Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/initiation-awakening-and-transcendence/
Traduït per Enric Carbó
Què vol dir estar arrelat? Arrelar-se vol dir que el flux de la consciència està fonamentat en milions d’anys de vida. Des de la percepció mística del temps podríem dir: «Les cèl·lules es van formar en el passat, després es van convertir en organismes cada vegada més complexos, aquests organismes van evolucionar i ara tots som aquí, en aquest món, amb totes les espècies que s’han desenvolupat al llarg d’aquest temps.»
Però també ho podem mirar d’una altra manera. Podem dir: «Les cèl·lules s’estan formant, i la formació de les cèl·lules és aquí asseguda mantenint aquesta conversa.» Tota mena d’espècies, milions d’anys de vida desenvolupant-se a través de l’espai-temps, són espai-temps codificat que habita totes les espècies en el moment present i experimenta la vida ara mateix.
Per això sovint diem que, quan la vida integra una part, quan sanem alguna cosa, és com si l’energia no integrada creés patrons circulars: patrons energètics en els nostres cossos i sistemes nerviosos. És energia que gira, sovint en cambres fosques, cambres inconscients i parts del sistema nerviós on no podem sentir-la. Aquesta energia circulant crea patrons externs que semblen tornar una vegada i una altra: en les dinàmiques familiars, en les relacions íntimes, al món, les guerres i fenòmens col·lectius; coses que reapareixen durant centenars d’anys una vegada i una altra. Així, petits i grans bucles de la consciència col·lectiva són patrons circulars que intenten fer emergir informació i que acostumen a acabar en un nou cicle d’esdeveniments semblants.
En tots aquests nivells, integrar vol dir que aquest patró circular s’integra en el corrent de la Kundalini —allò que algunes tradicions anomenen el flux intern a través del canal del sistema nerviós central— i, per tant, es fa present i s’uneix a l’expressió madura o a la perspectiva expandida d’aquest moment. Això té dos corrents. Un ascendeix cap a l’expressió: l’energia que estava encallada pot expressar-se més, crear una perspectiva més àmplia, més visió i més consciència, i s’arrela més.
En arrelar-se més, construeix una nova capa de terra: com a la tardor, quan les fulles cauen, passen l’hivern i, a la primavera següent, esdevenen el sòl del nou cicle de vida. De la mateixa manera, l’encarnació profunda i les noves invencions o innovacions de la humanitat —noves llavors de llum, com la intel·ligència artificial o la digitalització— aterren en milions d’anys de vida. Això també està connectat amb la qüestió de la iniciació. Què és una iniciació? És quan el meu sentit actual del jo, conscient d’aquesta realitat d’ara, s’obre, per alguna raó, a una consciència més elevada que per primer cop inicia aquesta perspectiva i l’eixampla cap a quelcom nou que fins llavors era supraconscient, cosa que vol dir inaccessible per a mi. La meva perspectiva, -cada perspectiva- és un filtre, i impedeix que aparegui una part de la realitat.
Així camino per la vida i això és el que experimento; i em sembla que «Ah,el món és això». Fins que un dia passa alguna cosa i, de sobte, dic: «Uau, mai no havia entès això, mai no ho havia vist.» He estat iniciat en una percepció molt més àmplia o en una transcendència molt més profunda del meu sentit del jo, del lloc des d’on opera la meva consciència.
No és només que la meva perspectiva s’hagi fet més gran: qui experimenta aquesta perspectiva s’ha tornat més transcendent. Per tant, miro des d’un lloc diferent. Per això el despertar, o la il·luminació, no volen dir simplement que aquest sentit del jo s’il·lumini més; No, durant el procés del despertar, qui mira canvia de manera fonamental. No és merament una versió una mica més expandida de mi: qui mira canvia, i per això canvia tot el constructe del món. Per això en nosaltres, en un procés iniciàtic, la innovació també és una iniciació a nivell col·lectiu quan desenvolupem versions cada vegada més d’alta tecnologia i avenços científics, també hi ha iniciacions en la computació quàntica, la intel·ligència artificial, i un llarg etcètera. Ell perill, però, és que no ho arrelem com es fa en les tradicions místiques. Sabem que una iniciació és un nou estat de consciència, i ha d’estar arrelada a través de tots els centres d’energia, tots els xacres, i obrir-los perquè aquesta nova iniciació es converteixi en un estat vital integrat.
