Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/navigating-the-waters-of-complexity/
-Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó
Com podem deixar de repetir patrons del passat? Thomas Hübl explora què caldrà perquè les persones i les societats responguin amb maduresa a l’atmosfera actual d’estrès col·lectiu i no cedeixin a les forces polaritzadores i fragmentadores.
En les nostres vides i en les nostres històries, veiem patrons que es repeteixen i sovint reaccionem de maneres poc saludables. Per abordar aquests problemes col·lectius, hem de mirar cap a dins: revisar com estem quan ens sentim activats, i desenvolupar una perspectiva més fluida i integrada
Thomas comparteix com integrar les nostres ferides, encarnar-nos i desenvolupar un món interior més madur pot portar a una major claredat, compassió i capacitat per gestionar l’estrès. La nostra experiència interior té un efecte ecosistèmic, així que hem de crear espais, pràctiques i rituals —una arquitectura de sanació per processar el nostre passat. Només aleshores podrem avançar fluidament cap al futur i convertir-nos en els ancians savis que el món tant necessita.
Thomas Hübl: Hola i benvinguts a Point of Relation. El meu nom és Thomas Hübl, i avui vull parlar d’una cosa que crec que molts de nosaltres sentim ara mateix: que hi ha molt d’estrès col·lectiu, fragmentació col·lectiva, política i social, i polarització. Crec que tots necessitem, sobretot, una bona pràctica interior per mantenir-nos connectats, i d’alguna manera, madurs en les nostres respostes, en lloc de reaccionar impulsivament. I també per poder accedir a una resposta emergent, és a dir, una resposta que tingui un futur i que no es limiti a reproduir allò que ja hem fet en el passat. La raó per la qual parlo tant del trauma col·lectiu és que veiem, igual que en la vida individual, que desenvolupem aquests patrons, i les nostres identificacions inconscients amb el dolor del passat generen aquests patrons. Aquests patrons es repeteixen una i altra vegada. Molts sabem com se sent això quan tenim discussions en les relacions, problemes recurrents a la feina o experiències de tensió en el teixit social, independentment de la nostra ideologia política o d’altres factors.
Fins i tot amb les nostres veus internes, amb els nostres processos interns, hi ha patrons recurrents de pensament, mentalitats, patrons emocionals, pors recurrents, ansietats, vergonya, ràbia, el que sigui, dol. I, de manera similar a la nostra experiència individual, la psique col·lectiva, -com l’inconscient de les nostres societats, l’inconscient de la nostra experiència col·lectiva-, està sotmès al mateix procés: la compulsió a repetir grans patrons. Una frase que descriu això és que la història es repeteix. Sí, la història es repeteix, quan mirem enrere en la història, veiem certs patrons que es repeteixen una i altra vegada, conflictes que tornen a sorgir, polaritzacions, divisions polítiques.
Avui m’agradaria tornar a parlar-ne, ja que és un tema molt present. I quan mirem els nostres canals de notícies, quan mirem les nostres xarxes socials, veiem quanta polarització hi ha. La polarització, per una banda, és un símptoma, el símptoma és que veiem polarització. Però quan mires una mica més profundament, llavors veus que hi ha una força polaritzadora o fragmentadora que crea aquests símptomes a la superfície. De la mateixa manera que, quan ens sentim activats emocionalment, no sentim el nostre trauma directament, sinó que experimentem els seus efectes, els seus símptomes.
Així que, quan fem servir els nostres desencadenants emocionals, primer de tot, quan alguna cosa em desencadena, m’ho pregunto: quina és la meva relació amb els meus desencadenants? Penso que sóc una mala persona quan em em sento activat emocionalment i que hauria d’estar sempre connectat i en un estat d’equanimitat i d’obertura? O som éssers humans: Ens desencadenem de tant en tant, i els desencadenants són senyals de creixement. Si no ignoro els meus desencadenants, sinó que els faig servir com una eina de desenvolupament personal, aleshores cada vegada que em sento activat emocionalment puc aprofundir i preguntar-me què està passant realment.
Quan mirem una mica més profundament què de debò està passant, sovint descobrim que ja no estem responent al món des d’una perspectiva madura, sinó que en realitat estem reaccionant. Estem en un mode reactiu que prové de parts més joves de nosaltres mateixos, parts immadures no integrades que poden tornar a desencadenar-se. Sembla que de vegades parlem amb algú, -primer és la persona A i dues setmanes després és la persona C-, però és el mateix desencadenant.
