Podríem estar entrant en una segona Era Axial

Per Otto Scharmer.

Font original: https://www.noemamag.com/we-may-be-entering-a-second-axial-age/. Traducció: Enric Carbó

Dec la inspiració principal de l’obra de la meua vida al fet d’haver crescut en una granja familiar. Fa seixanta-vuit anys, els meus pares van transformar els seus mètodes agrícoles, passant d’una agricultura convencional a una de regenerativa, i van prioritzar la resiliència del sòl a llarg termini per damunt dels rendiments immediats de les collites. I el que vaig aprendre del meu pare és això: la qualitat del que creix damunt la terra depèn de la qualitat del sòl que hi ha a sota.

Avui, moltes dècades després i a milers de quilòmetres de la granja, la meua faena se centra a cultivar el sòl social: les relacions, la consciència i donar sentit compartit a partir dels quals creixen tots els sistemes socials visibles. Quan el sòl social és saludable —quan la confiança arrela fondo, quan la realitat compartida se sosté, quan les persones poden comunicar-se, percebre juntes i actuar a partir d’això— tot el que hi ha damunt la terra floreix. Quan el sòl social està esgotat, cap reenginyeria estructural ho pot compensar. Les estructures es tornen buides. La coordinació falla. Els conflictes i les guerres augmenten. El sistema es menja els seus propis fonaments.

Vivim un moment d’esgotament radical del nostre sòl social. Tres símptomes resumeixen aquesta condició: l’anomia és l’erosió de les nostres normes morals, l’esfondrament del nostre comportament ètic. L’atomia, la ruptura dels vincles socials en forma de soledat i cambres d’eco polaritzades, és l’esfondrament de la xarxa relacional de connexions de la qual depèn la societat. L’atròfia és la pèrdua gradual de les capacitats humanes més profundes necessàries per crear, conversar i col·laborar d’una manera que encarne la nostra humanitat. És l’esfondrament de la mateixa capacitat d’acció, tant individual com col·lectiva.

Davall de totes tres hi ha una quarta dimensió que les connecta. De la mateixa manera que l’agricultura industrial va substituir la diversitat del sòl viu per fertilitzants químics i monocultius —productius a curt termini, devastadors amb el temps—, el moment actual de la IA està produint un monocultiu epistèmic. Es manifesta en una única forma computacional de coneixement que veu el món com un conjunt d’objectes.

La qualitat de la interfície entre humans i IA segur que modelarà el futur de la societat i de la humanitat. Es preveu que més de 2,5 bilions de dòlars es destinen a la IA només l’any 2026, però la banda humana de l’equació —el cultiu de la percepció, la relació i la construcció de sentit— gairebé no en rep res.

Això és esgotament del sòl a escala civilitzatòria. Ho veiem manifestar-se en l’agreujament de la devastació ecològica, com ara el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat; en les fractures socials, incloses la polarització i la guerra; i en les conseqüències espirituals, com la desesperança i els sentiments d’insignificança. I així ens trobem en un llindar: un moment en què la policrisi planetària exigeix no només millors polítiques o tecnologies, sinó un canvi en la nostra estructura de consciència.

La primera era axial

Fa aproximadament 2.500 anys va passar una cosa extraordinària. No va ocórrer en un sol lloc, sinó arreu dels continents euroasiàtics, en bona part de manera paral·lela. Amb el rerefons de l’esfondrament de les civilitzacions de l’edat del bronze, la desintegració dels imperis, la competència entre ciutats estat i les onades de migració i guerra que remodelaven les estructures socials, els antics ordres mítics estaven fracassant. Les tradicions locals basades en el mite ja no podien sostenir el pes de l’experiència humana. I d’aquella turbulència van irrompre noves preguntes: què vol dir ser humà? Com hem de viure? Quin és el nostre lloc dins l’ordre més ampli de les coses?

En pocs segles, les respostes a aquestes preguntes van cristal·litzar en diverses de les tradicions de saviesa més perdurables del món. A la Xina, Confuci, Laozi i Zhuangzi van explorar l’ètica, l’harmonia i l’alineament amb el Dao. A l’Índia, les tradicions upanisàdiques, el Buda i Mahavira van investigar la naturalesa de la consciència, l’alliberament i la no-violència. A Pèrsia, Zaratustra va articular una lluita moral còsmica entre el bé i el mal. En el món hebreu, els profetes, veus com Isaïes, van reclamar justícia i monoteisme ètic. I a Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil van iniciar una investigació sistemàtica sobre l’ètica, el coneixement i la naturalesa de la realitat.