Quan esdevé un estat vital integrat, abasta totes les dimensions de la vida, perquè els nostres centres d’energia són ordinadors participatius, processadors de dimensions diferents de la realitat: el nostre xacra del cor, el xacra arrel, qualsevol dels diferents centres d’energia. Aquests participen en milions d’anys d’estructures que la vida ha desenvolupat, i nosaltres hi estem connectats.
Però si tenim una iniciació, com un nou estat de consciència que apareix i es torna accessible, aleshores aquest nou estat es converteix en una realitat quotidiana; és a dir, fluida i contínua, no només un estat del que ens adonem i després desapareix. De vegades, en les experiències cim, això s’obre i després sembla que se’n torna a anar. En els estats meseta, significa que ho podem caminar: es converteix en un nou estat i, per tant, tinc accés a més informació.
Per posar un exemple: imagina’t que vas per la vida com una persona qualsevol i que un dia et despertes i sents: «Oh, hi ha molta llum entrant al meu sistema nerviós, a la meva experiència interna.» Per alguna raó, el teu camp energètic s’ha obert a l’entrada de llum de la teva ànima. I, a partir d’aquell dia, cada vegada hi ha més llum que vol ancorar-se en tu. Allò que abans era el teu jo personal, el lloc principal des d’on vivies la consciència, de cop s’eixampla: t’adones que l’ànima no és només una paraula abstracta, sinó informació subtil, llum subtil, a la qual ara tens més accés.
Aleshores ja no ets només una persona: ets una persona i una ànima. I aquesta ànima transcendeix la persona; el camp energètic personal s’obre i es va omplint cada vegada més d’energia de l’ànima. La persona i l’ànima es van fent una sola cosa, fins que, quan això es transcendeix del tot, ja no hi ha diferència entre l’una i l’altra. És com un únic flux de dades. I això també vol dir que la consciència s’ha expandit cap a l’univers subtil: tens molt més accés a la informació, sintonitzes millor amb la vida i amb les persones, pots sentir més i veure més. Formes part del camp d’informació de la vida. Aquest seria un exemple d’un nivell de transcendència; n’hi ha, és clar, molts d’altres.
Aquest procés iniciàtic canvia la manera com miro la vida, el que experimento, i qui està experimentant la vida està canviant a través d’aquest procés.. Passa igual quan sanem: sanar-nos no vol dir tornar a ser una versió antiga de nosaltres mateixos. Vol dir convertir-nos en algú que encara no coneixem, perquè sanar és restaurar la vida en una versió més gran de nosaltres. I, de fet, tot el viatge espiritual va d’això. Mentre caminem, el mateix caminar ens transforma i ens obre a perspectives més fondes i més amples sobre la vida.
I, tornant a la tecnologia, sovint els processos iniciàtics obren alguna cosa i això pot resultar excitant. Però després cal fer una feina interior: arrelar aquesta iniciació. Com arrelem l’era digital? Perquè no és que aparegui una era digital completament nova i la resta del món desaparegui. L’era digital s’està arrelant a través de milions d’anys d’evolució de la vida, i això ho integra en tot allò que s’ha desenvolupat anteriorment.
I així es converteix en un estat continu, no dual. Però si no ho integrem, ens sembla com una cosa aliena, com una mena d’»altre». És com si portés incorporada una separació, com si l’haguéssim convertit en «l’altre» [othered].
