que es projecten sobre els insurrectes populistes és la de l’home fort feixista que empresonarà els seus oponents i acabarà amb la democràcia. Aquesta projecció esdevé molt real en les ments dels seus oponents. Per arribar a l’altra banda de la divisió, l’insurgent ha d’adoptar una postura que desafiï aquesta caricatura. Ha d’evitar la venjança i prometre no utilitzar les agències federals ni els jutjats contra els seus oponents. Ha de crear l’“espai narratiu” perquè una part de la burocràcia s’uneixi a la seva causa, en comptes de reaccionar defensivament davant una amenaça.

Oferint amnistia a funcionaris que revelin els crims, encobriments i secrets que el govern ha mantingut durant els últims vuitanta anys, un líder pot aixecar el vel de secret que permet que el poder corrupte operi. Això no significa “girar full” o oblidar que els crims han passat, ni permetre que els culpables es mantinguin en posicions de confiança pública. Però és la transparència, que comença amb la divulgació, que expulsa el mal de les ombres on prospera. La base del poder de l’Establishment no són ni les armes ni els diners; són les mentides, els secrets i el control de la informació i les narratives. Aquestes es dissoldran amb transparència.

6. Defensar constantment la pau

L’Establishment és addicte a la guerra, no només econòmicament, sinó també perquè requereix un enemic per justificar el seu poder. Arrelada en una mentalitat d’ells contra nosaltres, genera una infinitat d’enemics. Un candidat alternatiu ha de distingir-se clarament de la mentalitat de guerra per tal de cohesionar el moviment popular necessari per al canvi radical.

La guerra, l’ecocidi, la tirania mèdica, l’estat de censura i vigilància, l’explotació econòmica, l’odi racial, la repressió política… tots provenen de la mateixa font. Aquells que vegin a través d’alguna d’aquestes acabaran veient a través de les altres. Un candidat que lluita per canviar algunes d’aquestes mentre es manté lleial a les altres només agitarà una porció del moviment necessari per transformar la societat.

Les pautes anteriors són tots exemples de consciència de pau. Ràpidament es podriran en eslògans si no es manté una postura consistent en defensa de la pau, tant a casa com a l’estranger.

***

No m’esperaria que ningú, i menys Donald Trump, encarnés perfectament aquests sis principis. Jo mateix els oblido molt sovint. Amb cada pas cap a ells, però, entrem més profundament en el territori de la sanació política.

Cohesionen un moviment aprofitant una força més profunda fins i tot que el tribalisme i la psicologia endogàmica de l’Establishment. Invoca un profund desig d’unitat, perdó, sanació i amor. Parlant des d’aquest lloc, es pot desafiar les calúmnies i difamacions que vilipendien “l’altre” i convocar les persones a una pertinença més gran.

Un podria preguntar-se, per què no oferir aquests sis principis a Kamala Harris així com a Donald Trump? Per descomptat, els recomano a qualsevol. No obstant això, una candidata de l’Establishment només pot aplicar-los de manera superficial; d’altra manera no romandrà part de l’Establishment. Pot fer campanya en nom de la compassió, estenent-la a grups favorits, ignorant què oculten les narratives dominants mentre mantenen i fan avançar un sistema global d’extrema injustícia i patiment. Els sis principis desfan aquestes narratives. La seva pràctica ens transforma en agents d’una revolució i no contra el sistema. I calmem la tempesta d’odi que amenaça amb destrossar la societat

Font original

Com sanar la ferida de Gaza

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

El món està sagnant. La força vital s’esmuny per mil ferides, i potser l’hemorràgia més greu és la que prové de Gaza.

La ferida de Gaza supura odi, desesperació i crueltat, filtrant aquests verins pel cos del món. L’odi infecta gairebé totes les converses sobre el que està passant allà; odi i la deshumanització de l’Altre, siguin els palestins aquest “altre”, els jueus o simplement les persones que tenen una opinió diferent. La barbàrie que es veu en els comentaris en línia reflecteix la barbàrie que Hamàs va infligir el 7 d’octubre, la barbàrie contra els palestins que la va precedir i la barbàrie immensament més gran que Israel ha desfermat des de llavors.

