L’Home-Món és l’ésser col·lectiu de tota la humanitat en el seu aspecte masculí, la superànima de la humanitat. És un ésser immens i magnífic; cada home que ha existit és una de les seves cèl·lules.
No fa pas gaire, estava ple de vigor i entusiasme, delerós de crear, delerós de construir coses més grans i més altes, millors i més abundants, sense parar esment en les conseqüències. Però recentment ha contemplat el cos de la Terra, la seva mare, la Mare Gaia, i els primers indicis d’inquietud s’han convertit en dolor i alarma. Perquè és evident que la Mare Gaia està molt malalta.
Un dia, l’Home-Món va a veure la Mare Gaia i li diu: «Mare, no estàs bé. Tinc por per tu. Crec que he pres massa coses i que ho he fet de manera massa irresponsable. Digues-me què puc fer.»
Ella respon: «No és que estigui simplement malalta: m’estic morint. I quan mori, quan l’esperit que m’anima hagi abandonat el món, els sistemes de vida de la Terra col·lapsaran. Les balenes moriran. Els peixos moriran. Els oceans moriran. Els boscos, les granotes, els insectes: tot desapareixerà. Tot tret de vosaltres, els humans. No morireu, però estareu sols, fill meu, sols a les vostres ciutats climatitzades, menjant aliments cultivats en laboratoris, amb tan sols simulacions digitals de la vida que haureu destruït.»
«Això és terrible! Oh, mare, no hi ha cap esperança? Intentaré fer-ho millor. Causaré menys mal. Deixaré una petjada més lleugera. Implantaré un creixement sostenible; què et sembla?»
«És massa tard per a això, més que massa tard», diu la Mare Gaia. «M’estic morint.»
«No! Deixa que mori jo en lloc teu. La Terra estarà millor sense mi. Esborraré la civilització. Tornaré a ser caçador-recol·lector. M’extingiré perquè la vida pugui prosperar.»
La ira llampegueja als ulls de la Mare Gaia. «Et penses que et vaig infantar sense cap motiu? Et penses que vas ser el meu gran error? Et penses que vull que continuïs sent un infant, o fins i tot que moris? No. Tots els dons que t’he donat —les habilitats de les teves mans i de la teva ment, i tots els materials per construir la civilització— tenen una finalitat. Sabràs quina és quan arribis a la maduresa i et casis.»
«Una altra entitat espiritual femenina desitja animar la Terra. Es diu Tara. Si ve, la Terra florirà amb una abundància de vida i bellesa més gran que qualsevol que hagis conegut, fins i tot durant la teva infantesa. I la bona notícia és que Tara ja està enamorada de tu. Perquè ella no serà la teva mare, com ho soc jo, sinó la teva amant, la teva companya. Junts creareu una gran bellesa i l’escampareu pel cosmos.»
«Meravellós!», exclama l’Home-Món. «Quan serà el casament?»
«No tan de pressa», diu Gaia. «Està enamorada de tu, però no està convençuda que estiguis preparat ni que siguis digne de ser el seu consort. Hauràs de festejar-la per obtenir el seu consentiment. Has de demostrar-li que tu també l’estimes.»
«Com ho puc fer?»
«Amb regals. Has de portar-li regals de festeig. Regals que demostrin que estimes la vida —perquè ella és l’esperit de la vida— i que és sincer el teu desig de servir la vida. Només aleshores consentirà a donar-te la mà.»
Gaia explica: «Cada acte que qualsevol ésser humà fa al servei de la vida i de la bellesa arriba com un regal a la falda de Tara. Encara que cap altre humà admiri o reconegui aquests actes, Tara sí que ho fa. Els veu i els rep. Qualsevol regal fet a la vida —humana o de qualsevol altra mena— és un regal per a Tara; i com més valent i bell sigui, més la commourà. S’acostarà a tu pas a pas i, a mesura que ho faci, la Terra esclatarà en una nova abundància.»
«Sí!», diu l’Home-Món. «Quant de temps tinc abans de començar?»
«Ja no queda temps. Has de començar ara. Mira, fill meu, aviat cauré en un coma del qual no despertaré mai. Els pobles indígenes ja parlen dels esperits que fugen dels rius i dels boscos sagrats. La mort ja s’està accelerant. Els meus sistemes de vida fallaran un rere l’altre i, si el teu festeig no té èxit abans que falli l’últim, ja no et quedarà cap vida a la qual puguis oferir res. Hauràs escollit un altre camí.»
«Començaré ara mateix el festeig», diu l’Home-Món.
L’Home-Món mira una vegada més els ulls de la seva mare, que es van apagant. Li besa la mà i li murmura un adeu.
Després d’apartar-se del seu costat, visita totes les persones de la Terra. El pots sentir ara, encoratjant-te a oferir regals de festeig a Tara? En pots sentir l’ardor?
Tara també és aquí. Pots sentir la seva mirada esperançada?
Com puc parlar d’una era de pau? La meua nació ha estat gairebé contínuament en guerra durant tota la meua vida. Un dels meus primers records és estar assegut davant del televisor amb mon pare, mirant imatges d’armes i tancs de la guerra del Vietnam. Estava tan indignat que va saltar de la cadira per cridar a la pantalla del televisor.
Els pocs anys de pau que van seguir la guerra del Vietnam es van acabar amb les mini-guerres, les guerres encobertes i les guerres per delegació de l’era Reagan-Bush: Grenada, Nicaragua, El Salvador, Panamà, Angola, Líbia, el Líban, Hondures, les Filipines, Kuwait. Després van vindre les guerres de Clinton: Bòsnia, Sèrbia, Kosovo, Somàlia, Haití, Afganistan, Sudan —l’Operació Infinite Reach— i l’Iraq —l’Operació Desert Fox. Aquest foc lent en acabat el conflicte del Vietnam finalment va esclatar arran de l’11-S en la Guerra contra el Terror sota George W. Bush, començant per l’Afganistan i l’Iraq —i països veïns—, més Somàlia i les Filipines, i inaugurant l’era de la guerra global sense fronteres. Després va vindre Obama, que hi va afegir grans operacions militars a Líbia i Síria i va ampliar les incessants guerres de drons de baixa intensitat de Bush al Iemen, Somàlia, Pakistan i altres llocs. Trump va continuar la majoria d’aquestes operacions, igual que Joe Biden, que va contribuir a la guerra per delegació contra Rússia a través d’Ucraïna i va donar suport a la campanya genocida d’Israel a Gaza.
Finalment tenim Donald Trump, que, desafiant les seues nombroses promeses electorals antiguerra, ha continuat l’omniguerra globalitzada dels seus predecessors i n’ha afegit una de nova i catastròfica a l’Iran. Esmentem també la seua campanya per tota l’Amèrica Llatina, suposadament contra el narcotràfic: «Operació Extermini Total».
Donada aquesta història i els esdeveniments actuals, què podria inspirar la declaració d’una era de pau, a banda del pensament il·lusori?
En primer lloc, estem entrant en una era de pau perquè la guerra ja no funciona. En algun sentit, no ha funcionat mai, però amb la guerra de l’Iran això s’està fent tan evident que ni tan sols Donald Trump ho pot ignorar.
Els crítics pragmàtics de les guerres imperials dels Estats Units solen observar que els Estats Units no han lliurat cap guerra veritablement reeixida des de la Segona Guerra Mundial. Corea, Vietnam, Iraq, Afganistan, Síria, Líbia… cadascun d’aquests països va quedar en pitjors condicions que quan va començar la guerra; en cap cas es van assolir els objectius declarats1. És clar que, en la mesura que els objectius reals foren enriquir els contractistes de defensa, sembrar el caos o justificar la vigilància i el control interns, aquestes guerres van tindre un èxit admirable. Tot i així, l’agressor hauria volgut almenys aconseguir l’aparença de victòria. Per què no va poder? Per què la nació més poderosa del món no pot guanyar realment una guerra contra adversaris molt més febles? Si només hagués estat Vietnam, o només l’Iraq, ho podríem descartar com una anomalia. Però totes les guerres? Hi ha d’haver una raó més profunda per la qual la guerra ja no funciona com abans.
La coincidència històrica entre l’última guerra «reeixida» i l’alba de l’era nuclear ofereix una pista important. La prova de la bomba atòmica soviètica el 1949 va tancar l’era de la guerra total. Durant milers d’anys abans, la destrucció absoluta de l’enemic havia estat una possibilitat viable per resoldre un conflicte: destruir la infraestructura civil, delmar la població o fins i tot matar tots els homes, dones i infants. Tot això es va acabar amb la Bomba: la doctrina de la destrucció mútua assegurada i l’amenaça de la contaminació radioactiva i de l’hivern nuclear van fer impossible una guerra total entre els Estats Units i l’URSS.
Algunes nacions encara no s’han adonat que la victòria per la força està desapareixent del menú. Potser ho hauran d’aprendre per les males.
El principi bàsic que opera sota la destrucció mútua assegurada és la interdependència. M’agrada portar el concepte més enllà i anomenar-lo «interser»: la base de la consciència de pau. Vol dir que no estem realment separats, que la nostra mateixa existència és relacional. En el cas de la guerra nuclear és evident: allò que fem a l’altre també ens ho fem a nosaltres mateixos. En el cas de la guerra convencional és menys evident —o ho era.
La destrucció mútua assegurada ja no depèn de les armes nuclears. En la guerra asimètrica —com entre els Estats Units i l’Iran—, és clar que la part més feble suporta el pes principal de les víctimes i dels danys físics. I, tanmateix, el país més fort no pot guanyar realment. Ara ho veiem. L’Iran no té armes nuclears, però podria destruir prou infraestructura energètica per paralitzar el sistema industrial mundial. L’escassetat d’energia, les cadenes de subministrament congelades, la caiguda de la producció d’aliments, el col·lapse financer i el desordre civil seguirien ràpidament una guerra total. Dos factors donen a l’Iran i a països semblants aquest tipus de capacitat de pressió. Primer, la tecnologia militar, com els míssils i els drons, és més accessible que mai. Segon, el món està tan estretament interconnectat, és tan interdependent tècnicament i econòmicament, que el dany en qualsevol dels seus nodes clau reverbera per tot el sistema.
Què passa quan la solució simple d’esborrar del mapa el teu enemic ja no està disponible? Has de trobar alguna forma d’acomodament. Per fer-ho has d’entendre la situació, almenys una miqueta, des de la seua perspectiva. Per fer això has de reconèixer, d’entrada, que tenen una perspectiva vàlida, que no són simplement una colla d’orcs escumejants. Has de reconèixer la seua humanitat.
No és només la tecnologia militar i la interdependència econòmica el que està fent obsoleta la guerra. Voldria dir que la consciència ascendent del nostre temps és inhòspita per a la guerra, però això no és ben bé correcte. La consciència no «puja» al llarg d’un eix lineal en què unes persones són més conscients que unes altres. La pregunta és: «De què ets conscient?». Per tant, quan parlo d’una consciència ascendent, em refereixo a la consciència conscient de l’interser. O anomenem-ho el Principi del Mirall: allò que fem a l’altre, ens ho fem a nosaltres mateixos.
El Principi del Mirall opera en tots els àmbits. Aboquem quantitats enormes de plàstic al medi ambient, i els nostres cossos i cervells estan plens de microplàstics. Amèrica exerceix violència a l’estranger, i pateix altes taxes de violència a casa —violència armada, violència domèstica, violència contra un mateix. En el pla personal, també descobrim que no som immunes al retorn radioactiu del mal que fem als altres. Aquells a qui hem maltractat potser no es vengen, però d’alguna manera allò que hem fet ens rosega per dins. I el bé que fem als altres també resplendeix dins nostre.
La consciència de l’interser està creixent: a través de les nostres experiències directes, del descobriment de la dependència de l’observador en la teoria quàntica, dels ensenyaments de l’ecologia, de les medicines psicodèliques, del retrobament amb les cosmovisions indígenes, de les revelacions sobre els UAP i els fenòmens psi, i de moltes, moltes altres maneres. En aquesta consciència, la guerra és absolutament absurda. Les seues racionalitzacions sonen buides, encara que acceptem les seues premisses geopolítiques.
El Principi del Mirall opera en part a través de canals ben mundans. Per exemple, mentre els Estats Units han destruït la infraestructura de països sencers al llarg dels anys, la seua pròpia infraestructura ha caigut en el deteriorament. Això és una qüestió òbvia de prioritats pressupostàries. Però també hi opera un patró més profund.
La guerra és l’extensió lògica de l’hàbit d’externalitzar problemes que en realitat són interns. Ara bé, de vegades els problemes són clarament externs i es poden resoldre per la força, i només per la força. Fugir d’un depredador n’és un exemple. El lleopard no ataca l’antílop per la mentalitat de víctima d’aquest últim. Tanmateix, la majoria de vegades el problema exterior reflecteix alguna cosa interior. Mirar això és incòmode, perquè implica alterar la visió que un té de si mateix. En el cas nacional, examinar com les accions dels nostres «adversaris» reflecteixen les nostres pròpies accions violarà el relat, forjat després de la Segona Guerra Mundial, d’Amèrica com a nació heroica. Així fou que, després dels atacs de l’11-S, pràcticament ningú —almenys en la política o els mitjans— va preguntar quines polítiques i quins sistemes imperials dels Estats Units podrien haver engendrat aquell terrorisme. No: l’única explicació era: «Són fanàtics trastornats que ens odien per les nostres llibertats».
L’externalització projectiva dels problemes condueix invariablement a desatendre’ls. Si, per exemple, atribuïm la victòria electoral de Trump el 2016 a la «interferència russa», mai no mirem ni entenem el fenomen Trump i el malestar i la despossessió que el van alimentar. Si els demòcrates culpen de la seua victòria del 2024 al fanatisme, la bogeria i la poca intel·ligència dels seus seguidors, aleshores mai no veuen les greus mancances del seu propi partit. Si culpem de la malaltia només als patògens, mai no mirem la dieta o l’estil de vida que creen el terreny on els patògens prosperen. Si culpem de la delinqüència a aquests criminals depravats, mai no mirem les condicions socials i econòmiques —en les quals participem— que generen criminalitat. Si atribueixo les mirades de fàstic que rebo a persones maleducades, mai no m’adonaré que tinc caca de gos empastrada als pantalons.
La mentalitat de guerra és mentalitat de víctima. Rebutja l’autoresponsabilitat i la desplaça cap als altres. Paradoxalment, la mentalitat d’heroi i la mentalitat de víctima són una mateixa cosa. El problema sempre és culpa d’algú altre. L’heroi venç un malvat rere l’altre, externalitzant tot el mal, sense reconèixer mai la seua pròpia participació en la creació d’allò mateix contra el qual lluita.
Cal observar que l’Heroi tal com el presenta Joseph Campbell no és exactament el mateix heroi de què parlo aquí. I tanmateix, fins i tot l’Heroi campbellià és manifestament immadur: un arquetip de xiquet, no pas un arquetip d’home. Després del seu viatge, l’Heroi ha d’entrar en una fase següent de maduració, en què se li presenten els límits del seu anterior enfocament triomfal dels desafiaments. Tot i així, el repeteix, cada vegada amb més dolor, fins que finalment, a través del do amarg de la derrota, mira allò que no havia examinat mai abans. Entén que la desfilada de malvats era un subproducte de la seua pròpia naturalesa bel·licosa.
