Per Charles Eisenstein
Font original: https://charleseisenstein.substack.com/p/the-age-of-peace-is-very-close.
Com puc parlar d’una era de pau? La meua nació ha estat gairebé contínuament en guerra durant tota la meua vida. Un dels meus primers records és estar assegut davant del televisor amb mon pare, mirant imatges d’armes i tancs de la guerra del Vietnam. Estava tan indignat que va saltar de la cadira per cridar a la pantalla del televisor.
Els pocs anys de pau que van seguir la guerra del Vietnam es van acabar amb les mini-guerres, les guerres encobertes i les guerres per delegació de l’era Reagan-Bush: Grenada, Nicaragua, El Salvador, Panamà, Angola, Líbia, el Líban, Hondures, les Filipines, Kuwait. Després van vindre les guerres de Clinton: Bòsnia, Sèrbia, Kosovo, Somàlia, Haití, Afganistan, Sudan —l’Operació Infinite Reach— i l’Iraq —l’Operació Desert Fox. Aquest foc lent en acabat el conflicte del Vietnam finalment va esclatar arran de l’11-S en la Guerra contra el Terror sota George W. Bush, començant per l’Afganistan i l’Iraq —i països veïns—, més Somàlia i les Filipines, i inaugurant l’era de la guerra global sense fronteres. Després va vindre Obama, que hi va afegir grans operacions militars a Líbia i Síria i va ampliar les incessants guerres de drons de baixa intensitat de Bush al Iemen, Somàlia, Pakistan i altres llocs. Trump va continuar la majoria d’aquestes operacions, igual que Joe Biden, que va contribuir a la guerra per delegació contra Rússia a través d’Ucraïna i va donar suport a la campanya genocida d’Israel a Gaza.
Finalment tenim Donald Trump, que, desafiant les seues nombroses promeses electorals antiguerra, ha continuat l’omniguerra globalitzada dels seus predecessors i n’ha afegit una de nova i catastròfica a l’Iran. Esmentem també la seua campanya per tota l’Amèrica Llatina, suposadament contra el narcotràfic: «Operació Extermini Total».
Donada aquesta història i els esdeveniments actuals, què podria inspirar la declaració d’una era de pau, a banda del pensament il·lusori?
En primer lloc, estem entrant en una era de pau perquè la guerra ja no funciona. En algun sentit, no ha funcionat mai, però amb la guerra de l’Iran això s’està fent tan evident que ni tan sols Donald Trump ho pot ignorar.
Els crítics pragmàtics de les guerres imperials dels Estats Units solen observar que els Estats Units no han lliurat cap guerra veritablement reeixida des de la Segona Guerra Mundial. Corea, Vietnam, Iraq, Afganistan, Síria, Líbia… cadascun d’aquests països va quedar en pitjors condicions que quan va començar la guerra; en cap cas es van assolir els objectius declarats1. És clar que, en la mesura que els objectius reals foren enriquir els contractistes de defensa, sembrar el caos o justificar la vigilància i el control interns, aquestes guerres van tindre un èxit admirable. Tot i així, l’agressor hauria volgut almenys aconseguir l’aparença de victòria. Per què no va poder? Per què la nació més poderosa del món no pot guanyar realment una guerra contra adversaris molt més febles? Si només hagués estat Vietnam, o només l’Iraq, ho podríem descartar com una anomalia. Però totes les guerres? Hi ha d’haver una raó més profunda per la qual la guerra ja no funciona com abans.
La coincidència històrica entre l’última guerra «reeixida» i l’alba de l’era nuclear ofereix una pista important. La prova de la bomba atòmica soviètica el 1949 va tancar l’era de la guerra total. Durant milers d’anys abans, la destrucció absoluta de l’enemic havia estat una possibilitat viable per resoldre un conflicte: destruir la infraestructura civil, delmar la població o fins i tot matar tots els homes, dones i infants. Tot això es va acabar amb la Bomba: la doctrina de la destrucció mútua assegurada i l’amenaça de la contaminació radioactiva i de l’hivern nuclear van fer impossible una guerra total entre els Estats Units i l’URSS.