Però cada iniciació —o gairebé totes—, com que ens porten més endins o més enllà, fan aflorar el trauma que està guardat en milions d’anys de vida i en milers de milions de persones. Per això, en aquest moment de tecnologia tan accelerada, d’una banda ens ajuda a connectar i a crear. Una part de l’arrelar és crear intimitat digital, sintonització digital, ressonància digital, que arrelen els espais digitals. Però, per l’altra banda, també fa circular impulsos traumàtics, guerres, tot el que passa al món, molt més de pressa. Això arriba a molta més gent i toca els traumes de molta més gent. I genera molts símptomes que crec que tots estem veient. Si acceptem aquest repte, també se’ns obre la possibilitat de transformar una bona part del nostre passat individual i col·lectiu.
Si no ho fem, el que creix és el patiment i porta cap a més polarització. Impulsarà la hipoactivació —l’entumiment, la indiferència, la depressió, la pesadesa— i la hiperactivació —l’estrès, la por, la ràbia— s’aniran separant cada vegada més i generaran símptomes molt visibles.
Si no ho integrem, la polarització, la fragmentació i aquesta tendència a convertir l’altre en un estrany [othering] es faran cada cop més fortes. Si integrem aquestes coses que va sortint, llavors obrim camins perquè la tecnologia també pugui arrelar. Puc viure una vida ancorada localment com a ciutadà global. Podem tenir relacions sanes presencials i connectades, i al mateix temps ser ciutadans digitals. No és una cosa o l’altra: és fluid, és integrat. La dimensió subtil de la vida i la dimensió digital són expressions diferents d’un mateix estat de consciència. De la mateixa manera que faig servir Google, o el que sigui, per trobar informació a la xarxa, també puc sintonitzar amb una situació, una persona o unes circumstàncies i rebre informació a través de la consciència.
Així que, quan el tercer ull, el cor i el sistema nerviós estan més alineats, formen una unitat: un centre energètic que manté un intercanvi de dades obert amb el camp d’informació subtil. Si per dins hi ha molta fragmentació, aleshores se sent com si de fet no hi pogués accedir. Per això la sanació i l’arrelament interior és el que arrela aquesta era. Els reptes als que ens enfrontem han de sortir, perquè són dins nostre; si no hi fossin, no sortirien. Si alguna cosa surt, és perquè ha de sortir, ja que és allà, i no és cap error que estigui sortint. El fet que sentim tot aquest trasbals individual i col·lectiu vol dir que necessitem eines per integrar-lo: eines individuals i eines col·lectives. Ara mateix no tenim prou eines col·lectives. Crec que, com a col·lectiu, encara som massa analfabets per sostenir les capes de trauma que estan aflorant. Cal desenvolupar destreses per a a fer-ho com a comunitats; si no, tot es viurà com un desbordament constant, amb estancament, i crearà molts símptomes, violència, i que ara ja veiem.
Així doncs, crec que també és així com els processos iniciàtics, que sovint són individuals per als practicants individuals, acostumen a esdevenir en salts o etapes; però també hi ha iniciacions col·lectives. Al llarg de la història hem vist grans salts de consciència en els col·lectius, que són iniciacions col·lectives perquè els nostres col·lectius van començar a moure’s cap a una nova perspectiva, cap a noves intuïcions.
Perquè, mitjançant l’expansió cap a aquesta esfera d’informació global, el nostre sistema nerviós també està construint moltes connexions noves que creen un jo global i un sistema nerviós col·lectiu; les dades flueixen molt i molt més de pressa que fa cinquanta o cent anys. I això també és un nou estat de consciència. És una nova dimensió d’aprenentatge. És un processament de dades molt més ràpid, tant en l’àmbit digital com en el de la consciència sàvia. Així doncs, un dels reptes de la nostra generació —ja que, espiritualment, cada generació neix en certs reptes i preguntes vitals— és que aquesta mena de col·laboració global, i també la consciència global com un estat de consciència que podem arrelar, i per tant regular, i per tant unificar, forma part dels reptes als quals les nostres ànimes s’han compromès.