La setmana passada, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van rescatar quatre ostatges de Nuseirat a Gaza, provocant una efusiva celebració a tot Israel. Almenys 270 gazans van ser assassinats durant el rescat, gairebé tots civils, una majoria dones i nens. La celebració d’aquest últim crim de guerra només és possible si no es valora igualment tota vida humana; només és possible si el prejudici partidista és més fort que l’ètica humanitària. Aquesta és la purulenta ferida espiritual que mina el cos polític global d’esperança, vida i fe en la humanitat.

Concomitantment amb la massacre de Gaza, se’n desenvolupa una altra de magnitud comparable al Sudan, juntament amb milions d’altres horrors a escala més petita, fins i tot a l’àmbit domèstic. Cada una reflecteix les altres. El que fa especial Gaza és que tots els ulls del món estan posats en ella. Si pot haver-hi pau a la Terra Santa, pot haver-hi pau a tot arreu també. Ningú al món, en cap situació, podrà dir mai més que la pau és impossible.

Tanmateix, la pau sembla realment impossible a Palestina, més distant i amb menys esperança que mai.

Després de passar diversos mesos educant-me sobre la història del conflicte, he tornat al meu instint inicial que la pau no depèn d’establir la visió correcta de la història. Està fora de les justificacions que té cada bàndol. Així doncs, m’agradaria proposar un pla de pau pràctic que permeti a cada bàndol mantenir la història que es conta a si mateix. Cada bàndol pot continuar creient que té raó. Poden conservar això. Alguna altra cosa, però, haurà de ser sacrificada.

A aquells que diuen que aquesta proposta és irrealista, els responc que la pau en si mateixa és irrealista. Requereix un trencament amb el curs normal dels esdeveniments, una interrupció del vell drama d’atac i contraatac, de crim, càstig i venjança, en els que exerceixen els rols de víctima i opressor potser canviïn, però mai els rols mateixos. El que és “realista” és que la història es desenvolupi com de costum. Hi ha un element de miracle quan les parts en guerra trien la pau. La pau fonamentalment requereix elecció, requereix voluntat, per alterar el cicle automàtic de vessament de sang, odi i deshumanització.

No obstant això, per més irrealista que pugui semblar aquesta proposta, no és impracticable. Aquí estan els seus principis bàsics:

1. Amnistia a canvi de desarmament.

2. Presència massiva global humanitària i de manteniment de la pau.

3. Dignitat, esperança i drets iguals per a tots els que viuen a la Terra Santa.

Aquesta llista no inclou el càstig, la venjança, la justícia ni la reparació de greuges històrics. Els dos primers han de ser sacrificats. Els altres emergiran indirectament.

La idea és senzilla, encara que la seva execució pot necessitar procedir en fases: una progressió de passos per a la construcció de confiança sota estreta supervisió internacional. Els punts bàsics són els següents:

– Ambdues parts accepten un alto el foc complet i permanent.

– Hamàs allibera tots els ostatges i renuncia a les seves armes.

– Israel concedeix amnistia a tots els combatents de Hamàs i allibera tots els presos palestins.

– Les institucions internacionals com el TPI i la CIJ concedeixen amnistia a tots els criminals de guerra israelians.

– Les potències regionals (Qatar, Egipte, Iran, Aràbia Saudita, etc.) accepten deixar d’armar Hamàs i altres organitzacions militars, un compromís reforçat per monitors internacionals.

– Aquestes nacions també contribueixen a un cos internacional de manteniment de la pau que entra a Gaza per desmantellar els túnels i assegurar que ambdues parts respectin la treva.

– Una massiva afluència humanitària segueix als mantenidors de la pau — desenes de milers de treballadors d’ajuda per alimentar, vestir i curar els supervivents de la guerra i reconstruir les llars, escoles i infraestructures de Gaza.

Això no és tot. La militància palestina es basa en la desesperació — la percepció que no hi ha esperança per a la dignitat i la igualtat per mitjans pacífics. Per tant, qualsevol pla de pau ha d’incloure un camí cap a aquests ideals. Els joves en particular es tornen cap a la violència quan no veuen un futur viable. Tot i així, en aquest moment, la solució tradicional dels dos estats és impracticable. Els assentaments israelians han tallat la Cisjordània en una col·lecció de bantustans discontinus. Tampoc és acceptable per a la majoria dels israelians la solució tradicional d’un sol estat, ja que faria dels jueus una minoria en el nou estat, just sota la meitat de la població total.

