• El primer pas per treballar amb la incertesa és: Acceptar el malestar.
• Segon pas: Sigues curiós i explora la teva incertesa.
• La atenció plena (mindfulness), segons han descobert els investigadors, pot ajudar a regular les reaccions d’aversió davant la incertesa.
Per Thomas Hübl i Lori Shridhare | Font Original: Psychology Today
Traduït per Enric Carbó
Vas néixer per a aquest temps d’incertesa; ets més necessari que mai.
Durant els temps d’incertesa, és natural experimentar un ventall d’emocions, nivells elevats d’estrès i fins i tot confusió, així com canvis d’humor, entre d’altres reaccions. Per descomptat, les circumstàncies extraordinàries i greus de viure enmig d’una guerra, amenaces de seguretat o una ocupació requereixen una vigilància al voltant de la incertesa bastant diferent de viure en un lloc on hi ha una relativa seguretat i ordre.
Quan arribes a un punt que sembla que ja no pots continuar, aquest és el moment de fer una pausa. Deixa que això es vagi assimilant. Reconèixer-ho és el començament d’avançar cap a un estat de més llibertat interior i de més determinació
Missatges ocults en temps de crisi
I si els desafiaments actuals del món fossin just el que necessites ara mateix per créixer i prosperar? I si els temps de crisi poguessin servir com una mena d’agent actiu, una palanca que inspiri el canvi personal i col·lectiu? I si aquestes circumstàncies, que es presenten com a inquietants i incòmodes, es transformessin aviat en qualitats de lideratge més fortes i més robustes?
Primer pas: Acceptar el malestar. Les pràctiques d’atenció plena (mindfulness) i la meditació poden ajudar.
Segon pas: sentir curiositat i explorar la teva incertesa.
Tot i que molts de nosaltres estem condicionats a «fer el cor fort» i «ser forts» davant l’estrès, o com a activistes que treballem per una causa important, és útil explorar la nostra resposta autèntica a la incertesa. . Què desperta en tu viure una fase d’allò desconegut?
La incertesa i les amenaces futures
No és sorprenent que els investigadors hagin trobat que la incertesa sobre amenaces futures pot conduir a un augment de l’ansietat. Es teoritza que hi ha cinc processos implicats en les respostes deficients a les amenaces futures: estimacions inflades del cost i la probabilitat de l’amenaça, hipervigilància, un aprenentatge deficient de la seguretat, evitació conductual i cognitiva, i una reactivitat accentuada a la incertesa de l’amenaça.
La atenció plena (mindfulness), segons han descobert els investigadors, pot ajudar a regular les reaccions d’aversió a la incertesa. Aquesta pràctica pot ajudar a alterar les percepcions de la incertesa com a «inacceptable» o com a quelcom que cal aturar.
Una vegada hi ha més comoditat amb la incertesa, poden sorgir noves possibilitats, les quals poden incloure beneficis positius.
Cinc categories de no saber
En el seu capítol «El no saber» del llibre Incertesa: Un catalitzador per a la creativitat, l’aprenentatge i el desenvolupament, Vlad P. Glăveanu organitza les categories del no saber en els següents estats possibles: el coneixement cert i l’experiència de la confiança; el no saber incert i l’experiència de l’ansietat; el saber incert i l’experiència de la curiositat; i el no saber cert i l’experiència de la meravella. Els biòlegs reconeixeran un ús similar d’aquests termes en el codi de barres de l’ADN (DNA barcoding).
Imagina el «coneixement cert» com la base de l’educació: la multiplicació, les regles gramaticals i la biologia. El «no saber incert», segons l’autor, és «un estat en el qual no només ens falta una comprensió clara de les coses, sinó que tampoc estem segurs de què és exactament el que no sabem. És una experiència inquietant que moltes persones intenten evitar en el seu dia a dia.» Els psicòlegs i altres professionals que estudien la incertesa poden utilitzar l’escala d’intolerància a la incertesa com a eina de mesura per a això.
És evidentment impossible viure amb incertesa durant períodes indefinits. Però fins i tot durant períodes curts, algunes persones es troben que són més reactives que d’altres al «no saber incert», la qual cosa deriva en defenses, com ara ignorar o trivialitzar la incertesa, o intentar eliminar-la inventant explicacions.
«Una altra manera és contenir aquest tipus d’ansietat i centrar-se en el que sí que sabem o sobre el que estem segurs, com a manera d’avançar i continuar actuant amb determinació», assenyala Glăveanu. Quan som conscients d’aquest estat liminar entre el saber i la incertesa i l’abracem, ens comencem a obrir a totes les possibilitats, l’espai on la creativitat i les noves idees poden florir.
El «saber incert» obre la possibilitat de la curiositat: la reflexió que és inquisitiva i d’exploració, sense un objectiu final en ment. I aquest darrer estat, el «no saber cert», ens porta un pas més fondo cap al que podríem anomenar l’espai obert dels àmbits místics o espirituals. Aquí l’autor hi aporta la meravella, i diu que «construir coneixement ens compromet amb una lectura determinada de la realitat, una que fa que altres lectures siguin poc probables o les etiqueti com a errònies. El no saber, per contra, exclou les construccions singulars del món i, com a tal, escapa de les lectures fàcils, dominants o hegemòniques. En reconèixer la pròpia manca de coneixement rau la humilitat d’aprendre de diverses perspectives i de qüestionar-les totes, al seu torn.»
La incertesa com a pràctica
Estem acostumats a pràctiques relacionades amb l’acció, la disciplina i el moviment. Però, i si durant un temps de canvi ràpid ens girem cap a l’ésser, no cap al fer? Què significa simplement ser, sense un pas d’acció?
Si estem presenciant un món ple d’incògnites i incerteses — i que possiblement està tocant fons —, està bé així? Potser com a humanitat hem arribat a un punt en què no sabem. En lloc de rebutjar-ho, podríem treballar amb aquesta realitat; potser forma part de l’arquitectura d’aquest moment no saber.
Les antigues maneres de viure i de funcionar poden estar expirant; algunes de les noves maneres encara no hi pertanyen, i encara no han entrat en la nostra consciència col·lectiva. L’habilitat consisteix a aprendre a habitar la incertesa, habitar el no saber, habitar l’espai liminar: l’entremig.
De vegades la vida ens mostra un camí clar. Si és així, la direcció és senzilla. De vegades és fàcil trobar informació, però de vegades la direcció apunta cap a un nou desenvolupament que necessita espai per sorgir i per donar-se a conèixer. Si em jutjo per no saber, no em dono aquest espai. Em quedo encallat.
Quan m’he de donar espai? Sempre que em trobo davant d’una situació incerta, puc respondre-hi dient sincerament: «Realment no sé com relacionar-me amb això.» Quedem-nos amb això en comptes de barallar-nos-hi.
A continuació, mira què passa quan ens preguntem: «Què hi ha aquí dins?», «Què em mostra la vida aquí?», «Què passa quan vaig més a poc a poc i em pregunto: quina és l’opció superior? Què serveix més?»
De vegades la resposta no està en el fer; està en l’ésser que permet que sorgeixi una altra resposta, un altre nivell de comprensió. Aquesta pràctica no és l’única solució durant aquest temps, però forma part de la solució. Escolta l’espai que està gestant el següent nivell de desenvolupament.
Aprenentatge creatiu en el camí cap a la curació
«L’aprenentatge creatiu mateix es pot definir com un moviment fluid entre la certesa i la incertesa, el saber i el no saber que requereix, en cada etapa, un equilibri entre l’ansietat, la confiança, la curiositat i la meravella.»— Prof. Vlad Glăveanu
Part del procés de sanació és que no sabem en qui ens convertirem. Quan estem en un camí actiu de transformació, no hi ha un camí de retorn a un estat sanat, sinó només una manera d’avançar cap a un nou futur i una nova vida que encara no coneixem. Es revela en el propi procés de canvi, un cop es fa el pas següent.
No sabem on ens portarà el camí; així i tot, el seguim. Això és el que importa. El desconegut es converteix llavors en el catalitzador perquè entre alguna cosa completament nova.
Referències
Beghetto, R. A., & Jaeger, G. J. (Eds.). (2019). Uncertainty: A catalyst for creativity, learning and development. Springer.
Carleton, R. N., Norton, M. P. J., & Asmundson, G. J. G. (2007). Fearing the unknown: A short version of the Intolerance of Uncertainty Scale. Journal of Anxiety Disorders, 21(8), 1054–1066. https://doi.org/10.1016/j.janxdis.2006.03.014
Glăveanu, V. P. (2019). Not knowing. A R. A. Beghetto & G. J. Jaeger (Eds.), Uncertainty: A catalyst for creativity, learning and development (pp. 1–12). Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-030-22129-4_1
Grupe, D. W., & Nitschke, J. B. (2013). Uncertainty and anticipation in anxiety: An integrated neurobiological and psychological perspective. Nature Reviews Neuroscience, 14(7), 488–501. https://doi.org/10.1038/nrn3524
Papenfuss, I., Lommen, M. J. J., Grillon, C., Balderston, N. L., & Ostafin, B. D. (2021). Responding to uncertain threat: A potential mediator for the effect of mindfulness on anxiety. Journal of Anxiety Disorders, 77, Article 102322. https://doi.org/10.1016/j.janxdis.2020.102322
Al so d’una música antiga, set xamans de diferents races entren a l’espai i s’asseuen en semicercle al voltant d’un altar.
El Xaman 1 entra l’últim i aboca aigua en un recipient.
Escena 2: Compartint visions
Xaman 1: Tots nosaltres hem estat tenint les mateixes visions. Tots hem sentit el vent xiuxiuejar-nos la història, la calamitat, que ja ha començat a desenvolupar-se. Ens hem reunit de diferents èpoques i llocs per enviar ajuda als nostres descendents.
Xaman 2: La màgia negra i la bruixeria s’han tornat comunes a la nostra terra. Preveig un futur on mags poderosos dominaran la voluntat dels altres. Les seves paraules encenen milions de persones cap a l’odi, la luxúria, l’enveja i el mal.
Xaman 3: D’on vinc, la gent ha començat a domesticar animals i a obligar les plantes a créixer on no volen créixer. Preveig fileres infinites de plantes esclavitzades en la terra morta fins on arriba la vista. Preveig animals en gàbies fosques, estranys al sol.
Xaman 4: La meva tribu està oblidant reconnectar amb els esperits de la terra. Preveig un dia en què els humans oblidaran que ella és viva. N’arrenquen els ossos i la sang de la terra i la cobreixen de cicatrius.
Xaman 5: Al meu lloc, ja no tothom coneix totes les habilitats. Ens especialitzem. Preveig un temps en què les persones esdevindran esclaves d’eines que no entenen.
Xaman 6: A la nostra terra algunes persones es creuen millors que la resta. Veig un dia en què la gent endurirà el seu cor envers els altres. Uns fan festins mentre altres moren de gana. La majoria serveix mentre uns pocs governen. I ningú és feliç.
Xaman 7: On visc, cada cop som millors matant-nos els uns als altres. Preveig un futur on la matança no coneixerà límits.
Xaman 1: Preveig un dia en què perdrem els nostres somnis.
Xaman 2: Un dia en què ens pensarem que estem sols.
Xaman 3: Un dia en què estarem perduts en un infern creat per nosaltres mateixos.
Xaman 4: Un dia en què haurem enverinat l’aigua.
Xaman 5: Un dia en què les estrelles desapareixeran.
Xaman 6: Un dia en què la gent odiarà estar viva.
Xaman 7: Un dia en què la gent odiarà els seus propis cossos.
Xaman 1: Un dia en què no sabrem què hem perdut.
Xaman 2: Un dia en què haurem oblidat,
Xaman 3: Oblidat
Xaman 4: Oblidat
Xaman 5: Oblidat
Tots a l’uníson: Oblidat, oblidat, oblidat…
Tots queden en silenci.
Escena 3: Es pren una decisió
Xaman 1: Amics meus, què hem de fer? Podem evitar que aquestes visions es facin realitat?
Xaman 2: No, és imparable. Ja és massa tard.
Xaman 3: A més, és la seva elecció.
Xaman 4: La nostra elecció.
Xaman 5: Qui sap quin propòsit té.
Xaman 6: Quines meravelles trobarem en aquest viatge de separació?
Xaman 7: Sí, és el destí de la humanitat. Déu i la natura ens han preparat per això.
Xaman 2: Però hi ha perill. Ho sé. Ho sento.
Xaman 5: Jo també.
Xaman 6: I jo.
Xaman 2: Hem d’actuar en conseqüència al que veiem.
Xaman 3: Quan ho hagin oblidat, com ho recordaran?
Xaman 4: Em temo que els nostres descendents romandran perduts. Crearan meravelles i mai les utilitzaran per servir la vida. S’endinsaran cada cop més en la separació i mai tornaran a trobar la sortida.
Xaman 1: Com els pots ajudar? Com podem arribar a centenars de generacions en el futur? Com ens comuniquem a través de tant de temps?
Xaman 7: Coneixem maneres.
Xaman 2: Nosaltres també en coneixem.
Xaman 1: No ens demorem. Sabem què hem de fer. Trobeu altres persones que comparteixin la nostra visió i organitzeu-les per enviar ajuda al futur. Tornem a trobar-nos d’aquí a deu mil anys, en un lloc més enllà del temps, per compartir, coordinar i celebrar allò que hem fet.
El Xaman 1 ungeix cadascú al front amb l’aigua, i cadascun marxa al seu torn.
Acte 2
Els xamans tornen al cercle. El Xaman 1 entra l’últim i aboca aigua en un recipient.
Xaman 1: Germans i germanes, digueu-nos què heu fet per preparar la gent per a l’era de la Separació.
Xaman 2: El meu poble ha fundat escoles de saviesa arreu del món, per portar el coneixement de com ser humà cap al futur. L’han transmès a través de llinatges de sufís i savis, xamans i tàntrics, mestres zen i adeptes taoistes, místics dogon i cabalistes jueus, gnòstics cristians i ioguis hindús, i sacerdots esotèrics a cada cultura. Han preservat el fil de coneixement i domini fins que les condicions esdevinguin madures perquè pugui florir de nou en la consciència de les masses. Aquest moment és ara.
Xaman 3: El meu poble ha creat històries sagrades i les ha sembrat en cada cultura del món. Cadascuna codifica un coneixement profund i alliberador. A vegades amagàvem la saviesa en contes de fades per a nens, a vegades en mites i llegendes. Hem emergit com a narradors arreu del món. Amb el temps, les nostres històries han trobat el seu camí en la cultura de masses. Esquiven la ment racional per despertar una consciència nova i antiga.
Xaman 4: El meu poble s’ha dispersat cap a zones remotes de la terra on no serien molestats fins al moment crucial en què el món els redescobriria i estaria preparat per rebre el coneixement que havien preservat. Els anomenen «els indígenes».
Xaman 5: El meu poble ha entrat en oració profunda amb els éssers vegetals, animals i minerals per convèncer-los de la seva ajuda. Han enviat medicines sagrades al món. La gent en la Separació les descobrirà en la seva hora més fosca, cadascuna obrint una porta d’entrada a la següent. Les medicines alliberaran ments empresonades i curaran ànimes de generacions de traumes i hàbits.
Xaman 6: El meu poble ha obert portals cap als éssers de les estrelles per demanar-los ajuda. Ells han acceptat sembrar informació i tecnologia de la seva civilització a la nostra, tecnologies de la ment, de l’esperit, de l’energia, de la llum i del so.