El filòsof alemany Karl Jaspers va anomenar això l’Era Axial. El que compartien aquests moviments, malgrat les seues enormes diferències, era el descobriment d’una dimensió interior més profunda de l’ésser humà. Per primera vegada, els éssers humans van fer un pas enrere respecte de la immediatesa de l’experiència mítica i van girar la mirada cap endins. Van desenvolupar capacitats de reflexió moral, compassió i articulació de principis ètics universals. Es va obrir un nou eix vertical, que connectava la vida interior de l’individu amb alguna cosa transcendent: un ordre moral universal, un fonament de l’ésser, una font més profunda més enllà del jo.

Però aquest canvi va comportar un cost no previst. Tal com ha argumentat el filòsof canadenc Charles Taylor, el llarg arc d’aquest desenvolupament va acabar donant lloc a la modernitat i al seu “jo blindat”: un jo autònom i auto-autoritzat, però també cada vegada més desarrelat del cosmos més ampli. La ment es va separar del cos, el subjecte de l’objecte, el jo de la natura.

La primera Era Axial va obrir les profunditats de la interioritat individual. Però, en fer-ho, també va començar a afluixar l’experiència de relació amb el tot. En aquest sentit, com suggereix Taylor, el projecte axial continua inacabat, a l’espera d’una culminació que els pensadors axials originals no podien haver previst, però que el nostre moment exigeix amb urgència.

La IA com a espill de la modernitat

El moment actual de la IA, que converteix el món en recurs seu, és la culminació del corrent extractiu de la modernitat —i el seu espill més viu. És una automatització brillant del coneixement subjecte-objecte: intel·ligència sense interioritat, patró sense presència, predicció sense percepció profunda. L’estructura de consciència que va obrir la primera Era Axial ha estat mecanitzada en la seua cara orientada cap enfora i separada de la seua font. Igual que la modernitat reflexiva es gira contra els seus propis fonaments, com es veu en el caos climàtic, la fractura social i la polarització política, la IA és una intel·ligència que esgota el seu propi sòl.

El col·lapse dels models n’és un exemple clar. La IA entrenada amb resultats generats per IA es degrada ràpidament. Fins i tot fraccions molt petites de dades generades per IA poden desencadenar el col·lapse. L’únic remei és un subministrament creixent i continu de contingut generat per humans. Però més del 74% de les pàgines web publicades recentment ja contenen text generat per IA. La contractació de desenvolupadors júnior ha caigut un 67% des del 2022. La màquina consumeix les fonts vives de les quals depèn.

En la banda humana, l’equivalent és el deute cognitiu. Quan la IA s’utilitza passivament per fer faena cognitiva, segons un estudi recent del MIT Media Lab, la connectivitat neuronal s’afebleix, la retenció disminueix i la qualitat del resultat baixa. El cervell, com els grans models lingüístics, es degrada quan se’l separa de les seues fonts d’implicació.

El col·lapse dels models i el deute cognitiu no són problemes separats. Formen part de la mateixa dinàmica que esgota el nostre sòl social i es manifesta com anomia, atomia i atròfia en els nostres sistemes socials arreu del món. Tots dos apunten a una qüestió més profunda: hem estat funcionant amb una sola forma de coneixement, i quan aquesta consumeix els seus propis fonaments, tot el sistema es degrada.

Les tres intel·ligències

El moment de la IA revela que allò que hem estat anomenant “intel·ligència” no és una sola cosa. Hi ha almenys tres intel·ligències diferents que cal equilibrar i integrar en les institucions i els sistemes socials actuals.

La primera és la intel·ligència artificial. La seua posició epistèmica és el coneixement en tercera persona: el món com un conjunt d’objectes, com un entorn configurat per dades. Tot i ser poderosa, està atrapada en una posició epistèmica que opera sobre patrons del passat.

La segona és la intel·ligència orgànica. La seua posició epistèmica inclou el coneixement en primera persona —subjectiu—, en segona persona —intersubjectiu— i en tercera persona —objectiu. Veu el món com un espai compartit d’éssers vius que coexisteixen. Això comporta de manera inherent múltiples perspectives relacionals.

La tercera intel·ligència, emergent, podria anomenar-se intel·ligència de camp o intel·ligència font. La seua posició epistèmica desplaça el punt de vista des d’un conjunt d’objectes cap a una font: el camp o el sòl d’on sorgeixen totes les perspectives. És un canvi no només en allò observat, sinó en l’ésser de l’observador. A través d’aquest canvi subtil, el camp col·lectiu pot prendre consciència de si mateix.