Hi ha, no obstant això, solucions creatives que transcendeixen les concepcions tradicionals de l’estat-nació. Una d’elles és Dos Estats, Una Pàtria, un sistema confederal en què tots els pobles, israelians i palestins, àrabs i jueus, tenen plena llibertat de moviment i iguals drets polítics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani. Les fronteres separaran Israel i Palestina com ho farien en una solució de dos estats, però no hi haurà murs ni punts de control armats. Els colons jueus a Cisjordània podrien quedar-se allà com a ciutadans d’Israel però residents a Palestina i subjectes a la seva autoritat civil; a l’inrevés per als palestins que viuen a Israel. Tots gaudirien de plens drets legals. Jerusalem seria una ciutat unificada, la capital d’Israel i Palestina, una ciutat de pau i pelegrinatge sota la custòdia conjunta de les religions que la consideren sagrada.

Aquest pla demana molt a les persones ara atrapades pel conflicte. Els demana que perdonin l’imperdonable. Cada bàndol creu que té raó i que l’altre ha comès crims imperdonables. En veritat, tots dos bàndols ho han fet. El punt aquí no és que cada bàndol tingui la mateixa culpabilitat en la situació vigent. El punt és que, independentment dels mèrits històrics objectius de cada bàndol, cada un creu en la seva pròpia rectitud. Per tant, cada un haurà d’oferir un sacrifici al Déu de la Pau. El sacrifici consisteix en que l’altre bàndol hagi d’admetre per fi que es va equivocar. El sacrifici consisteix en que els monstres de l’altre bàndol mai siguin castigats. El sacrifici consisteix en corregir certes injustícies històriques. El camí cap a la pau requereix l’abandonament d’aquests objectius.

Per això l’amnistia és un element clau d’aquest pla de pau. L’amnistia és l’equivalent polític del perdó, i el perdó és la font de la pau. Per què? Perquè el perdó significa abandonar el desig, la intenció i la planificació de fer patir a qui t’ha fet mal. Pots sentir-te justificat, però encara així no busques venjança. No busques castigar. Rarament algú cessa les hostilitats perquè hom l’hagi convençut que la seva causa no té justificació. És difícil convèncer algú que s’ha equivocat. És molt més fàcil apel·lar a la part d’ells que, amb raó o sense, no vol fer mal a un altre. Per descomptat, ningú pot forçar ningú, ni tan sols els jueus i musulmans de Palestina, a perdonar-se mútuament. Però com que parlem a nivell polític, només es necessita amnistia com a primer pas. No només dóna als criminals de guerra una alternativa a la lluita a mort, sinó que interromp el cicle de venjança que fa inevitable la futura guerra.

És improbable que ni els israelians ni els palestins es desprenguin de les narratives històriques en les què tenen la raó i l’altre bàndol està equivocat. He intentat canviar l’opinió d’un home (Robert F. Kennedy Jr.) immers en una narrativa “pro-Israel” i en la majoria de casos no ho he aconseguit. Pot contrarestar qualsevol punt recorrent al que jo considero una “història prefabricada”, un conjunt de pseudo-estudis tendenciosos i fets seleccionats dintre d’un univers alternatiu d’instituts sionistes, centres, departaments universitaris i think tanks. Sens dubte, ell creu que jo també m’enganyo amb el meu recurs a autors com Rashid Khalidi, Ilan Pappe, Norman Finkelstein i Max Blumenthal. Si no puc canviar l’opinió d’un home, que ni tan sols és una part del conflicte, quina esperança hi ha d’aconseguir la pau per aquest camí? Hem d’apel·lar a alguna cosa més enllà de la raó. Hem d’apel·lar a la repugnància que diu: “No m’importa si la massacre està justificada, ha de parar de totes maneres!” Què sap un nen sagnant sota les runes de justificacions? He renunciat a canviar l’opinió de Kennedy sobre aquest tema, però tinc fe en la bondat del seu cor i el seu poder per orientar-lo cap a la pau.