Algunes nacions encara no s’han adonat que la victòria per la força està desapareixent del menú. Potser ho hauran d’aprendre per les males.
El principi bàsic que opera sota la destrucció mútua assegurada és la interdependència. M’agrada portar el concepte més enllà i anomenar-lo «interser»: la base de la consciència de pau. Vol dir que no estem realment separats, que la nostra mateixa existència és relacional. En el cas de la guerra nuclear és evident: allò que fem a l’altre també ens ho fem a nosaltres mateixos. En el cas de la guerra convencional és menys evident —o ho era.
La destrucció mútua assegurada ja no depèn de les armes nuclears. En la guerra asimètrica —com entre els Estats Units i l’Iran—, és clar que la part més feble suporta el pes principal de les víctimes i dels danys físics. I, tanmateix, el país més fort no pot guanyar realment. Ara ho veiem. L’Iran no té armes nuclears, però podria destruir prou infraestructura energètica per paralitzar el sistema industrial mundial. L’escassetat d’energia, les cadenes de subministrament congelades, la caiguda de la producció d’aliments, el col·lapse financer i el desordre civil seguirien ràpidament una guerra total. Dos factors donen a l’Iran i a països semblants aquest tipus de capacitat de pressió. Primer, la tecnologia militar, com els míssils i els drons, és més accessible que mai. Segon, el món està tan estretament interconnectat, és tan interdependent tècnicament i econòmicament, que el dany en qualsevol dels seus nodes clau reverbera per tot el sistema.
Què passa quan la solució simple d’esborrar del mapa el teu enemic ja no està disponible? Has de trobar alguna forma d’acomodament. Per fer-ho has d’entendre la situació, almenys una miqueta, des de la seua perspectiva. Per fer això has de reconèixer, d’entrada, que tenen una perspectiva vàlida, que no són simplement una colla d’orcs escumejants. Has de reconèixer la seua humanitat.
No és només la tecnologia militar i la interdependència econòmica el que està fent obsoleta la guerra. Voldria dir que la consciència ascendent del nostre temps és inhòspita per a la guerra, però això no és ben bé correcte. La consciència no «puja» al llarg d’un eix lineal en què unes persones són més conscients que unes altres. La pregunta és: «De què ets conscient?». Per tant, quan parlo d’una consciència ascendent, em refereixo a la consciència conscient de l’interser. O anomenem-ho el Principi del Mirall: allò que fem a l’altre, ens ho fem a nosaltres mateixos.
El Principi del Mirall opera en tots els àmbits. Aboquem quantitats enormes de plàstic al medi ambient, i els nostres cossos i cervells estan plens de microplàstics. Amèrica exerceix violència a l’estranger, i pateix altes taxes de violència a casa —violència armada, violència domèstica, violència contra un mateix. En el pla personal, també descobrim que no som immunes al retorn radioactiu del mal que fem als altres. Aquells a qui hem maltractat potser no es vengen, però d’alguna manera allò que hem fet ens rosega per dins. I el bé que fem als altres també resplendeix dins nostre.
La consciència de l’interser està creixent: a través de les nostres experiències directes, del descobriment de la dependència de l’observador en la teoria quàntica, dels ensenyaments de l’ecologia, de les medicines psicodèliques, del retrobament amb les cosmovisions indígenes, de les revelacions sobre els UAP i els fenòmens psi, i de moltes, moltes altres maneres. En aquesta consciència, la guerra és absolutament absurda. Les seues racionalitzacions sonen buides, encara que acceptem les seues premisses geopolítiques.
El Principi del Mirall opera en part a través de canals ben mundans. Per exemple, mentre els Estats Units han destruït la infraestructura de països sencers al llarg dels anys, la seua pròpia infraestructura ha caigut en el deteriorament. Això és una qüestió òbvia de prioritats pressupostàries. Però també hi opera un patró més profund.