Això és el que sabien els místics, el que els sistemes de coneixement indígenes sempre han practicat i el que el segon llindar axial ens crida a cultivar a escala col·lectiva i civilitzatòria. La meua col·lega Eva Pomeroy i jo descrivim aquesta posició epistemològica com a coneixement en quarta persona.

Les tres intel·ligències representen una pluralitat de posicions epistèmiques: des d’una consciència monoepistèmica —la intel·ligència artificial— fins a una consciència multiepistèmica —la intel·ligència orgànica— i, d’allí, cap a una consciència metaepistèmica —la intel·ligència font. Perquè les societats i els ecosistemes florisquen, cal desenvolupar i integrar totes tres.

El llindar axial actual

La transició de petites societats de caçadors-recol·lectors cap a civilitzacions complexes va ser el repte que va donar lloc a la primera Era Axial. Avui, la policrisi planetària del caos climàtic, les migracions massives, l’augment de les guerres i la IA transformadora representa una ruptura d’una magnitud comparable.

Aquesta ruptura exigeix una reordenació de l’estructura de la consciència —aquesta vegada, al nivell de la consciència col·lectiva. Per primera vegada en la història humana, els reptes que afrontem exigeixen una resposta planetària. Això requerirà una actualització massiva de la col·laboració humana a escala local, regional i planetària, que només serà possible millorant el sòl social. Allà on la modernitat va externalitzar la coordinació en mercats, burocràcies i algoritmes o IA, ara l’hem de tornar a arrelar en camps de consciència compartida, incloses l’atenció i la intenció.

Si la primera Era Axial va aprofundir la interioritat al nivell individual, el llindar actual reclama una cosa estructuralment nova: un aprofundiment de la interioritat col·lectiva. Com a facilitador de molts processos grupals en comunitats locals i institucions internacionals, m’han colpit unes preguntes que he sentit més durant l’últim any o dos que mai abans: què vol dir ser un ésser humà? Qui soc? Per a què soc aquí? Per a què som aquí? Són, sorprenentment, les mateixes preguntes que van irrompre durant la primera Era Axial, ara sorgint en contextos col·lectius.

Per afrontar amb sentit aquestes preguntes, necessitem les tres formes d’intel·ligència actuant conjuntament, amb la intel·ligència font com a fonament. També necessitem tecnologies, mètodes, eines i estructures de suport de lideratge social basades en la consciència per cultivar el sòl social d’on sorgeix la capacitat d’acció col·lectiva.

El renaixement dels heretges?

Occident sempre ha allotjat dos corrents culturals. El primer, el corrent extractiu, és ben conegut: capitalisme industrial, expansió colonial, maximització del valor per als accionistes i ara el monocultiu de la IA. Aquesta és la modernitat del sòl esgotat.

El segon corrent, el regeneratiu, és un corrent contracultural dins la tradició occidental. El polímata alemany Johann Wolfgang von Goethe va desenvolupar una ciència participativa que aprofundia la qualitat de la contemplació i honorava els fenòmens des de dins. L’investigador britànic Henri Bortoft va articular una manera de percebre en què el tot es revela a través de les parts. El biòleg xilè Francisco Varela va vincular la pràctica fenomenològica amb la neurociència. L’idealisme alemany va desenvolupar filosofies de la bildung: el cultiu de l’ésser humà complet. Aquesta tradició va inspirar directament el moviment danès de les escoles superiors populars, que va transformar Escandinàvia, d’unes societats feudals pobres, en algunes de les democràcies més reeixides del món en una sola generació. No va passar a través de la política econòmica, sinó a través de la folk-bildung: el cultiu sistemàtic del desenvolupament interior, la imaginació moral i la capacitat cívica de la gent corrent.

L’abast de la folk-bildung va molt més enllà d’Escandinàvia. A començaments dels anys trenta, l’educador i activista polític nord-americà Myles Horton va estudiar les escoles superiors populars de Dinamarca i després va tornar a Tennessee per fundar la Highlander Folk School amb els mateixos principis: sense notes, sense títols, només persones aprenent juntes com actuar sobre allò que importa. Va ser a Highlander on Rosa Parks va assistir a un taller sobre dessegregació quatre mesos abans de negar-se a cedir el seient a l’autobús. Altres líders dels drets civils, inclosos Martin Luther King, John Lewis i Ralph Abernathy, també s’hi van formar. Tennessee finalment va clausurar l’escola, qualificant-la de “centre de formació comunista”. Però el moviment que havia ajudat a catalitzar ja no es podia aturar.