Els éssers humans poden persuadir-se de les narratives més absurdes, especialment quan aquestes narratives ofereixen una identitat moral i exploten la necessitat d’acceptació i pertinença. Una de les narratives més primitives és la que dirigeix la multitud enfurismada cap a la seva víctima. La propaganda de guerra elabora aquesta narrativa primordial de violència sacrificial, la vesteix amb tot tipus de raons i ètiques. Es necessita un gran coratge per desafiar la multitud. Qui ho fa, corre el risc de ser la següent víctima de la seva fúria. Bé, coratge literalment significa una capacitat del cor. Certament, hi ha aquells tan impregnats d’odi que els seus cors ja no tenen capacitat per a la compassió. Alguns d’ells estan en posicions de lideratge al món. En la mesura que els seus cors estan tancats, només poden respondre a la pressió, l’interès propi i la força. Però la majoria de la gent, fins i tot entre la classe política, té suficient capacitat de cor per poder tenir compassió.

Aquí és on resideix l’esperança. Resideix en el que he anomenat perdó — abandonar l’objectiu de fer mal a l’altre independentment de com de justificat es senti, i mirar cap al futur en lloc del passat. El pla que he esbossat només és realista en la mesura que la gent de tots els bàndols puguin tenir coratge. És realista només si podem reconèixer aquest aspecte de la naturalesa humana i demanar que s’expressi. Aquesta és l’essència del lideratge per la pau. Un líder per la pau encara pot tenir opinions sobre quin bàndol té raó i quin està equivocat, però actua des quelcom superior. I amb el temps, com a funció de la humanització de l’altre bàndol, aquestes opinions inevitablement es suavitzen.

Que quedi clar: el perdó no significa oblidar o fer veure que alguna cosa no va passar. No significa permetre que continuïn l’abusador o la injustícia. Per tant, a l’amnistia política l’han d’acompanyar passos concrets i verificables cap a la seguretat, la dignitat i els drets humans

Pot semblar que el pla de pau que he esbossat requereix molt més sacrifici per part d’Israel que dels palestins, que finalment assolirien els objectius de dècades de lluita: dignitat, drets iguals i una pàtria. De fet, els jueus d’Israel guanyarien alguna cosa igualment important —l’objectiu al qual suposadament es dedica la guerra a Gaza—: la seguretat. No és cap mesura de seguretat l’haver de supervisar constantment una població captiva, una bomba de rellotgeria de ressentiment sempre a punt d’explotar en una ràbia desesperada. La vigilància ininterrompuda no és cap seguretat veritable. La veritable seguretat és el veïnatge, les bones relacions, la tranquil·litat. A més, l’objectiu declarat de la guerra d’Israel (que en gran part és un pretext per a un objectiu de neteja ètnica que ve de lluny) d'”eliminar Hamàs” és impossible. Amb cada massacre, amb cada atac aeri, amb cada sospitós desaparegut a les presons d’Israel, neix un nou membre de Hamàs en la persona del fill, germà o nebot de la víctima. En termes més generals, les polítiques repressives engegades en nom de la seguretat alimenten el foc del ressentiment que fan necessàries aquestes mateixes polítiques.

Certament, hi ha elements dins Palestina que no busquen dignitat, igualtat i una pàtria, sinó l’extermini dels jueus. De la mateixa manera, hi ha elements dins Israel que no busquen seguretat, sinó un Gran Israel ètnicament netejat. Si aquests antisemites i judeofeixistes aconsegueixen el que volen, mai no hi haurà pau a la Terra Santa. Aquests individus s’alimenten mútuament i depenen uns dels altres per existir. Es porten a nous extrems de barbàrie.

Com que aquestes persones avui estan al poder, la intervenció internacional és essencial per resoldre el conflicte actual. Aquestes persones, especialment a Israel, representen l’actitud general del poble, una majoria del qual diu en enquestes que l’IDF està utilitzant massa poca potència de foc a Gaza. Israel no aturarà la guerra per si sol, ni revertirà les polítiques opressives que la van causar. Cal que el món deixi de permetre-ho. Els Estats Units, en particular, han de deixar de proporcionar les armes que permeten la seva continuació. Un embargament total d’armes ofensives a totes les parts del conflicte és aplicable si les potències regionals i globals es prenen seriosament la qüestió. Amb l’addició d’altres sancions, el món pot forçar aquells que tenen el cor tancat a acceptar aturar la guerra, temporalment. Però la pau és més que la cessació de les hostilitats. Ha d’haver-hi un camí cap a la resolució de les condicions que van generar la guerra en primer lloc. Per això és indispensable una transformació audaç de la Terra Santa en la línia dels Dos Estats, Una Pàtria.