Mira el món en termes d’enemics, i apareixeran enemics per satisfer aquesta mirada. Importa poc si aquests enemics són objectivament malvats. En qualsevol cas, la nació heroica els retratarà així. Ho ha de fer per mantenir la seua identitat.
Els arguments sobre el caràcter personal de Vladímir Putin, Saddam Hussein, Ali Khamenei, etc., són distraccions. L’heroi no només atrau el seu antagonista: també el produeix. Les polítiques nord-americanes de sancions, de «màxima pressió» i d’atacs amb míssils i drons desacrediten els moderats als països atacats i enforteixen el poder dels extremistes militants, que després són utilitzats retroactivament per justificar l’agressió. Aquestes dinàmiques polítiques il·lustren un principi més ampli d’interser. El món ens reflecteix allò que triem ser.
Naturalment, amb una gran part de la seua atenció i dels seus recursos centrats en problemes externalitzats, la nació heroica desatén els punts cecs que podrien fer-se visibles si dirigís la mirada cap endins. Així és com Amèrica, que havia estat un potent motor d’invenció i descobriment, líder en gairebé tots els camps de la tecnologia i la indústria, i estendard de la llibertat i la democràcia, ha caigut en una desgràcia tan profunda. La podridura és fàcilment visible en forma d’infraestructures deteriorades, campaments de persones sense llar i la lletjor de base de l’entorn construït modern. La podridura menys visible és encara més greu: epidèmies de malaltia crònica, depressió, obesitat i infertilitat, precarietat econòmica, desintegració comunitària, solitud, maltractament infantil, violència domèstica i, potser el més revelador de tot, addicció.
Cap d’aquests problemes no sucumbirà a la mentalitat de guerra, i tanmateix la mentalitat de guerra impregna tots els aspectes del discurs polític. Fem una guerra contra les drogues, una guerra contra el terror, una guerra contra la pobresa, una guerra contra el crim. «Ataquem» els nostres problemes. Llancem «campanyes» contra ells. Mobilitzem les nostres forces. Lluitem contra el sensellarisme. Combatem els dèficits.
Però el terror és una emoció; les drogues són una substància, i el sensellarisme és una condició. Amb què s’ha de lluitar? Hem d’introduir un substitut contra el qual combatre, algú a qui culpar. Saddam Hussein! Narcotraficants! BlackRock!
La terminologia de guerra ofereix un marc que la gent entén, però ens desvia sempre perquè ofereix solucions fàcils, superficials i falses al problema que tenim davant.
És un alleujament identificar un culpable dels propis mals. Aleshores ja saps què fer. Ja saps a qui culpar. Ja saps a qui bombardejar.
Intercanviar la identitat de l’heroi i del malvat no desfà el patró bàsic. Aquest ha estat de vegades l’enfocament de l’esquerra política. Amèrica no és l’heroi, és el monstre. L’estat canalla no és l’Iran, som nosaltres. Les persones blanques no són millors que les persones morenes, són pitjors. La indústria no és la benefactora del món, és la seua destructora. Les cultures modernes no són superiors a les indígenes; és a l’inrevés. Capgirar el guió d’aquesta manera compleix una funció útil: revelar les ombres de l’heroi, omplir les parts no explicades de la història. La maduració de l’heroi esmentada abans exigeix que es conegui a si mateix tal com ha estat. Tanmateix, invertir els papers en el drama dels bons i els dolents no canvia gens el drama mateix.
L’oprimit esdevé opressor, la víctima esdevé abusador, l’heroi esdevé malvat, la solució esdevé problema, en un cicle interminable fins que habitem una història nova.
L’era de la pau segueix un guió diferent. El drama heroi/malvat, el drama víctima-abusador-rescatador, el drama nosaltres-contra-ells potser no desapareixeran mai del tot —pregunteu-ho a l’antílop—, però ja no seran la plantilla per entendre tots els conflictes. Portarem a l’escenari altres línies argumentals que parteixen de la interdependència, l’interser i el Principi del Mirall. Preguntarem: «Quines són les condicions que t’han fet ser qui ets?». «Com he contribuït jo a aquestes condicions?». «Què podem fer junts per canviar-les?». Els conflictes encara poden sorgir, però ja no lluitarem contra versions de dibuixos animats de persones reals i nacions reals pintades amb els colors de les nostres pròpies històries no guarides.
En dirigir l’atenció cap a les ferides i les malalties que ja no externalitzem, finalment podem començar a guarir-les. L’era de la pau serà, per tant, també una era de salut i una era de prosperitat. Tot allò que s’ha afeblit mentre estàvem ocupats lluitant contra nosaltres mateixos es farà fort. Això és cert per a un individu, és cert per a una família, és cert per a una nació i és cert per a aquesta Terra.
D’acord, m’adono que estic exagerant l’argument. Es podria sostenir que la primera guerra de l’Iraq i la intervenció a Sèrbia van ser «reeixides». Però la tendència continua sent vàlida. ↩︎
La transició de petites societats de caçadors-recol·lectors cap a civilitzacions complexes va donar lloc a la primera Era Axial. Avui, la policrisi planetària del caos climàtic, les migracions massives, l’augment de les guerres i la IA transformadora representa una ruptura d’una magnitud comparable.
Dec la inspiració principal de l’obra de la meua vida al fet d’haver crescut en una granja familiar. Fa seixanta-vuit anys, els meus pares van transformar els seus mètodes agrícoles, passant d’una agricultura convencional a una de regenerativa, i van prioritzar la resiliència del sòl a llarg termini per damunt dels rendiments immediats de les collites. I el que vaig aprendre del meu pare és això: la qualitat del que creix damunt la terra depèn de la qualitat del sòl que hi ha a sota.
Avui, moltes dècades després i a milers de quilòmetres de la granja, la meua faena se centra a cultivar el sòl social: les relacions, la consciència i donar sentit compartit a partir dels quals creixen tots els sistemes socials visibles. Quan el sòl social és saludable —quan la confiança arrela fondo, quan la realitat compartida se sosté, quan les persones poden comunicar-se, percebre juntes i actuar a partir d’això— tot el que hi ha damunt la terra floreix. Quan el sòl social està esgotat, cap reenginyeria estructural ho pot compensar. Les estructures es tornen buides. La coordinació falla. Els conflictes i les guerres augmenten. El sistema es menja els seus propis fonaments.
Vivim un moment d’esgotament radical del nostre sòl social. Tres símptomes resumeixen aquesta condició: l’anomia és l’erosió de les nostres normes morals, l’esfondrament del nostre comportament ètic. L’atomia, la ruptura dels vincles socials en forma de soledat i cambres d’eco polaritzades, és l’esfondrament de la xarxa relacional de connexions de la qual depèn la societat. L’atròfia és la pèrdua gradual de les capacitats humanes més profundes necessàries per crear, conversar i col·laborar d’una manera que encarne la nostra humanitat. És l’esfondrament de la mateixa capacitat d’acció, tant individual com col·lectiva.
Davall de totes tres hi ha una quarta dimensió que les connecta. De la mateixa manera que l’agricultura industrial va substituir la diversitat del sòl viu per fertilitzants químics i monocultius —productius a curt termini, devastadors amb el temps—, el moment actual de la IA està produint un monocultiu epistèmic. Es manifesta en una única forma computacional de coneixement que veu el món com un conjunt d’objectes.
La qualitat de la interfície entre humans i IA segur que modelarà el futur de la societat i de la humanitat. Es preveu que més de 2,5 bilions de dòlars es destinen a la IA només l’any 2026, però la banda humana de l’equació —el cultiu de la percepció, la relació i la construcció de sentit— gairebé no en rep res.
Això és esgotament del sòl a escala civilitzatòria. Ho veiem manifestar-se en l’agreujament de la devastació ecològica, com ara el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat; en les fractures socials, incloses la polarització i la guerra; i en les conseqüències espirituals, com la desesperança i els sentiments d’insignificança. I així ens trobem en un llindar: un moment en què la policrisi planetària exigeix no només millors polítiques o tecnologies, sinó un canvi en la nostra estructura de consciència.
La primera era axial
Fa aproximadament 2.500 anys va passar una cosa extraordinària. No va ocórrer en un sol lloc, sinó arreu dels continents euroasiàtics, en bona part de manera paral·lela. Amb el rerefons de l’esfondrament de les civilitzacions de l’edat del bronze, la desintegració dels imperis, la competència entre ciutats estat i les onades de migració i guerra que remodelaven les estructures socials, els antics ordres mítics estaven fracassant. Les tradicions locals basades en el mite ja no podien sostenir el pes de l’experiència humana. I d’aquella turbulència van irrompre noves preguntes: què vol dir ser humà? Com hem de viure? Quin és el nostre lloc dins l’ordre més ampli de les coses?
En pocs segles, les respostes a aquestes preguntes van cristal·litzar en diverses de les tradicions de saviesa més perdurables del món. A la Xina, Confuci, Laozi i Zhuangzi van explorar l’ètica, l’harmonia i l’alineament amb el Dao. A l’Índia, les tradicions upanisàdiques, el Buda i Mahavira van investigar la naturalesa de la consciència, l’alliberament i la no-violència. A Pèrsia, Zaratustra va articular una lluita moral còsmica entre el bé i el mal. En el món hebreu, els profetes, veus com Isaïes, van reclamar justícia i monoteisme ètic. I a Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil van iniciar una investigació sistemàtica sobre l’ètica, el coneixement i la naturalesa de la realitat.
El filòsof alemany Karl Jaspers va anomenar això l’Era Axial. El que compartien aquests moviments, malgrat les seues enormes diferències, era el descobriment d’una dimensió interior més profunda de l’ésser humà. Per primera vegada, els éssers humans van fer un pas enrere respecte de la immediatesa de l’experiència mítica i van girar la mirada cap endins. Van desenvolupar capacitats de reflexió moral, compassió i articulació de principis ètics universals. Es va obrir un nou eix vertical, que connectava la vida interior de l’individu amb alguna cosa transcendent: un ordre moral universal, un fonament de l’ésser, una font més profunda més enllà del jo.
Però aquest canvi va comportar un cost no previst. Tal com ha argumentat el filòsof canadenc Charles Taylor, el llarg arc d’aquest desenvolupament va acabar donant lloc a la modernitat i al seu “jo blindat”: un jo autònom i auto-autoritzat, però també cada vegada més desarrelat del cosmos més ampli. La ment es va separar del cos, el subjecte de l’objecte, el jo de la natura.
La primera Era Axial va obrir les profunditats de la interioritat individual. Però, en fer-ho, també va començar a afluixar l’experiència de relació amb el tot. En aquest sentit, com suggereix Taylor, el projecte axial continua inacabat, a l’espera d’una culminació que els pensadors axials originals no podien haver previst, però que el nostre moment exigeix amb urgència.
La IA com a espill de la modernitat
El moment actual de la IA, que converteix el món en recurs seu, és la culminació del corrent extractiu de la modernitat —i el seu espill més viu. És una automatització brillant del coneixement subjecte-objecte: intel·ligència sense interioritat, patró sense presència, predicció sense percepció profunda. L’estructura de consciència que va obrir la primera Era Axial ha estat mecanitzada en la seua cara orientada cap enfora i separada de la seua font. Igual que la modernitat reflexiva es gira contra els seus propis fonaments, com es veu en el caos climàtic, la fractura social i la polarització política, la IA és una intel·ligència que esgota el seu propi sòl.
El col·lapse dels models n’és un exemple clar. La IA entrenada amb resultats generats per IA es degrada ràpidament. Fins i tot fraccions molt petites de dades generades per IA poden desencadenar el col·lapse. L’únic remei és un subministrament creixent i continu de contingut generat per humans. Però més del 74% de les pàgines web publicades recentment ja contenen text generat per IA. La contractació de desenvolupadors júnior ha caigut un 67% des del 2022. La màquina consumeix les fonts vives de les quals depèn.
En la banda humana, l’equivalent és el deute cognitiu. Quan la IA s’utilitza passivament per fer faena cognitiva, segons un estudi recent del MIT Media Lab, la connectivitat neuronal s’afebleix, la retenció disminueix i la qualitat del resultat baixa. El cervell, com els grans models lingüístics, es degrada quan se’l separa de les seues fonts d’implicació.
El col·lapse dels models i el deute cognitiu no són problemes separats. Formen part de la mateixa dinàmica que esgota el nostre sòl social i es manifesta com anomia, atomia i atròfia en els nostres sistemes socials arreu del món. Tots dos apunten a una qüestió més profunda: hem estat funcionant amb una sola forma de coneixement, i quan aquesta consumeix els seus propis fonaments, tot el sistema es degrada.
Les tres intel·ligències
El moment de la IA revela que allò que hem estat anomenant “intel·ligència” no és una sola cosa. Hi ha almenys tres intel·ligències diferents que cal equilibrar i integrar en les institucions i els sistemes socials actuals.
La primera és la intel·ligència artificial. La seua posició epistèmica és el coneixement en tercera persona: el món com un conjunt d’objectes, com un entorn configurat per dades. Tot i ser poderosa, està atrapada en una posició epistèmica que opera sobre patrons del passat.
La segona és la intel·ligència orgànica. La seua posició epistèmica inclou el coneixement en primera persona —subjectiu—, en segona persona —intersubjectiu— i en tercera persona —objectiu. Veu el món com un espai compartit d’éssers vius que coexisteixen. Això comporta de manera inherent múltiples perspectives relacionals.
La tercera intel·ligència, emergent, podria anomenar-se intel·ligència de camp o intel·ligència font. La seua posició epistèmica desplaça el punt de vista des d’un conjunt d’objectes cap a una font: el camp o el sòl d’on sorgeixen totes les perspectives. És un canvi no només en allò observat, sinó en l’ésser de l’observador. A través d’aquest canvi subtil, el camp col·lectiu pot prendre consciència de si mateix.
Això és el que sabien els místics, el que els sistemes de coneixement indígenes sempre han practicat i el que el segon llindar axial ens crida a cultivar a escala col·lectiva i civilitzatòria. La meua col·lega Eva Pomeroy i jo descrivim aquesta posició epistemològica com a coneixement en quarta persona.
Les tres intel·ligències representen una pluralitat de posicions epistèmiques: des d’una consciència monoepistèmica —la intel·ligència artificial— fins a una consciència multiepistèmica —la intel·ligència orgànica— i, d’allí, cap a una consciència metaepistèmica —la intel·ligència font. Perquè les societats i els ecosistemes florisquen, cal desenvolupar i integrar totes tres.
El llindar axial actual
La transició de petites societats de caçadors-recol·lectors cap a civilitzacions complexes va ser el repte que va donar lloc a la primera Era Axial. Avui, la policrisi planetària del caos climàtic, les migracions massives, l’augment de les guerres i la IA transformadora representa una ruptura d’una magnitud comparable.
Aquesta ruptura exigeix una reordenació de l’estructura de la consciència —aquesta vegada, al nivell de la consciència col·lectiva. Per primera vegada en la història humana, els reptes que afrontem exigeixen una resposta planetària. Això requerirà una actualització massiva de la col·laboració humana a escala local, regional i planetària, que només serà possible millorant el sòl social. Allà on la modernitat va externalitzar la coordinació en mercats, burocràcies i algoritmes o IA, ara l’hem de tornar a arrelar en camps de consciència compartida, incloses l’atenció i la intenció.