El corrent regeneratiu es pot trobar en cultures i geografies diverses. S’entrecreua amb el coneixement indígena, la crítica decolonial i les tradicions contemplatives dels llinatges de saviesa que es remunten a la primera Era Axial, i també se’n veu complementat. El que comparteixen el científic goethià, el contemplatiu budista, el guardià del coneixement anishinaabe i l’ancià quàquer és el compromís amb formes de coneixement que van més al fons que la cognició subjecte-objecte: formes que requereixen la participació de tota la persona inserida dins d’una comunitat. Aquests eren els heretges. Van descobrir l’accés directe a l’eix vertical, i van ser marginats perquè això amenaçava les estructures institucionals que afirmaven mediar entre l’humà i el transcendent.

Aquest corrent més profund ha continuat a través de les tradicions de saviesa i s’ha manifestat en un moment planetari que reclama els seus dons a una escala que els heretges mai haurien pogut imaginar. El segon llindar axial democratitza i col·lectivitza allò que els heretges coneixien individualment i en petites comunitats: no mitjançant un nou profeta que baixa de la muntanya, sinó a través d’un canvi de consciència que potser és l’esdeveniment més important i menys advertit del nostre temps.

Aquest canvi silenciós continua aprofundint-se mitjançant pràctiques com la percepció profunda; mitjançant mètodes i eines com el diàleg generatiu; mitjançant el desenvolupament d’un llenguatge compartit, com ara el coneixement en quarta persona; i mitjançant estructures de suport i institucions reimaginades, com la Highlander Folk School. Els heretges no van poder escalar perquè els faltaven aquests elements, els inicis dels quals ara ja tenim.

Però avançar encara requerirà treball interior per veure el corrent extractiu compostar-se i el corrent regeneratiu cultivar-se. Podríem veure els heretges a l’inici d’un nou renaixement?

Reimaginar les nostres institucions i pràctiques centrals

De la mateixa manera que el primer canvi axial va generar tot un nou conjunt d’institucions i pràctiques, ara hem de reimaginar les institucions existents i crear noves estructures col·laboratives que la nostra organització sectorial, en gran part, no té. Hi ha diverses oportunitats emergents d’innovació.

Els nostres ecosistemes educatius han de passar de la transmissió de coneixement al cultiu de capacitats multi- i metaepistèmiques. El moviment de la Highlander Folk School demostra que això no és utòpic. Necessitem una escola superior popular 3.0, gratuïta, d’alta qualitat, multilocal i arrelada regionalment, per a l’era planetària.

Els nostres ecosistemes d’informació i mitjans han de passar del fracking de l’atenció a la construcció col·lectiva de sentit. Necessitem arquitectures mediàtiques que donen suport a la comprensió profunda i al diàleg, en lloc de cambres d’eco polaritzades.

Les nostres estructures democràtiques han d’evolucionar més enllà de les formes actuals d’una democràcia sobretot procedimental, massa sovint capturades per grups amb interesos especials. Les assemblees ciutadanes, assajades des d’Irlanda fins a Taiwan i fins a l’Assemblea Ciutadana Global per a la COP30, representen el tipus d’innovació que cal: espais deliberatius on la ciutadania aprèn junta, percep junta i desenvolupa recomanacions a partir d’una comprensió compartida, no d’un posicionament partidista.

Les nostres institucions econòmiques han d’anar més enllà del simple valor per a l’accionista, expressió perfecta de la intel·ligència monoepistèmica. Actualment tracten la natura, els humans i la nostra pròpia atenció com a mercaderies que es poden extreure i esgotar. El floriment humà i planetari requereix reequilibrar les tres intel·ligències dins la governança econòmica, de maneres que desplacen els límits entre competència i col·laboració per fer possible la innovació a escala de tot el sistema. Per exemple, nous mecanismes regionals de coordinació i finançament podrien impulsar el sòl sa, l’alimentació sana i la salut humana com a ecosistemes integrats.

Per fer tot això, necessitem un nou contracte social per a l’era de la IA. L’arranjament actual —la mercantilització i extracció de la nostra experiència viscuda convertida en analítica de dades que es ven per manipular el comportament humà— no hauria de ser legal. Ningú no va acceptar aquesta autèntica “apropiació de terres” per part de les grans empreses de dades. La nostra experiència extreta es ven i s’arma contra nosaltres per redirigir l’atenció cap a contingut de pagament i per activar la ràbia, l’odi i la por amb l’objectiu de maximitzar la implicació dels usuaris. Aquestes empreses fan mal a milers de milions de persones mentre construeixen imperis tecnològics de bilions de dòlars que continuen soscavant els nostres fonaments democràtics i socials: el nostre sòl social.