Xaman 7: El meu poble ha establert claus de ressonància que enllacen venes de coneixement amb objectes i llocs sagrats a la terra. Quan algú toca aquell objecte o va a aquell lloc, si està en estat de receptivitat, el coneixement floreix a la seva ment. En diuen una descàrrega o una epifania. Diuen, «m’ha vingut al cap». En realitat, prové de nosaltres. Així és com transmetem el coneixement al futur fins i tot quan els llinatges directes es trenquen.
Acte 3
Tothom es gira cap al Xaman 1.
Xaman 2: Encara no has parlat, amic meu. Què ha fet el teu poble?
Xaman 1: La nostra feina està en curs. L’estem fent ara mateix. Durant milers d’anys, vam entrar en meditació, i cadascun de nosaltres va forjar una connexió amb algú que viu en l’època de màxima Separació. El que fem no és gairebé res, però és el més important. Som testimonis d’ells. Els sostenim en el nostre coneixement de qui són. Els sostenim en el nostre coneixement de per què són aquí. Els sostenim en el nostre coneixement de la seva capacitat per curar-se a ells mateixos. Els sostenim en el nostre coneixement de la seva capacitat per curar el món.
Els xamans s’aixequen i s’agafen de les mans. Es giren per mirar-nos.
Xaman 1: Això no és només una història. És real. Ara mateix. Som els vostres avantpassats i estem amb vosaltres. Sabeu què passa quan mors i et converteixes en avantpassat? Tot desapareix excepte l’amor. Mireu amb atenció els vostres companys. Veureu l’amor acumulat de mil generacions brillant a través dels seus ulls.
En aquest episodi, Thomas Hübl parla de:
• L’arrelament en els contextos tant de la consciència present com del passat que viu en els nostres cossos.
• Com integrar patrons de trauma recurrents per interrompre’ls.
• Com navegar espiritualment l’era digital.
• El caràcter sagrat de la incertesa.
Què vol dir estar arrelat? Arrelar-se vol dir que el flux de la consciència està fonamentat en milions d’anys de vida. Des de la percepció mística del temps podríem dir: «Les cèl·lules es van formar en el passat, després es van convertir en organismes cada vegada més complexos, aquests organismes van evolucionar i ara tots som aquí, en aquest món, amb totes les espècies que s’han desenvolupat al llarg d’aquest temps.»
Però també ho podem mirar d’una altra manera. Podem dir: «Les cèl·lules s’estan formant, i la formació de les cèl·lules és aquí asseguda mantenint aquesta conversa.» Tota mena d’espècies, milions d’anys de vida desenvolupant-se a través de l’espai-temps, són espai-temps codificat que habita totes les espècies en el moment present i experimenta la vida ara mateix.
Per això sovint diem que, quan la vida integra una part, quan sanem alguna cosa, és com si l’energia no integrada creés patrons circulars: patrons energètics en els nostres cossos i sistemes nerviosos. És energia que gira, sovint en cambres fosques, cambres inconscients i parts del sistema nerviós on no podem sentir-la. Aquesta energia circulant crea patrons externs que semblen tornar una vegada i una altra: en les dinàmiques familiars, en les relacions íntimes, al món, les guerres i fenòmens col·lectius; coses que reapareixen durant centenars d’anys una vegada i una altra. Així, petits i grans bucles de la consciència col·lectiva són patrons circulars que intenten fer emergir informació i que acostumen a acabar en un nou cicle d’esdeveniments semblants.
En tots aquests nivells, integrar vol dir que aquest patró circular s’integra en el corrent de la Kundalini —allò que algunes tradicions anomenen el flux intern a través del canal del sistema nerviós central— i, per tant, es fa present i s’uneix a l’expressió madura o a la perspectiva expandida d’aquest moment. Això té dos corrents. Un ascendeix cap a l’expressió: l’energia que estava encallada pot expressar-se més, crear una perspectiva més àmplia, més visió i més consciència, i s’arrela més.
En arrelar-se més, construeix una nova capa de terra: com a la tardor, quan les fulles cauen, passen l’hivern i, a la primavera següent, esdevenen el sòl del nou cicle de vida. De la mateixa manera, l’encarnació profunda i les noves invencions o innovacions de la humanitat —noves llavors de llum, com la intel·ligència artificial o la digitalització— aterren en milions d’anys de vida. Això també està connectat amb la qüestió de la iniciació. Què és una iniciació? És quan el meu sentit actual del jo, conscient d’aquesta realitat d’ara, s’obre, per alguna raó, a una consciència més elevada que per primer cop inicia aquesta perspectiva i l’eixampla cap a quelcom nou que fins llavors era supraconscient, cosa que vol dir inaccessible per a mi. La meva perspectiva, -cada perspectiva- és un filtre, i impedeix que aparegui una part de la realitat.
Així camino per la vida i això és el que experimento; i em sembla que «Ah,el món és això». Fins que un dia passa alguna cosa i, de sobte, dic: «Uau, mai no havia entès això, mai no ho havia vist.» He estat iniciat en una percepció molt més àmplia o en una transcendència molt més profunda del meu sentit del jo, del lloc des d’on opera la meva consciència.
No és només que la meva perspectiva s’hagi fet més gran: qui experimenta aquesta perspectiva s’ha tornat més transcendent. Per tant, miro des d’un lloc diferent. Per això el despertar, o la il·luminació, no volen dir simplement que aquest sentit del jo s’il·lumini més; No, durant el procés del despertar, qui mira canvia de manera fonamental. No és merament una versió una mica més expandida de mi: qui mira canvia, i per això canvia tot el constructe del món. Per això en nosaltres, en un procés iniciàtic, la innovació també és una iniciació a nivell col·lectiu quan desenvolupem versions cada vegada més d’alta tecnologia i avenços científics, també hi ha iniciacions en la computació quàntica, la intel·ligència artificial, i un llarg etcètera. Ell perill, però, és que no ho arrelem com es fa en les tradicions místiques. Sabem que una iniciació és un nou estat de consciència, i ha d’estar arrelada a través de tots els centres d’energia, tots els xacres, i obrir-los perquè aquesta nova iniciació es converteixi en un estat vital integrat.
Quan esdevé un estat vital integrat, abasta totes les dimensions de la vida, perquè els nostres centres d’energia són ordinadors participatius, processadors de dimensions diferents de la realitat: el nostre xacra del cor, el xacra arrel, qualsevol dels diferents centres d’energia. Aquests participen en milions d’anys d’estructures que la vida ha desenvolupat, i nosaltres hi estem connectats.
Però si tenim una iniciació, com un nou estat de consciència que apareix i es torna accessible, aleshores aquest nou estat es converteix en una realitat quotidiana; és a dir, fluida i contínua, no només un estat del que ens adonem i després desapareix. De vegades, en les experiències cim, això s’obre i després sembla que se’n torna a anar. En els estats meseta, significa que ho podem caminar: es converteix en un nou estat i, per tant, tinc accés a més informació.
Per posar un exemple: imagina’t que vas per la vida com una persona qualsevol i que un dia et despertes i sents: «Oh, hi ha molta llum entrant al meu sistema nerviós, a la meva experiència interna.» Per alguna raó, el teu camp energètic s’ha obert a l’entrada de llum de la teva ànima. I, a partir d’aquell dia, cada vegada hi ha més llum que vol ancorar-se en tu. Allò que abans era el teu jo personal, el lloc principal des d’on vivies la consciència, de cop s’eixampla: t’adones que l’ànima no és només una paraula abstracta, sinó informació subtil, llum subtil, a la qual ara tens més accés.
Aleshores ja no ets només una persona: ets una persona i una ànima. I aquesta ànima transcendeix la persona; el camp energètic personal s’obre i es va omplint cada vegada més d’energia de l’ànima. La persona i l’ànima es van fent una sola cosa, fins que, quan això es transcendeix del tot, ja no hi ha diferència entre l’una i l’altra. És com un únic flux de dades. I això també vol dir que la consciència s’ha expandit cap a l’univers subtil: tens molt més accés a la informació, sintonitzes millor amb la vida i amb les persones, pots sentir més i veure més. Formes part del camp d’informació de la vida. Aquest seria un exemple d’un nivell de transcendència; n’hi ha, és clar, molts d’altres.
Aquest procés iniciàtic canvia la manera com miro la vida, el que experimento, i qui està experimentant la vida està canviant a través d’aquest procés.. Passa igual quan sanem: sanar-nos no vol dir tornar a ser una versió antiga de nosaltres mateixos. Vol dir convertir-nos en algú que encara no coneixem, perquè sanar és restaurar la vida en una versió més gran de nosaltres. I, de fet, tot el viatge espiritual va d’això. Mentre caminem, el mateix caminar ens transforma i ens obre a perspectives més fondes i més amples sobre la vida.
I, tornant a la tecnologia, sovint els processos iniciàtics obren alguna cosa i això pot resultar excitant. Però després cal fer una feina interior: arrelar aquesta iniciació. Com arrelem l’era digital? Perquè no és que aparegui una era digital completament nova i la resta del món desaparegui. L’era digital s’està arrelant a través de milions d’anys d’evolució de la vida, i això ho integra en tot allò que s’ha desenvolupat anteriorment.
I així es converteix en un estat continu, no dual. Però si no ho integrem, ens sembla com una cosa aliena, com una mena d’»altre». És com si portés incorporada una separació, com si l’haguéssim convertit en «l’altre» [othered].
Però cada iniciació —o gairebé totes—, com que ens porten més endins o més enllà, fan aflorar el trauma que està guardat en milions d’anys de vida i en milers de milions de persones. Per això, en aquest moment de tecnologia tan accelerada, d’una banda ens ajuda a connectar i a crear. Una part de l’arrelar és crear intimitat digital, sintonització digital, ressonància digital, que arrelen els espais digitals. Però, per l’altra banda, també fa circular impulsos traumàtics, guerres, tot el que passa al món, molt més de pressa. Això arriba a molta més gent i toca els traumes de molta més gent. I genera molts símptomes que crec que tots estem veient. Si acceptem aquest repte, també se’ns obre la possibilitat de transformar una bona part del nostre passat individual i col·lectiu.
Si no ho fem, el que creix és el patiment i porta cap a més polarització. Impulsarà la hipoactivació —l’entumiment, la indiferència, la depressió, la pesadesa— i la hiperactivació —l’estrès, la por, la ràbia— s’aniran separant cada vegada més i generaran símptomes molt visibles.
Si no ho integrem, la polarització, la fragmentació i aquesta tendència a convertir l’altre en un estrany [othering] es faran cada cop més fortes. Si integrem aquestes coses que va sortint, llavors obrim camins perquè la tecnologia també pugui arrelar. Puc viure una vida ancorada localment com a ciutadà global. Podem tenir relacions sanes presencials i connectades, i al mateix temps ser ciutadans digitals. No és una cosa o l’altra: és fluid, és integrat. La dimensió subtil de la vida i la dimensió digital són expressions diferents d’un mateix estat de consciència. De la mateixa manera que faig servir Google, o el que sigui, per trobar informació a la xarxa, també puc sintonitzar amb una situació, una persona o unes circumstàncies i rebre informació a través de la consciència.
Així que, quan el tercer ull, el cor i el sistema nerviós estan més alineats, formen una unitat: un centre energètic que manté un intercanvi de dades obert amb el camp d’informació subtil. Si per dins hi ha molta fragmentació, aleshores se sent com si de fet no hi pogués accedir. Per això la sanació i l’arrelament interior és el que arrela aquesta era. Els reptes als que ens enfrontem han de sortir, perquè són dins nostre; si no hi fossin, no sortirien. Si alguna cosa surt, és perquè ha de sortir, ja que és allà, i no és cap error que estigui sortint. El fet que sentim tot aquest trasbals individual i col·lectiu vol dir que necessitem eines per integrar-lo: eines individuals i eines col·lectives. Ara mateix no tenim prou eines col·lectives. Crec que, com a col·lectiu, encara som massa analfabets per sostenir les capes de trauma que estan aflorant. Cal desenvolupar destreses per a a fer-ho com a comunitats; si no, tot es viurà com un desbordament constant, amb estancament, i crearà molts símptomes, violència, i que ara ja veiem.
Així doncs, crec que també és així com els processos iniciàtics, que sovint són individuals per als practicants individuals, acostumen a esdevenir en salts o etapes; però també hi ha iniciacions col·lectives. Al llarg de la història hem vist grans salts de consciència en els col·lectius, que són iniciacions col·lectives perquè els nostres col·lectius van començar a moure’s cap a una nova perspectiva, cap a noves intuïcions.
Perquè, mitjançant l’expansió cap a aquesta esfera d’informació global, el nostre sistema nerviós també està construint moltes connexions noves que creen un jo global i un sistema nerviós col·lectiu; les dades flueixen molt i molt més de pressa que fa cinquanta o cent anys. I això també és un nou estat de consciència. És una nova dimensió d’aprenentatge. És un processament de dades molt més ràpid, tant en l’àmbit digital com en el de la consciència sàvia. Així doncs, un dels reptes de la nostra generació —ja que, espiritualment, cada generació neix en certs reptes i preguntes vitals— és que aquesta mena de col·laboració global, i també la consciència global com un estat de consciència que podem arrelar, i per tant regular, i per tant unificar, forma part dels reptes als quals les nostres ànimes s’han compromès.
Tot això passa per una raó, inclòs tot el que sembla un xic difícil. No es tracta simplement de: «Oh, el món s’unificarà, ens estimarem i tot serà genial». No, perquè en el passat no ens vam estimar, i hem de desenvolupar aquest amor allà on sembla més difícil, on rebutgem la vida. Podem dir: «Ah, bé, però per què és difícil?». És difícil perquè ens hem fet coses fortes els uns als altres durant milers d’anys, i ara no podem esperar que sigui fàcil, perquè ens cal integrar aquestes coses per tal que es transformin en amor. Per això ho dic sovint: l’amor no passa allà on tot ja és amorós. Això ja és l’efecte de l’amor. L’amor passa on costa integrar alguna cosa o relacionar-s’hi, on no entenem els altres ni les seves motivacions. És allà on l’amor s’expandeix, perquè allò que ja és amorós ho és a tot arreu.
Allò que ja és amorós és l’efecte dels nostres avantpassats que van transformar alguns reptes en amor; l’amor s’expandeix on el món sembla «altre» i així abraça cada vegada més vida i unifica més els col·lectius. En aquest camí, les comunitats… perquè el col·lectiu acostuma a ser gran —almenys en la nostra imaginació o pensament. Allò col·lectiu no és tan gran, de vegades es percep així; el pas intermedi són les comunitats sanes. Com contribuïm a crear xarxes i comunitats sanes on puguem construir, dins del sistema nerviós col·lectiu, xarxes que siguin més coherents? Aquestes xarxes poden saltar després a xarxes coherents més grans i crear unificació. Ara bé, com que hi ha molt de dolor no digerit, aquest emergirà quan ho fem. És allà on l’amor s’ha d’expandir: si rebutgem aquests símptomes, els continuem reproduint.
Així doncs, el canvi és que també el jo global està canviant i no sabem en què ens convertim. Igual que no sé qui esdevindré en el meu viatge del despertar. Aquesta és la naturalesa del viatge espiritual: no sabem cap a on anem. Això hi és inherent. Sentim una crida, però no coneixem el camí. Jo sento una crida, però no en conec el camí. El camí i la nostra pròpia definició s’han d’anar revelant per si mateixos. Aquesta és l’essència central de qualsevol viatge espiritual. I si estic disposat a trepitjar un camí sense saber cap a on vaig, rebré a canvi la benedicció de la revelació.