Si la primera Era Axial va aprofundir la interioritat al nivell individual, el llindar actual reclama una cosa estructuralment nova: un aprofundiment de la interioritat col·lectiva. Com a facilitador de molts processos grupals en comunitats locals i institucions internacionals, m’han colpit unes preguntes que he sentit més durant l’últim any o dos que mai abans: què vol dir ser un ésser humà? Qui soc? Per a què soc aquí? Per a què som aquí? Són, sorprenentment, les mateixes preguntes que van irrompre durant la primera Era Axial, ara sorgint en contextos col·lectius.
Per afrontar amb sentit aquestes preguntes, necessitem les tres formes d’intel·ligència actuant conjuntament, amb la intel·ligència font com a fonament. També necessitem tecnologies, mètodes, eines i estructures de suport de lideratge social basades en la consciència per cultivar el sòl social d’on sorgeix la capacitat d’acció col·lectiva.
El renaixement dels heretges?
Occident sempre ha allotjat dos corrents culturals. El primer, el corrent extractiu, és ben conegut: capitalisme industrial, expansió colonial, maximització del valor per als accionistes i ara el monocultiu de la IA. Aquesta és la modernitat del sòl esgotat.
El segon corrent, el regeneratiu, és un corrent contracultural dins la tradició occidental. El polímata alemany Johann Wolfgang von Goethe va desenvolupar una ciència participativa que aprofundia la qualitat de la contemplació i honorava els fenòmens des de dins. L’investigador britànic Henri Bortoft va articular una manera de percebre en què el tot es revela a través de les parts. El biòleg xilè Francisco Varela va vincular la pràctica fenomenològica amb la neurociència. L’idealisme alemany va desenvolupar filosofies de la bildung: el cultiu de l’ésser humà complet. Aquesta tradició va inspirar directament el moviment danès de les escoles superiors populars, que va transformar Escandinàvia, d’unes societats feudals pobres, en algunes de les democràcies més reeixides del món en una sola generació. No va passar a través de la política econòmica, sinó a través de la folk-bildung: el cultiu sistemàtic del desenvolupament interior, la imaginació moral i la capacitat cívica de la gent corrent.
L’abast de la folk-bildung va molt més enllà d’Escandinàvia. A començaments dels anys trenta, l’educador i activista polític nord-americà Myles Horton va estudiar les escoles superiors populars de Dinamarca i després va tornar a Tennessee per fundar la Highlander Folk School amb els mateixos principis: sense notes, sense títols, només persones aprenent juntes com actuar sobre allò que importa. Va ser a Highlander on Rosa Parks va assistir a un taller sobre dessegregació quatre mesos abans de negar-se a cedir el seient a l’autobús. Altres líders dels drets civils, inclosos Martin Luther King, John Lewis i Ralph Abernathy, també s’hi van formar. Tennessee finalment va clausurar l’escola, qualificant-la de “centre de formació comunista”. Però el moviment que havia ajudat a catalitzar ja no es podia aturar.
El corrent regeneratiu es pot trobar en cultures i geografies diverses. S’entrecreua amb el coneixement indígena, la crítica decolonial i les tradicions contemplatives dels llinatges de saviesa que es remunten a la primera Era Axial, i també se’n veu complementat. El que comparteixen el científic goethià, el contemplatiu budista, el guardià del coneixement anishinaabe i l’ancià quàquer és el compromís amb formes de coneixement que van més al fons que la cognició subjecte-objecte: formes que requereixen la participació de tota la persona inserida dins d’una comunitat. Aquests eren els heretges. Van descobrir l’accés directe a l’eix vertical, i van ser marginats perquè això amenaçava les estructures institucionals que afirmaven mediar entre l’humà i el transcendent.
Aquest corrent més profund ha continuat a través de les tradicions de saviesa i s’ha manifestat en un moment planetari que reclama els seus dons a una escala que els heretges mai haurien pogut imaginar. El segon llindar axial democratitza i col·lectivitza allò que els heretges coneixien individualment i en petites comunitats: no mitjançant un nou profeta que baixa de la muntanya, sinó a través d’un canvi de consciència que potser és l’esdeveniment més important i menys advertit del nostre temps.
Aquest canvi silenciós continua aprofundint-se mitjançant pràctiques com la percepció profunda; mitjançant mètodes i eines com el diàleg generatiu; mitjançant el desenvolupament d’un llenguatge compartit, com ara el coneixement en quarta persona; i mitjançant estructures de suport i institucions reimaginades, com la Highlander Folk School. Els heretges no van poder escalar perquè els faltaven aquests elements, els inicis dels quals ara ja tenim.
Però avançar encara requerirà treball interior per veure el corrent extractiu compostar-se i el corrent regeneratiu cultivar-se. Podríem veure els heretges a l’inici d’un nou renaixement?
Reimaginar les nostres institucions i pràctiques centrals
De la mateixa manera que el primer canvi axial va generar tot un nou conjunt d’institucions i pràctiques, ara hem de reimaginar les institucions existents i crear noves estructures col·laboratives que la nostra organització sectorial, en gran part, no té. Hi ha diverses oportunitats emergents d’innovació.
Els nostres ecosistemes educatius han de passar de la transmissió de coneixement al cultiu de capacitats multi- i metaepistèmiques. El moviment de la Highlander Folk School demostra que això no és utòpic. Necessitem una escola superior popular 3.0, gratuïta, d’alta qualitat, multilocal i arrelada regionalment, per a l’era planetària.
Els nostres ecosistemes d’informació i mitjans han de passar del fracking de l’atenció a la construcció col·lectiva de sentit. Necessitem arquitectures mediàtiques que donen suport a la comprensió profunda i al diàleg, en lloc de cambres d’eco polaritzades.
Les nostres estructures democràtiques han d’evolucionar més enllà de les formes actuals d’una democràcia sobretot procedimental, massa sovint capturades per grups amb interesos especials. Les assemblees ciutadanes, assajades des d’Irlanda fins a Taiwan i fins a l’Assemblea Ciutadana Global per a la COP30, representen el tipus d’innovació que cal: espais deliberatius on la ciutadania aprèn junta, percep junta i desenvolupa recomanacions a partir d’una comprensió compartida, no d’un posicionament partidista.
Les nostres institucions econòmiques han d’anar més enllà del simple valor per a l’accionista, expressió perfecta de la intel·ligència monoepistèmica. Actualment tracten la natura, els humans i la nostra pròpia atenció com a mercaderies que es poden extreure i esgotar. El floriment humà i planetari requereix reequilibrar les tres intel·ligències dins la governança econòmica, de maneres que desplacen els límits entre competència i col·laboració per fer possible la innovació a escala de tot el sistema. Per exemple, nous mecanismes regionals de coordinació i finançament podrien impulsar el sòl sa, l’alimentació sana i la salut humana com a ecosistemes integrats.
Per fer tot això, necessitem un nou contracte social per a l’era de la IA. L’arranjament actual —la mercantilització i extracció de la nostra experiència viscuda convertida en analítica de dades que es ven per manipular el comportament humà— no hauria de ser legal. Ningú no va acceptar aquesta autèntica “apropiació de terres” per part de les grans empreses de dades. La nostra experiència extreta es ven i s’arma contra nosaltres per redirigir l’atenció cap a contingut de pagament i per activar la ràbia, l’odi i la por amb l’objectiu de maximitzar la implicació dels usuaris. Aquestes empreses fan mal a milers de milions de persones mentre construeixen imperis tecnològics de bilions de dòlars que continuen soscavant els nostres fonaments democràtics i socials: el nostre sòl social.
Hem de recuperar la nostra sobirania sobre les dades, reconeixent que les persones i les seues comunitats són els subjectes, no la matèria primera, de l’economia habilitada per la IA. Necessitem un contracte social que ens permeta col·laborativament governar com opera la IA en les nostres vides: no darrere de portes tancades de lobbies, sinó a través de processos democràtics i diàleg. Una constitució per a l’era de la IA.
I finalment, per completar el projecte axial, necessitem noves infraestructures cíviques: institucions que tinguen com a propòsit explícit cultivar el sòl social. Aquestes són les estructures de suport que falten, les que ajuden a compostar la modernitat i a reimaginar com vivim i treballem plegats.
Però com funciona realment el canvi sistèmic en sistemes hipercomplexos? No a través del control centralitzat ni de plans mestres abstractes. Una intuïció de la teoria dels sistemes no lineals, sovint atribuïda al químic belga Ilya Prigogine, suggereix que “quan un sistema complex està lluny de l’equilibri, petites illes de coherència en un mar de caos tenen la capacitat de desplaçar tot el sistema cap a un ordre superior”. Les infraestructures cíviques, les assemblees ciutadanes, les escoles reimaginades, les granges regeneratives, les empreses amb missió, el nou contracte social: aquestes són illes exemplars de coherència que hem de nodrir, entreteixir i connectar entre llocs i regions.
Cuidar el sòl
La granja familiar dels meus pares, que ara funciona com una cooperativa amb propietat custodiada, és una d’aquestes moltes illes que, amb el temps, s’han convertit en nodes d’un ecosistema molt més ampli de renovació agrícola i civilitzatòria.
Un dia, quan tenia 16 anys, vaig tornar de l’escola i vaig veure la nostra granja en flames. La major part de la masia, de 250 anys, ja s’havia cremat. Veure el món on havia viscut fins aquell moment convertit en un munt de runa en flames em va fer sentir com si em traguessen la terra de davall dels peus. L’endemà, el meu avi, que llavors tenia 87 anys i es trobava en l’última setmana de la seua vida, va fer una darrera visita a la granja. Quan va baixar del cotxe, no va girar el cap cap a la runa que encara cremava. Va anar directe cap al meu pare, que estava ocupat amb les tasques de neteja. Li va agafar la mà i li va dir: “Cap amunt, fill meu. Mira endavant!”
“Un pagès que posa les mans a l’arada”, va continuar, “ha de mirar endavant.”
Aquella actitud —dirigir l’atenció no cap a la pèrdua, sinó cap al nou horitzó de possibilitat— em va deixar una empremta duradora. Avui no és només una granja, sinó tot el planeta i les nostres diverses estructures civilitzatòries, allò que veiem en flames. Però no podem crear floriment humà sobre un sòl esgotat, que es degrada des de dins. Aquest és el llindar que afrontem. La IA ens posa l’espill davant. Què hi veiem? A nosaltres mateixos. Veiem l’estructura monoepistèmica, l’escissió subjecte-objecte, que hem estat representant col·lectivament durant massa temps i que encara sosté la major part dels nostres dissenys institucionals.
Estem entrant en una segona Era Axial? Veiem l’inici d’un canvi de consciència que es mostra amb moltes cares. Una és una frustració que creix ràpidament envers l’statu quo i la sensació que avui cal algun canvi radical. Una altra es manifesta com un moviment silenciós d’innombrables iniciatives arrelades al lloc i exemples vius arreu del món. És un sentit profund de potencial futur. Però aquest potencial necessita la nostra capacitat d’acció. Només es manifestarà si cuidem el sòl social tant al nivell interpersonal com al col·lectiu, imaginant i modelant noves pràctiques i institucions, exactament com va arribar a existir el primer canvi axial.
Molts d’aquests exemples vius existeixen a escala local o regional. Alguns prenen forma en les escletxes de les velles institucions. Si connectem, donem suport i entreteixim aquestes illes, podem construir la capacitat de desplaçar l’estructura de la consciència al nivell del conjunt. Per què? Perquè l’aprofundiment de la nostra ruptura actual crea espai per a un possible canvi intencional: de la intel·ligència sense interioritat a la intel·ligència amb interioritat. Del patró sense presència al patró amb presència.
No passarà demà ni tot de cop. Caldrà faena real. Però estar vius en aquest planeta en aquesta cruïlla axial, on podem veure tant el potencial de col·lapse civilitzatori com el de regeneració civilitzatòria profunda, i per tant formar part d’una generació que té l’oportunitat d’inclinar la balança cap a una direcció o l’altra, és potser el regal més ple de sentit que ningú podria esperar.
El meu pare no forçava la collita. Cuidava el sòl. Confiava que, si el sòl era l’adequat, allò que havia de créixer creixeria.
L’autor denuncia la brutalitat i la deshumanització amb què la Casa Blanca presenta la guerra contra l’Iran, com si fos un videojoc. El problema no és només Trump, sinó tot un sistema imperial depravat. Adverteix que l’odi també deshumanitza qui el sent, perquè converteix l’altre en una caricatura i impedeix entendre quines condicions fan possible figures com Trump o Hegseth. Per això defensa que cal apartar esta gent del poder, però sense renunciar a comprendre els mecanismes humans i socials que els fan possibles.
T’explicaré què hi surt per si no vols clicar l’enllaç. El primer mostra fragments de vídeo d’explosions a l’Iran alternats amb Bob Esponja dient: «Vols que ho torne a fer?». El segon es titula «Justícia, a la manera americana» i mostra fragments de pel·lícules que glorifiquen la violència, la dominació i el masclisme, novament seguits d’explosions reals de bombes a l’Iran i d’una veu greu que proclama: «Victòria impecable!».
Aquests vídeos es van produir en els dies posteriors al fet que 160 escolars van ser massacrades per un míssil nord-americà a l’Iran.
Dir-ne vídeos juvenils seria insultar els joves de veritat. Descriure’n el to com de «nen de fraternitat universitària» seria insultar els membres reals d’aquestes fraternitats. Un comentarista a X va dir: «Beavis i Butt-Head han hackejat el compte de X de la Casa Blanca».
Però al lector no li cal que jo li explique fins a quin punt són depravats, aquestos vídeos. Hi ha més a dir.
Aqustes publicacions presenten la guerra com si fora una pel·lícula o un videojoc. Per als qui perpetren la guerra, de fet és així, en el sentit que no en pateixen cap conseqüència real. Sens dubte, els seus informes de situació, les seues notes d’intel·ligència, els seus memoràndums estratègics, les seues llistes d’objectius i el seu argot militar sobre «teatres d’operacions» i «actius» els aïllen de la realitat de pares plorant, criatures cridant, membres amputats, vides marcades i famílies destrossades.
Arribant just després dels arxius d’Epstein, costa ignorar el fil comú de la depravació. També en aquells arxius, els éssers humans —especialment dones i criatures— quedaven totalment deshumanitzats i reduïts a simples instruments de poder, benefici i plaer. El seu sofriment era un «dany col·lateral» sense importància. I encara pitjor: era motiu de celebració, burla i gaudi —el mateix to triomfalista que hi ha als vídeos de la Casa Blanca.
L’antídot contra la deshumanització és la rehumanització. És reconèixer la veritat de l’ésser humà com una cosa preciosa i sagrada, reconèixer que cap de nosaltres està fet d’una matèria millor que l’altre, i actuar des d’aquest coneixement. Potser penses que això ja ho saps i que ja actues així. Però n’estàs segur? Jo no. Els hàbits subtils de judici, d’instrumentalització i de deshumanització operen en la majoria de nosaltres, simplement no en el grau extrem amb què ho fan en els traficants de persones o en els falcons de guerra. Vaig notar aquests hàbits remoure’s dintre meu quan vaig llegir les paraules del secretari Pete Hegseth: «Volant sobre la seua capital. Mort i destrucció des del cel tot el dia. Anem de veres… Això mai no havia de ser una lluita justa, i no és una lluita justa. Els estem colpejant quan ja estan per terra, que és exactament com ha de ser». És la mateixa actitud que mostren els vídeos de la Casa Blanca. Vaig sentir una onada nauseabunda de repulsió, no sols cap a les paraules, sinó cap a la persona.