Aleshores veiem que en realitat no està tan relacionat amb l’especificitat de la situació. Està relacionat amb l’especificitat del meu desencadenant. Tota mena de persones poden activar-ho: algú pot dir alguna cosa i em sento ferit, algú pot dir alguna cosa i em sento espantat, algú pot dir alguna cosa i em sento avergonyit. Així que no és tan específic de la situació, sinó que és més específic de la meva experiència interior de la situació. I això és el que podem canviar. És per això que sovint dic que el futur té el poder de reescriure el passat. Quan diem això, ho podem afirmar perquè el passat no és només allò que va passar fa un any, fa 10 anys ofa 50 anys. El passat també és com vam experimentar allò que va passar, com la gent va experimentar la Segona Guerra Mundial, com la gent va experimentar certes crisis al món. Aquest és el passat congelat, aquest és el contingut del trauma que podem canviar, que el futur pot reescriure.
Puc treballar en el meu trauma infantil, que pertany el passat, però també com de nen vaig experimentar la manera en què m’han educat. Parlem del que va passar i de com vam experimentar el que va passar, i això que vam experimentar està subjecte al canvi, perquè la història és la història, els fets són els fets. El curs dels esdeveniments és el curs dels esdeveniments. Però el passat congelat en nosaltres, el passat que no vam poder integrar com aprenentatge, aquest aprenentatge encara està congelat en nosaltres, encara pot desencadenar-se i sovint ho fa. Molts de nosaltres sabem com se sent quan ens desencadenem periòdicament, i també que llavors ja no responem al món des del potencial de la nostra intel·ligència. Reaccionem des de la reactivitat del passat, amb mecanismes de lluita, fugida, congelació o submissió, i aquests mecanismes no contenen el nostre potencial. No contenen la nostra intel·ligència, no contenen l’emergència d’una resposta nova.
Podem veure-ho quan tenim una discussió en una relació íntima, o en l’experiència laboral: ja havíem establert aquestes coses i ara les estem dient de nou. I llavors diem, «oh, però aquestes coses no canvien». No és que passi una vegada, és que és repetitiu. Quan mirem la societat, també veiem que hi ha patrons repetitius. Potser tenen un període de temps més llarg, potser no són tan freqüents. Alguns ho són, però altres són més llargs. I així la repetició triga més a tornar a succeir. Òbviament, si no fos així, no diríem que la història es repeteix. Coneixem aquests cicles. Per això necessitem dues vies. Necessito una pràctica individual per treballar sobre mi mateix, una mena de programari intern que sigui capaç de processar la meva experiència diària. Com més fluida i integrada sigui la meva perspectiva, més amplada de banda tinc per nedar en la complexitat. És molt important perquè estem vivint en un temps cada vegada més complex i necessitem aprendre a nedar en la complexitat. Però per poder nedar en la complexitat, necessitem un jo integrat. Com més integrat estigui el nostre jo, més serà un recipient capaç d’acollir el món. Com més integrat estigui el jo, més món podrà contenir dins seu, el que significa que puc mantenir-me relacionat amb els esdeveniments que estan succeint.
Si no, aleshores tinc molts valors i idees genials, però no puc viure’ls. Intel·lectualment entenc moltes coses, llegeixo molts llibres, escolto molts podcasts, faig moltes coses. Intel·lectualment sóc fantàstic. Ho tinc tot clar, però en realitat a la vida quotidiana no puc viure-ho. La meva comprensió cognitiva i la meva realitat són dues coses diferents. Això vol dir que la meva pràctica consisteix a encarnar allò que sé i aprendre a viure-ho emocionalment, físicament, en les relacions, ancestralment i espiritualment.
Al mateix temps, l’altra defensa contra la complexitat és simplificar la realitat, com una simplificació del món. Nedar en la complexitat significa que nedo en un riu i aprenc a nedar amb habilitat i sóc interdependent amb aquesta complexitat. Sóc interdependent, la complexitat del món no és una cosa externa. Si és una cosa externa, m’aclaparo. Està bé sentir-se aclaparat, però és important que sàpiga què significa aquesta separació.