Alguns poden dir que només les víctimes de la violència — no un observador extern com jo — tenen el dret de renunciar a la venjança. El que em va moure a escriure aquest assaig, però, va ser precisament això, un relat que vaig llegir en algun lloc d’un home palestí a Gaza que s’estava morint de les ferides que va patir durant la captivitat israeliana. La majoria de la seva família també havia estat assassinada. No obstant això, va dir: “Perdono Israel. Perdono aquells que han fet això.” Potser va entendre que hi ha un tipus de justícia més elevada que el càstig o la venjança, un tipus de justícia més elevada que corregir errors passats. És prevenir errors futurs, no només per al seu propi poble, sinó per a tots els pobles. Si això es pot aconseguir, llavors cap de les víctimes d’aquesta horrible guerra haurà mort en va.

Font Original: https://charleseisenstein.substack.com/p/how-to-heal-the-wound-of-gaza

Troba el fil comú

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

Fragments d’assaigs i discursos meus, que vaig descobrir al meu canal d’Instagram. Ho comparteixo amb vosaltres mentre elaboro un assaig ambiciós espero compartir-lo aviat:

1. Si ataques el símptoma sense abordar la causa, estàs en un estat de guerra interminable.

2. La majoria dels comportaments que condemnem provenen d’una crisi de ser, de pertinença i de connexió.

3. Quan la riquesa se separa de l’acumulació, i es refereix a l’abundància de les relacions, la riquesa de cada persona fa que tothom sigui més ric.

4. La mentalitat de guerra satura la nostra societat polaritzada, que preveu el progrés a conseqüència de la victòria: la victòria sobre un virus, sobre l’ignorant, sobre l’esquerra, sobre la dreta, sobre les elits psicòpates, sobre Donald Trump, sobre la supremacia blanca, sobre les elits liberals. Cada costat utilitza la mateixa fórmula, i aquesta fórmula requereix un enemic. Així que, de manera obligada, ens dividim entre nosaltres i ells, esgotant el 99% de les nostres energies en un estira-i-arronsa infructuós, sense mai sospitar que el veritable poder malèvol podria ser la fórmula en si.

5. Cada elecció que fem individual i col·lectivament és una mena de pregària que ens alinea amb una realitat i un futur determinats. És una declaració del que un ésser humà fa en aquesta circumstància. Diu: «Aquí hi ha qui vull ser. Aquí està el món en el qual vull viure»

6. La realització definitiva del programa de la civilització del control seria triomfar sobre la mateixa mort. Com que fracassa, la societat moderna es conforma amb un facsímil d’aquest triomf: la negació en lloc de la conquesta. La nostra és una societat negadora de la mort, des de l’ocultació de cadàvers, fins al fetitxisme per a la joventut, fins al segrest de gent gran en residències de la tercera edat.

7. La història de nosaltres i ells, del que té justificació i del que no, dels bons i dels dolents, aniquila la compassió des de l’arrel.

8. Com que la Nova Era (New Age) no és la culminació triomfal del “progrés” de l’era actual, expressa una història del món completament diferent, una història diferent de l’ésser humà, una història diferent del jo i una història diferent del que és real.

9. La proliferació de sectes i teories conspiratives reflecteix l’absurditat cada vegada més desenfrenada de la realitat oficial, i de les mentides i la propaganda que la mantenen.

10. Quan el jo s’entén com relacional, interdependent, fins i tot interexistent, llavors sagna en l’altre, i l’altre s’implica en el jo. Entenent el jo com un lloc de consciència en una matriu de relacions, hom ja no busca un enemic com la clau per entendre cada problema, sinó que es busquen els desequilibris en les relacions.

11. La compassió és bàsicament sentir què és ser una altra persona. És l’experiència d’identificar-se amb algú altre i saber com és ser-ho. Prové de la pregunta, com és ser tu? Quines són les condicions que t’han convertit en qui ets? I com puc participar en l’evolució d’aquestes condicions?

12. Mitjançant el control de la informació, les institucions dominants enginyeren el consentiment públic passiu a la matriu de percepció-realitat que sosté el seu domini. Com més èxit tenen en el control de la realitat, més irreal es torna, fins a arribar a l’extrem on tothom fa veure que s’ho creu quan de veritat ningú ho fa

Font original

A %d bloguers els agrada això: