Per Charles Eisenstein. Font original: https://charleseisenstein.substack.com/p/the-myth-of-tara
Traduït per Enric Carbó
L’Home-Món és l’ésser col·lectiu de tota la humanitat en el seu aspecte masculí, la superànima de la humanitat. És un ésser immens i magnífic; cada home que ha existit és una de les seves cèl·lules.
No fa pas gaire, estava ple de vigor i entusiasme, delerós de crear, delerós de construir coses més grans i més altes, millors i més abundants, sense parar esment en les conseqüències. Però recentment ha contemplat el cos de la Terra, la seva mare, la Mare Gaia, i els primers indicis d’inquietud s’han convertit en dolor i alarma. Perquè és evident que la Mare Gaia està molt malalta.
Un dia, l’Home-Món va a veure la Mare Gaia i li diu: «Mare, no estàs bé. Tinc por per tu. Crec que he pres massa coses i que ho he fet de manera massa irresponsable. Digues-me què puc fer.»
Ella respon: «No és que estigui simplement malalta: m’estic morint. I quan mori, quan l’esperit que m’anima hagi abandonat el món, els sistemes de vida de la Terra col·lapsaran. Les balenes moriran. Els peixos moriran. Els oceans moriran. Els boscos, les granotes, els insectes: tot desapareixerà. Tot tret de vosaltres, els humans. No morireu, però estareu sols, fill meu, sols a les vostres ciutats climatitzades, menjant aliments cultivats en laboratoris, amb tan sols simulacions digitals de la vida que haureu destruït.»
«Això és terrible! Oh, mare, no hi ha cap esperança? Intentaré fer-ho millor. Causaré menys mal. Deixaré una petjada més lleugera. Implantaré un creixement sostenible; què et sembla?»
«És massa tard per a això, més que massa tard», diu la Mare Gaia. «M’estic morint.»
«No! Deixa que mori jo en lloc teu. La Terra estarà millor sense mi. Esborraré la civilització. Tornaré a ser caçador-recol·lector. M’extingiré perquè la vida pugui prosperar.»
La ira llampegueja als ulls de la Mare Gaia. «Et penses que et vaig infantar sense cap motiu? Et penses que vas ser el meu gran error? Et penses que vull que continuïs sent un infant, o fins i tot que moris? No. Tots els dons que t’he donat —les habilitats de les teves mans i de la teva ment, i tots els materials per construir la civilització— tenen una finalitat. Sabràs quina és quan arribis a la maduresa i et casis.»
«Una altra entitat espiritual femenina desitja animar la Terra. Es diu Tara. Si ve, la Terra florirà amb una abundància de vida i bellesa més gran que qualsevol que hagis conegut, fins i tot durant la teva infantesa. I la bona notícia és que Tara ja està enamorada de tu. Perquè ella no serà la teva mare, com ho soc jo, sinó la teva amant, la teva companya. Junts creareu una gran bellesa i l’escampareu pel cosmos.»
«Meravellós!», exclama l’Home-Món. «Quan serà el casament?»
«No tan de pressa», diu Gaia. «Està enamorada de tu, però no està convençuda que estiguis preparat ni que siguis digne de ser el seu consort. Hauràs de festejar-la per obtenir el seu consentiment. Has de demostrar-li que tu també l’estimes.»
«Com ho puc fer?»
«Amb regals. Has de portar-li regals de festeig. Regals que demostrin que estimes la vida —perquè ella és l’esperit de la vida— i que és sincer el teu desig de servir la vida. Només aleshores consentirà a donar-te la mà.»
Gaia explica: «Cada acte que qualsevol ésser humà fa al servei de la vida i de la bellesa arriba com un regal a la falda de Tara. Encara que cap altre humà admiri o reconegui aquests actes, Tara sí que ho fa. Els veu i els rep. Qualsevol regal fet a la vida —humana o de qualsevol altra mena— és un regal per a Tara; i com més valent i bell sigui, més la commourà. S’acostarà a tu pas a pas i, a mesura que ho faci, la Terra esclatarà en una nova abundància.»
«Sí!», diu l’Home-Món. «Quant de temps tinc abans de començar?»
«Ja no queda temps. Has de començar ara. Mira, fill meu, aviat cauré en un coma del qual no despertaré mai. Els pobles indígenes ja parlen dels esperits que fugen dels rius i dels boscos sagrats. La mort ja s’està accelerant. Els meus sistemes de vida fallaran un rere l’altre i, si el teu festeig no té èxit abans que falli l’últim, ja no et quedarà cap vida a la qual puguis oferir res. Hauràs escollit un altre camí.»
«Començaré ara mateix el festeig», diu l’Home-Món.
L’Home-Món mira una vegada més els ulls de la seva mare, que es van apagant. Li besa la mà i li murmura un adeu.
Després d’apartar-se del seu costat, visita totes les persones de la Terra. El pots sentir ara, encoratjant-te a oferir regals de festeig a Tara? En pots sentir l’ardor?
Tara també és aquí. Pots sentir la seva mirada esperançada?