El filòsof T. W. Adorno va generar un gran impacte quan va escriure després de la Segona Guerra Mundial:
“La crítica cultural es troba davant del grau últim de la dialèctica entre cultura i barbàrie: escriure un poema després d’Auschwitz és bàrbar. I això també corroeix el coneixement que explica per què avui és impossible escriure poemes.”
Aquestes paraules d’Adorno formen part d’un debat que durant dècades —si més no a Occident— hi va haver sobre com fou possible allò, i sobre les seves conseqüències. Jo em pregunto, com Adorno, què passarà al món després de Gaza, què passarà amb la cultura, amb l’art, ara que som a l’època de la intel·ligència artificial i dels senyors tecnofeudals. Una altra diferència és que Auschwitz va ser alliberat per l’Exèrcit Roig, i tampoc sembla que els habitants de Gaza tinguin cap perspectiva de ser alliberats per ningú.
Un dels temes més discutits del segle passat fou sobre el grau d’ignorància i de responsabilitat dels que no van participar directament del genocidi, perquè els nazis ho van fer d’amagat. A Gaza, malgrat l’objectiu acomplert d’assassinar tots els periodistes possibles, a la pantalla del mòbil podem veure una mica del que passa. Amb el temps probablement sabrem més horrors que ara s’han pogut tapar.
Què genera en la nostra psique col·lectiva el fet de contemplar l’horror mentre consumim les justificacions (“és que Hamas… és que el dret a l’autodefensa… és que…”) que continuen alimentant la matança? Com ho viuen les generacions noves, aquesta actualització del clàssic esquema de demonitzar un grup sencer a partir de delictes concrets per justificar un genocidi? Em pregunto si el deteriorament general de la salut mental hi tindrà alguna cosa a veure, com apunta aquí C. Eisenstein, quan diu que els franctiradors tenen sort perquè, en veure pel visor com rebenta el cap de la víctima que assassinen, poden posar rostre al que turmenta els seus malsons, a diferència de la resta del país, que pateix ansietat, addiccions, suïcidi, violència domèstica o les malalties similars que sovint afligeixen els perpetradors.
Passi el que passi, després de Gaza, en contrast amb el que va passar amb Adorno i companyia, no crec que ara sigui un debat entre filòsofs europeus o occidentals. Els palestins estan pagant pel genocidi que Europa va cometre el segle passat. Europa, en comptes d’assumir responsabilitat, va assumir culpa, amb la conseqüència que ha emparat totes les decisions preses pels colons jueus europeus que van emigrar a Palestina. Els europeus som part de la massacre, no pas mers espectadors.
A la guerra de Troia, Homer feia poesia d’una matança. Més tard, la història ja no ha fet poesia, sinó que ens ha horroritzat, tant amb cròniques antigues, com la nit de Sant Bartomeu, com amb cròniques modernes, com la violació de Nanking, l’Holocaust o el genocidi armeni. Que sigui un problema de la condició humana no significa diluir la responsabilitat individual dels perpetradors. Suposo que, gràcies al padrinatge nord-americà i europeu, els criminals de guerra israelians se senten impunes per prosseguir la massacre. Potser, com Pol Pot o els joves turcs, podran escapolir-se i mai enfrontaran un tribunal. Tanmateix, les preguntes sobre la civilització humana i la barbàrie seguiran, i la vergonya per la nostra humanitat compartida i el dol per tanta salvatgia també seguiran. I, com més tard Adorno va reconèixer, la poesia encara tindrà una funció en el futur.