Aquest odi redueix un ésser humà a un simple marcador, a una caricatura. Neutralitza la curiositat necessària per crear condicions que deixen de produir o de permetre que Donald Trump, Pete Hegseth, Lindsey Graham o Marco Rubio arribin al poder. Com és ser ells? Què els fa ser com són? Encara que alguns puguin haver nascut sociòpates, la majoria dels seus partidaris i facilitadors no ho són. A més, massa sovint etiquetes com «narcisista» i «sociòpata» col·lapsen un individu complex dins d’una categoria simple i tallen de soca-rel la possibilitat d’entendre’l. I entendre’ls, els hem d’entendre.
Entendre no vol dir permetre. Aquesta gent ha de ser apartada del poder. S’està covant un moviment social massiu a partir del fàstic generalitzat davant la retòrica i les accions de l’administració Trump i dels qui li fan de crossa al Congrés i als grans mitjans, que en general menyspreen l’home però mantenen la infraestructura ideològica de l’imperialisme. De fet, el moviment ja estava agafant embranzida a partir dels arxius d’Epstein i amb la manera com l’administració Trump n’ha alentit la publicació. Fa molts anys que es va acumulant.
«Anti-Trump» és una etiqueta massa menuda per a aquest moviment. Al cap i a la fi, la guerra amb l’Iran no és més que l’episodi més descarat, nu i sense disfressa d’una sèrie de guerres imperialistes que es remunten al Vietnam, impulsades tant per demòcrates com per republicans. Les guerres anteriors —Vietnam, Iugoslàvia, Iraq, Líbia, Síria, Ucraïna— es cobrien amb la fulla de parra de «defensar la democràcia». La guerra amb l’Iran és poder nu. Mostra amb total claredat allò que volem canviar. Mostra amb total claredat la depravació que sempre s’ha amagat darrere de les nostres institucions dominants. I per això, aquest moviment no es conformarà a fer fora Trump i substituir-lo per un demòcrata que torne a enganxar la fulla de parra al cos del monstre desfermat en què s’ha convertit el nostre país. Les actituds que es mostren de manera concentrada en els vídeos de la Casa Blanca impregnen tot el nostre sistema. Tot el sistema instrumentalitza i redueix els éssers humans.
Quina és la visió superior en què pot inspirar-se un moviment autèntic per la pau? Naix de reconèixer la dignitat inherent i el valor preciós de cada ésser humà. Tant si aquest ésser humà és nord-americà com iranià, ciutadà o migrant, musulmà o hindú, cristià o jueu, negre o blanc, home o dona, gai, heterosexual o qualsevol altra cosa, tots són dignes de vida, llibertat i de la recerca de la felicitat. Una societat construïda sobre aquesta comprensió dedica els seus recursos a guarir: cossos, comunitats, llocs, sòl, ecosistemes, aigua, les persones addictes, les desposseïdes, les desesperades. Aquest objectiu és totalment incompatible amb mantenir un exèrcit d’un bilió de dòlars. El moviment per la pau que s’està reunint no es conformarà només a parar la guerra amb l’Iran. No descansarem fins que tota la maquinària militar haja estat desmantellada, i fins que la gent d’arreu del món estiga d’acord que no cal.
Hi ha qui diu que sóc antipatriota si no vull que Amèrica guanye aquesta guerra. Però què és realment el patriotisme? El patriotisme de veritat no busca guanyar a costa dels altres, ni dominar altres nacions per la força. Què hi ha d’estimable en un país que fa això? No: el patriotisme autèntic busca complir la missió de la nació al servei de la humanitat. La gent del nostre país no connecta amb la bel·ligerància i la insensibilitat d’estos vídeos i declaracions ni amb la guerra bàrbara contra l’Iran. N’estem farts, d’això. Que tots els qui es consideren patriotes s’unisquen per forjar una nova versió d’Amèrica.
Com navegar les crisis globals, identificar àrees de trauma col·lectiu no abordat i transformar estructures socials obsoletes mitjançant moviments més emergents, creatius i compassius.
Per tal que la humanitat puga passar a la següent etapa de desenvolupament, hem d’afrontar les ferides congelades del nostre passat per deixar de repetir els mateixos errors. Thomas explora maneres de superar el nostre estat actual de fragmentació per prevenir crisis destructives abans que es produïsquen i passar de la rigidesa al flux, de la polarització a la relacionalitat.
Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-turning-point-of-now/.
Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó
Benvinguts. Aquest és el dia cinc, és el vídeo diari de reflexió de la nostra cimera d’enguany. I vull parlar una mica del punt d’inflexió en què ens trobem ara mateix. Comencem pels canvis massius que estem veient arreu del món en este moment. Una part d’aquests canvis és més fluida, més emergent. Estan passant entre nosaltres. Es basen en la nostra relacionalitat, en relacions fluides capaces de fer nàixer coses noves. Tots coneixem converses amb persones que ens inspiren —o amb qui ens inspirem mútuament— i, quan acabem la conversa, ens sentim creatius, lúcids, amb idees noves, innovadors. Això és un exemple d’emergència dins la relacionalitat: dins aquelles parts de la vida prou fluides per mantindre’s en relació, capaces de sostenir tensions, conflictes i contradiccions, i alhora de ser el lloc on naix el futur, és a dir, les possibilitats més altes, el potencial més elevat del que veiem ara mateix al món.
Vull posar el focus en la relacionalitat perquè és allí on la vida emergeix. És allí on presenciem l’evolució a través nostre i en passem a formar part. I a través del nostre compromís social, científic o de qualsevol altre àmbit on siguem actius i innovadors, aportem alguna cosa al món i l’ajudem a actualitzar-se. En canvi, el trauma i les estructures del trauma col·lectiu es basen a quedar-se congelats, retinguts. La relacionalitat es basa en el flux d’informació; el trauma, a bloquejar-lo o reduir-lo.
El que passa és que el riu de la vida, el moviment de l’evolució, vol fluir. En el fons del nostre cor, tothom vol desenvolupar-se. Tots volem ser creatius, créixer, estar en moviment. I tots notem que quan estem en flux ens sentim bé, perquè sentim el moviment, sentim que el moviment ens travessa i que formem part d’alguna cosa, del procés que anomenem vida. Però allà on estem ferits, traumatitzats o col·lectivament traumatitzats, ens sentim separats, més congelats, més estancats, desconnectats del procés. Així apareix una dualitat dins la vida, i aquesta dualitat crea estructures basades en la retenció.
Quan el riu avança però alhora hi ha una retenció, això genera pressió i tensió. Genera fragmentació, polarització, exclusió de l’altre, tot tipus de símptomes dins el sistema col·lectiu que indiquen que la vida vol moure’s però no pot. La crisi arriba quan la pressió del riu és tan forta que les estructures es trenquen, com quan es trenca una presa, i s’allibera una energia enorme, sovint d’una manera retraumatitzant. Això no és un procés emergent, normalment és un procés dolorós; per això en diem crisi. Quan estem en crisi, tot és tan aclaparador que ja no som capaços de navegar en sintonia amb la vida, i encara menys tenint en compte que tot el procés ja venia d’una capacitat relacional reduïda.
I crec que això és important perquè volem mirar la societat i el que està passant ara mateix al món des del prisma del que és emergent, relacional, carregat de vida i creatiu. Això és un tipus de processos, i estan passant ara mateix: això és presència, és el moment present, és vida integrada que s’expressa a través nostre, història integrada. En canvi, cal parar atenció als processos no integrats, congelats, poc o gens relacionals, que són repetitius. No són emergents: simplement es repeteixen. Són les mateixes converses de sempre, els mateixos arguments polítics, els mateixos processos dins les organitzacions, els mateixos bucles interns dins les persones. Quan una cosa es repeteix una vegada i una altra, en realitat ens està demanant tota la nostra atenció, però sovint l’evitem i en diem problema, patró o conflicte. Recuperar la consciència del fet que, en una persona, en una organització o en la societat, alguns processos que observem són circulars, repetitius, no emergents; Dit clarament, són el passat. Això no està passant ara: és només la repetició d’un passat bloquejat.
La nostra consciència —i la consciència col·lectiva— té el poder de desbloquejar aquests processos mitjançant la construcció de relacions sanes amb aquestes dinàmiques circulars, incorporant-les al present a través de la cura, la compassió, l’atenció, la relació i la ressonància, perquè la vida puga evolucionar.
Així, quan veiem moments de crisi al món, el que s’està ensorrant són estructures d’identitat obsoletes, tant en individus com en organitzacions i en la societat. Van ser estructures necessàries en el seu moment, però ja no ho són, perquè ja no som uns quants milers de persones separades per grans distàncies: som una aldea global, hiperconnectada a través d’internet. Algunes estructures d’identitat al planeta ja no tenen sentit i han de ser deconstruïdes. I si t’hi identifiques, això fa mal. Per això cal deconstruir-les amb habilitat i canalitzar la informació cap a estructures noves, molt més funcionals en el moment actual del planeta.
La segona cosa que cal fer és abordar les estructures congelades no-emergents de trauma amb cura, no a empentes. Si les empenyem, generen resistència i la cosa esdevé esgotadora, una batalla constant. En canvi, si les abordem amb cura, relacionalitat, compassió, interès i habilitat, podem fondre la resistència al canvi. Així, en lloc d’entrar plegats en una crisi, podem prevenir-la creant un espai social de cura profunda, espais i arquitectures que ens ajuden a transformar el trauma col·lectiu en moviment col·lectiu, en creativitat col·lectiva.
Això és el que necessitem ara mateix més que mai: aprofitar tota la intel·ligència que hi ha en aquest planeta, fer-nos càrrec conjuntament dels temes urgents, i prevenir crisis arreu del món unint-nos i creant les condicions col·lectives que faciliten la sanació. Tenim un gran aliat: el mecanisme d’autocuració de la biosfera. La vida vol sanar, i això és extraordinari. La col·laboració que mostrem i expressem quan fem això és exactament el que cal per passar a la següent etapa del nostre desenvolupament col·lectiu.
Aquestes són algunes reflexions per a avui perquè te les emportes al llarg del dia o mentre escoltes algunes de les converses de la cimera que et resulten interessants. Ens veiem prompte. Que tingues un bon dia.
És una ironia brutal. Menys d’un segle després del pitjor genocidi de la història humana, l’Holocaust que va exterminar sis milions de jueus i va inspirar el món a prometre “Mai més!”, ara presenciem un nou horror, aquesta vegada perpetrat pels mateixos jueus. Tot i que a menor escala que altres episodis de massacre política en massa després de la Segona Guerra Mundial —Cambodja, Uganda, Rwanda—, aquest té, a més de la seva ironia, una altra distinció única: està succeint davant dels nostres ulls, gravat amb càmera, retransmès en directe, documentat en temps real. És impossible fer veure que no ho sabem. O això sembla.
De fet, les maneres com la realitat s’oculta no són tan diferents de com sempre han estat. Aquí rau la clau per entendre per què “Mai més” torna a passar, una vegada, i una altra… i una altra.
(…) Sí, utilitzaré la paraula genocidi, tot i que l’objectiu de la guerra no sigui exterminar fins a l’últim habitant de Gaza. El pretext és eliminar Hamàs, però l’objectiu real és netejar ètnicament el territori per al poblament jueu. El genocidi és un efecte secundari de la persecució implacable d’aquest objectiu. Fins ara, 58.000 gazatins han mort en atacs militars (probablement molts més, ja que aquesta xifra no inclou els enterrats sota les runes), i incomptables altres han mort de fam i malaltia.
Malgrat l’extensa documentació dels crims atroços contra la humanitat a Gaza, molta gent —inclosa la majoria de la població israeliana— o bé no creu que estigui passant o sembla no importar-li. I això no és perquè, com proposa Caitlin Johnstone, siguin “gent de merda” o “narcisistes insuportables i esgotadors”. Això no és una explicació; no ofereix cap camí a seguir, només ens fa tornar en bucle al punt de partida. Si el problema és que hi ha gent de merda, només un ingenu esperaria que puguin canviar. No són del tipus de persones que poden redimir-se (només les no-merdoses poden). Així doncs, la “solució” és dominar-les, empresonar-les, fer-les callar, eliminar-les, controlar-les, humiliar-les, destruir-les i fer-ne un exemple per dissuadir altres persones igual. I aquest és el pensament bàsic que hi ha darrere de tot genocidi. Al capdavall, la majoria d’israelians creuen que Gaza també està poblada per gent de merda, si hem de jutjar per les enquestes on una gran majoria afirma que “no hi ha innocents a Gaza”.
A menys que creguis que la gent de merda pot ser eliminada per sempre de la Terra, aquest diagnòstic ens condemna a reviure el “mai més” una vegada, i una altra, i una altra.
¿No seria millor entendre per què persones perfectament normals —fins i tot amables i generoses, que amb gust et cuidarien el gat quan ets fora— donen suport o toleren crims atroços que s’estan produint a plena vista? Si entenguéssim això, potser podríem aturar-ho.
Com que la massacre és tan pública, molts de nosaltres esclatem amb el crit d’angoixa: “Com, com pot ser que això estigui passant? Per què ho fan? Com hem pogut permetre-ho?” Si volem que alguna cosa canviï en aquest món, aquestes preguntes han de ser més que simples expressions de dolor. Les hem de prendre seriosament. No ens hem de conformar amb respostes falses i convenients que només serveixen per descarregar la nostra angoixa amb odi cap a la gent de merda.
En realitat, aquells que no accepten la realitat del que està passant fan el que els humans fem constantment. Per a ells, el genocidi no està passant a plena vista, perquè habiten dins una bombolla narrativa on és invisible. Diran: «Aquests vídeos són muntatges. Aquestes fotos són falses. Aquestes històries són propaganda de Hamàs. Els metges que informen des de Gaza són antisemites.» O bé diran: «Aquestes coses passen en la guerra.» O: «Gaza no hauria d’haver elegit Hamàs, es mereixen la culpa i el càstig per l’atac del 7 d’octubre.» O: «Si volen que la guerra acabi, que entrin als túnels i expulsin Hamàs.». I realment creuen aquestes coses amb tota sinceritat aparent, fins i tot quan són contradictòries. Les massacres de civils no estan passant, i alhora són inevitables. L’ús de la fam com a arma de guerra no està passant, i alhora està justificat.
En altres paraules, fan el que la majoria de nosaltres fem sovint, encara que en una forma més extrema. Seleccionen i interpreten la informació per mantenir les seves creences, la seva identitat i el seu sentiment de pertinença. Ho sento, però aquestes persones no són una mena inferior d’humans. No vull sonar paternalista amb un “ho sento, però…”. Ho dic de debò. Tant de bo les coses fossin tan simples. Tant de bo les atrocitats que Johnstone, Hedges, etc. exposen amb tanta valentia fossin només perquè hi ha persones dolentes que fan coses dolentes. Tant de bo visquéssim en un món de bons i dolents clars, un món d’orcs i elfs, una fantasia de Starship Troopers on el problema és un “ells” identificable. Però aquest és precisament el tipus de pensament que genera les condicions per a la massacre. Qui són els palestins, si no un “ells”? Qui eren els jueus de l’Europa dels anys trenta, si no un “ells” sobre els quals es projectava la culpa de tots els mals del continent? Qui eren els tutsis a Rwanda, els “elements contrarevolucionaris” durant la Revolució Cultural, o les bruixes de la Inquisició?