La guerra és l’extensió lògica de l’hàbit d’externalitzar problemes que en realitat són interns. Ara bé, de vegades els problemes són clarament externs i es poden resoldre per la força, i només per la força. Fugir d’un depredador n’és un exemple. El lleopard no ataca l’antílop per la mentalitat de víctima d’aquest últim. Tanmateix, la majoria de vegades el problema exterior reflecteix alguna cosa interior. Mirar això és incòmode, perquè implica alterar la visió que un té de si mateix. En el cas nacional, examinar com les accions dels nostres «adversaris» reflecteixen les nostres pròpies accions violarà el relat, forjat després de la Segona Guerra Mundial, d’Amèrica com a nació heroica. Així fou que, després dels atacs de l’11-S, pràcticament ningú —almenys en la política o els mitjans— va preguntar quines polítiques i quins sistemes imperials dels Estats Units podrien haver engendrat aquell terrorisme. No: l’única explicació era: «Són fanàtics trastornats que ens odien per les nostres llibertats».
L’externalització projectiva dels problemes condueix invariablement a desatendre’ls. Si, per exemple, atribuïm la victòria electoral de Trump el 2016 a la «interferència russa», mai no mirem ni entenem el fenomen Trump i el malestar i la despossessió que el van alimentar. Si els demòcrates culpen de la seua victòria del 2024 al fanatisme, la bogeria i la poca intel·ligència dels seus seguidors, aleshores mai no veuen les greus mancances del seu propi partit. Si culpem de la malaltia només als patògens, mai no mirem la dieta o l’estil de vida que creen el terreny on els patògens prosperen. Si culpem de la delinqüència a aquests criminals depravats, mai no mirem les condicions socials i econòmiques —en les quals participem— que generen criminalitat. Si atribueixo les mirades de fàstic que rebo a persones maleducades, mai no m’adonaré que tinc caca de gos empastrada als pantalons.
La mentalitat de guerra és mentalitat de víctima. Rebutja l’autoresponsabilitat i la desplaça cap als altres. Paradoxalment, la mentalitat d’heroi i la mentalitat de víctima són una mateixa cosa. El problema sempre és culpa d’algú altre. L’heroi venç un malvat rere l’altre, externalitzant tot el mal, sense reconèixer mai la seua pròpia participació en la creació d’allò mateix contra el qual lluita.
Cal observar que l’Heroi tal com el presenta Joseph Campbell no és exactament el mateix heroi de què parlo aquí. I tanmateix, fins i tot l’Heroi campbellià és manifestament immadur: un arquetip de xiquet, no pas un arquetip d’home. Després del seu viatge, l’Heroi ha d’entrar en una fase següent de maduració, en què se li presenten els límits del seu anterior enfocament triomfal dels desafiaments. Tot i així, el repeteix, cada vegada amb més dolor, fins que finalment, a través del do amarg de la derrota, mira allò que no havia examinat mai abans. Entén que la desfilada de malvats era un subproducte de la seua pròpia naturalesa bel·licosa.
Mira el món en termes d’enemics, i apareixeran enemics per satisfer aquesta mirada. Importa poc si aquests enemics són objectivament malvats. En qualsevol cas, la nació heroica els retratarà així. Ho ha de fer per mantenir la seua identitat.
Els arguments sobre el caràcter personal de Vladímir Putin, Saddam Hussein, Ali Khamenei, etc., són distraccions. L’heroi no només atrau el seu antagonista: també el produeix. Les polítiques nord-americanes de sancions, de «màxima pressió» i d’atacs amb míssils i drons desacrediten els moderats als països atacats i enforteixen el poder dels extremistes militants, que després són utilitzats retroactivament per justificar l’agressió. Aquestes dinàmiques polítiques il·lustren un principi més ampli d’interser. El món ens reflecteix allò que triem ser.