La complexitat no és allà fora. No és que el món sigui complex, que el món allà fora sigui complex. No, això ja és un símptoma d’una mena de sobrecàrrega en algun nivell de mi mateix, que no sóc capaç d’acollir el món dins meu. Llavors l’existència del món dins meu, i l’existència del món, aparentment fora de mi, són dues coses diferents. Per tant, menys món del que realment existeix pot aterrar dins meu. Com més integrat estigui el meu jo, més obert estaré a aprendre. Tindré accés al sorgiment i estaré en una relació fluida amb la complexitat. Així que la integració i la maduració del jo són molt importants. Necessitem pràctiques per integrar-nos, aquest és un viatge de tota la vida, no és una solució ràpida. Ens anem fent més madurs com a adults, continuem aprenent i desenvolupant-nos i ens tornem més savis. Com ens tornem més savis? Integrant les dificultats que trobem pel camí. Finalment, si realment ens polim, si el viatge de la nostra ànima ens poleix, enfrontem els nostres reptes i els integrem com a aprenentatge, potser acabarem convertint-nos en ancians de la societat, en persones sàvies.
Quan hi ha desconnexió amb el cos, com el tenir grans idees, però llavors el recipient encara és massa petit per contenir-les, o bé amb la simplificació, agafant un tros de realitat, llavors dic: «d’acord, així és com són les coses». La interdependència amb la complexitat no es tracta de que ho sàpiga tot sobre la complexitat, aquest tampoc és l’objectiu. És com si una part del super-ordinador intentés saber completament com funciona el super-ordinador i intentés controlar-ne la complexitat. No, tanmateix tinc accés a les dades del super-ordinador perquè estic nedant en ell. Aquest és un estat de flux diferent. Quan estic en un estat de flux, estic nedant en la complexitat, cosa que vol dir que, de vegades hauré d’aprendre, de vegades tinc alguna cosa per ensenyar. Podré gestionar els reptes que apareixen a la meva vida. Demanaré ajuda quan la necessiti. Ho esbrinaré per mi mateix, quan necessiti resoldre-ho per mi mateix. Estaré en una relació més fluida amb les experiències i el desenvolupament de la meva vida.
Això, en el treball, és molt preuat. Al mateix temps, si els individus i els ecosistemes no són dues coses separades, sinó que són interdependents, això significa que el meu desenvolupament interior es convertirà en una propietat ecosistèmica. Formaré el meu ecosistema en relació amb la gent en funció de la meva maduresa. Si sovint sóc regressiu, si sovint estic en modes reactius, així serà la meva vida. Si actuo de manera més conscient i receptiva, així serà la meva vida, perquè hi ha més compassió, més claredat, més capacitat de dir sí i no amb determinació. Hi haurà més encarnació, més responsabilitat, més generositat, calidesa i cura. Hi ha moltes qualitats de la maduresa que co-crearan l’atmosfera de l’ecosistema al meu voltant. Totes les persones, i no només les persones, sinó també totes les plantes, tots els animals, el planeta, l’ecosistema del qual jo formo part.
Això, crec que també és cert per al mateix ecosistema. La dimensió col·lectiva igualment necessita atenció, perquè els col·lectius s’han ferit i fragmentat per impactes a gran escala. Aquesta atenció ens necessita. No es tracta només de que jo formi part del “nosaltres”, sinó de la capacitat de construir espais col·lectius de testimoniatge, rituals col·lectius, una arquitectura col·lectiva capaç de processar les ferides més grans, el cop al teixit social, com Kay Ericson va anomenar el trauma col·lectiu. És un cop. La fragmentació del teixit social de la societat i els efectes posteriors d’aquest cop són la nostra tasca pendent. El llegat de la immigració, el llegat del racisme, el llegat del genocidi dels nadius americans, l’Holocaust, els genocidis arreu del món, les guerres mundials, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, només per nomenar-ne alguns.
Des d’Àsia fins a Àfrica, Austràlia, Amèrica Llatina, a qualsevol lloc del món. Per descomptat, a Amèrica del Nord, veiem ferides del colonialisme arreu del món. Les nostres societats tenen cicatrius a gran escala, porten cicatrius profundes. Hem nascut en aquestes realitats, i sovint normalitzem aquestes ferides al teixit social. Aquesta és la societat que coneixem. No la coneixem d’altra manera perquè hem crescut en ella, hem nascut en aquest món, així que aquest és el món que coneixem. Hi ha la part integrada d’aquest món, que de totes maneres és emergent perquè la realitat integrada és emergent. La realitat no integrada no és emergent, és repetitiva, continua reproduint-se. Sovint ens trobem barallant-nos i discutint, és la compulsió de repetició de la vida, que és una pèrdua de temps perquè d’aquesta manera no podem canviar.