I no saber cap a on anem no vol dir que no conegui la meva pràctica o la meva vida; vol dir que no sé com els canvis interiors modificaran el jo, la perspectiva, qui mira, qui parla i qui percep, que van canviant amb el temps. Per tant, no sé com passarà, ni tampoc cap a on va realment el meu camí. Puc tenir conceptes mentals que he llegit en llibres o que he sentit dir a la gent, però no ho sabem: ho descobrim. I el mateix passa amb el jo global, amb el jo d’una humanitat unificada. No sabem com serà. No serà només una versió més unificada del món que ja coneixem, això no funcionarà així.
Per unificar-nos, també hem de canviar nosaltres. No ens limitem a encaixar les peces d’un trencaclosques de qualsevol manera. No: el trencaclosques mateix canviarà a mesura que ens unifiquem. De vegades projectem: «Oh, serà aquest mateix món, però una mica més unificat». No, serà un món nou que no coneixem; quan estigui més unificat, crearà una perspectiva que ningú no coneix encara. Per això, ser capaç de gaudir de la incertesa del camí és el meu compromís amb la divinitat. Perquè, si no, la incertesa en un sentit de jo separat es tradueix en un «no sé cap a on vaig».
La incertesa en sintonia amb allò diví és una confiança profunda en la naturalesa que no camino sol. No existeix la solitud. Si la benedicció divina es converteix cada vegada més en l’essència de la meva vida, no hi ha cap caminada en solitud: sempre hi ha interconnexió. Per tant, la incertesa és un compromís amb allò diví. En el sentit del jo separat, la incertesa activa la por existencial perquè no sé cap a on vaig. I sovint, quan entra en joc el trauma, és la nostra soledat —el sentiment d’estar aïllat o separat— el que ens produeix la sensació de «ho he de fer sol», que vol dir separat. En canvi, la meva pràctica m’inicia cada vegada més en el fet que la benedicció divina —l’essència dels nostres cors i ànimes— ens guia. I hi ha una part profunda en la qual confiem; la incertesa n’és el certificat, perquè és com dir: d’acord, hi ha alguna cosa que es desplega a través nostre i que no podem premeditar.
Això vol dir que no projecto la limitació d’aquest món sobre el proper, un món més transcendent. Puc esdevenir cada cop més conscient de les limitacions de la meva perspectiva, i la incertesa és l’obertura cap a la següent iniciació. Sé que veig el que veig, estic agraït per allò que veig i estic agraït per allò que roman ocult o que no veig. En això hi ha una devoció profunda per la vida. Aquesta incertesa no és un simple «no ho sé»; significa que respecto profundament el fet que, com a ésser humà, sempre hi haurà alguna cosa que no veig. I quan ho faig meu, no hi ha estancament: quan ho assumeixo, esdevé part del moviment. Si no ho faig meu, es converteix en un filtre a través del qual miro. Si ho assumeixo, es converteix en moviment, es pot moure; i la vida o allò diví em pot mostrar més coses de la vida perquè m’hi dedico, m’hi comprometo més profundament.
I potser ens podem quedar un moment asseguts junts amb això, sentint com part del meu compromís passa també per seguir la meva crida. I estic segur que molts de nosaltres hem tingut moments en què hem sentit, simplement: «Segueixo la crida». No sé del tot per què faig les coses que faig; només sento que aquest és el pas següent. Aleshores es desplega i em me n’ensenya, no és que jo sabés sempre cap a on anava. Tenia una intuïció, potser una visió o una força que em empenyia.
I el mateix passa amb la situació global. No sabem del tot cap a on ens dirigim, però això no vol dir que no hi hagi un flux o una crida interior que ens mogui cap a una direcció determinada, i aquest moviment intern sap alguna cosa. És un moviment més profund que el vell món que estem transcendint. Suposo que és com si totes les peces del trencaclosques es tornessin multidimensionals alhora. El món està creixent a tot arreu, així que és com si s’estigués desenvolupant una nova dimensió.
És en aquesta força o crida interior des d’on emergeixen moltes respostes, intuïcions i revelacions que ens ajuden a travessar també un moment col·lectiu tempestuós. Les respostes no es troben mirant només el que passa a fora, al món; es troben en allò que emergeix en els nostres cors quan entrem en contacte amb aquest món. Sembla que certes estructures s’han d’esfondrar i dissoldre perquè ja no són adients per al nostre temps, però això genera incertesa. Cap a on anem? Perquè el món tal com el coneixem sembla una turbulència, però dins de cadascú hi ha quelcom que sap. I no és un coneixement intel·lectual: és un desplegament del saber.
Estar en contacte amb aquest desplegament del saber és on rau la resposta; no pas en com arreglem el món que coneixíem, sinó en com ens despleguem cap a un món que no coneixem sense abandonar els valors fonamentals de la vida. Aquests valors fonamentals són importants, però també estan emergint cap a una nova versió. Per això crec que, en aquesta incertesa, en la crida i en aquesta interconnexió més profunda amb la vida, hi ha un cert brotar. Aquest brotar és essencial: és creatiu i aporta noves formes.
Aquesta hibernació o incubació és una habilitat essencial en els temps que corren. És una pràctica que molts místics han fet durant milers d’anys, però avui dia és una mena de moment místic col·lectiu: cada cop més gent incuba aquesta emergència interior. Per tant, el món que veiem ara, aquest món més unificat no serà només aquest mateix món amb més unificació. És un món nou, més gran i canviant, que no coneixem i que estarà més unificat, però en el camí nosaltres esdevenim algú nou.
Be, deixem-ho reposar un mica i veiem-ne també la bellesa. Hi ha alguna cosa molt esperançadora en la connexió interior profunda amb el brotar entre els brots dels nostres cors.
L’Home-Món és l’ésser col·lectiu de tota la humanitat en el seu aspecte masculí, la superànima de la humanitat. És un ésser immens i magnífic; cada home que ha existit és una de les seves cèl·lules.
No fa pas gaire, estava ple de vigor i entusiasme, delerós de crear, delerós de construir coses més grans i més altes, millors i més abundants, sense parar esment en les conseqüències. Però recentment ha contemplat el cos de la Terra, la seva mare, la Mare Gaia, i els primers indicis d’inquietud s’han convertit en dolor i alarma. Perquè és evident que la Mare Gaia està molt malalta.
Un dia, l’Home-Món va a veure la Mare Gaia i li diu: «Mare, no estàs bé. Tinc por per tu. Crec que he pres massa coses i que ho he fet de manera massa irresponsable. Digues-me què puc fer.»
Ella respon: «No és que estigui simplement malalta: m’estic morint. I quan mori, quan l’esperit que m’anima hagi abandonat el món, els sistemes de vida de la Terra col·lapsaran. Les balenes moriran. Els peixos moriran. Els oceans moriran. Els boscos, les granotes, els insectes: tot desapareixerà. Tot tret de vosaltres, els humans. No morireu, però estareu sols, fill meu, sols a les vostres ciutats climatitzades, menjant aliments cultivats en laboratoris, amb tan sols simulacions digitals de la vida que haureu destruït.»
«Això és terrible! Oh, mare, no hi ha cap esperança? Intentaré fer-ho millor. Causaré menys mal. Deixaré una petjada més lleugera. Implantaré un creixement sostenible; què et sembla?»
«És massa tard per a això, més que massa tard», diu la Mare Gaia. «M’estic morint.»
«No! Deixa que mori jo en lloc teu. La Terra estarà millor sense mi. Esborraré la civilització. Tornaré a ser caçador-recol·lector. M’extingiré perquè la vida pugui prosperar.»
La ira llampegueja als ulls de la Mare Gaia. «Et penses que et vaig infantar sense cap motiu? Et penses que vas ser el meu gran error? Et penses que vull que continuïs sent un infant, o fins i tot que moris? No. Tots els dons que t’he donat —les habilitats de les teves mans i de la teva ment, i tots els materials per construir la civilització— tenen una finalitat. Sabràs quina és quan arribis a la maduresa i et casis.»
«Una altra entitat espiritual femenina desitja animar la Terra. Es diu Tara. Si ve, la Terra florirà amb una abundància de vida i bellesa més gran que qualsevol que hagis conegut, fins i tot durant la teva infantesa. I la bona notícia és que Tara ja està enamorada de tu. Perquè ella no serà la teva mare, com ho soc jo, sinó la teva amant, la teva companya. Junts creareu una gran bellesa i l’escampareu pel cosmos.»
«Meravellós!», exclama l’Home-Món. «Quan serà el casament?»
«No tan de pressa», diu Gaia. «Està enamorada de tu, però no està convençuda que estiguis preparat ni que siguis digne de ser el seu consort. Hauràs de festejar-la per obtenir el seu consentiment. Has de demostrar-li que tu també l’estimes.»
«Com ho puc fer?»
«Amb regals. Has de portar-li regals de festeig. Regals que demostrin que estimes la vida —perquè ella és l’esperit de la vida— i que és sincer el teu desig de servir la vida. Només aleshores consentirà a donar-te la mà.»
Gaia explica: «Cada acte que qualsevol ésser humà fa al servei de la vida i de la bellesa arriba com un regal a la falda de Tara. Encara que cap altre humà admiri o reconegui aquests actes, Tara sí que ho fa. Els veu i els rep. Qualsevol regal fet a la vida —humana o de qualsevol altra mena— és un regal per a Tara; i com més valent i bell sigui, més la commourà. S’acostarà a tu pas a pas i, a mesura que ho faci, la Terra esclatarà en una nova abundància.»
«Sí!», diu l’Home-Món. «Quant de temps tinc abans de començar?»
«Ja no queda temps. Has de començar ara. Mira, fill meu, aviat cauré en un coma del qual no despertaré mai. Els pobles indígenes ja parlen dels esperits que fugen dels rius i dels boscos sagrats. La mort ja s’està accelerant. Els meus sistemes de vida fallaran un rere l’altre i, si el teu festeig no té èxit abans que falli l’últim, ja no et quedarà cap vida a la qual puguis oferir res. Hauràs escollit un altre camí.»
«Començaré ara mateix el festeig», diu l’Home-Món.
L’Home-Món mira una vegada més els ulls de la seva mare, que es van apagant. Li besa la mà i li murmura un adeu.
Després d’apartar-se del seu costat, visita totes les persones de la Terra. El pots sentir ara, encoratjant-te a oferir regals de festeig a Tara? En pots sentir l’ardor?
Tara també és aquí. Pots sentir la seva mirada esperançada?
Com puc parlar d’una era de pau? La meua nació ha estat gairebé contínuament en guerra durant tota la meua vida. Un dels meus primers records és estar assegut davant del televisor amb mon pare, mirant imatges d’armes i tancs de la guerra del Vietnam. Estava tan indignat que va saltar de la cadira per cridar a la pantalla del televisor.
Els pocs anys de pau que van seguir la guerra del Vietnam es van acabar amb les mini-guerres, les guerres encobertes i les guerres per delegació de l’era Reagan-Bush: Grenada, Nicaragua, El Salvador, Panamà, Angola, Líbia, el Líban, Hondures, les Filipines, Kuwait. Després van vindre les guerres de Clinton: Bòsnia, Sèrbia, Kosovo, Somàlia, Haití, Afganistan, Sudan —l’Operació Infinite Reach— i l’Iraq —l’Operació Desert Fox. Aquest foc lent en acabat el conflicte del Vietnam finalment va esclatar arran de l’11-S en la Guerra contra el Terror sota George W. Bush, començant per l’Afganistan i l’Iraq —i països veïns—, més Somàlia i les Filipines, i inaugurant l’era de la guerra global sense fronteres. Després va vindre Obama, que hi va afegir grans operacions militars a Líbia i Síria i va ampliar les incessants guerres de drons de baixa intensitat de Bush al Iemen, Somàlia, Pakistan i altres llocs. Trump va continuar la majoria d’aquestes operacions, igual que Joe Biden, que va contribuir a la guerra per delegació contra Rússia a través d’Ucraïna i va donar suport a la campanya genocida d’Israel a Gaza.
Finalment tenim Donald Trump, que, desafiant les seues nombroses promeses electorals antiguerra, ha continuat l’omniguerra globalitzada dels seus predecessors i n’ha afegit una de nova i catastròfica a l’Iran. Esmentem també la seua campanya per tota l’Amèrica Llatina, suposadament contra el narcotràfic: «Operació Extermini Total».
Donada aquesta història i els esdeveniments actuals, què podria inspirar la declaració d’una era de pau, a banda del pensament il·lusori?
En primer lloc, estem entrant en una era de pau perquè la guerra ja no funciona. En algun sentit, no ha funcionat mai, però amb la guerra de l’Iran això s’està fent tan evident que ni tan sols Donald Trump ho pot ignorar.
Els crítics pragmàtics de les guerres imperials dels Estats Units solen observar que els Estats Units no han lliurat cap guerra veritablement reeixida des de la Segona Guerra Mundial. Corea, Vietnam, Iraq, Afganistan, Síria, Líbia… cadascun d’aquests països va quedar en pitjors condicions que quan va començar la guerra; en cap cas es van assolir els objectius declarats1. És clar que, en la mesura que els objectius reals foren enriquir els contractistes de defensa, sembrar el caos o justificar la vigilància i el control interns, aquestes guerres van tindre un èxit admirable. Tot i així, l’agressor hauria volgut almenys aconseguir l’aparença de victòria. Per què no va poder? Per què la nació més poderosa del món no pot guanyar realment una guerra contra adversaris molt més febles? Si només hagués estat Vietnam, o només l’Iraq, ho podríem descartar com una anomalia. Però totes les guerres? Hi ha d’haver una raó més profunda per la qual la guerra ja no funciona com abans.
La coincidència històrica entre l’última guerra «reeixida» i l’alba de l’era nuclear ofereix una pista important. La prova de la bomba atòmica soviètica el 1949 va tancar l’era de la guerra total. Durant milers d’anys abans, la destrucció absoluta de l’enemic havia estat una possibilitat viable per resoldre un conflicte: destruir la infraestructura civil, delmar la població o fins i tot matar tots els homes, dones i infants. Tot això es va acabar amb la Bomba: la doctrina de la destrucció mútua assegurada i l’amenaça de la contaminació radioactiva i de l’hivern nuclear van fer impossible una guerra total entre els Estats Units i l’URSS.
Algunes nacions encara no s’han adonat que la victòria per la força està desapareixent del menú. Potser ho hauran d’aprendre per les males.
El principi bàsic que opera sota la destrucció mútua assegurada és la interdependència. M’agrada portar el concepte més enllà i anomenar-lo «interser»: la base de la consciència de pau. Vol dir que no estem realment separats, que la nostra mateixa existència és relacional. En el cas de la guerra nuclear és evident: allò que fem a l’altre també ens ho fem a nosaltres mateixos. En el cas de la guerra convencional és menys evident —o ho era.
La destrucció mútua assegurada ja no depèn de les armes nuclears. En la guerra asimètrica —com entre els Estats Units i l’Iran—, és clar que la part més feble suporta el pes principal de les víctimes i dels danys físics. I, tanmateix, el país més fort no pot guanyar realment. Ara ho veiem. L’Iran no té armes nuclears, però podria destruir prou infraestructura energètica per paralitzar el sistema industrial mundial. L’escassetat d’energia, les cadenes de subministrament congelades, la caiguda de la producció d’aliments, el col·lapse financer i el desordre civil seguirien ràpidament una guerra total. Dos factors donen a l’Iran i a països semblants aquest tipus de capacitat de pressió. Primer, la tecnologia militar, com els míssils i els drons, és més accessible que mai. Segon, el món està tan estretament interconnectat, és tan interdependent tècnicament i econòmicament, que el dany en qualsevol dels seus nodes clau reverbera per tot el sistema.