Pots dir: “Hi ha una gran diferència entre incitar al menyspreu d’una població feble i oprimida per facilitar-ne l’extermini, i incitar al menyspreu envers el poder que està cometent l’extermini.” Certament. Però baixa un nivell més. El que dius és que “Tal persona es mereix el menyspreu, perquè…” Aquest és el patró de pensament. Hi ha el menyspreu, i les raons del per què. I així ens quedem amb interminables arguments sobre qui es mereix el menyspreu i qui no, quina guerra és justificada i quina no. Amb l’acord vigent, mantingut per totes les parts, que algú es mereix el menyspreu, és fàcil per als poderosos fer la seva defensa. L’acord facilita la propaganda. Per això dic que la guerra sempre és justificada.
Podem denunciar genocidi — o abusos, explotació, ecocidi, o opressió — sense fer un diagnòstic implícit del perpetrador que afirmi el principi que algunes persones són d’una categoria inferior a la resta. Aquest és el principi que justifica la creació de la següent classe de víctimes.
La divisió “nosaltres-ells” és més antiga que la història. El patró no és només “tribalisme”, originat en la competència per recursos escassos. La divisió nosaltres-ells també passa habitualment dins dels grups. És, com va demostrar René Girard, la crisi social original, anterior a la mateixa civilització: cicles de venjança, divisió social, seguits d’una espasme de violència sacrificial unificadora on les tensions socials que podrien trencar la societat es descarreguen sobre una subclasse relativament impotent i deshumanitzada.
Acostumar-se al pensament nosaltres-ells fa que les poblacions siguin susceptibles a la manipulació per gent realment dolenta — individus sense escrúpols i sociòpates que sovint arriben al poder en sistemes no transparents. Només han de senyalar (o, més aviat, fer servir propaganda sofisticada i control d’informació per identificar) l’Altre. La psicologia de les masses fa la resta. Aquests esforços tindrien poc efecte si no fos per l’aliat de la nostra psicologia heretada, la antiga proclivitat a designar un enemic extern o una minoria interna com a subhumans.
Sé per experiència que la visió que he exposat aquí atraurà hostilitat. Estalviaré als crítics una mica de feina escrivint les dues crítiques principals en el seu nom. Les anomeno, “Tou amb el feixisme” i “Incaut antisemita.” Tot i venir de perspectives aparentment oposades, comparteixen una cosa molt més important.
Tou amb el feixisme: Charles, estàs donant a Israel un plena llicència per al genocidi. Si les massacres recents a centres d’ajuda, o l’atac deliberat a nens, o l’assassinat de periodistes, o l’ús de la fam com a arma, o el bloqueig de subministraments mèdics no t’ho convenç, res ho farà. En humanitzar una nació d’assassins de nens i massacradors, ofereixes una falsa esperança que aturaran el genocidi pel seu propi compte. Estàs disculpant i facilitant el mal absolut, possiblement perquè, com a americà blanc privilegiat, no n’ets l’objectiu. Només cridant el mal i incitant la ràbia i el fàstic envers els perpetradors (que no es mereixen res millor) podem mobilitzar un moviment massiu per posar fi al genocidi.
Incaut antisemita: Charles, és trist que tu també hagis caigut pres de la propaganda pro-Hamàs. Els anomenats “drets palestins” no són res més que odi codificat als jueus. Què ha passat amb la teva capacitat de raonament crític? Israel està assetjat per enemics que han jurat esborrar els jueus de la terra. El manifest de Hamàs ho diu. Els líders d’Iran també ho han dit. La doctrina islàmica també diu que està prohibit que un musulmà negociï amb un jueu, excepte com a estratagema. L’islam és una religió d’odi, de maldat. No t’enganyis, i per l’amor de Déu no enganyis els altres. Les teves crides a la pau només juguen a favor d’un enemic implacablement malvat.
Ambdues crítiques coincideixen en el problema fonamental: gent dolenta. Només discrepen sobre la seva identitat. La primera crítica també conté un malentès comú: qui no respon amb odi o amb una crida al càstig no entén com d’abominables són els crims, i li deu estar bé que continuïn. Però la raó per la qual crido a la compassió és precisament la contrària: crec que els horrors estan passant i que la compassió — comprendre per què — és l’única manera duradora de parar-los. Entendre no és disculpar.
Sí que existeixen els “dolents” de debò, gent sociòpata o narcisista amb poca esperança de redempció, especialment mentre mantinguin el poder sobre altres. Però són pocs, una minoria molt petita. No existeix una societat de sociòpates; només societats sociopàtiques, on condicions històriques amplifiquen el patró universal de pensament nosaltres-ells.
El pensament nosaltres-ells explica per què la gent no dolenta fa coses dolentes.
Tornem a l’angoixa de “Per què ho fan? Com pot passar això a plena vista?” Realment la pregunta és: “Per què tants no volen veure?” Sí, clar. Per què és tan difícil admetre que un s’ha equivocat? Per què és tan difícil admetre que has fet mal o has estat del costat de l’opressor? La raó principal, que fonamenta molts biaixos cognitius, prové d’una inseguretat primària construïda en el pensament nosaltres-ells. És aquesta: potser ho tenim del revés. Potser som els dolents. Potser som menys que humans, mancats de qualitats essencials. Els éssers humans tenen una por instintiva de ser llançats a la subclasse sacrificial de no-del-tot-humans, de ser l'»altre» que és cremat a la foguera, linxat, netejat ètnicament o exterminat. En un clima en què una banda o altra ha de caure en la categoria de menys humans, lluitarem amb tenacitat per evitar aquest destí. Lluitarem per demostrar que som justos, bons, justificats, ètics i morals.
Aquest és el clima de creença que cal canviar si volem redimir la promesa de “mai més.” Quan preval l’acord que la bona gent pot participar en coses terribles, llavors la vergonya que ens impedeix veure les coses terribles que fem desapareix. Perquè això ja no vol dir que no som bones persones. Seguim sent dignes d’amor. No serem expulsats. No prendrem el lloc de l’altre que hem perseguit. I acabarà el cicle sense fi de la història.
No és només el genocidi a Gaza. Tot el mal que el poder fa a la gent i al planeta passa darrere d’un vel d’ignorància. El relat d’aquesta ignorància desvaloritza, deshumanitza i destrueix tot allò que ataca. Però quan preguntes a l’immigrant capturat en una batuda de l’ICE, o al gazià, o al membre d’una banda, o a l’addicte, o a la mare en atur, o al policia, o al soldat, o a qualsevol a qui hagis situat en “ells”, “Com és ser tu? Quina és la teva història?” llavors nosaltres i ells es desfà, i t’adones que, si no fos per la gràcia de Déu, la seva història podria ser la teva. La compassió i la complexitat floreixen. Encara pots tenir interessos oposats i conflictes, però els esforços per resoldre’ls no es faran en un buit d’ignorància, en la il·lusió que l’altre és menys humà que tu.
El pensament nosaltres-ells encara està molt arrelat. La gent pregunta: “Quina solució proposes, doncs, per a Palestina?” Jo no en tinc cap. Bé, sí (la vaig descriure l’any passat, una versió de “una terra, dos estats”), però és completament impràctica en el clima actual. Sense alliberar-nos del patró nosaltres-ells, cap solució humana és pràctica i cap solució pràctica és humana. Per tant, cal canviar el mateix terreny del que entenem per “practicitat”. Aquest terreny són les nostres creences, les nostres històries, els nostres mites i la inacabada sanació personal i social que els dóna vida. No vam arribar a aquestes creences absurdes i falses sobre nosaltres i ells per casualitat. Sota aquestes creences hi ha trauma, i tot un camí evolutiu de la consciència cap a la seva superació.
Com que el pensament nosaltres-ells —aquest patró de convertir els altres en “els altres”— està tan profundament teixit en l’ADN cultural, el genocidi també ho està. Potser aquest acabarà com va acabar l’Holocaust: amb els perpetradors al bàndol perdedor d’una guerra contra el mal, i els seus líders conduïts al patíbul entre crits de “Mai més!”. Per guanyar una guerra així, és clar que ajuda pintar els partidaris de l’altre bàndol en la pitjor llum possible. Monstres. Gent menyspreable. Però això només posaria fi a aquest genocidi. No posaria fi al genocidi com a fenomen. Per aconseguir-ho, cal completar el viatge evolutiu de la consciència que ens allunyi del nosaltres-ells, de l’alterització, de la Separació. Hem de prendre seriosament la sanació de les nostres ferides, per tal de no transmetre-les com a ressentiment i venjança. I hem d’escoltar els avatars d’aquesta nova consciència que, de tant en tant, apareixen a la història per oferir les seves paraules i els seus cossos a la seva realització. “Perdona’ls, pare, perquè no saben el que fan.”
Com podem deixar de repetir patrons del passat? Thomas Hübl explora què caldrà perquè les persones i les societats responguin amb maduresa a l’atmosfera actual d’estrès col·lectiu i no cedeixin a les forces polaritzadores i fragmentadores.
En les nostres vides i en les nostres històries, veiem patrons que es repeteixen i sovint reaccionem de maneres poc saludables. Per abordar aquests problemes col·lectius, hem de mirar cap a dins: revisar com estem quan ens sentim activats, i desenvolupar una perspectiva més fluida i integrada
Thomas comparteix com integrar les nostres ferides, encarnar-nos i desenvolupar un món interior més madur pot portar a una major claredat, compassió i capacitat per gestionar l’estrès. La nostra experiència interior té un efecte ecosistèmic, així que hem de crear espais, pràctiques i rituals —una arquitectura de sanació per processar el nostre passat. Només aleshores podrem avançar fluidament cap al futur i convertir-nos en els ancians savis que el món tant necessita.
Thomas Hübl: Hola i benvinguts a Point of Relation. El meu nom és Thomas Hübl, i avui vull parlar d’una cosa que crec que molts de nosaltres sentim ara mateix: que hi ha molt d’estrès col·lectiu, fragmentació col·lectiva, política i social, i polarització. Crec que tots necessitem, sobretot, una bona pràctica interior per mantenir-nos connectats, i d’alguna manera, madurs en les nostres respostes, en lloc de reaccionar impulsivament. I també per poder accedir a una resposta emergent, és a dir, una resposta que tingui un futur i que no es limiti a reproduir allò que ja hem fet en el passat. La raó per la qual parlo tant del trauma col·lectiu és que veiem, igual que en la vida individual, que desenvolupem aquests patrons, i les nostres identificacions inconscients amb el dolor del passat generen aquests patrons. Aquests patrons es repeteixen una i altra vegada. Molts sabem com se sent això quan tenim discussions en les relacions, problemes recurrents a la feina o experiències de tensió en el teixit social, independentment de la nostra ideologia política o d’altres factors.
Fins i tot amb les nostres veus internes, amb els nostres processos interns, hi ha patrons recurrents de pensament, mentalitats, patrons emocionals, pors recurrents, ansietats, vergonya, ràbia, el que sigui, dol. I, de manera similar a la nostra experiència individual, la psique col·lectiva, -com l’inconscient de les nostres societats, l’inconscient de la nostra experiència col·lectiva-, està sotmès al mateix procés: la compulsió a repetir grans patrons. Una frase que descriu això és que la història es repeteix. Sí, la història es repeteix, quan mirem enrere en la història, veiem certs patrons que es repeteixen una i altra vegada, conflictes que tornen a sorgir, polaritzacions, divisions polítiques.
Avui m’agradaria tornar a parlar-ne, ja que és un tema molt present. I quan mirem els nostres canals de notícies, quan mirem les nostres xarxes socials, veiem quanta polarització hi ha. La polarització, per una banda, és un símptoma, el símptoma és que veiem polarització. Però quan mires una mica més profundament, llavors veus que hi ha una força polaritzadora o fragmentadora que crea aquests símptomes a la superfície. De la mateixa manera que, quan ens sentim activats emocionalment, no sentim el nostre trauma directament, sinó que experimentem els seus efectes, els seus símptomes.
Així que, quan fem servir els nostres desencadenants emocionals, primer de tot, quan alguna cosa em desencadena, m’ho pregunto: quina és la meva relació amb els meus desencadenants? Penso que sóc una mala persona quan em em sento activat emocionalment i que hauria d’estar sempre connectat i en un estat d’equanimitat i d’obertura? O som éssers humans: Ens desencadenem de tant en tant, i els desencadenants són senyals de creixement. Si no ignoro els meus desencadenants, sinó que els faig servir com una eina de desenvolupament personal, aleshores cada vegada que em sento activat emocionalment puc aprofundir i preguntar-me què està passant realment.
Quan mirem una mica més profundament què de debò està passant, sovint descobrim que ja no estem responent al món des d’una perspectiva madura, sinó que en realitat estem reaccionant. Estem en un mode reactiu que prové de parts més joves de nosaltres mateixos, parts immadures no integrades que poden tornar a desencadenar-se. Sembla que de vegades parlem amb algú, -primer és la persona A i dues setmanes després és la persona C-, però és el mateix desencadenant.
Aleshores veiem que en realitat no està tan relacionat amb l’especificitat de la situació. Està relacionat amb l’especificitat del meu desencadenant. Tota mena de persones poden activar-ho: algú pot dir alguna cosa i em sento ferit, algú pot dir alguna cosa i em sento espantat, algú pot dir alguna cosa i em sento avergonyit. Així que no és tan específic de la situació, sinó que és més específic de la meva experiència interior de la situació. I això és el que podem canviar. És per això que sovint dic que el futur té el poder de reescriure el passat. Quan diem això, ho podem afirmar perquè el passat no és només allò que va passar fa un any, fa 10 anys ofa 50 anys. El passat també és com vam experimentar allò que va passar, com la gent va experimentar la Segona Guerra Mundial, com la gent va experimentar certes crisis al món. Aquest és el passat congelat, aquest és el contingut del trauma que podem canviar, que el futur pot reescriure.
Puc treballar en el meu trauma infantil, que pertany el passat, però també com de nen vaig experimentar la manera en què m’han educat. Parlem del que va passar i de com vam experimentar el que va passar, i això que vam experimentar està subjecte al canvi, perquè la història és la història, els fets són els fets. El curs dels esdeveniments és el curs dels esdeveniments. Però el passat congelat en nosaltres, el passat que no vam poder integrar com aprenentatge, aquest aprenentatge encara està congelat en nosaltres, encara pot desencadenar-se i sovint ho fa. Molts de nosaltres sabem com se sent quan ens desencadenem periòdicament, i també que llavors ja no responem al món des del potencial de la nostra intel·ligència. Reaccionem des de la reactivitat del passat, amb mecanismes de lluita, fugida, congelació o submissió, i aquests mecanismes no contenen el nostre potencial. No contenen la nostra intel·ligència, no contenen l’emergència d’una resposta nova.
Podem veure-ho quan tenim una discussió en una relació íntima, o en l’experiència laboral: ja havíem establert aquestes coses i ara les estem dient de nou. I llavors diem, «oh, però aquestes coses no canvien». No és que passi una vegada, és que és repetitiu. Quan mirem la societat, també veiem que hi ha patrons repetitius. Potser tenen un període de temps més llarg, potser no són tan freqüents. Alguns ho són, però altres són més llargs. I així la repetició triga més a tornar a succeir. Òbviament, si no fos així, no diríem que la història es repeteix. Coneixem aquests cicles. Per això necessitem dues vies. Necessito una pràctica individual per treballar sobre mi mateix, una mena de programari intern que sigui capaç de processar la meva experiència diària. Com més fluida i integrada sigui la meva perspectiva, més amplada de banda tinc per nedar en la complexitat. És molt important perquè estem vivint en un temps cada vegada més complex i necessitem aprendre a nedar en la complexitat. Però per poder nedar en la complexitat, necessitem un jo integrat. Com més integrat estigui el nostre jo, més serà un recipient capaç d’acollir el món. Com més integrat estigui el jo, més món podrà contenir dins seu, el que significa que puc mantenir-me relacionat amb els esdeveniments que estan succeint.