El que ens ajuda a canviar és construir una arquitectura, construir rituals i espais de sanació, on ens reunim i diem: com a ciutadans, tenim la responsabilitat de cuidar el llegat en què hem nascut, això no s’ha acabat. Podem dir-nos el que vulguem: «mirem cap al futur. Vegem un futur més brillant. Anem-hi» Sí, això és genial. Però la compulsió de repetició és com si conduïssis per l’autopista i veus el cartell de sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51 i va a una certa ciutat, i així successivament. Així que el passat no integrat apareixerà de nou davant teu, i no hi ha cap altra sortida que frenar, prestar atenció al passat.
El passat que és recurrent és repetitiu, no el passat que molta gent anomena història perquè la història integrada és el moment present. La història integrada no ens destorba en aquest sentit. La història no integrada és la que està interferint en la meva experiència del present. Són les ansietats del passat les que interfereixen en les meves decisions d’avui. La base d’algunes de les decisions socials, polítiques i d’altres que prenem són les ansietats del passat. No és que prenguem aquestes decisions des de la llibertat. Ens diem que som realment lliures, però la llibertat no és només que puc fer el que vull. La llibertat és la capacitat de portar el nostre jo emergent al moment present i a una interrelació amb el món. I la llibertat significa tenir ara una elecció, no reproduir el passat i anomenar això llibertat.
Això no és llibertat. Això és estar lligat inconscientment a comportaments, mentalitats i maneres d’actuar i viure que estan marcades pel passat . Per concluir, el que avui assenyalo és, d’una banda, la bellesa i la importància de fer la nostra feina individual d’integració per madurar, per integrar-nos, perestablir-nos més fermament en una perspectiva adulta. Des d’aquesta perspectiva adulta, tenim molta més fluïdesa, llibertat, elecció, capacitat de resposta, relació i resiliència per afrontar l’estat actual del món. Creem la responsabilitat ciutadana de dir, tots hem nascut, no importa en quin país del món, en un llegat determinat. Hem nascut en un llegat que els nostres avantpassats, les persones que ens van precedir, no van poder integrar, van patir, o van generar trauma. Això forma part de la nostra tasca. Algú ha de netejar la sala d’estar.
Fer voluntariat i participar en la neteja de la sala d’estar col·lectiva ens ajudarà a prendre decisions diferents, ens ajudarà a crear un nou moviment o a tenir una comprensió integrada de qui som com a societats, qui som com a humanitat, qui som com a planeta. Crec que això és realment emocionant, però hem de tenir rituals per a això. Hem de construir una arquitectura per fer-ho, perquè aquesta arquitectura encara no existeix.No existeix a un nivell generalitzat.
Quan jo, com a ciutadà, dic: sí, faré la meva part, no he de netejar tota la sala d’estar perquè hi ha milers de milions persones vivint a la mateixa sala d’estar que anomenem humanitat. Però si cada un de nosaltres fa una mica, o almenys prou de nosaltres en fem una mica, llavors la sala estarà cada cop més neta i més lluminosa, més oberta, més amorosa, més compassiva, menys fragmentada, menys polaritzada. Ens podrem veure millor els uns als altres perquè no hi haurà tanta boira a la sala d’estar, la comunicació millorarà, la col·laboració global millorarà. La justícia i la integració dels diferents nivells de les societats milloraran. Hi ha tants efectes guanyador-guanyador-guanyador (win-win-win) en netejar la nostra sala d’estar col·lectiva. Parlaré més específicament de la segona part en el proper episodi en solitari de Point of Relation. De moment, us deixaré amb aquestes inspiracions avui i també us convido a veure on us trobeu en el vostre viatge interior i en la vostra capacitat de ser part d’un “nosaltres”, que no és només «jo en un grup» o «jo en la societat que m’envolta». La capacitat de ser part d’un “nosaltres” té moltes capes de creixement fins que tornem a sentir que som com una xarxa interdependent.
Aquesta xarxa interdependent té moltes dimensions de flux i pot generar una col·laboració meravellosa per resoldre els problemes contemporanis. Us deixo amb aquesta inspiració avui, i espero que ressoni amb la teua pròpia comprensió i desig de com, com a col·lectiu, podem cuidar els llegats que ens han arribat i contribuir a un món més gran i més lluminós.
Traducció: Enric Carbó