Què passa quan la solució simple d’esborrar del mapa el teu enemic ja no està disponible? Has de trobar alguna forma d’acomodament. Per fer-ho has d’entendre la situació, almenys una miqueta, des de la seua perspectiva. Per fer això has de reconèixer, d’entrada, que tenen una perspectiva vàlida, que no són simplement una colla d’orcs escumejants. Has de reconèixer la seua humanitat.
No és només la tecnologia militar i la interdependència econòmica el que està fent obsoleta la guerra. Voldria dir que la consciència ascendent del nostre temps és inhòspita per a la guerra, però això no és ben bé correcte. La consciència no «puja» al llarg d’un eix lineal en què unes persones són més conscients que unes altres. La pregunta és: «De què ets conscient?». Per tant, quan parlo d’una consciència ascendent, em refereixo a la consciència conscient de l’interser. O anomenem-ho el Principi del Mirall: allò que fem a l’altre, ens ho fem a nosaltres mateixos.
El Principi del Mirall opera en tots els àmbits. Aboquem quantitats enormes de plàstic al medi ambient, i els nostres cossos i cervells estan plens de microplàstics. Amèrica exerceix violència a l’estranger, i pateix altes taxes de violència a casa —violència armada, violència domèstica, violència contra un mateix. En el pla personal, també descobrim que no som immunes al retorn radioactiu del mal que fem als altres. Aquells a qui hem maltractat potser no es vengen, però d’alguna manera allò que hem fet ens rosega per dins. I el bé que fem als altres també resplendeix dins nostre.
La consciència de l’interser està creixent: a través de les nostres experiències directes, del descobriment de la dependència de l’observador en la teoria quàntica, dels ensenyaments de l’ecologia, de les medicines psicodèliques, del retrobament amb les cosmovisions indígenes, de les revelacions sobre els UAP i els fenòmens psi, i de moltes, moltes altres maneres. En aquesta consciència, la guerra és absolutament absurda. Les seues racionalitzacions sonen buides, encara que acceptem les seues premisses geopolítiques.
El Principi del Mirall opera en part a través de canals ben mundans. Per exemple, mentre els Estats Units han destruït la infraestructura de països sencers al llarg dels anys, la seua pròpia infraestructura ha caigut en el deteriorament. Això és una qüestió òbvia de prioritats pressupostàries. Però també hi opera un patró més profund.
La guerra és l’extensió lògica de l’hàbit d’externalitzar problemes que en realitat són interns. Ara bé, de vegades els problemes són clarament externs i es poden resoldre per la força, i només per la força. Fugir d’un depredador n’és un exemple. El lleopard no ataca l’antílop per la mentalitat de víctima d’aquest últim. Tanmateix, la majoria de vegades el problema exterior reflecteix alguna cosa interior. Mirar això és incòmode, perquè implica alterar la visió que un té de si mateix. En el cas nacional, examinar com les accions dels nostres «adversaris» reflecteixen les nostres pròpies accions violarà el relat, forjat després de la Segona Guerra Mundial, d’Amèrica com a nació heroica. Així fou que, després dels atacs de l’11-S, pràcticament ningú —almenys en la política o els mitjans— va preguntar quines polítiques i quins sistemes imperials dels Estats Units podrien haver engendrat aquell terrorisme. No: l’única explicació era: «Són fanàtics trastornats que ens odien per les nostres llibertats».
L’externalització projectiva dels problemes condueix invariablement a desatendre’ls. Si, per exemple, atribuïm la victòria electoral de Trump el 2016 a la «interferència russa», mai no mirem ni entenem el fenomen Trump i el malestar i la despossessió que el van alimentar. Si els demòcrates culpen de la seua victòria del 2024 al fanatisme, la bogeria i la poca intel·ligència dels seus seguidors, aleshores mai no veuen les greus mancances del seu propi partit. Si culpem de la malaltia només als patògens, mai no mirem la dieta o l’estil de vida que creen el terreny on els patògens prosperen. Si culpem de la delinqüència a aquests criminals depravats, mai no mirem les condicions socials i econòmiques —en les quals participem— que generen criminalitat. Si atribueixo les mirades de fàstic que rebo a persones maleducades, mai no m’adonaré que tinc caca de gos empastrada als pantalons.
La mentalitat de guerra és mentalitat de víctima. Rebutja l’autoresponsabilitat i la desplaça cap als altres. Paradoxalment, la mentalitat d’heroi i la mentalitat de víctima són una mateixa cosa. El problema sempre és culpa d’algú altre. L’heroi venç un malvat rere l’altre, externalitzant tot el mal, sense reconèixer mai la seua pròpia participació en la creació d’allò mateix contra el qual lluita.
Cal observar que l’Heroi tal com el presenta Joseph Campbell no és exactament el mateix heroi de què parlo aquí. I tanmateix, fins i tot l’Heroi campbellià és manifestament immadur: un arquetip de xiquet, no pas un arquetip d’home. Després del seu viatge, l’Heroi ha d’entrar en una fase següent de maduració, en què se li presenten els límits del seu anterior enfocament triomfal dels desafiaments. Tot i així, el repeteix, cada vegada amb més dolor, fins que finalment, a través del do amarg de la derrota, mira allò que no havia examinat mai abans. Entén que la desfilada de malvats era un subproducte de la seua pròpia naturalesa bel·licosa.
Mira el món en termes d’enemics, i apareixeran enemics per satisfer aquesta mirada. Importa poc si aquests enemics són objectivament malvats. En qualsevol cas, la nació heroica els retratarà així. Ho ha de fer per mantenir la seua identitat.
Els arguments sobre el caràcter personal de Vladímir Putin, Saddam Hussein, Ali Khamenei, etc., són distraccions. L’heroi no només atrau el seu antagonista: també el produeix. Les polítiques nord-americanes de sancions, de «màxima pressió» i d’atacs amb míssils i drons desacrediten els moderats als països atacats i enforteixen el poder dels extremistes militants, que després són utilitzats retroactivament per justificar l’agressió. Aquestes dinàmiques polítiques il·lustren un principi més ampli d’interser. El món ens reflecteix allò que triem ser.
Naturalment, amb una gran part de la seua atenció i dels seus recursos centrats en problemes externalitzats, la nació heroica desatén els punts cecs que podrien fer-se visibles si dirigís la mirada cap endins. Així és com Amèrica, que havia estat un potent motor d’invenció i descobriment, líder en gairebé tots els camps de la tecnologia i la indústria, i estendard de la llibertat i la democràcia, ha caigut en una desgràcia tan profunda. La podridura és fàcilment visible en forma d’infraestructures deteriorades, campaments de persones sense llar i la lletjor de base de l’entorn construït modern. La podridura menys visible és encara més greu: epidèmies de malaltia crònica, depressió, obesitat i infertilitat, precarietat econòmica, desintegració comunitària, solitud, maltractament infantil, violència domèstica i, potser el més revelador de tot, addicció.
Cap d’aquests problemes no sucumbirà a la mentalitat de guerra, i tanmateix la mentalitat de guerra impregna tots els aspectes del discurs polític. Fem una guerra contra les drogues, una guerra contra el terror, una guerra contra la pobresa, una guerra contra el crim. «Ataquem» els nostres problemes. Llancem «campanyes» contra ells. Mobilitzem les nostres forces. Lluitem contra el sensellarisme. Combatem els dèficits.
Però el terror és una emoció; les drogues són una substància, i el sensellarisme és una condició. Amb què s’ha de lluitar? Hem d’introduir un substitut contra el qual combatre, algú a qui culpar. Saddam Hussein! Narcotraficants! BlackRock!
La terminologia de guerra ofereix un marc que la gent entén, però ens desvia sempre perquè ofereix solucions fàcils, superficials i falses al problema que tenim davant.
És un alleujament identificar un culpable dels propis mals. Aleshores ja saps què fer. Ja saps a qui culpar. Ja saps a qui bombardejar.
Intercanviar la identitat de l’heroi i del malvat no desfà el patró bàsic. Aquest ha estat de vegades l’enfocament de l’esquerra política. Amèrica no és l’heroi, és el monstre. L’estat canalla no és l’Iran, som nosaltres. Les persones blanques no són millors que les persones morenes, són pitjors. La indústria no és la benefactora del món, és la seua destructora. Les cultures modernes no són superiors a les indígenes; és a l’inrevés. Capgirar el guió d’aquesta manera compleix una funció útil: revelar les ombres de l’heroi, omplir les parts no explicades de la història. La maduració de l’heroi esmentada abans exigeix que es conegui a si mateix tal com ha estat. Tanmateix, invertir els papers en el drama dels bons i els dolents no canvia gens el drama mateix.
L’oprimit esdevé opressor, la víctima esdevé abusador, l’heroi esdevé malvat, la solució esdevé problema, en un cicle interminable fins que habitem una història nova.
L’era de la pau segueix un guió diferent. El drama heroi/malvat, el drama víctima-abusador-rescatador, el drama nosaltres-contra-ells potser no desapareixeran mai del tot —pregunteu-ho a l’antílop—, però ja no seran la plantilla per entendre tots els conflictes. Portarem a l’escenari altres línies argumentals que parteixen de la interdependència, l’interser i el Principi del Mirall. Preguntarem: «Quines són les condicions que t’han fet ser qui ets?». «Com he contribuït jo a aquestes condicions?». «Què podem fer junts per canviar-les?». Els conflictes encara poden sorgir, però ja no lluitarem contra versions de dibuixos animats de persones reals i nacions reals pintades amb els colors de les nostres pròpies històries no guarides.
En dirigir l’atenció cap a les ferides i les malalties que ja no externalitzem, finalment podem començar a guarir-les. L’era de la pau serà, per tant, també una era de salut i una era de prosperitat. Tot allò que s’ha afeblit mentre estàvem ocupats lluitant contra nosaltres mateixos es farà fort. Això és cert per a un individu, és cert per a una família, és cert per a una nació i és cert per a aquesta Terra.
D’acord, m’adono que estic exagerant l’argument. Es podria sostenir que la primera guerra de l’Iraq i la intervenció a Sèrbia van ser «reeixides». Però la tendència continua sent vàlida. ↩︎
La transició de petites societats de caçadors-recol·lectors cap a civilitzacions complexes va donar lloc a la primera Era Axial. Avui, la policrisi planetària del caos climàtic, les migracions massives, l’augment de les guerres i la IA transformadora representa una ruptura d’una magnitud comparable.
Dec la inspiració principal de l’obra de la meua vida al fet d’haver crescut en una granja familiar. Fa seixanta-vuit anys, els meus pares van transformar els seus mètodes agrícoles, passant d’una agricultura convencional a una de regenerativa, i van prioritzar la resiliència del sòl a llarg termini per damunt dels rendiments immediats de les collites. I el que vaig aprendre del meu pare és això: la qualitat del que creix damunt la terra depèn de la qualitat del sòl que hi ha a sota.
Avui, moltes dècades després i a milers de quilòmetres de la granja, la meua faena se centra a cultivar el sòl social: les relacions, la consciència i donar sentit compartit a partir dels quals creixen tots els sistemes socials visibles. Quan el sòl social és saludable —quan la confiança arrela fondo, quan la realitat compartida se sosté, quan les persones poden comunicar-se, percebre juntes i actuar a partir d’això— tot el que hi ha damunt la terra floreix. Quan el sòl social està esgotat, cap reenginyeria estructural ho pot compensar. Les estructures es tornen buides. La coordinació falla. Els conflictes i les guerres augmenten. El sistema es menja els seus propis fonaments.
Vivim un moment d’esgotament radical del nostre sòl social. Tres símptomes resumeixen aquesta condició: l’anomia és l’erosió de les nostres normes morals, l’esfondrament del nostre comportament ètic. L’atomia, la ruptura dels vincles socials en forma de soledat i cambres d’eco polaritzades, és l’esfondrament de la xarxa relacional de connexions de la qual depèn la societat. L’atròfia és la pèrdua gradual de les capacitats humanes més profundes necessàries per crear, conversar i col·laborar d’una manera que encarne la nostra humanitat. És l’esfondrament de la mateixa capacitat d’acció, tant individual com col·lectiva.
Davall de totes tres hi ha una quarta dimensió que les connecta. De la mateixa manera que l’agricultura industrial va substituir la diversitat del sòl viu per fertilitzants químics i monocultius —productius a curt termini, devastadors amb el temps—, el moment actual de la IA està produint un monocultiu epistèmic. Es manifesta en una única forma computacional de coneixement que veu el món com un conjunt d’objectes.
La qualitat de la interfície entre humans i IA segur que modelarà el futur de la societat i de la humanitat. Es preveu que més de 2,5 bilions de dòlars es destinen a la IA només l’any 2026, però la banda humana de l’equació —el cultiu de la percepció, la relació i la construcció de sentit— gairebé no en rep res.
Això és esgotament del sòl a escala civilitzatòria. Ho veiem manifestar-se en l’agreujament de la devastació ecològica, com ara el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat; en les fractures socials, incloses la polarització i la guerra; i en les conseqüències espirituals, com la desesperança i els sentiments d’insignificança. I així ens trobem en un llindar: un moment en què la policrisi planetària exigeix no només millors polítiques o tecnologies, sinó un canvi en la nostra estructura de consciència.
La primera era axial
Fa aproximadament 2.500 anys va passar una cosa extraordinària. No va ocórrer en un sol lloc, sinó arreu dels continents euroasiàtics, en bona part de manera paral·lela. Amb el rerefons de l’esfondrament de les civilitzacions de l’edat del bronze, la desintegració dels imperis, la competència entre ciutats estat i les onades de migració i guerra que remodelaven les estructures socials, els antics ordres mítics estaven fracassant. Les tradicions locals basades en el mite ja no podien sostenir el pes de l’experiència humana. I d’aquella turbulència van irrompre noves preguntes: què vol dir ser humà? Com hem de viure? Quin és el nostre lloc dins l’ordre més ampli de les coses?
En pocs segles, les respostes a aquestes preguntes van cristal·litzar en diverses de les tradicions de saviesa més perdurables del món. A la Xina, Confuci, Laozi i Zhuangzi van explorar l’ètica, l’harmonia i l’alineament amb el Dao. A l’Índia, les tradicions upanisàdiques, el Buda i Mahavira van investigar la naturalesa de la consciència, l’alliberament i la no-violència. A Pèrsia, Zaratustra va articular una lluita moral còsmica entre el bé i el mal. En el món hebreu, els profetes, veus com Isaïes, van reclamar justícia i monoteisme ètic. I a Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil van iniciar una investigació sistemàtica sobre l’ètica, el coneixement i la naturalesa de la realitat.
El filòsof alemany Karl Jaspers va anomenar això l’Era Axial. El que compartien aquests moviments, malgrat les seues enormes diferències, era el descobriment d’una dimensió interior més profunda de l’ésser humà. Per primera vegada, els éssers humans van fer un pas enrere respecte de la immediatesa de l’experiència mítica i van girar la mirada cap endins. Van desenvolupar capacitats de reflexió moral, compassió i articulació de principis ètics universals. Es va obrir un nou eix vertical, que connectava la vida interior de l’individu amb alguna cosa transcendent: un ordre moral universal, un fonament de l’ésser, una font més profunda més enllà del jo.