Naturalment, amb una gran part de la seua atenció i dels seus recursos centrats en problemes externalitzats, la nació heroica desatén els punts cecs que podrien fer-se visibles si dirigís la mirada cap endins. Així és com Amèrica, que havia estat un potent motor d’invenció i descobriment, líder en gairebé tots els camps de la tecnologia i la indústria, i estendard de la llibertat i la democràcia, ha caigut en una desgràcia tan profunda. La podridura és fàcilment visible en forma d’infraestructures deteriorades, campaments de persones sense llar i la lletjor de base de l’entorn construït modern. La podridura menys visible és encara més greu: epidèmies de malaltia crònica, depressió, obesitat i infertilitat, precarietat econòmica, desintegració comunitària, solitud, maltractament infantil, violència domèstica i, potser el més revelador de tot, addicció.
Cap d’aquests problemes no sucumbirà a la mentalitat de guerra, i tanmateix la mentalitat de guerra impregna tots els aspectes del discurs polític. Fem una guerra contra les drogues, una guerra contra el terror, una guerra contra la pobresa, una guerra contra el crim. «Ataquem» els nostres problemes. Llancem «campanyes» contra ells. Mobilitzem les nostres forces. Lluitem contra el sensellarisme. Combatem els dèficits.
Però el terror és una emoció; les drogues són una substància, i el sensellarisme és una condició. Amb què s’ha de lluitar? Hem d’introduir un substitut contra el qual combatre, algú a qui culpar. Saddam Hussein! Narcotraficants! BlackRock!
La terminologia de guerra ofereix un marc que la gent entén, però ens desvia sempre perquè ofereix solucions fàcils, superficials i falses al problema que tenim davant.
És un alleujament identificar un culpable dels propis mals. Aleshores ja saps què fer. Ja saps a qui culpar. Ja saps a qui bombardejar.
Intercanviar la identitat de l’heroi i del malvat no desfà el patró bàsic. Aquest ha estat de vegades l’enfocament de l’esquerra política. Amèrica no és l’heroi, és el monstre. L’estat canalla no és l’Iran, som nosaltres. Les persones blanques no són millors que les persones morenes, són pitjors. La indústria no és la benefactora del món, és la seua destructora. Les cultures modernes no són superiors a les indígenes; és a l’inrevés. Capgirar el guió d’aquesta manera compleix una funció útil: revelar les ombres de l’heroi, omplir les parts no explicades de la història. La maduració de l’heroi esmentada abans exigeix que es conegui a si mateix tal com ha estat. Tanmateix, invertir els papers en el drama dels bons i els dolents no canvia gens el drama mateix.
L’oprimit esdevé opressor, la víctima esdevé abusador, l’heroi esdevé malvat, la solució esdevé problema, en un cicle interminable fins que habitem una història nova.
L’era de la pau segueix un guió diferent. El drama heroi/malvat, el drama víctima-abusador-rescatador, el drama nosaltres-contra-ells potser no desapareixeran mai del tot —pregunteu-ho a l’antílop—, però ja no seran la plantilla per entendre tots els conflictes. Portarem a l’escenari altres línies argumentals que parteixen de la interdependència, l’interser i el Principi del Mirall. Preguntarem: «Quines són les condicions que t’han fet ser qui ets?». «Com he contribuït jo a aquestes condicions?». «Què podem fer junts per canviar-les?». Els conflictes encara poden sorgir, però ja no lluitarem contra versions de dibuixos animats de persones reals i nacions reals pintades amb els colors de les nostres pròpies històries no guarides.
En dirigir l’atenció cap a les ferides i les malalties que ja no externalitzem, finalment podem començar a guarir-les. L’era de la pau serà, per tant, també una era de salut i una era de prosperitat. Tot allò que s’ha afeblit mentre estàvem ocupats lluitant contra nosaltres mateixos es farà fort. Això és cert per a un individu, és cert per a una família, és cert per a una nació i és cert per a aquesta Terra.
- D’acord, m’adono que estic exagerant l’argument. Es podria sostenir que la primera guerra de l’Iraq i la intervenció a Sèrbia van ser «reeixides». Però la tendència continua sent vàlida. ↩︎
Traducció: Enric Carbó