Tot això passa per una raó, inclòs tot el que sembla un xic difícil. No es tracta simplement de: «Oh, el món s’unificarà, ens estimarem i tot serà genial». No, perquè en el passat no ens vam estimar, i hem de desenvolupar aquest amor allà on sembla més difícil, on rebutgem la vida. Podem dir: «Ah, bé, però per què és difícil?». És difícil perquè ens hem fet coses fortes els uns als altres durant milers d’anys, i ara no podem esperar que sigui fàcil, perquè ens cal integrar aquestes coses per tal que es transformin en amor. Per això ho dic sovint: l’amor no passa allà on tot ja és amorós. Això ja és l’efecte de l’amor. L’amor passa on costa integrar alguna cosa o relacionar-s’hi, on no entenem els altres ni les seves motivacions. És allà on l’amor s’expandeix, perquè allò que ja és amorós ho és a tot arreu.
Allò que ja és amorós és l’efecte dels nostres avantpassats que van transformar alguns reptes en amor; l’amor s’expandeix on el món sembla «altre» i així abraça cada vegada més vida i unifica més els col·lectius. En aquest camí, les comunitats… perquè el col·lectiu acostuma a ser gran —almenys en la nostra imaginació o pensament. Allò col·lectiu no és tan gran, de vegades es percep així; el pas intermedi són les comunitats sanes. Com contribuïm a crear xarxes i comunitats sanes on puguem construir, dins del sistema nerviós col·lectiu, xarxes que siguin més coherents? Aquestes xarxes poden saltar després a xarxes coherents més grans i crear unificació. Ara bé, com que hi ha molt de dolor no digerit, aquest emergirà quan ho fem. És allà on l’amor s’ha d’expandir: si rebutgem aquests símptomes, els continuem reproduint.
Així doncs, el canvi és que també el jo global està canviant i no sabem en què ens convertim. Igual que no sé qui esdevindré en el meu viatge del despertar. Aquesta és la naturalesa del viatge espiritual: no sabem cap a on anem. Això hi és inherent. Sentim una crida, però no coneixem el camí. Jo sento una crida, però no en conec el camí. El camí i la nostra pròpia definició s’han d’anar revelant per si mateixos. Aquesta és l’essència central de qualsevol viatge espiritual. I si estic disposat a trepitjar un camí sense saber cap a on vaig, rebré a canvi la benedicció de la revelació.
I no saber cap a on anem no vol dir que no conegui la meva pràctica o la meva vida; vol dir que no sé com els canvis interiors modificaran el jo, la perspectiva, qui mira, qui parla i qui percep, que van canviant amb el temps. Per tant, no sé com passarà, ni tampoc cap a on va realment el meu camí. Puc tenir conceptes mentals que he llegit en llibres o que he sentit dir a la gent, però no ho sabem: ho descobrim. I el mateix passa amb el jo global, amb el jo d’una humanitat unificada. No sabem com serà. No serà només una versió més unificada del món que ja coneixem, això no funcionarà així.
Per unificar-nos, també hem de canviar nosaltres. No ens limitem a encaixar les peces d’un trencaclosques de qualsevol manera. No: el trencaclosques mateix canviarà a mesura que ens unifiquem. De vegades projectem: «Oh, serà aquest mateix món, però una mica més unificat». No, serà un món nou que no coneixem; quan estigui més unificat, crearà una perspectiva que ningú no coneix encara. Per això, ser capaç de gaudir de la incertesa del camí és el meu compromís amb la divinitat. Perquè, si no, la incertesa en un sentit de jo separat es tradueix en un «no sé cap a on vaig».
La incertesa en sintonia amb allò diví és una confiança profunda en la naturalesa que no camino sol. No existeix la solitud. Si la benedicció divina es converteix cada vegada més en l’essència de la meva vida, no hi ha cap caminada en solitud: sempre hi ha interconnexió. Per tant, la incertesa és un compromís amb allò diví. En el sentit del jo separat, la incertesa activa la por existencial perquè no sé cap a on vaig. I sovint, quan entra en joc el trauma, és la nostra soledat —el sentiment d’estar aïllat o separat— el que ens produeix la sensació de «ho he de fer sol», que vol dir separat. En canvi, la meva pràctica m’inicia cada vegada més en el fet que la benedicció divina —l’essència dels nostres cors i ànimes— ens guia. I hi ha una part profunda en la qual confiem; la incertesa n’és el certificat, perquè és com dir: d’acord, hi ha alguna cosa que es desplega a través nostre i que no podem premeditar.