Però aquest canvi va comportar un cost no previst. Tal com ha argumentat el filòsof canadenc Charles Taylor, el llarg arc d’aquest desenvolupament va acabar donant lloc a la modernitat i al seu “jo blindat”: un jo autònom i auto-autoritzat, però també cada vegada més desarrelat del cosmos més ampli. La ment es va separar del cos, el subjecte de l’objecte, el jo de la natura.
La primera Era Axial va obrir les profunditats de la interioritat individual. Però, en fer-ho, també va començar a afluixar l’experiència de relació amb el tot. En aquest sentit, com suggereix Taylor, el projecte axial continua inacabat, a l’espera d’una culminació que els pensadors axials originals no podien haver previst, però que el nostre moment exigeix amb urgència.
La IA com a espill de la modernitat
El moment actual de la IA, que converteix el món en recurs seu, és la culminació del corrent extractiu de la modernitat —i el seu espill més viu. És una automatització brillant del coneixement subjecte-objecte: intel·ligència sense interioritat, patró sense presència, predicció sense percepció profunda. L’estructura de consciència que va obrir la primera Era Axial ha estat mecanitzada en la seua cara orientada cap enfora i separada de la seua font. Igual que la modernitat reflexiva es gira contra els seus propis fonaments, com es veu en el caos climàtic, la fractura social i la polarització política, la IA és una intel·ligència que esgota el seu propi sòl.
El col·lapse dels models n’és un exemple clar. La IA entrenada amb resultats generats per IA es degrada ràpidament. Fins i tot fraccions molt petites de dades generades per IA poden desencadenar el col·lapse. L’únic remei és un subministrament creixent i continu de contingut generat per humans. Però més del 74% de les pàgines web publicades recentment ja contenen text generat per IA. La contractació de desenvolupadors júnior ha caigut un 67% des del 2022. La màquina consumeix les fonts vives de les quals depèn.
En la banda humana, l’equivalent és el deute cognitiu. Quan la IA s’utilitza passivament per fer faena cognitiva, segons un estudi recent del MIT Media Lab, la connectivitat neuronal s’afebleix, la retenció disminueix i la qualitat del resultat baixa. El cervell, com els grans models lingüístics, es degrada quan se’l separa de les seues fonts d’implicació.
El col·lapse dels models i el deute cognitiu no són problemes separats. Formen part de la mateixa dinàmica que esgota el nostre sòl social i es manifesta com anomia, atomia i atròfia en els nostres sistemes socials arreu del món. Tots dos apunten a una qüestió més profunda: hem estat funcionant amb una sola forma de coneixement, i quan aquesta consumeix els seus propis fonaments, tot el sistema es degrada.
Les tres intel·ligències
El moment de la IA revela que allò que hem estat anomenant “intel·ligència” no és una sola cosa. Hi ha almenys tres intel·ligències diferents que cal equilibrar i integrar en les institucions i els sistemes socials actuals.
La primera és la intel·ligència artificial. La seua posició epistèmica és el coneixement en tercera persona: el món com un conjunt d’objectes, com un entorn configurat per dades. Tot i ser poderosa, està atrapada en una posició epistèmica que opera sobre patrons del passat.
La segona és la intel·ligència orgànica. La seua posició epistèmica inclou el coneixement en primera persona —subjectiu—, en segona persona —intersubjectiu— i en tercera persona —objectiu. Veu el món com un espai compartit d’éssers vius que coexisteixen. Això comporta de manera inherent múltiples perspectives relacionals.
La tercera intel·ligència, emergent, podria anomenar-se intel·ligència de camp o intel·ligència font. La seua posició epistèmica desplaça el punt de vista des d’un conjunt d’objectes cap a una font: el camp o el sòl d’on sorgeixen totes les perspectives. És un canvi no només en allò observat, sinó en l’ésser de l’observador. A través d’aquest canvi subtil, el camp col·lectiu pot prendre consciència de si mateix.
Això és el que sabien els místics, el que els sistemes de coneixement indígenes sempre han practicat i el que el segon llindar axial ens crida a cultivar a escala col·lectiva i civilitzatòria. La meua col·lega Eva Pomeroy i jo descrivim aquesta posició epistemològica com a coneixement en quarta persona.
Les tres intel·ligències representen una pluralitat de posicions epistèmiques: des d’una consciència monoepistèmica —la intel·ligència artificial— fins a una consciència multiepistèmica —la intel·ligència orgànica— i, d’allí, cap a una consciència metaepistèmica —la intel·ligència font. Perquè les societats i els ecosistemes florisquen, cal desenvolupar i integrar totes tres.
El llindar axial actual
La transició de petites societats de caçadors-recol·lectors cap a civilitzacions complexes va ser el repte que va donar lloc a la primera Era Axial. Avui, la policrisi planetària del caos climàtic, les migracions massives, l’augment de les guerres i la IA transformadora representa una ruptura d’una magnitud comparable.
Aquesta ruptura exigeix una reordenació de l’estructura de la consciència —aquesta vegada, al nivell de la consciència col·lectiva. Per primera vegada en la història humana, els reptes que afrontem exigeixen una resposta planetària. Això requerirà una actualització massiva de la col·laboració humana a escala local, regional i planetària, que només serà possible millorant el sòl social. Allà on la modernitat va externalitzar la coordinació en mercats, burocràcies i algoritmes o IA, ara l’hem de tornar a arrelar en camps de consciència compartida, incloses l’atenció i la intenció.
Si la primera Era Axial va aprofundir la interioritat al nivell individual, el llindar actual reclama una cosa estructuralment nova: un aprofundiment de la interioritat col·lectiva. Com a facilitador de molts processos grupals en comunitats locals i institucions internacionals, m’han colpit unes preguntes que he sentit més durant l’últim any o dos que mai abans: què vol dir ser un ésser humà? Qui soc? Per a què soc aquí? Per a què som aquí? Són, sorprenentment, les mateixes preguntes que van irrompre durant la primera Era Axial, ara sorgint en contextos col·lectius.
Per afrontar amb sentit aquestes preguntes, necessitem les tres formes d’intel·ligència actuant conjuntament, amb la intel·ligència font com a fonament. També necessitem tecnologies, mètodes, eines i estructures de suport de lideratge social basades en la consciència per cultivar el sòl social d’on sorgeix la capacitat d’acció col·lectiva.
El renaixement dels heretges?
Occident sempre ha allotjat dos corrents culturals. El primer, el corrent extractiu, és ben conegut: capitalisme industrial, expansió colonial, maximització del valor per als accionistes i ara el monocultiu de la IA. Aquesta és la modernitat del sòl esgotat.
El segon corrent, el regeneratiu, és un corrent contracultural dins la tradició occidental. El polímata alemany Johann Wolfgang von Goethe va desenvolupar una ciència participativa que aprofundia la qualitat de la contemplació i honorava els fenòmens des de dins. L’investigador britànic Henri Bortoft va articular una manera de percebre en què el tot es revela a través de les parts. El biòleg xilè Francisco Varela va vincular la pràctica fenomenològica amb la neurociència. L’idealisme alemany va desenvolupar filosofies de la bildung: el cultiu de l’ésser humà complet. Aquesta tradició va inspirar directament el moviment danès de les escoles superiors populars, que va transformar Escandinàvia, d’unes societats feudals pobres, en algunes de les democràcies més reeixides del món en una sola generació. No va passar a través de la política econòmica, sinó a través de la folk-bildung: el cultiu sistemàtic del desenvolupament interior, la imaginació moral i la capacitat cívica de la gent corrent.
L’abast de la folk-bildung va molt més enllà d’Escandinàvia. A començaments dels anys trenta, l’educador i activista polític nord-americà Myles Horton va estudiar les escoles superiors populars de Dinamarca i després va tornar a Tennessee per fundar la Highlander Folk School amb els mateixos principis: sense notes, sense títols, només persones aprenent juntes com actuar sobre allò que importa. Va ser a Highlander on Rosa Parks va assistir a un taller sobre dessegregació quatre mesos abans de negar-se a cedir el seient a l’autobús. Altres líders dels drets civils, inclosos Martin Luther King, John Lewis i Ralph Abernathy, també s’hi van formar. Tennessee finalment va clausurar l’escola, qualificant-la de “centre de formació comunista”. Però el moviment que havia ajudat a catalitzar ja no es podia aturar.
El corrent regeneratiu es pot trobar en cultures i geografies diverses. S’entrecreua amb el coneixement indígena, la crítica decolonial i les tradicions contemplatives dels llinatges de saviesa que es remunten a la primera Era Axial, i també se’n veu complementat. El que comparteixen el científic goethià, el contemplatiu budista, el guardià del coneixement anishinaabe i l’ancià quàquer és el compromís amb formes de coneixement que van més al fons que la cognició subjecte-objecte: formes que requereixen la participació de tota la persona inserida dins d’una comunitat. Aquests eren els heretges. Van descobrir l’accés directe a l’eix vertical, i van ser marginats perquè això amenaçava les estructures institucionals que afirmaven mediar entre l’humà i el transcendent.
Aquest corrent més profund ha continuat a través de les tradicions de saviesa i s’ha manifestat en un moment planetari que reclama els seus dons a una escala que els heretges mai haurien pogut imaginar. El segon llindar axial democratitza i col·lectivitza allò que els heretges coneixien individualment i en petites comunitats: no mitjançant un nou profeta que baixa de la muntanya, sinó a través d’un canvi de consciència que potser és l’esdeveniment més important i menys advertit del nostre temps.
Aquest canvi silenciós continua aprofundint-se mitjançant pràctiques com la percepció profunda; mitjançant mètodes i eines com el diàleg generatiu; mitjançant el desenvolupament d’un llenguatge compartit, com ara el coneixement en quarta persona; i mitjançant estructures de suport i institucions reimaginades, com la Highlander Folk School. Els heretges no van poder escalar perquè els faltaven aquests elements, els inicis dels quals ara ja tenim.
Però avançar encara requerirà treball interior per veure el corrent extractiu compostar-se i el corrent regeneratiu cultivar-se. Podríem veure els heretges a l’inici d’un nou renaixement?
Reimaginar les nostres institucions i pràctiques centrals
De la mateixa manera que el primer canvi axial va generar tot un nou conjunt d’institucions i pràctiques, ara hem de reimaginar les institucions existents i crear noves estructures col·laboratives que la nostra organització sectorial, en gran part, no té. Hi ha diverses oportunitats emergents d’innovació.
Els nostres ecosistemes educatius han de passar de la transmissió de coneixement al cultiu de capacitats multi- i metaepistèmiques. El moviment de la Highlander Folk School demostra que això no és utòpic. Necessitem una escola superior popular 3.0, gratuïta, d’alta qualitat, multilocal i arrelada regionalment, per a l’era planetària.
Els nostres ecosistemes d’informació i mitjans han de passar del fracking de l’atenció a la construcció col·lectiva de sentit. Necessitem arquitectures mediàtiques que donen suport a la comprensió profunda i al diàleg, en lloc de cambres d’eco polaritzades.
Les nostres estructures democràtiques han d’evolucionar més enllà de les formes actuals d’una democràcia sobretot procedimental, massa sovint capturades per grups amb interesos especials. Les assemblees ciutadanes, assajades des d’Irlanda fins a Taiwan i fins a l’Assemblea Ciutadana Global per a la COP30, representen el tipus d’innovació que cal: espais deliberatius on la ciutadania aprèn junta, percep junta i desenvolupa recomanacions a partir d’una comprensió compartida, no d’un posicionament partidista.
Les nostres institucions econòmiques han d’anar més enllà del simple valor per a l’accionista, expressió perfecta de la intel·ligència monoepistèmica. Actualment tracten la natura, els humans i la nostra pròpia atenció com a mercaderies que es poden extreure i esgotar. El floriment humà i planetari requereix reequilibrar les tres intel·ligències dins la governança econòmica, de maneres que desplacen els límits entre competència i col·laboració per fer possible la innovació a escala de tot el sistema. Per exemple, nous mecanismes regionals de coordinació i finançament podrien impulsar el sòl sa, l’alimentació sana i la salut humana com a ecosistemes integrats.
Per fer tot això, necessitem un nou contracte social per a l’era de la IA. L’arranjament actual —la mercantilització i extracció de la nostra experiència viscuda convertida en analítica de dades que es ven per manipular el comportament humà— no hauria de ser legal. Ningú no va acceptar aquesta autèntica “apropiació de terres” per part de les grans empreses de dades. La nostra experiència extreta es ven i s’arma contra nosaltres per redirigir l’atenció cap a contingut de pagament i per activar la ràbia, l’odi i la por amb l’objectiu de maximitzar la implicació dels usuaris. Aquestes empreses fan mal a milers de milions de persones mentre construeixen imperis tecnològics de bilions de dòlars que continuen soscavant els nostres fonaments democràtics i socials: el nostre sòl social.
Hem de recuperar la nostra sobirania sobre les dades, reconeixent que les persones i les seues comunitats són els subjectes, no la matèria primera, de l’economia habilitada per la IA. Necessitem un contracte social que ens permeta col·laborativament governar com opera la IA en les nostres vides: no darrere de portes tancades de lobbies, sinó a través de processos democràtics i diàleg. Una constitució per a l’era de la IA.
I finalment, per completar el projecte axial, necessitem noves infraestructures cíviques: institucions que tinguen com a propòsit explícit cultivar el sòl social. Aquestes són les estructures de suport que falten, les que ajuden a compostar la modernitat i a reimaginar com vivim i treballem plegats.
Però com funciona realment el canvi sistèmic en sistemes hipercomplexos? No a través del control centralitzat ni de plans mestres abstractes. Una intuïció de la teoria dels sistemes no lineals, sovint atribuïda al químic belga Ilya Prigogine, suggereix que “quan un sistema complex està lluny de l’equilibri, petites illes de coherència en un mar de caos tenen la capacitat de desplaçar tot el sistema cap a un ordre superior”. Les infraestructures cíviques, les assemblees ciutadanes, les escoles reimaginades, les granges regeneratives, les empreses amb missió, el nou contracte social: aquestes són illes exemplars de coherència que hem de nodrir, entreteixir i connectar entre llocs i regions.
Cuidar el sòl
La granja familiar dels meus pares, que ara funciona com una cooperativa amb propietat custodiada, és una d’aquestes moltes illes que, amb el temps, s’han convertit en nodes d’un ecosistema molt més ampli de renovació agrícola i civilitzatòria.
Un dia, quan tenia 16 anys, vaig tornar de l’escola i vaig veure la nostra granja en flames. La major part de la masia, de 250 anys, ja s’havia cremat. Veure el món on havia viscut fins aquell moment convertit en un munt de runa en flames em va fer sentir com si em traguessen la terra de davall dels peus. L’endemà, el meu avi, que llavors tenia 87 anys i es trobava en l’última setmana de la seua vida, va fer una darrera visita a la granja. Quan va baixar del cotxe, no va girar el cap cap a la runa que encara cremava. Va anar directe cap al meu pare, que estava ocupat amb les tasques de neteja. Li va agafar la mà i li va dir: “Cap amunt, fill meu. Mira endavant!”
“Un pagès que posa les mans a l’arada”, va continuar, “ha de mirar endavant.”
Aquella actitud —dirigir l’atenció no cap a la pèrdua, sinó cap al nou horitzó de possibilitat— em va deixar una empremta duradora. Avui no és només una granja, sinó tot el planeta i les nostres diverses estructures civilitzatòries, allò que veiem en flames. Però no podem crear floriment humà sobre un sòl esgotat, que es degrada des de dins. Aquest és el llindar que afrontem. La IA ens posa l’espill davant. Què hi veiem? A nosaltres mateixos. Veiem l’estructura monoepistèmica, l’escissió subjecte-objecte, que hem estat representant col·lectivament durant massa temps i que encara sosté la major part dels nostres dissenys institucionals.