Si no, aleshores tinc molts valors i idees genials, però no puc viure’ls. Intel·lectualment entenc moltes coses, llegeixo molts llibres, escolto molts podcasts, faig moltes coses. Intel·lectualment sóc fantàstic. Ho tinc tot clar, però en realitat a la vida quotidiana no puc viure-ho. La meva comprensió cognitiva i la meva realitat són dues coses diferents. Això vol dir que la meva pràctica consisteix a encarnar allò que sé i aprendre a viure-ho emocionalment, físicament, en les relacions, ancestralment i espiritualment.
Al mateix temps, l’altra defensa contra la complexitat és simplificar la realitat, com una simplificació del món. Nedar en la complexitat significa que nedo en un riu i aprenc a nedar amb habilitat i sóc interdependent amb aquesta complexitat. Sóc interdependent, la complexitat del món no és una cosa externa. Si és una cosa externa, m’aclaparo. Està bé sentir-se aclaparat, però és important que sàpiga què significa aquesta separació.
La complexitat no és allà fora. No és que el món sigui complex, que el món allà fora sigui complex. No, això ja és un símptoma d’una mena de sobrecàrrega en algun nivell de mi mateix, que no sóc capaç d’acollir el món dins meu. Llavors l’existència del món dins meu, i l’existència del món, aparentment fora de mi, són dues coses diferents. Per tant, menys món del que realment existeix pot aterrar dins meu. Com més integrat estigui el meu jo, més obert estaré a aprendre. Tindré accés al sorgiment i estaré en una relació fluida amb la complexitat. Així que la integració i la maduració del jo són molt importants. Necessitem pràctiques per integrar-nos, aquest és un viatge de tota la vida, no és una solució ràpida. Ens anem fent més madurs com a adults, continuem aprenent i desenvolupant-nos i ens tornem més savis. Com ens tornem més savis? Integrant les dificultats que trobem pel camí. Finalment, si realment ens polim, si el viatge de la nostra ànima ens poleix, enfrontem els nostres reptes i els integrem com a aprenentatge, potser acabarem convertint-nos en ancians de la societat, en persones sàvies.
Quan hi ha desconnexió amb el cos, com el tenir grans idees, però llavors el recipient encara és massa petit per contenir-les, o bé amb la simplificació, agafant un tros de realitat, llavors dic: «d’acord, així és com són les coses». La interdependència amb la complexitat no es tracta de que ho sàpiga tot sobre la complexitat, aquest tampoc és l’objectiu. És com si una part del super-ordinador intentés saber completament com funciona el super-ordinador i intentés controlar-ne la complexitat. No, tanmateix tinc accés a les dades del super-ordinador perquè estic nedant en ell. Aquest és un estat de flux diferent. Quan estic en un estat de flux, estic nedant en la complexitat, cosa que vol dir que, de vegades hauré d’aprendre, de vegades tinc alguna cosa per ensenyar. Podré gestionar els reptes que apareixen a la meva vida. Demanaré ajuda quan la necessiti. Ho esbrinaré per mi mateix, quan necessiti resoldre-ho per mi mateix. Estaré en una relació més fluida amb les experiències i el desenvolupament de la meva vida.
Això, en el treball, és molt preuat. Al mateix temps, si els individus i els ecosistemes no són dues coses separades, sinó que són interdependents, això significa que el meu desenvolupament interior es convertirà en una propietat ecosistèmica. Formaré el meu ecosistema en relació amb la gent en funció de la meva maduresa. Si sovint sóc regressiu, si sovint estic en modes reactius, així serà la meva vida. Si actuo de manera més conscient i receptiva, així serà la meva vida, perquè hi ha més compassió, més claredat, més capacitat de dir sí i no amb determinació. Hi haurà més encarnació, més responsabilitat, més generositat, calidesa i cura. Hi ha moltes qualitats de la maduresa que co-crearan l’atmosfera de l’ecosistema al meu voltant. Totes les persones, i no només les persones, sinó també totes les plantes, tots els animals, el planeta, l’ecosistema del qual jo formo part.
Això, crec que també és cert per al mateix ecosistema. La dimensió col·lectiva igualment necessita atenció, perquè els col·lectius s’han ferit i fragmentat per impactes a gran escala. Aquesta atenció ens necessita. No es tracta només de que jo formi part del “nosaltres”, sinó de la capacitat de construir espais col·lectius de testimoniatge, rituals col·lectius, una arquitectura col·lectiva capaç de processar les ferides més grans, el cop al teixit social, com Kay Ericson va anomenar el trauma col·lectiu. És un cop. La fragmentació del teixit social de la societat i els efectes posteriors d’aquest cop són la nostra tasca pendent. El llegat de la immigració, el llegat del racisme, el llegat del genocidi dels nadius americans, l’Holocaust, els genocidis arreu del món, les guerres mundials, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, només per nomenar-ne alguns.
Des d’Àsia fins a Àfrica, Austràlia, Amèrica Llatina, a qualsevol lloc del món. Per descomptat, a Amèrica del Nord, veiem ferides del colonialisme arreu del món. Les nostres societats tenen cicatrius a gran escala, porten cicatrius profundes. Hem nascut en aquestes realitats, i sovint normalitzem aquestes ferides al teixit social. Aquesta és la societat que coneixem. No la coneixem d’altra manera perquè hem crescut en ella, hem nascut en aquest món, així que aquest és el món que coneixem. Hi ha la part integrada d’aquest món, que de totes maneres és emergent perquè la realitat integrada és emergent. La realitat no integrada no és emergent, és repetitiva, continua reproduint-se. Sovint ens trobem barallant-nos i discutint, és la compulsió de repetició de la vida, que és una pèrdua de temps perquè d’aquesta manera no podem canviar.
El que ens ajuda a canviar és construir una arquitectura, construir rituals i espais de sanació, on ens reunim i diem: com a ciutadans, tenim la responsabilitat de cuidar el llegat en què hem nascut, això no s’ha acabat. Podem dir-nos el que vulguem: «mirem cap al futur. Vegem un futur més brillant. Anem-hi» Sí, això és genial. Però la compulsió de repetició és com si conduïssis per l’autopista i veus el cartell de sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51 i va a una certa ciutat, i així successivament. Així que el passat no integrat apareixerà de nou davant teu, i no hi ha cap altra sortida que frenar, prestar atenció al passat.
El passat que és recurrent és repetitiu, no el passat que molta gent anomena història perquè la història integrada és el moment present. La història integrada no ens destorba en aquest sentit. La història no integrada és la que està interferint en la meva experiència del present. Són les ansietats del passat les que interfereixen en les meves decisions d’avui. La base d’algunes de les decisions socials, polítiques i d’altres que prenem són les ansietats del passat. No és que prenguem aquestes decisions des de la llibertat. Ens diem que som realment lliures, però la llibertat no és només que puc fer el que vull. La llibertat és la capacitat de portar el nostre jo emergent al moment present i a una interrelació amb el món. I la llibertat significa tenir ara una elecció, no reproduir el passat i anomenar això llibertat.
Això no és llibertat. Això és estar lligat inconscientment a comportaments, mentalitats i maneres d’actuar i viure que estan marcades pel passat . Per concluir, el que avui assenyalo és, d’una banda, la bellesa i la importància de fer la nostra feina individual d’integració per madurar, per integrar-nos, perestablir-nos més fermament en una perspectiva adulta. Des d’aquesta perspectiva adulta, tenim molta més fluïdesa, llibertat, elecció, capacitat de resposta, relació i resiliència per afrontar l’estat actual del món. Creem la responsabilitat ciutadana de dir, tots hem nascut, no importa en quin país del món, en un llegat determinat. Hem nascut en un llegat que els nostres avantpassats, les persones que ens van precedir, no van poder integrar, van patir, o van generar trauma. Això forma part de la nostra tasca. Algú ha de netejar la sala d’estar.
Fer voluntariat i participar en la neteja de la sala d’estar col·lectiva ens ajudarà a prendre decisions diferents, ens ajudarà a crear un nou moviment o a tenir una comprensió integrada de qui som com a societats, qui som com a humanitat, qui som com a planeta. Crec que això és realment emocionant, però hem de tenir rituals per a això. Hem de construir una arquitectura per fer-ho, perquè aquesta arquitectura encara no existeix.No existeix a un nivell generalitzat.
Quan jo, com a ciutadà, dic: sí, faré la meva part, no he de netejar tota la sala d’estar perquè hi ha milers de milions persones vivint a la mateixa sala d’estar que anomenem humanitat. Però si cada un de nosaltres fa una mica, o almenys prou de nosaltres en fem una mica, llavors la sala estarà cada cop més neta i més lluminosa, més oberta, més amorosa, més compassiva, menys fragmentada, menys polaritzada. Ens podrem veure millor els uns als altres perquè no hi haurà tanta boira a la sala d’estar, la comunicació millorarà, la col·laboració global millorarà. La justícia i la integració dels diferents nivells de les societats milloraran. Hi ha tants efectes guanyador-guanyador-guanyador (win-win-win) en netejar la nostra sala d’estar col·lectiva. Parlaré més específicament de la segona part en el proper episodi en solitari de Point of Relation. De moment, us deixaré amb aquestes inspiracions avui i també us convido a veure on us trobeu en el vostre viatge interior i en la vostra capacitat de ser part d’un “nosaltres”, que no és només «jo en un grup» o «jo en la societat que m’envolta». La capacitat de ser part d’un “nosaltres” té moltes capes de creixement fins que tornem a sentir que som com una xarxa interdependent.
Aquesta xarxa interdependent té moltes dimensions de flux i pot generar una col·laboració meravellosa per resoldre els problemes contemporanis. Us deixo amb aquesta inspiració avui, i espero que ressoni amb la teua pròpia comprensió i desig de com, com a col·lectiu, podem cuidar els llegats que ens han arribat i contribuir a un món més gran i més lluminós.
Thomas Hübl explora la diferència entre l’esperança com un mecanisme que posposa el canvi cap al futur i l’esperança basada en la immanència d’una agència present. Destaca la importància d’ integrar els traumes passats que fragmenten l’espai i el temps
Hola i benvinguts a Point of Relation. Em dic Thomas Hübl i avui us convido a explorar alguna cosa que he estat reflexionant i de la qual he parlat en altres contextos. Quina és la diferència entre: posar esperança en el futur, dient que demà serà millor que avui o esperant una millor circumstància, i una altra versió d’esperança que rau en l’agència, en la immanència, en la presència d’aquesta capacitat per influir i co-crear el món amb els altres aquí i ara?
O sigui, o bé l’esperança és inherent a la meva agència per impactar i canviar les coses al món ara mateix, o bé és un mecanisme que col·loca l’esperança en el futur. Això té branques i implicacions diverses. Crec que vivim en una mena d’acord col·lectiu pandèmic que tendeix a posposar l’esperança cap al futur, convertint això en una arquitectura col·lectiva amb moltes implicacions sobre nosaltres mateixos, les nostres relacions, els sistemes familiars, les societats i les cultures.Crec que és important explorar-ho si estem en un camí de desenvolupament personal. Potser reconeixem que volem expandir el nostre món interior, generar més saviesa, integrar ferides pròpies, dels nostres avantpassats o del col·lectiu del qual venim. Per entendre això més profundament, crec que necessito comprendre el mecanisme que, en un moment traumàtic, quan alguna cosa és realment dolorosa o aclaparadora, fa que la vida digui: “Aquí i ara, en aquest cos, en aquesta experiència, en aquest moment, la vida no és bona per a mi en aquesta relació.” En aquell moment, el mecanisme de resposta al trauma té la capacitat de fragmentar l’espai i el temps en “no aquí, no ara”.
Per tant, el “no aquí, no ara” és en realitat un procés molt intel·ligent en el moment traumàtic. Però és important trobar una relació diferent amb aquest procés, perquè si no, sentim algunes persones dir: “Oh!. No puc estar plenament present”. Sona com si fos una habilitat que no puc dur a terme. I, òbviament, així és com es veu i com se sent subjectivament. Però aquest no és el procés. El procés és que jo, en certs moments, em faig conscient de les parts de mi mateix que no són aquí, no són ara, no perquè sigui un problema, ni perquè no sigui intel·ligent, ni perquè sigui una disfunció, sinó perquè tenia una funció important. Això vol dir que és una part important de la meva intel·ligència.
I, per descomptat, allò que en el passat era profundament intel·ligent i em va salvar de ser aclaparat, que tenia una funció protectora, ja no és sovint adequat en el moment actual, i crea símptomes i efectes secundaris. Això, evidentment, és així. Però si vull interactuar amb el procés de “no aquí, no ara”, no puc simplement superar-lo esforçant-me a estar present o volent desfer-me del problema que em molesta. És més aviat adonar-me que no estar plenament en el meu cos i fragmentar l’espai i el temps, i per tant projectant cap al futur una versió millor de mi mateix, de la meva vida o del món, és un mecanisme de defensa important. Per a res es tracta de que això sigui bo o dolent. La nostra ment sovint diu ràpidament: “Oh, no hauria de dir això. No hauria de posar l’esperança en el futur.” Però el que he d’adonar-me és de, «ah, sí, una part de mi està posposada; no està plenament aquí».
Això pot portar moltes implicacions. Una és que ara no estic plenament connectat amb la meva agència, perquè quan sento un cert nivell de malestar, em trasllado a un lloc on penso: “Ah, més endavant serà millor». En comptes d’això, desenvolupo cada cop més habilitats per trobar una relació amb allò que emergeix dins meu en certes converses. En certes circumstàncies, poden sorgir records, pors o altres emocions que s’activen dins meu. De vegades diem: “Vull desfer-me d’aquest malestar, perquè sense ell la meva vida seria molt millor.” En lloc d’això, puc desenvolupar una nova relació amb part d’aquest contingut que està emergint i que m’ajuda a digerir allò que no vaig poder digerir en el passat. Aquesta digestió m’ajuda a ancorar-me més en el moment, perquè allò que estava ple de contingut emergit, un cop digerit i integrat, s’obre com una estabilitat, una sensació de seguretat i de connexió amb mi mateix i amb el meu cos.
Això significa que aquesta pràctica de digerir comença sent reflectida, primer amb la consciència que està passant. Segon, estar en relació amb cert contingut: por, tristesa, dol, estrès, tensió, o el que aparegui, trobant-hi una relació que comença a acollir-lo i després em fa sentir curiositat en comptes de simplement voler desfer-me’n. Sovint intentem desfer-nos d’aquestes coses que, d’alguna manera, ja les vam apartar durant la nostra infància. Per això segueixen tornant: intenten tornar a entrar al sistema. Tot allò que excloem de manera activa intentarà incloure’s de nou. És una força contrària. Aquesta compulsió repetitiva significa que necessita tornar una i altra vegada, a través d’experiències internes o externes, o d’activacions, per fer-se present en la meva consciència.