Hem de recuperar la nostra sobirania sobre les dades, reconeixent que les persones i les seues comunitats són els subjectes, no la matèria primera, de l’economia habilitada per la IA. Necessitem un contracte social que ens permeta col·laborativament governar com opera la IA en les nostres vides: no darrere de portes tancades de lobbies, sinó a través de processos democràtics i diàleg. Una constitució per a l’era de la IA.

I finalment, per completar el projecte axial, necessitem noves infraestructures cíviques: institucions que tinguen com a propòsit explícit cultivar el sòl social. Aquestes són les estructures de suport que falten, les que ajuden a compostar la modernitat i a reimaginar com vivim i treballem plegats.

Però com funciona realment el canvi sistèmic en sistemes hipercomplexos? No a través del control centralitzat ni de plans mestres abstractes. Una intuïció de la teoria dels sistemes no lineals, sovint atribuïda al químic belga Ilya Prigogine, suggereix que “quan un sistema complex està lluny de l’equilibri, petites illes de coherència en un mar de caos tenen la capacitat de desplaçar tot el sistema cap a un ordre superior”. Les infraestructures cíviques, les assemblees ciutadanes, les escoles reimaginades, les granges regeneratives, les empreses amb missió, el nou contracte social: aquestes són illes exemplars de coherència que hem de nodrir, entreteixir i connectar entre llocs i regions.

Cuidar el sòl

La granja familiar dels meus pares, que ara funciona com una cooperativa amb propietat custodiada, és una d’aquestes moltes illes que, amb el temps, s’han convertit en nodes d’un ecosistema molt més ampli de renovació agrícola i civilitzatòria.

Un dia, quan tenia 16 anys, vaig tornar de l’escola i vaig veure la nostra granja en flames. La major part de la masia, de 250 anys, ja s’havia cremat. Veure el món on havia viscut fins aquell moment convertit en un munt de runa en flames em va fer sentir com si em traguessen la terra de davall dels peus. L’endemà, el meu avi, que llavors tenia 87 anys i es trobava en l’última setmana de la seua vida, va fer una darrera visita a la granja. Quan va baixar del cotxe, no va girar el cap cap a la runa que encara cremava. Va anar directe cap al meu pare, que estava ocupat amb les tasques de neteja. Li va agafar la mà i li va dir: “Cap amunt, fill meu. Mira endavant!”

“Un pagès que posa les mans a l’arada”, va continuar, “ha de mirar endavant.”

Aquella actitud —dirigir l’atenció no cap a la pèrdua, sinó cap al nou horitzó de possibilitat— em va deixar una empremta duradora. Avui no és només una granja, sinó tot el planeta i les nostres diverses estructures civilitzatòries, allò que veiem en flames. Però no podem crear floriment humà sobre un sòl esgotat, que es degrada des de dins. Aquest és el llindar que afrontem. La IA ens posa l’espill davant. Què hi veiem? A nosaltres mateixos. Veiem l’estructura monoepistèmica, l’escissió subjecte-objecte, que hem estat representant col·lectivament durant massa temps i que encara sosté la major part dels nostres dissenys institucionals.

Estem entrant en una segona Era Axial? Veiem l’inici d’un canvi de consciència que es mostra amb moltes cares. Una és una frustració que creix ràpidament envers l’statu quo i la sensació que avui cal algun canvi radical. Una altra es manifesta com un moviment silenciós d’innombrables iniciatives arrelades al lloc i exemples vius arreu del món. És un sentit profund de potencial futur. Però aquest potencial necessita la nostra capacitat d’acció. Només es manifestarà si cuidem el sòl social tant al nivell interpersonal com al col·lectiu, imaginant i modelant noves pràctiques i institucions, exactament com va arribar a existir el primer canvi axial.

Molts d’aquests exemples vius existeixen a escala local o regional. Alguns prenen forma en les escletxes de les velles institucions. Si connectem, donem suport i entreteixim aquestes illes, podem construir la capacitat de desplaçar l’estructura de la consciència al nivell del conjunt. Per què? Perquè l’aprofundiment de la nostra ruptura actual crea espai per a un possible canvi intencional: de la intel·ligència sense interioritat a la intel·ligència amb interioritat. Del patró sense presència al patró amb presència.

No passarà demà ni tot de cop. Caldrà faena real. Però estar vius en aquest planeta en aquesta cruïlla axial, on podem veure tant el potencial de col·lapse civilitzatori com el de regeneració civilitzatòria profunda, i per tant formar part d’una generació que té l’oportunitat d’inclinar la balança cap a una direcció o l’altra, és potser el regal més ple de sentit que ningú podria esperar.

El meu pare no forçava la collita. Cuidava el sòl. Confiava que, si el sòl era l’adequat, allò que havia de créixer creixeria.