Estem entrant en una segona Era Axial? Veiem l’inici d’un canvi de consciència que es mostra amb moltes cares. Una és una frustració que creix ràpidament envers l’statu quo i la sensació que avui cal algun canvi radical. Una altra es manifesta com un moviment silenciós d’innombrables iniciatives arrelades al lloc i exemples vius arreu del món. És un sentit profund de potencial futur. Però aquest potencial necessita la nostra capacitat d’acció. Només es manifestarà si cuidem el sòl social tant al nivell interpersonal com al col·lectiu, imaginant i modelant noves pràctiques i institucions, exactament com va arribar a existir el primer canvi axial.
Molts d’aquests exemples vius existeixen a escala local o regional. Alguns prenen forma en les escletxes de les velles institucions. Si connectem, donem suport i entreteixim aquestes illes, podem construir la capacitat de desplaçar l’estructura de la consciència al nivell del conjunt. Per què? Perquè l’aprofundiment de la nostra ruptura actual crea espai per a un possible canvi intencional: de la intel·ligència sense interioritat a la intel·ligència amb interioritat. Del patró sense presència al patró amb presència.
No passarà demà ni tot de cop. Caldrà faena real. Però estar vius en aquest planeta en aquesta cruïlla axial, on podem veure tant el potencial de col·lapse civilitzatori com el de regeneració civilitzatòria profunda, i per tant formar part d’una generació que té l’oportunitat d’inclinar la balança cap a una direcció o l’altra, és potser el regal més ple de sentit que ningú podria esperar.
El meu pare no forçava la collita. Cuidava el sòl. Confiava que, si el sòl era l’adequat, allò que havia de créixer creixeria.
L’autor denuncia la brutalitat i la deshumanització amb què la Casa Blanca presenta la guerra contra l’Iran, com si fos un videojoc. El problema no és només Trump, sinó tot un sistema imperial depravat. Adverteix que l’odi també deshumanitza qui el sent, perquè converteix l’altre en una caricatura i impedeix entendre quines condicions fan possible figures com Trump o Hegseth. Per això defensa que cal apartar esta gent del poder, però sense renunciar a comprendre els mecanismes humans i socials que els fan possibles.
T’explicaré què hi surt per si no vols clicar l’enllaç. El primer mostra fragments de vídeo d’explosions a l’Iran alternats amb Bob Esponja dient: «Vols que ho torne a fer?». El segon es titula «Justícia, a la manera americana» i mostra fragments de pel·lícules que glorifiquen la violència, la dominació i el masclisme, novament seguits d’explosions reals de bombes a l’Iran i d’una veu greu que proclama: «Victòria impecable!».
Aquests vídeos es van produir en els dies posteriors al fet que 160 escolars van ser massacrades per un míssil nord-americà a l’Iran.
Dir-ne vídeos juvenils seria insultar els joves de veritat. Descriure’n el to com de «nen de fraternitat universitària» seria insultar els membres reals d’aquestes fraternitats. Un comentarista a X va dir: «Beavis i Butt-Head han hackejat el compte de X de la Casa Blanca».
Però al lector no li cal que jo li explique fins a quin punt són depravats, aquestos vídeos. Hi ha més a dir.
Aqustes publicacions presenten la guerra com si fora una pel·lícula o un videojoc. Per als qui perpetren la guerra, de fet és així, en el sentit que no en pateixen cap conseqüència real. Sens dubte, els seus informes de situació, les seues notes d’intel·ligència, els seus memoràndums estratègics, les seues llistes d’objectius i el seu argot militar sobre «teatres d’operacions» i «actius» els aïllen de la realitat de pares plorant, criatures cridant, membres amputats, vides marcades i famílies destrossades.
Arribant just després dels arxius d’Epstein, costa ignorar el fil comú de la depravació. També en aquells arxius, els éssers humans —especialment dones i criatures— quedaven totalment deshumanitzats i reduïts a simples instruments de poder, benefici i plaer. El seu sofriment era un «dany col·lateral» sense importància. I encara pitjor: era motiu de celebració, burla i gaudi —el mateix to triomfalista que hi ha als vídeos de la Casa Blanca.
L’antídot contra la deshumanització és la rehumanització. És reconèixer la veritat de l’ésser humà com una cosa preciosa i sagrada, reconèixer que cap de nosaltres està fet d’una matèria millor que l’altre, i actuar des d’aquest coneixement. Potser penses que això ja ho saps i que ja actues així. Però n’estàs segur? Jo no. Els hàbits subtils de judici, d’instrumentalització i de deshumanització operen en la majoria de nosaltres, simplement no en el grau extrem amb què ho fan en els traficants de persones o en els falcons de guerra. Vaig notar aquests hàbits remoure’s dintre meu quan vaig llegir les paraules del secretari Pete Hegseth: «Volant sobre la seua capital. Mort i destrucció des del cel tot el dia. Anem de veres… Això mai no havia de ser una lluita justa, i no és una lluita justa. Els estem colpejant quan ja estan per terra, que és exactament com ha de ser». És la mateixa actitud que mostren els vídeos de la Casa Blanca. Vaig sentir una onada nauseabunda de repulsió, no sols cap a les paraules, sinó cap a la persona.
Aquest odi redueix un ésser humà a un simple marcador, a una caricatura. Neutralitza la curiositat necessària per crear condicions que deixen de produir o de permetre que Donald Trump, Pete Hegseth, Lindsey Graham o Marco Rubio arribin al poder. Com és ser ells? Què els fa ser com són? Encara que alguns puguin haver nascut sociòpates, la majoria dels seus partidaris i facilitadors no ho són. A més, massa sovint etiquetes com «narcisista» i «sociòpata» col·lapsen un individu complex dins d’una categoria simple i tallen de soca-rel la possibilitat d’entendre’l. I entendre’ls, els hem d’entendre.
Entendre no vol dir permetre. Aquesta gent ha de ser apartada del poder. S’està covant un moviment social massiu a partir del fàstic generalitzat davant la retòrica i les accions de l’administració Trump i dels qui li fan de crossa al Congrés i als grans mitjans, que en general menyspreen l’home però mantenen la infraestructura ideològica de l’imperialisme. De fet, el moviment ja estava agafant embranzida a partir dels arxius d’Epstein i amb la manera com l’administració Trump n’ha alentit la publicació. Fa molts anys que es va acumulant.
«Anti-Trump» és una etiqueta massa menuda per a aquest moviment. Al cap i a la fi, la guerra amb l’Iran no és més que l’episodi més descarat, nu i sense disfressa d’una sèrie de guerres imperialistes que es remunten al Vietnam, impulsades tant per demòcrates com per republicans. Les guerres anteriors —Vietnam, Iugoslàvia, Iraq, Líbia, Síria, Ucraïna— es cobrien amb la fulla de parra de «defensar la democràcia». La guerra amb l’Iran és poder nu. Mostra amb total claredat allò que volem canviar. Mostra amb total claredat la depravació que sempre s’ha amagat darrere de les nostres institucions dominants. I per això, aquest moviment no es conformarà a fer fora Trump i substituir-lo per un demòcrata que torne a enganxar la fulla de parra al cos del monstre desfermat en què s’ha convertit el nostre país. Les actituds que es mostren de manera concentrada en els vídeos de la Casa Blanca impregnen tot el nostre sistema. Tot el sistema instrumentalitza i redueix els éssers humans.
Quina és la visió superior en què pot inspirar-se un moviment autèntic per la pau? Naix de reconèixer la dignitat inherent i el valor preciós de cada ésser humà. Tant si aquest ésser humà és nord-americà com iranià, ciutadà o migrant, musulmà o hindú, cristià o jueu, negre o blanc, home o dona, gai, heterosexual o qualsevol altra cosa, tots són dignes de vida, llibertat i de la recerca de la felicitat. Una societat construïda sobre aquesta comprensió dedica els seus recursos a guarir: cossos, comunitats, llocs, sòl, ecosistemes, aigua, les persones addictes, les desposseïdes, les desesperades. Aquest objectiu és totalment incompatible amb mantenir un exèrcit d’un bilió de dòlars. El moviment per la pau que s’està reunint no es conformarà només a parar la guerra amb l’Iran. No descansarem fins que tota la maquinària militar haja estat desmantellada, i fins que la gent d’arreu del món estiga d’acord que no cal.
Hi ha qui diu que sóc antipatriota si no vull que Amèrica guanye aquesta guerra. Però què és realment el patriotisme? El patriotisme de veritat no busca guanyar a costa dels altres, ni dominar altres nacions per la força. Què hi ha d’estimable en un país que fa això? No: el patriotisme autèntic busca complir la missió de la nació al servei de la humanitat. La gent del nostre país no connecta amb la bel·ligerància i la insensibilitat d’estos vídeos i declaracions ni amb la guerra bàrbara contra l’Iran. N’estem farts, d’això. Que tots els qui es consideren patriotes s’unisquen per forjar una nova versió d’Amèrica.
Com navegar les crisis globals, identificar àrees de trauma col·lectiu no abordat i transformar estructures socials obsoletes mitjançant moviments més emergents, creatius i compassius.
Per tal que la humanitat puga passar a la següent etapa de desenvolupament, hem d’afrontar les ferides congelades del nostre passat per deixar de repetir els mateixos errors. Thomas explora maneres de superar el nostre estat actual de fragmentació per prevenir crisis destructives abans que es produïsquen i passar de la rigidesa al flux, de la polarització a la relacionalitat.
Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-turning-point-of-now/.
Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó
Benvinguts. Aquest és el dia cinc, és el vídeo diari de reflexió de la nostra cimera d’enguany. I vull parlar una mica del punt d’inflexió en què ens trobem ara mateix. Comencem pels canvis massius que estem veient arreu del món en este moment. Una part d’aquests canvis és més fluida, més emergent. Estan passant entre nosaltres. Es basen en la nostra relacionalitat, en relacions fluides capaces de fer nàixer coses noves. Tots coneixem converses amb persones que ens inspiren —o amb qui ens inspirem mútuament— i, quan acabem la conversa, ens sentim creatius, lúcids, amb idees noves, innovadors. Això és un exemple d’emergència dins la relacionalitat: dins aquelles parts de la vida prou fluides per mantindre’s en relació, capaces de sostenir tensions, conflictes i contradiccions, i alhora de ser el lloc on naix el futur, és a dir, les possibilitats més altes, el potencial més elevat del que veiem ara mateix al món.
Vull posar el focus en la relacionalitat perquè és allí on la vida emergeix. És allí on presenciem l’evolució a través nostre i en passem a formar part. I a través del nostre compromís social, científic o de qualsevol altre àmbit on siguem actius i innovadors, aportem alguna cosa al món i l’ajudem a actualitzar-se. En canvi, el trauma i les estructures del trauma col·lectiu es basen a quedar-se congelats, retinguts. La relacionalitat es basa en el flux d’informació; el trauma, a bloquejar-lo o reduir-lo.
El que passa és que el riu de la vida, el moviment de l’evolució, vol fluir. En el fons del nostre cor, tothom vol desenvolupar-se. Tots volem ser creatius, créixer, estar en moviment. I tots notem que quan estem en flux ens sentim bé, perquè sentim el moviment, sentim que el moviment ens travessa i que formem part d’alguna cosa, del procés que anomenem vida. Però allà on estem ferits, traumatitzats o col·lectivament traumatitzats, ens sentim separats, més congelats, més estancats, desconnectats del procés. Així apareix una dualitat dins la vida, i aquesta dualitat crea estructures basades en la retenció.
Quan el riu avança però alhora hi ha una retenció, això genera pressió i tensió. Genera fragmentació, polarització, exclusió de l’altre, tot tipus de símptomes dins el sistema col·lectiu que indiquen que la vida vol moure’s però no pot. La crisi arriba quan la pressió del riu és tan forta que les estructures es trenquen, com quan es trenca una presa, i s’allibera una energia enorme, sovint d’una manera retraumatitzant. Això no és un procés emergent, normalment és un procés dolorós; per això en diem crisi. Quan estem en crisi, tot és tan aclaparador que ja no som capaços de navegar en sintonia amb la vida, i encara menys tenint en compte que tot el procés ja venia d’una capacitat relacional reduïda.
I crec que això és important perquè volem mirar la societat i el que està passant ara mateix al món des del prisma del que és emergent, relacional, carregat de vida i creatiu. Això és un tipus de processos, i estan passant ara mateix: això és presència, és el moment present, és vida integrada que s’expressa a través nostre, història integrada. En canvi, cal parar atenció als processos no integrats, congelats, poc o gens relacionals, que són repetitius. No són emergents: simplement es repeteixen. Són les mateixes converses de sempre, els mateixos arguments polítics, els mateixos processos dins les organitzacions, els mateixos bucles interns dins les persones. Quan una cosa es repeteix una vegada i una altra, en realitat ens està demanant tota la nostra atenció, però sovint l’evitem i en diem problema, patró o conflicte. Recuperar la consciència del fet que, en una persona, en una organització o en la societat, alguns processos que observem són circulars, repetitius, no emergents; Dit clarament, són el passat. Això no està passant ara: és només la repetició d’un passat bloquejat.
La nostra consciència —i la consciència col·lectiva— té el poder de desbloquejar aquests processos mitjançant la construcció de relacions sanes amb aquestes dinàmiques circulars, incorporant-les al present a través de la cura, la compassió, l’atenció, la relació i la ressonància, perquè la vida puga evolucionar.
Així, quan veiem moments de crisi al món, el que s’està ensorrant són estructures d’identitat obsoletes, tant en individus com en organitzacions i en la societat. Van ser estructures necessàries en el seu moment, però ja no ho són, perquè ja no som uns quants milers de persones separades per grans distàncies: som una aldea global, hiperconnectada a través d’internet. Algunes estructures d’identitat al planeta ja no tenen sentit i han de ser deconstruïdes. I si t’hi identifiques, això fa mal. Per això cal deconstruir-les amb habilitat i canalitzar la informació cap a estructures noves, molt més funcionals en el moment actual del planeta.
La segona cosa que cal fer és abordar les estructures congelades no-emergents de trauma amb cura, no a empentes. Si les empenyem, generen resistència i la cosa esdevé esgotadora, una batalla constant. En canvi, si les abordem amb cura, relacionalitat, compassió, interès i habilitat, podem fondre la resistència al canvi. Així, en lloc d’entrar plegats en una crisi, podem prevenir-la creant un espai social de cura profunda, espais i arquitectures que ens ajuden a transformar el trauma col·lectiu en moviment col·lectiu, en creativitat col·lectiva.
Això és el que necessitem ara mateix més que mai: aprofitar tota la intel·ligència que hi ha en aquest planeta, fer-nos càrrec conjuntament dels temes urgents, i prevenir crisis arreu del món unint-nos i creant les condicions col·lectives que faciliten la sanació. Tenim un gran aliat: el mecanisme d’autocuració de la biosfera. La vida vol sanar, i això és extraordinari. La col·laboració que mostrem i expressem quan fem això és exactament el que cal per passar a la següent etapa del nostre desenvolupament col·lectiu.
Aquestes són algunes reflexions per a avui perquè te les emportes al llarg del dia o mentre escoltes algunes de les converses de la cimera que et resulten interessants. Ens veiem prompte. Que tingues un bon dia.