El segon pas és explorar quina és la meva relació amb allò que emergeix. Mentre ho faig, algunes parts de mi potser es suavitzen internament. Puc romandre més amb la meva experiència interna, hi aporto més curiositat o compassió, i em fonc una mica més amb les sensacions: les físiques, les d’estrès o les emocionals. Faig això en tant que no sigui massa aclaparador, perquè si ho és, no puc quedar-m’hi i llavors no té cap impacte. Però si és alguna cosa amb la qual puc relacionar-m’hi d’alguna manera, llavors podem dissoldre-ho.
Això pot aparèixer durant una conversa amb algú. Puc sentir que la persona diu alguna cosa, em sento activat, i mentre estic en la conversa, practico sentir el meu cos, sentir l’estrès que emergeix, sentir la meva resposta emocional, i faig una respiració per regular-me una mica, però això no vol dir que no respongui al que s’ha dit. Això no significa que, com algunes persones diuen, “si ho faig i no responc a les persones, la meva opinió es perd o ja no tinc claritat en la conversa”. Crec que és just el contrari. Com més regulat estic, més puc aportar la meva perspectiva, clara i nítida, però amb menys càrrega emocional i més presència.
Crec que per a contribuir a qualsevol tipus de diàleg això és un factor increïble. Fins i tot si el diàleg implica estar en desacord, podem mantenir-nos més en el desacord sense haver de bloquejar l’altra persona o pensar simplement que està equivocada. Si em tanco internament, deixo d’escoltar. Llavors, tampoc estic aprenent res. No estic construint ponts perquè estic atrapat en la meva posició fixa. I aquí no parlo de moments violents o traumatitzants en què les persones es fan mal. Parlo de quan coses internes comencen a emergir a causa de desencadenants en la vida, llavors desenvolupar el múscul per aprendre a estar amb aquest procés intern i, alhora, mantenir-me connectat amb el que està passant al meu voltant. Això no significa que no hi hagi acció, resposta externa o compromís amb el món, sinó que parlo dels pocs mil·lisegons o segons abans de la resposta, quan hi ha més espai per diferenciar entre la meva reactivitat i la meva capacitat de respondre des d’un lloc clar.
Un lloc també des d’on puc dir clarament sí o no, això m’agrada o això no m’agrada. Això no és reactiu. Però si arriba amb una càrrega reactiva, llavors sí que ho és. Així doncs, hi ha una diferència entre compromís i reactivitat. La reactivitat prové del nostre passat. El compromís que respon de manera clara és una interacció fluida i present amb el món. I per això té futur. La reactivitat no té futur; només té passat. Per això, treballar en el nostre món interior és clau. Quan ho mirem de prop, com més persones aprenen a digerir les experiències internes com si fossin capes arqueològiques que emergeixen de la nostra infantesa, dels nostres avantpassats o del nostre camp cultural col·lectiu, quan això emergeix dins nostre, sovint resulta incòmode, però també és la manera com la vida intenta digerir el passat a través nostre. En realitat, és com una desintoxicació.
Moltes persones pensen: “Oh, quan això aparegui en mi, cal que gestioni les meves coses per apartar-les del camí i així poder estar amb el món que m’envolta”. O sigui que alguna cosa s’esdevé allà mentre jo aquí tinc les meves coses. És una visió del món quasi mecanicista, com si fóssim un objecte en l’espai que veu alguna cosa allà fora i on les coses passen dins d’aquella caixa. Però no, som un sistema interdependent. Som una biosfera única. Quan experimentem la vida, òbviament, emergiran coses dintre meu, però el que m’apareix dins no és separat del que passa fora. És interdependent.
Com l’aire que respiro, que tampoc no està separat de l’aire ni dels arbres que el produeixen. És un sistema interdependent. El menjar que consumeixo tampoc està separat de mi, ja que s’assimila i es converteix en mi: es converteix en les meves cèl·lules i en la substància del meu cos. Això també és cert per als processos que ocorren en els sistemes familiars i en la societat. Potser, en el proper episodi, parlaré una mica més sobre com podria funcionar millor aquest procés de digestió o com podem desenvolupar aquesta habilitat. Així, com més treballem el nostre interior, més podem portar l’esperança de tornada al nostre cos, al nostre sentit d’agència, al sentit que, dins meu, hi ha una força creativa. Hi ha una creativitat que crea vida, que flueix per les meves venes, pel meu sistema nerviós i per tot el meu ésser, amb la capacitat de crear alguna cosa significativa al món. Això és el que normalment anomenem propòsit. La integració és el propòsit, i la nostra capacitat de fer una contribució. Aquesta contribució no ha de ser necessàriament una gran cosa.
Puc influir en les circumstàncies en què em trobo ara mateix, és immanent a la resposta. Això ho sabem quan hi ha manca de claredat o alguna cosa actuant, que sovint ajornem la resposta per més endavant. Com més conscient en sigui, i com més ho faci d’una manera menys crítica, no pensant: “Oh, no hauria de fer això ara, hauria d’estar sempre present.” No. Vull entendre el mecanisme d’ajornar processos cap al futur. I a poc a poc, a mesura que me’n vaig adonant, ja començo a revertir-ho, perquè adonar-se és el principi del canvi. Quan me n’adono d’alguna cosa, és molt més fàcil introduir-hi un canvi. Si no me n’adono, simplement passa. I sovint ni tan sols reconec que està passant.
Així doncs, portar cada cop més l’esperança al moment present no és només un procés cognitiu de dir: “Ara hauria de portar l’esperança al moment present.”. Pensar-hi no significa gaire, però desenvolupo cada cop més consciència del procés, i això em porta a ser més immanent, més receptiu, i també a sentir cada cop més l’agència que porto dins meu. Crec que si cada cop més persones ho fan, aleshores creem una habilitat social, una habilitat col·lectiva d’integrar allò que emergeix dins nostre, dins de tots nosaltres en relació amb els esdeveniments mundials, amb el que passa a les nostres famílies. Desenvolupem una habilitat que crec que és molt poderosa perquè transforma molts dels aspectes del món que semblen ser constantment repetitius. No tenen futur perquè estan atrapats en el temps. Però quan els podem digerir, s’obren noves possibilitats. Així, de sobte, creem un futur on abans no n’hi havia perquè estava congelat, i ara comença a moure’s. Sempre que digerim alguna cosa, es converteix en part del moviment. Recorda: si tens un tomàquet, te’l menges, el tomàquet és un objecte estàtic sobre la taula de la teva cuina o a la nevera. Però quan et menges el tomàquet, en què es converteix? Estàs caminant, estàs parlant, estàs pensant. Així, alguna cosa que semblava estàtica es converteix en moviment.
Això és el mateix quan integrem parts del nostre trauma o ferides, allò que estava congelat i que se sentia més com una tensió, un entumiment, un problema. Quan el digerim, es converteix en moviment, en expressió, en creativitat, en vitalitat, en relació i capacitat de resposta, en claredat. Així doncs, es converteix en vida sostinguda. La vida es converteix en vida fluïda. I la vida fluïda és un món més unificat. Una vida sostinguda o, si no, hi haurà vides una mica separades. Tot allò que flueix i està integrat forma part de la unitat. Així doncs, us deixo per avui amb aquesta inspiració que, per descomptat, pot despertar tota mena de respostes en vosaltres. Però aquí hi ha la gràcia, que ens quedem amb les nostres respostes internes i les explorem, igual que el tema, però també com m’impacta i què em fa emergir, tots els arguments a favor i en contra. I així treballem les nostres preguntes en la vida. Per tant, us desitjo molta alegria i diversió amb això, i ens veiem la propera vegada.
L’interacció entre l’experiència individual i la dimensió col·lectiva és crucial per al creixement personal i social. La superació de la separació i l’amplificació de la presència a través del grup acceleren la sanació col·lectiva. Moments d’integració del trauma col·lectiu generen un testimoniatge col·lectiu poderós, essencial per a la transformació i el progrés comunitari.
Vull explorar la interacció i la interdependència de l’experiència individual i la dimensió col·lectiva. Podria dir: «molt bé, sóc una persona, sóc un individu en aquest món i estic vivint la meva vida, i també hi ha altres persones al meu voltant que viuen la seva vida. Relació és com ens tractem entre nosaltres. De vegades ens tractem bé, i altres vegades no tant. La vida és així«. També podem dir-ho de la meva experiència individual personal, que en el bon sentit ha creat autonomia, pertinença, transformació. Sé que m’he convertit en un adult, en un ésser humà madur. Puc viure la meva vida, sóc funcional. Puc seguir la meva passió, la meva creativitat, el meu propòsit, i al mateix temps, puc relacionar aquest propòsit amb el món perquè el meu propòsit no existeix només dintre meu.
El meu propòsit és quelcom que coexisteix amb la necessitat del meu entorn. Si hi ha un poeta i ningú escolta la seva poesia, el poeta pot escriure poesia, però el veritable desplegament del propòsit d’un poeta està en la participació d’un públic, en la poesia i en la necessitat d’aquest públic. Aquesta poesia obre nous espais que ens permetin veure i sentir més de la vida, i potser ens deslliuri d’un pensament massa rígid. Ens obre a noves perspectives, ens fa més fluids i ens permet escoltar la vida a través d’un llenguatge diferent.
La interacció entre la persona i el col.lectiu, posem algú que obre un negoci, si ningú necessita aquell negoci, el negoci no pot existir només pel seu compte simplement perquè tingui un propòsit. Té un propòsit perquè certa gent necessita d’algú que els ajudi a construir una casa, o vendre’ls menjar, o qualsevol altra cosa. Així doncs, el negoci coexisteix entre aquell qui el va fundar i les persones que necessiten dels productes i serveis que aquest negoci ofereix. El propòsit és la coexistència de l’individu i del col·lectiu.
De vegades, quan pensem en l’individu, de fet pensem en l’individu separat. El que vull examinar és com, de vegades, relacionar-se significa que intento superar la separació i interactuar amb el món. Quan parlem de principis com la ressonància, a vegades ressonem amb la vida i altres vegades sembla que no. Sovint també vol dir que trobo zones dissociades o insensibilitzades dintre meu. Per això no sento el tipus de ressonàncies que tinc. Algunes coses simplement no ressonen amb mi perquè no m’arriben a tocar en la meva energia, en la meva intel·ligència o el meu potencial. Per tant no tenen una forta ressonància.
Això, però, és un espectre gradual pel qual ens movem. No sempre és el mateix, la qual cosa significa que, a través de processos de conscienciació, podem aprendre a discernir: quan estic en la meva autonomia, en el meu jo individualitzat i encara em sento que soc part d’un tot, que soc part d’un col·lectiu, del món sencer? O, quan em sento individual? El que de fet estic dient és que em sento una mica separat, em sento una mica sol, em sento una mica aïllat, sento que no pertanyo del tot. Tinc por quan entro en grups, tinc por de no trobar el meu lloc a la societat. Hi ha moltes preocupacions que surten d’una subtil o d’una forta sensació de separació, de sentir-se separat.
Sabem que la separació és un dels símptomes del trauma, mentre que la interrelació i la interdependència són un signe de l’individual i del col·lectiu coexistint en tots nosaltres, cosa que vol dir ser interdependents. Per què estic parlant d’això? Perquè he vist moltes, moltes vegades, i de maneres ben profundes, com un grup de persones, de vegades centenars de persones, es van reunir en una sala, i en un temps relativament curt vam crear una mena d’intimitat, de proximitat, d’obertura i de presència entre nosaltres que, de semblar desconeguts, de sobte vam tenir un “espai-nosaltres” que era força coherent. La coherència de l’espai-nosaltres és una cosa que podríem anomenar una presència dintre d’un col·lectiu o d’un grup, una presència dintre d’un nosaltres. Quan aquesta presència assoleix certs nivells, es converteix en un cos de ressonància cada cop més potent. L’individu és com una corda, i el nosaltres el cos de ressonància.
Quan una persona parla en un grup sobre els seus problemes o experiències de vida, és com la música d’una corda i molta gent escoltant aquesta persona, no només escoltant amb les nostres ments, sinó també amb les nostres emocions, cossos, presència, relacions i espiritualitat. Quan escoltem amb tots els nostres sentits i estem presents, aquesta escolta és una amplificació poderosa de la consciència de la persona. En primer lloc, la persona sentirà que es torna més present de manera natural a la sala, i tindrà més intuïcions gràcies als demés que escolten. Només parlant, la persona tindrà més intuïcions a causa de tantes persones l’escolten. Per descomptat, per a un procés de sanació, centenars de persones escoltant són una poderosa amplificació per a la sanació de la persona. Quan treballem amb una persona davant d’un gran grup en alguns tipus de processos d’integració, el procés que es produeix necessita molt menys temps, és molt més ràpid i profund. Podem utilitzar l’amplificació de la sala com un làser per a la sanació de la persona, i aquesta sanació es propaga per l’espai. Tothom que tingui una ressonància similar en la seva pròpia història, biografia o energia, obtindrà el benefici d’aquest tractament làser, un tractament làser metafòric.
Això significa que, després d’un cert temps amb persones passant per diferents processos, és com quan deixes caure gotes d’aigua sobre la superfície d’un llac, cada gota crea onades. Després d’un temps, tens un increïble patró d’ona. Aquest patró d’ona és l’acceleració de la sanació dintre del col·lectiu. Per descomptat, necessitem un grup col·lectiu que es reuneixi amb el propòsit de sanar, perquè aquest és l’alineament bàsic en el centre del cercle que ens enfoquem. Si aquest és el nostre centre i el nostre enfocament, això és el que informarà el grup.
Hi ha aquest preciós joc entre el moviment individual, el progrés, la creativitat, i l’amplificació del grup. I l’amplificació del grup accelera la sanació de la persona. El mateix procés també s’esdevé quan creem una coherència de grup més potent per relacionar-se, presenciant el mateix propòsit pel qual ens reunim, perquè això és el que volem fer. Volem explorar les dimensions del trauma col·lectiu. Si molts d’aquests ingredients estan en el seu lloc, creem una certa coherència de grup. I a partir d’un cert nivell de coherència de grup, veiem que s’esdevé un fenomen, el que jo anomeno una mena d’emergència o reemergència del testimoni col·lectiu. El testimoni col·lectiu és un estat de presenciar més poderós que no pas simplement moltes persones estant presents en una situació. Aquest tipus de testimoni col·lectiu sovint apareix quan fem processos d’integració del trauma col·lectiu. Cada vegada que experimento això, té un poder immens.
Crec que això és un dels recursos, també. Podríem dir: «hi ha tant de trauma col·lectiu al món, com podríem treballar-lo i anar cap a un món millor?» Crec que quan ens ho mirem des de la perspectiva actual de la separació, sembla que trigarà segles, que ni tan sols ho sabem perquè tota l’estona estem reproduint el trauma, que si de totes maneres això funcionarà. En aquells moments de testimoniatge col·lectiu, però, vaig veure el poder que supera, amb escreix, la potència de processament que tenen els grups regulars. Això em dona molta esperança, perquè aquest poder transforma molta més matèria col·lectiva en molt menys temps. Condueix a una experiència de grup molt especial on tots podem sentir com si hi hagués una presència magnètica a la sala que ens ajuda a fer aflorar ferides col·lectives, dolor i trauma, i a digerir-ho junts i integrar-ho, perquè grans porcions del nostre passat col·lectiu puguin ser digerides, igual que en un cos normal, quan mengem, hem de digerir els aliments. Quan no tenim temps per digerir els aliments en un moment determinat, ja no podem menjar més perquè el cos no pot absorbir-ho.