Això vol dir que no projecto la limitació d’aquest món sobre el proper, un món més transcendent. Puc esdevenir cada cop més conscient de les limitacions de la meva perspectiva, i la incertesa és l’obertura cap a la següent iniciació. Sé que veig el que veig, estic agraït per allò que veig i estic agraït per allò que roman ocult o que no veig. En això hi ha una devoció profunda per la vida. Aquesta incertesa no és un simple «no ho sé»; significa que respecto profundament el fet que, com a ésser humà, sempre hi haurà alguna cosa que no veig. I quan ho faig meu, no hi ha estancament: quan ho assumeixo, esdevé part del moviment. Si no ho faig meu, es converteix en un filtre a través del qual miro. Si ho assumeixo, es converteix en moviment, es pot moure; i la vida o allò diví em pot mostrar més coses de la vida perquè m’hi dedico, m’hi comprometo més profundament.
I potser ens podem quedar un moment asseguts junts amb això, sentint com part del meu compromís passa també per seguir la meva crida. I estic segur que molts de nosaltres hem tingut moments en què hem sentit, simplement: «Segueixo la crida». No sé del tot per què faig les coses que faig; només sento que aquest és el pas següent. Aleshores es desplega i em me n’ensenya, no és que jo sabés sempre cap a on anava. Tenia una intuïció, potser una visió o una força que em empenyia.
I el mateix passa amb la situació global. No sabem del tot cap a on ens dirigim, però això no vol dir que no hi hagi un flux o una crida interior que ens mogui cap a una direcció determinada, i aquest moviment intern sap alguna cosa. És un moviment més profund que el vell món que estem transcendint. Suposo que és com si totes les peces del trencaclosques es tornessin multidimensionals alhora. El món està creixent a tot arreu, així que és com si s’estigués desenvolupant una nova dimensió.
És en aquesta força o crida interior des d’on emergeixen moltes respostes, intuïcions i revelacions que ens ajuden a travessar també un moment col·lectiu tempestuós. Les respostes no es troben mirant només el que passa a fora, al món; es troben en allò que emergeix en els nostres cors quan entrem en contacte amb aquest món. Sembla que certes estructures s’han d’esfondrar i dissoldre perquè ja no són adients per al nostre temps, però això genera incertesa. Cap a on anem? Perquè el món tal com el coneixem sembla una turbulència, però dins de cadascú hi ha quelcom que sap. I no és un coneixement intel·lectual: és un desplegament del saber.
Estar en contacte amb aquest desplegament del saber és on rau la resposta; no pas en com arreglem el món que coneixíem, sinó en com ens despleguem cap a un món que no coneixem sense abandonar els valors fonamentals de la vida. Aquests valors fonamentals són importants, però també estan emergint cap a una nova versió. Per això crec que, en aquesta incertesa, en la crida i en aquesta interconnexió més profunda amb la vida, hi ha un cert brotar. Aquest brotar és essencial: és creatiu i aporta noves formes.
Aquesta hibernació o incubació és una habilitat essencial en els temps que corren. És una pràctica que molts místics han fet durant milers d’anys, però avui dia és una mena de moment místic col·lectiu: cada cop més gent incuba aquesta emergència interior. Per tant, el món que veiem ara, aquest món més unificat no serà només aquest mateix món amb més unificació. És un món nou, més gran i canviant, que no coneixem i que estarà més unificat, però en el camí nosaltres esdevenim algú nou.
Be, deixem-ho reposar un mica i veiem-ne també la bellesa. Hi ha alguna cosa molt esperançadora en la connexió interior profunda amb el brotar entre els brots dels nostres cors.