És una ironia brutal. Menys d’un segle després del pitjor genocidi de la història humana, l’Holocaust que va exterminar sis milions de jueus i va inspirar el món a prometre “Mai més!”, ara presenciem un nou horror, aquesta vegada perpetrat pels mateixos jueus. Tot i que a menor escala que altres episodis de massacre política en massa després de la Segona Guerra Mundial —Cambodja, Uganda, Rwanda—, aquest té, a més de la seva ironia, una altra distinció única: està succeint davant dels nostres ulls, gravat amb càmera, retransmès en directe, documentat en temps real. És impossible fer veure que no ho sabem. O això sembla.
De fet, les maneres com la realitat s’oculta no són tan diferents de com sempre han estat. Aquí rau la clau per entendre per què “Mai més” torna a passar, una vegada, i una altra… i una altra.
(…) Sí, utilitzaré la paraula genocidi, tot i que l’objectiu de la guerra no sigui exterminar fins a l’últim habitant de Gaza. El pretext és eliminar Hamàs, però l’objectiu real és netejar ètnicament el territori per al poblament jueu. El genocidi és un efecte secundari de la persecució implacable d’aquest objectiu. Fins ara, 58.000 gazatins han mort en atacs militars (probablement molts més, ja que aquesta xifra no inclou els enterrats sota les runes), i incomptables altres han mort de fam i malaltia.
Malgrat l’extensa documentació dels crims atroços contra la humanitat a Gaza, molta gent —inclosa la majoria de la població israeliana— o bé no creu que estigui passant o sembla no importar-li. I això no és perquè, com proposa Caitlin Johnstone, siguin “gent de merda” o “narcisistes insuportables i esgotadors”. Això no és una explicació; no ofereix cap camí a seguir, només ens fa tornar en bucle al punt de partida. Si el problema és que hi ha gent de merda, només un ingenu esperaria que puguin canviar. No són del tipus de persones que poden redimir-se (només les no-merdoses poden). Així doncs, la “solució” és dominar-les, empresonar-les, fer-les callar, eliminar-les, controlar-les, humiliar-les, destruir-les i fer-ne un exemple per dissuadir altres persones igual. I aquest és el pensament bàsic que hi ha darrere de tot genocidi. Al capdavall, la majoria d’israelians creuen que Gaza també està poblada per gent de merda, si hem de jutjar per les enquestes on una gran majoria afirma que “no hi ha innocents a Gaza”.
A menys que creguis que la gent de merda pot ser eliminada per sempre de la Terra, aquest diagnòstic ens condemna a reviure el “mai més” una vegada, i una altra, i una altra.
¿No seria millor entendre per què persones perfectament normals —fins i tot amables i generoses, que amb gust et cuidarien el gat quan ets fora— donen suport o toleren crims atroços que s’estan produint a plena vista? Si entenguéssim això, potser podríem aturar-ho.
Com que la massacre és tan pública, molts de nosaltres esclatem amb el crit d’angoixa: “Com, com pot ser que això estigui passant? Per què ho fan? Com hem pogut permetre-ho?” Si volem que alguna cosa canviï en aquest món, aquestes preguntes han de ser més que simples expressions de dolor. Les hem de prendre seriosament. No ens hem de conformar amb respostes falses i convenients que només serveixen per descarregar la nostra angoixa amb odi cap a la gent de merda.
En realitat, aquells que no accepten la realitat del que està passant fan el que els humans fem constantment. Per a ells, el genocidi no està passant a plena vista, perquè habiten dins una bombolla narrativa on és invisible. Diran: «Aquests vídeos són muntatges. Aquestes fotos són falses. Aquestes històries són propaganda de Hamàs. Els metges que informen des de Gaza són antisemites.» O bé diran: «Aquestes coses passen en la guerra.» O: «Gaza no hauria d’haver elegit Hamàs, es mereixen la culpa i el càstig per l’atac del 7 d’octubre.» O: «Si volen que la guerra acabi, que entrin als túnels i expulsin Hamàs.». I realment creuen aquestes coses amb tota sinceritat aparent, fins i tot quan són contradictòries. Les massacres de civils no estan passant, i alhora són inevitables. L’ús de la fam com a arma de guerra no està passant, i alhora està justificat.
En altres paraules, fan el que la majoria de nosaltres fem sovint, encara que en una forma més extrema. Seleccionen i interpreten la informació per mantenir les seves creences, la seva identitat i el seu sentiment de pertinença. Ho sento, però aquestes persones no són una mena inferior d’humans. No vull sonar paternalista amb un “ho sento, però…”. Ho dic de debò. Tant de bo les coses fossin tan simples. Tant de bo les atrocitats que Johnstone, Hedges, etc. exposen amb tanta valentia fossin només perquè hi ha persones dolentes que fan coses dolentes. Tant de bo visquéssim en un món de bons i dolents clars, un món d’orcs i elfs, una fantasia de Starship Troopers on el problema és un “ells” identificable. Però aquest és precisament el tipus de pensament que genera les condicions per a la massacre. Qui són els palestins, si no un “ells”? Qui eren els jueus de l’Europa dels anys trenta, si no un “ells” sobre els quals es projectava la culpa de tots els mals del continent? Qui eren els tutsis a Rwanda, els “elements contrarevolucionaris” durant la Revolució Cultural, o les bruixes de la Inquisició?
Pots dir: “Hi ha una gran diferència entre incitar al menyspreu d’una població feble i oprimida per facilitar-ne l’extermini, i incitar al menyspreu envers el poder que està cometent l’extermini.” Certament. Però baixa un nivell més. El que dius és que “Tal persona es mereix el menyspreu, perquè…” Aquest és el patró de pensament. Hi ha el menyspreu, i les raons del per què. I així ens quedem amb interminables arguments sobre qui es mereix el menyspreu i qui no, quina guerra és justificada i quina no. Amb l’acord vigent, mantingut per totes les parts, que algú es mereix el menyspreu, és fàcil per als poderosos fer la seva defensa. L’acord facilita la propaganda. Per això dic que la guerra sempre és justificada.
Podem denunciar genocidi — o abusos, explotació, ecocidi, o opressió — sense fer un diagnòstic implícit del perpetrador que afirmi el principi que algunes persones són d’una categoria inferior a la resta. Aquest és el principi que justifica la creació de la següent classe de víctimes.
La divisió “nosaltres-ells” és més antiga que la història. El patró no és només “tribalisme”, originat en la competència per recursos escassos. La divisió nosaltres-ells també passa habitualment dins dels grups. És, com va demostrar René Girard, la crisi social original, anterior a la mateixa civilització: cicles de venjança, divisió social, seguits d’una espasme de violència sacrificial unificadora on les tensions socials que podrien trencar la societat es descarreguen sobre una subclasse relativament impotent i deshumanitzada.
Acostumar-se al pensament nosaltres-ells fa que les poblacions siguin susceptibles a la manipulació per gent realment dolenta — individus sense escrúpols i sociòpates que sovint arriben al poder en sistemes no transparents. Només han de senyalar (o, més aviat, fer servir propaganda sofisticada i control d’informació per identificar) l’Altre. La psicologia de les masses fa la resta. Aquests esforços tindrien poc efecte si no fos per l’aliat de la nostra psicologia heretada, la antiga proclivitat a designar un enemic extern o una minoria interna com a subhumans.
Sé per experiència que la visió que he exposat aquí atraurà hostilitat. Estalviaré als crítics una mica de feina escrivint les dues crítiques principals en el seu nom. Les anomeno, “Tou amb el feixisme” i “Incaut antisemita.” Tot i venir de perspectives aparentment oposades, comparteixen una cosa molt més important.
Tou amb el feixisme: Charles, estàs donant a Israel un plena llicència per al genocidi. Si les massacres recents a centres d’ajuda, o l’atac deliberat a nens, o l’assassinat de periodistes, o l’ús de la fam com a arma, o el bloqueig de subministraments mèdics no t’ho convenç, res ho farà. En humanitzar una nació d’assassins de nens i massacradors, ofereixes una falsa esperança que aturaran el genocidi pel seu propi compte. Estàs disculpant i facilitant el mal absolut, possiblement perquè, com a americà blanc privilegiat, no n’ets l’objectiu. Només cridant el mal i incitant la ràbia i el fàstic envers els perpetradors (que no es mereixen res millor) podem mobilitzar un moviment massiu per posar fi al genocidi.
Incaut antisemita: Charles, és trist que tu també hagis caigut pres de la propaganda pro-Hamàs. Els anomenats “drets palestins” no són res més que odi codificat als jueus. Què ha passat amb la teva capacitat de raonament crític? Israel està assetjat per enemics que han jurat esborrar els jueus de la terra. El manifest de Hamàs ho diu. Els líders d’Iran també ho han dit. La doctrina islàmica també diu que està prohibit que un musulmà negociï amb un jueu, excepte com a estratagema. L’islam és una religió d’odi, de maldat. No t’enganyis, i per l’amor de Déu no enganyis els altres. Les teves crides a la pau només juguen a favor d’un enemic implacablement malvat.
Ambdues crítiques coincideixen en el problema fonamental: gent dolenta. Només discrepen sobre la seva identitat. La primera crítica també conté un malentès comú: qui no respon amb odi o amb una crida al càstig no entén com d’abominables són els crims, i li deu estar bé que continuïn. Però la raó per la qual crido a la compassió és precisament la contrària: crec que els horrors estan passant i que la compassió — comprendre per què — és l’única manera duradora de parar-los. Entendre no és disculpar.
Sí que existeixen els “dolents” de debò, gent sociòpata o narcisista amb poca esperança de redempció, especialment mentre mantinguin el poder sobre altres. Però són pocs, una minoria molt petita. No existeix una societat de sociòpates; només societats sociopàtiques, on condicions històriques amplifiquen el patró universal de pensament nosaltres-ells.
El pensament nosaltres-ells explica per què la gent no dolenta fa coses dolentes.
Tornem a l’angoixa de “Per què ho fan? Com pot passar això a plena vista?” Realment la pregunta és: “Per què tants no volen veure?” Sí, clar. Per què és tan difícil admetre que un s’ha equivocat? Per què és tan difícil admetre que has fet mal o has estat del costat de l’opressor? La raó principal, que fonamenta molts biaixos cognitius, prové d’una inseguretat primària construïda en el pensament nosaltres-ells. És aquesta: potser ho tenim del revés. Potser som els dolents. Potser som menys que humans, mancats de qualitats essencials. Els éssers humans tenen una por instintiva de ser llançats a la subclasse sacrificial de no-del-tot-humans, de ser l'»altre» que és cremat a la foguera, linxat, netejat ètnicament o exterminat. En un clima en què una banda o altra ha de caure en la categoria de menys humans, lluitarem amb tenacitat per evitar aquest destí. Lluitarem per demostrar que som justos, bons, justificats, ètics i morals.
Aquest és el clima de creença que cal canviar si volem redimir la promesa de “mai més.” Quan preval l’acord que la bona gent pot participar en coses terribles, llavors la vergonya que ens impedeix veure les coses terribles que fem desapareix. Perquè això ja no vol dir que no som bones persones. Seguim sent dignes d’amor. No serem expulsats. No prendrem el lloc de l’altre que hem perseguit. I acabarà el cicle sense fi de la història.
No és només el genocidi a Gaza. Tot el mal que el poder fa a la gent i al planeta passa darrere d’un vel d’ignorància. El relat d’aquesta ignorància desvaloritza, deshumanitza i destrueix tot allò que ataca. Però quan preguntes a l’immigrant capturat en una batuda de l’ICE, o al gazià, o al membre d’una banda, o a l’addicte, o a la mare en atur, o al policia, o al soldat, o a qualsevol a qui hagis situat en “ells”, “Com és ser tu? Quina és la teva història?” llavors nosaltres i ells es desfà, i t’adones que, si no fos per la gràcia de Déu, la seva història podria ser la teva. La compassió i la complexitat floreixen. Encara pots tenir interessos oposats i conflictes, però els esforços per resoldre’ls no es faran en un buit d’ignorància, en la il·lusió que l’altre és menys humà que tu.
El pensament nosaltres-ells encara està molt arrelat. La gent pregunta: “Quina solució proposes, doncs, per a Palestina?” Jo no en tinc cap. Bé, sí (la vaig descriure l’any passat, una versió de “una terra, dos estats”), però és completament impràctica en el clima actual. Sense alliberar-nos del patró nosaltres-ells, cap solució humana és pràctica i cap solució pràctica és humana. Per tant, cal canviar el mateix terreny del que entenem per “practicitat”. Aquest terreny són les nostres creences, les nostres històries, els nostres mites i la inacabada sanació personal i social que els dóna vida. No vam arribar a aquestes creences absurdes i falses sobre nosaltres i ells per casualitat. Sota aquestes creences hi ha trauma, i tot un camí evolutiu de la consciència cap a la seva superació.
Com que el pensament nosaltres-ells —aquest patró de convertir els altres en “els altres”— està tan profundament teixit en l’ADN cultural, el genocidi també ho està. Potser aquest acabarà com va acabar l’Holocaust: amb els perpetradors al bàndol perdedor d’una guerra contra el mal, i els seus líders conduïts al patíbul entre crits de “Mai més!”. Per guanyar una guerra així, és clar que ajuda pintar els partidaris de l’altre bàndol en la pitjor llum possible. Monstres. Gent menyspreable. Però això només posaria fi a aquest genocidi. No posaria fi al genocidi com a fenomen. Per aconseguir-ho, cal completar el viatge evolutiu de la consciència que ens allunyi del nosaltres-ells, de l’alterització, de la Separació. Hem de prendre seriosament la sanació de les nostres ferides, per tal de no transmetre-les com a ressentiment i venjança. I hem d’escoltar els avatars d’aquesta nova consciència que, de tant en tant, apareixen a la història per oferir les seves paraules i els seus cossos a la seva realització. “Perdona’ls, pare, perquè no saben el que fan.”
Com podem deixar de repetir patrons del passat? Thomas Hübl explora què caldrà perquè les persones i les societats responguin amb maduresa a l’atmosfera actual d’estrès col·lectiu i no cedeixin a les forces polaritzadores i fragmentadores.
En les nostres vides i en les nostres històries, veiem patrons que es repeteixen i sovint reaccionem de maneres poc saludables. Per abordar aquests problemes col·lectius, hem de mirar cap a dins: revisar com estem quan ens sentim activats, i desenvolupar una perspectiva més fluida i integrada
Thomas comparteix com integrar les nostres ferides, encarnar-nos i desenvolupar un món interior més madur pot portar a una major claredat, compassió i capacitat per gestionar l’estrès. La nostra experiència interior té un efecte ecosistèmic, així que hem de crear espais, pràctiques i rituals —una arquitectura de sanació per processar el nostre passat. Només aleshores podrem avançar fluidament cap al futur i convertir-nos en els ancians savis que el món tant necessita.
Thomas Hübl: Hola i benvinguts a Point of Relation. El meu nom és Thomas Hübl, i avui vull parlar d’una cosa que crec que molts de nosaltres sentim ara mateix: que hi ha molt d’estrès col·lectiu, fragmentació col·lectiva, política i social, i polarització. Crec que tots necessitem, sobretot, una bona pràctica interior per mantenir-nos connectats, i d’alguna manera, madurs en les nostres respostes, en lloc de reaccionar impulsivament. I també per poder accedir a una resposta emergent, és a dir, una resposta que tingui un futur i que no es limiti a reproduir allò que ja hem fet en el passat. La raó per la qual parlo tant del trauma col·lectiu és que veiem, igual que en la vida individual, que desenvolupem aquests patrons, i les nostres identificacions inconscients amb el dolor del passat generen aquests patrons. Aquests patrons es repeteixen una i altra vegada. Molts sabem com se sent això quan tenim discussions en les relacions, problemes recurrents a la feina o experiències de tensió en el teixit social, independentment de la nostra ideologia política o d’altres factors.