El mateix és cert per al passat. Si ens hem omplit massa de passat no integrat, els nostres sistemes nerviosos i els nostres cossos ja no poden absorbir-lo. Així que hem de tenir espais on puguem digerir el passat junts per tal d’integrar aquestes experiències, convertir-les en l’adob per al nostre futur col·lectiu, però també per obrir espai en nosaltres perquè arribin noves innovacions.
Això és el que tant necessitem avui dia al nostre món. Ens cal obrir espais per permetre que aterri un nou món. Aquesta serà la resposta per al canvi climàtic i per als reptes que tenim actualment. Però per això, hem de buidar els estancaments i tota l’energia no integrada que manté els dipòsits plens. És per això que de vegades costa moure’s amb un col·lectiu, perquè hi ha pesos feixucs en l’inconscient col·lectiu que semblen estirar-nos cap a una mena d’aigua estancada on no podem moure’ns junts. Crec que tenim eines per afluixar això i crear més moviment, cosa que significa més evolució, més progrés i més integració.
Així, l’individu, jo com a individu, puc entrar en un grup de certa manera, cosa que significa que desenvolupo la meva capacitat d’escoltar, d’escoltar també els altres quan no es tracta només de mi, que puc acollir les experiències dels altres, participar en les experiències d’altres persones. Quan les altres persones comparteixen, puc ser molt conscient de la meva pròpia experiència física, emocional i mental interna, ja que sovint sentiré que mentre algú parla, experimento diferents processos interns mentre l’escolto. Allò pel que passo està, per descomptat, parcialment connectat amb mi, però també està parcialment connectat amb el que expressa la persona mentre parla. Això és molt potent si puc aprendre a escoltar-ho i notar la fluctuació que noto quan em canso, quan m’energetitzo, quan tinc ressonàncies fortes.
Noto quan em desconnecto i em trobo pensant en els meus correus electrònics en comptes d’escoltar la persona. Aquí no es tracta de jutjar, com una postura moral, «oh, hauria d’escoltar la persona». No, només vull ser conscient de no perdre l’atenció, de desviar-me, de pensar en una altra cosa, de per què està passant això. Potser no puc dir-ho, però sé que està passant i el fet que estigui passant significa alguna cosa. En altres moments estaré molt implicat i seré molt empàtic, i sentiré una mica quan una altra persona parla, i llavors rebutjaré el que la persona diu i em preguntaré per què dimonis estic aquí. Tots aquests moviments interns són interessants. No n’hi ha cap de bo o de dolent. Tots són interessants. Puc desenvolupar un sentit de l’escolta.
Un aspecte com a participant en un grup és el meu nivell interior d’escolta. L’altre és que sé quin és el meu lloc quan sento la necessitat d’aportar alguna cosa. Aporto la meva part no només per a mi, que també és per a mi, sinó perquè sé que en mi hi ha informació que segur que també és rellevant per a altres persones del grup. Mai no és només el meu propi compartir. També dono alguna cosa al grup. Contribueixo amb alguna cosa que es converteix en adob per als processos d’altres persones. La participació és, o bé una participació activa on em mostro, o bé és una mena de perspectiva receptiva i d’escolta amb una certa actitud interior de consciència, curiositat, interès, i un testimoniatge de les fluctuacions en els meus propis estats interns pels quals estic passant.
Això és l’individual i el col·lectiu. Com hem dit, podem prestar atenció a la qualitat col·lectiva. Cadascun també té consciència del col·lectiu al voltant quan jo m’activi molt. Probablement sigui més petita quan jo em trobi obert i present, i la meva capacitat de sentir i sintonitzar-me amb l’espai col·lectiu sigui molt més gran. Llavors puc sentir el grup, puc sentir la presència col·lectiva. Sóc conscient de que estic assegut en un grup de centenars de persones, puc sentir la qualitat que compartim, i que de vegades la qualitat és molt coherent i present. En altres ocasions, la qualitat es fragmenta més, potser és inestable i no tan present. Com a participant d’un grup puc prestar atenció a això, no cal que digui immediatament, «oh, estar present és millor que no estar-hi».
Simplement me n’he adonat que això és pel que ara mateix he passat. No sempre està clar per què ara hi he passat, però ens comprometem a esbrinar-ho. El propòsit del grup és important, igual que l’actitud interior de l’individu, l’actitud de l’individu cap al col·lectiu, i per descomptat també com col·lectivament sostenim cada individu: quan tots escoltem algú, proporcionem un espai de respecte, de compassió, d’amor, de presència i de curiositat. Per descomptat, aquests són els ingredients principals per al desenvolupament intern d’algú. Espero que puguem veure una mica la interdependència: la persona, quan parla, ja s’esdevé en el sistema nerviós de totes les persones que escolten. De la mateixa manera que ara apareixo al vostre cervell i estic codificat en la vostra percepció, quan algú parla davant d’un grup, hi ha centenars de versions de la persona al cervell i la percepció de cadascú. Així doncs hi ha la persona i hi ha tot un camp de la persona. La persona en el camp són una única existència, pertanyen plegats. Per tant, la coexistència, l’entrellaçament, la interdependència o l’estar té una funció força poderosa. I crec que aquesta és la base del treball de sanació col·lectiva que en el que estem entrant.
L’assaig de Charles Eisenstein, traduït per Enric Carbó, aborda la deshumanització en la política, especialment en relació amb Donald Trump per les eleccions de 2024. Eisenstein argumenta que aquesta deshumanització amenaça la societat i proposa sis principis per un líder polític transformador, enfocats en la compassió, la reconciliació i el canvi de sistema.
El meu últim assaig va debatre la deshumanització de Donald Trump en el context del suport per part de Robert F. Kennedy Jr a les eleccions de 2024. He descrit com la plantilla de deshumanització, d’alterització, de veure el món a través d’una lent d'»ells contra nosaltres» suposa una amenaça més gran que qualsevol candidat particular; com és un vehicle per a la guerra civil i el totalitarisme; com està destrossant la societat (…)
Les persones amb la independència i la sensibilitat per reconèixer la patologia de l’Establishment i les ortodòxies que el sostenen també es senten repel·lides per la vanitat i la culpa, la grandiloqüència i la mesquinesa, la burla i el menyspreu. Sentim una desalineació fonamental entre l’energia de l’odi i la culpa, i el camí de sanació que ens impulsa endavant. La veritable revolució no és substituir els vells enemics per nous, és veure el món d’una manera completament diferent, ja no a través del prisma de «nosaltres contra ells» (…)
Aquells que voldrien enderrocar l’Establishment han caigut en una trampa. Els mitjans i mètodes (incitar la ràbia i la divisió, posar l’oponent sota la pitjor llum possible, deshumanitzar l’altra banda, etc.) que hem heretat per lluitar contra l’Establishment acaben enfortint-lo. Alimentem encara més les mateixes energies que un estat totalitari farà servir per convertir la població en còmplice voluntari de la seva pròpia opressió. Hi perdem, de totes maneres, tret que utilitzem aquests mitjans amb tanta habilitat que esdevenim l’Establishment en l’acte mateix de derrotar-lo.
En última instància, no busquem una revolució contra el sistema, sinó una revolució del sistema.
Aquí descriuré què ha de dir, fer i en què s’ha de convertir un líder polític per aconseguir una revolució d’aquest tipus. Aquests sis principis no són alguna cosa que es pugui adoptar amb un mer esforç de voluntat. Han de ser corporalitzats, i això normalment només pot passar com a part d’un profund viatge de transformació i sanació. (…)
Per tant, presento els següents suggeriments no només per a Donald Trump, sinó per a qualsevol persona que aspiri a ser un polític transformador, un agent de canvi en l’esfera pública. De la mateixa manera, les ofereixo com a guia de com qualsevol de nosaltres pot ajudar a alliberar la societat de la creixent presó del complex militar-farmacèutic-intel·ligència-acadèmic-mitjans-governamental-financer-ONG-tecnològic-censura-industrial, les seves estratègies de domini i les seves narratives totalitzadores.
1. Reemmarcar qüestions divisives en termes de compassió
Això no és només sobre el llenguatge o la comunicació. Prové d’un hàbit de veure, un hàbit d’indagació. “Com és ser tu?” “Quina és la teva història?”
Per a un candidat anti-Establishment, això és especialment important, primer perquè li permet desafiar les inevitables calúmnies i difamacions com a odioses, racistes, homòfobes, etc.; segon perquè diferencia el candidat d’un sistema que és fonamentalment poc compassiu, un sistema que serveix maldrestrament els valors humans i, de vegades, no ho fa en absolut.
La compassió comença amb la curiositat. “Com és ser tu?” Trump hauria de tenir algunes reunions amb immigrants il·legals recents, educadors afroamericans, activistes pro elecció (a favor de l’avortament), custodis de terres tribals i potser un o dos activistes de pau palestins. Aquestes reunions l’ajudaran a guanyar les eleccions, fins i tot i especialment si no són públiques, perquè ampliaran la seva compassió.
2. Reconèixer generosament les opinions de totes les parts
Això no vol dir que mai no prenguis partit. Però en declarar generosament la posició de l’altra banda, demostres que has escoltat, que els respectes i que la teva posició no ignora la seva.
Què passa amb la teva ideologia quan realment escoltes, escoltes obertament, les històries de les persones que havies desestimat? Normalment es desmorona. Les narratives deshumanitzadores que circulen, tant a l’esquerra com a la dreta, sobre immigrants il·legals, o mares en situació d’ajuda, o activistes pro vida, o treballadors de Planned Parenthood, o pares anti-vacunes, o executius corporatius, o persones blanques, o negres, o trans, o qualsevol altra persona, es dissolen en la complexitat.
Qualsevol que practiqui aquestes dues primeres pautes dissoldrà les narratives simplificadores que cada costat utilitza per a l’avantatge partidista, però que aborten el viatge cap a la no-coneixença que ha de precedir qualsevol política genuïnament nova i unificadora. Són el requisit per a la tercera pauta.
3. Trobar el centre transcendent
El centre transcendent es refereix a idees i polítiques que integren i transcendeixen les polaritats existents, procedents de les veritats i valors subjacents compartits per ambdues parts en una qüestió divisiva.
El centre transcendent no és un punt de compromís entre dos pols; està fora de tots dos. Per exemple, sobre el tema de l’avortament, en la campanya de Kennedy vam nomenar la nostra política “Més opcions, més vida.” Va reconèixer i va prendre seriosament els valors morals en competència (la vida sagrada de l’infant no nat i la sobirania d’una dona sobre el seu propi cos) i va construir una política que serviria a ambdós. La idea era crear condicions més favorables per criar famílies, perquè les dones estiguessin sota menys pressió econòmica per interrompre els seus embarassos. La política era tant pro elecció com pro vida.
Les persones que estan cansades de la retòrica política verinosa i d’odi sospiren alleugides quan senten algú articular el centre transcendent. No només allibera la tensió de la divisió; també aixeca una brisa d’esperança: potser hi ha una solució després de tot. De fet, és l’única esperança, perquè la ira, l’odi i la culpa són cecs a les causes complexes de la situació que hem de contemplar si volem resoldre-la.
4. Centrar-se en sistemes, no en individus
Si bé hi ha molts individus corruptes en posicions de poder, el veritable problema és un sistema que fomenta la corrupció en individus i que en si mateix és corrupte. Un líder transformador reconeix que els executius en corporacions i agències governamentals estan atrapats en un sistema que probablement entra en conflicte amb els seus propis valors, encara que només en siguin conscients de manera vaga. No són l’enemic i no haurien de ser tractats com a tal. De fet, són potencialment aliats, perquè moltes, si no la majoria, de les persones han evolucionat més enllà de la consciència de les seves organitzacions.
Quan les regles i els incentius que governen una organització canvien, les persones dins d’ella també canvien. Quan les narratives ambientals d’un sistema o una cultura canvien, les creences que les persones mantenen dins d’elles també canvien. No congelem les persones en la història de qui han sigut. Les persones percebran el teu respecte o el teu menyspreu. Aquests s’irradiaran a través de les teves paraules, i atraurà o repel·lirà a les persones per a la teva causa
5. Amnistia, no venjança; redempció, no càstig
Una de les caricatures que es projecten sobre els insurrectes populistes és la de l’home fort feixista que empresonarà els seus oponents i acabarà amb la democràcia. Aquesta projecció esdevé molt real en les ments dels seus oponents. Per arribar a l’altra banda de la divisió, l’insurgent ha d’adoptar una postura que desafiï aquesta caricatura. Ha d’evitar la venjança i prometre no utilitzar les agències federals ni els jutjats contra els seus oponents. Ha de crear l’“espai narratiu” perquè una part de la burocràcia s’uneixi a la seva causa, en comptes de reaccionar defensivament davant una amenaça.
Oferint amnistia a funcionaris que revelin els crims, encobriments i secrets que el govern ha mantingut durant els últims vuitanta anys, un líder pot aixecar el vel de secret que permet que el poder corrupte operi. Això no significa “girar full” o oblidar que els crims han passat, ni permetre que els culpables es mantinguin en posicions de confiança pública. Però és la transparència, que comença amb la divulgació, que expulsa el mal de les ombres on prospera. La base del poder de l’Establishment no són ni les armes ni els diners; són les mentides, els secrets i el control de la informació i les narratives. Aquestes es dissoldran amb transparència.
6. Defensar constantment la pau
L’Establishment és addicte a la guerra, no només econòmicament, sinó també perquè requereix un enemic per justificar el seu poder. Arrelada en una mentalitat d’ells contra nosaltres, genera una infinitat d’enemics. Un candidat alternatiu ha de distingir-se clarament de la mentalitat de guerra per tal de cohesionar el moviment popular necessari per al canvi radical.
La guerra, l’ecocidi, la tirania mèdica, l’estat de censura i vigilància, l’explotació econòmica, l’odi racial, la repressió política… tots provenen de la mateixa font. Aquells que vegin a través d’alguna d’aquestes acabaran veient a través de les altres. Un candidat que lluita per canviar algunes d’aquestes mentre es manté lleial a les altres només agitarà una porció del moviment necessari per transformar la societat.
Les pautes anteriors són tots exemples de consciència de pau. Ràpidament es podriran en eslògans si no es manté una postura consistent en defensa de la pau, tant a casa com a l’estranger.
***
No m’esperaria que ningú, i menys Donald Trump, encarnés perfectament aquests sis principis. Jo mateix els oblido molt sovint. Amb cada pas cap a ells, però, entrem més profundament en el territori de la sanació política.
Cohesionen un moviment aprofitant una força més profunda fins i tot que el tribalisme i la psicologia endogàmica de l’Establishment. Invoca un profund desig d’unitat, perdó, sanació i amor. Parlant des d’aquest lloc, es pot desafiar les calúmnies i difamacions que vilipendien «l’altre» i convocar les persones a una pertinença més gran.
Un podria preguntar-se, per què no oferir aquests sis principis a Kamala Harris així com a Donald Trump? Per descomptat, els recomano a qualsevol. No obstant això, una candidata de l’Establishment només pot aplicar-los de manera superficial; d’altra manera no romandrà part de l’Establishment. Pot fer campanya en nom de la compassió, estenent-la a grups favorits, ignorant què oculten les narratives dominants mentre mantenen i fan avançar un sistema global d’extrema injustícia i patiment. Els sis principis desfan aquestes narratives. La seva pràctica ens transforma en agents d’una revolució i no contra el sistema. I calmem la tempesta d’odi que amenaça amb destrossar la societat