Fins i tot amb les nostres veus internes, amb els nostres processos interns, hi ha patrons recurrents de pensament, mentalitats, patrons emocionals, pors recurrents, ansietats, vergonya, ràbia, el que sigui, dol. I, de manera similar a la nostra experiència individual, la psique col·lectiva, -com l’inconscient de les nostres societats, l’inconscient de la nostra experiència col·lectiva-, està sotmès al mateix procés: la compulsió a repetir grans patrons. Una frase que descriu això és que la història es repeteix. Sí, la història es repeteix, quan mirem enrere en la història, veiem certs patrons que es repeteixen una i altra vegada, conflictes que tornen a sorgir, polaritzacions, divisions polítiques.
Avui m’agradaria tornar a parlar-ne, ja que és un tema molt present. I quan mirem els nostres canals de notícies, quan mirem les nostres xarxes socials, veiem quanta polarització hi ha. La polarització, per una banda, és un símptoma, el símptoma és que veiem polarització. Però quan mires una mica més profundament, llavors veus que hi ha una força polaritzadora o fragmentadora que crea aquests símptomes a la superfície. De la mateixa manera que, quan ens sentim activats emocionalment, no sentim el nostre trauma directament, sinó que experimentem els seus efectes, els seus símptomes.
Així que, quan fem servir els nostres desencadenants emocionals, primer de tot, quan alguna cosa em desencadena, m’ho pregunto: quina és la meva relació amb els meus desencadenants? Penso que sóc una mala persona quan em em sento activat emocionalment i que hauria d’estar sempre connectat i en un estat d’equanimitat i d’obertura? O som éssers humans: Ens desencadenem de tant en tant, i els desencadenants són senyals de creixement. Si no ignoro els meus desencadenants, sinó que els faig servir com una eina de desenvolupament personal, aleshores cada vegada que em sento activat emocionalment puc aprofundir i preguntar-me què està passant realment.
Quan mirem una mica més profundament què de debò està passant, sovint descobrim que ja no estem responent al món des d’una perspectiva madura, sinó que en realitat estem reaccionant. Estem en un mode reactiu que prové de parts més joves de nosaltres mateixos, parts immadures no integrades que poden tornar a desencadenar-se. Sembla que de vegades parlem amb algú, -primer és la persona A i dues setmanes després és la persona C-, però és el mateix desencadenant.
Aleshores veiem que en realitat no està tan relacionat amb l’especificitat de la situació. Està relacionat amb l’especificitat del meu desencadenant. Tota mena de persones poden activar-ho: algú pot dir alguna cosa i em sento ferit, algú pot dir alguna cosa i em sento espantat, algú pot dir alguna cosa i em sento avergonyit. Així que no és tan específic de la situació, sinó que és més específic de la meva experiència interior de la situació. I això és el que podem canviar. És per això que sovint dic que el futur té el poder de reescriure el passat. Quan diem això, ho podem afirmar perquè el passat no és només allò que va passar fa un any, fa 10 anys ofa 50 anys. El passat també és com vam experimentar allò que va passar, com la gent va experimentar la Segona Guerra Mundial, com la gent va experimentar certes crisis al món. Aquest és el passat congelat, aquest és el contingut del trauma que podem canviar, que el futur pot reescriure.
Puc treballar en el meu trauma infantil, que pertany el passat, però també com de nen vaig experimentar la manera en què m’han educat. Parlem del que va passar i de com vam experimentar el que va passar, i això que vam experimentar està subjecte al canvi, perquè la història és la història, els fets són els fets. El curs dels esdeveniments és el curs dels esdeveniments. Però el passat congelat en nosaltres, el passat que no vam poder integrar com aprenentatge, aquest aprenentatge encara està congelat en nosaltres, encara pot desencadenar-se i sovint ho fa. Molts de nosaltres sabem com se sent quan ens desencadenem periòdicament, i també que llavors ja no responem al món des del potencial de la nostra intel·ligència. Reaccionem des de la reactivitat del passat, amb mecanismes de lluita, fugida, congelació o submissió, i aquests mecanismes no contenen el nostre potencial. No contenen la nostra intel·ligència, no contenen l’emergència d’una resposta nova.
Podem veure-ho quan tenim una discussió en una relació íntima, o en l’experiència laboral: ja havíem establert aquestes coses i ara les estem dient de nou. I llavors diem, «oh, però aquestes coses no canvien». No és que passi una vegada, és que és repetitiu. Quan mirem la societat, també veiem que hi ha patrons repetitius. Potser tenen un període de temps més llarg, potser no són tan freqüents. Alguns ho són, però altres són més llargs. I així la repetició triga més a tornar a succeir. Òbviament, si no fos així, no diríem que la història es repeteix. Coneixem aquests cicles. Per això necessitem dues vies. Necessito una pràctica individual per treballar sobre mi mateix, una mena de programari intern que sigui capaç de processar la meva experiència diària. Com més fluida i integrada sigui la meva perspectiva, més amplada de banda tinc per nedar en la complexitat. És molt important perquè estem vivint en un temps cada vegada més complex i necessitem aprendre a nedar en la complexitat. Però per poder nedar en la complexitat, necessitem un jo integrat. Com més integrat estigui el nostre jo, més serà un recipient capaç d’acollir el món. Com més integrat estigui el jo, més món podrà contenir dins seu, el que significa que puc mantenir-me relacionat amb els esdeveniments que estan succeint.
Si no, aleshores tinc molts valors i idees genials, però no puc viure’ls. Intel·lectualment entenc moltes coses, llegeixo molts llibres, escolto molts podcasts, faig moltes coses. Intel·lectualment sóc fantàstic. Ho tinc tot clar, però en realitat a la vida quotidiana no puc viure-ho. La meva comprensió cognitiva i la meva realitat són dues coses diferents. Això vol dir que la meva pràctica consisteix a encarnar allò que sé i aprendre a viure-ho emocionalment, físicament, en les relacions, ancestralment i espiritualment.
Al mateix temps, l’altra defensa contra la complexitat és simplificar la realitat, com una simplificació del món. Nedar en la complexitat significa que nedo en un riu i aprenc a nedar amb habilitat i sóc interdependent amb aquesta complexitat. Sóc interdependent, la complexitat del món no és una cosa externa. Si és una cosa externa, m’aclaparo. Està bé sentir-se aclaparat, però és important que sàpiga què significa aquesta separació.
La complexitat no és allà fora. No és que el món sigui complex, que el món allà fora sigui complex. No, això ja és un símptoma d’una mena de sobrecàrrega en algun nivell de mi mateix, que no sóc capaç d’acollir el món dins meu. Llavors l’existència del món dins meu, i l’existència del món, aparentment fora de mi, són dues coses diferents. Per tant, menys món del que realment existeix pot aterrar dins meu. Com més integrat estigui el meu jo, més obert estaré a aprendre. Tindré accés al sorgiment i estaré en una relació fluida amb la complexitat. Així que la integració i la maduració del jo són molt importants. Necessitem pràctiques per integrar-nos, aquest és un viatge de tota la vida, no és una solució ràpida. Ens anem fent més madurs com a adults, continuem aprenent i desenvolupant-nos i ens tornem més savis. Com ens tornem més savis? Integrant les dificultats que trobem pel camí. Finalment, si realment ens polim, si el viatge de la nostra ànima ens poleix, enfrontem els nostres reptes i els integrem com a aprenentatge, potser acabarem convertint-nos en ancians de la societat, en persones sàvies.
Quan hi ha desconnexió amb el cos, com el tenir grans idees, però llavors el recipient encara és massa petit per contenir-les, o bé amb la simplificació, agafant un tros de realitat, llavors dic: «d’acord, així és com són les coses». La interdependència amb la complexitat no es tracta de que ho sàpiga tot sobre la complexitat, aquest tampoc és l’objectiu. És com si una part del super-ordinador intentés saber completament com funciona el super-ordinador i intentés controlar-ne la complexitat. No, tanmateix tinc accés a les dades del super-ordinador perquè estic nedant en ell. Aquest és un estat de flux diferent. Quan estic en un estat de flux, estic nedant en la complexitat, cosa que vol dir que, de vegades hauré d’aprendre, de vegades tinc alguna cosa per ensenyar. Podré gestionar els reptes que apareixen a la meva vida. Demanaré ajuda quan la necessiti. Ho esbrinaré per mi mateix, quan necessiti resoldre-ho per mi mateix. Estaré en una relació més fluida amb les experiències i el desenvolupament de la meva vida.
Això, en el treball, és molt preuat. Al mateix temps, si els individus i els ecosistemes no són dues coses separades, sinó que són interdependents, això significa que el meu desenvolupament interior es convertirà en una propietat ecosistèmica. Formaré el meu ecosistema en relació amb la gent en funció de la meva maduresa. Si sovint sóc regressiu, si sovint estic en modes reactius, així serà la meva vida. Si actuo de manera més conscient i receptiva, així serà la meva vida, perquè hi ha més compassió, més claredat, més capacitat de dir sí i no amb determinació. Hi haurà més encarnació, més responsabilitat, més generositat, calidesa i cura. Hi ha moltes qualitats de la maduresa que co-crearan l’atmosfera de l’ecosistema al meu voltant. Totes les persones, i no només les persones, sinó també totes les plantes, tots els animals, el planeta, l’ecosistema del qual jo formo part.
Això, crec que també és cert per al mateix ecosistema. La dimensió col·lectiva igualment necessita atenció, perquè els col·lectius s’han ferit i fragmentat per impactes a gran escala. Aquesta atenció ens necessita. No es tracta només de que jo formi part del “nosaltres”, sinó de la capacitat de construir espais col·lectius de testimoniatge, rituals col·lectius, una arquitectura col·lectiva capaç de processar les ferides més grans, el cop al teixit social, com Kay Ericson va anomenar el trauma col·lectiu. És un cop. La fragmentació del teixit social de la societat i els efectes posteriors d’aquest cop són la nostra tasca pendent. El llegat de la immigració, el llegat del racisme, el llegat del genocidi dels nadius americans, l’Holocaust, els genocidis arreu del món, les guerres mundials, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, només per nomenar-ne alguns.
Des d’Àsia fins a Àfrica, Austràlia, Amèrica Llatina, a qualsevol lloc del món. Per descomptat, a Amèrica del Nord, veiem ferides del colonialisme arreu del món. Les nostres societats tenen cicatrius a gran escala, porten cicatrius profundes. Hem nascut en aquestes realitats, i sovint normalitzem aquestes ferides al teixit social. Aquesta és la societat que coneixem. No la coneixem d’altra manera perquè hem crescut en ella, hem nascut en aquest món, així que aquest és el món que coneixem. Hi ha la part integrada d’aquest món, que de totes maneres és emergent perquè la realitat integrada és emergent. La realitat no integrada no és emergent, és repetitiva, continua reproduint-se. Sovint ens trobem barallant-nos i discutint, és la compulsió de repetició de la vida, que és una pèrdua de temps perquè d’aquesta manera no podem canviar.
El que ens ajuda a canviar és construir una arquitectura, construir rituals i espais de sanació, on ens reunim i diem: com a ciutadans, tenim la responsabilitat de cuidar el llegat en què hem nascut, això no s’ha acabat. Podem dir-nos el que vulguem: «mirem cap al futur. Vegem un futur més brillant. Anem-hi» Sí, això és genial. Però la compulsió de repetició és com si conduïssis per l’autopista i veus el cartell de sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51 i va a una certa ciutat, i així successivament. Així que el passat no integrat apareixerà de nou davant teu, i no hi ha cap altra sortida que frenar, prestar atenció al passat.
El passat que és recurrent és repetitiu, no el passat que molta gent anomena història perquè la història integrada és el moment present. La història integrada no ens destorba en aquest sentit. La història no integrada és la que està interferint en la meva experiència del present. Són les ansietats del passat les que interfereixen en les meves decisions d’avui. La base d’algunes de les decisions socials, polítiques i d’altres que prenem són les ansietats del passat. No és que prenguem aquestes decisions des de la llibertat. Ens diem que som realment lliures, però la llibertat no és només que puc fer el que vull. La llibertat és la capacitat de portar el nostre jo emergent al moment present i a una interrelació amb el món. I la llibertat significa tenir ara una elecció, no reproduir el passat i anomenar això llibertat.
Això no és llibertat. Això és estar lligat inconscientment a comportaments, mentalitats i maneres d’actuar i viure que estan marcades pel passat . Per concluir, el que avui assenyalo és, d’una banda, la bellesa i la importància de fer la nostra feina individual d’integració per madurar, per integrar-nos, perestablir-nos més fermament en una perspectiva adulta. Des d’aquesta perspectiva adulta, tenim molta més fluïdesa, llibertat, elecció, capacitat de resposta, relació i resiliència per afrontar l’estat actual del món. Creem la responsabilitat ciutadana de dir, tots hem nascut, no importa en quin país del món, en un llegat determinat. Hem nascut en un llegat que els nostres avantpassats, les persones que ens van precedir, no van poder integrar, van patir, o van generar trauma. Això forma part de la nostra tasca. Algú ha de netejar la sala d’estar.
Fer voluntariat i participar en la neteja de la sala d’estar col·lectiva ens ajudarà a prendre decisions diferents, ens ajudarà a crear un nou moviment o a tenir una comprensió integrada de qui som com a societats, qui som com a humanitat, qui som com a planeta. Crec que això és realment emocionant, però hem de tenir rituals per a això. Hem de construir una arquitectura per fer-ho, perquè aquesta arquitectura encara no existeix.No existeix a un nivell generalitzat.
Quan jo, com a ciutadà, dic: sí, faré la meva part, no he de netejar tota la sala d’estar perquè hi ha milers de milions persones vivint a la mateixa sala d’estar que anomenem humanitat. Però si cada un de nosaltres fa una mica, o almenys prou de nosaltres en fem una mica, llavors la sala estarà cada cop més neta i més lluminosa, més oberta, més amorosa, més compassiva, menys fragmentada, menys polaritzada. Ens podrem veure millor els uns als altres perquè no hi haurà tanta boira a la sala d’estar, la comunicació millorarà, la col·laboració global millorarà. La justícia i la integració dels diferents nivells de les societats milloraran. Hi ha tants efectes guanyador-guanyador-guanyador (win-win-win) en netejar la nostra sala d’estar col·lectiva. Parlaré més específicament de la segona part en el proper episodi en solitari de Point of Relation. De moment, us deixaré amb aquestes inspiracions avui i també us convido a veure on us trobeu en el vostre viatge interior i en la vostra capacitat de ser part d’un “nosaltres”, que no és només «jo en un grup» o «jo en la societat que m’envolta». La capacitat de ser part d’un “nosaltres” té moltes capes de creixement fins que tornem a sentir que som com una xarxa interdependent.
Aquesta xarxa interdependent té moltes dimensions de flux i pot generar una col·laboració meravellosa per resoldre els problemes contemporanis. Us deixo amb aquesta inspiració avui, i espero que ressoni amb la teua pròpia comprensió i desig de com, com a col·lectiu, podem cuidar els llegats que ens han arribat i contribuir a un món més gran i més lluminós.
