La pràctica del silenci en l’activisme social. Una entrevista

Fins que tot es va tancar per la pandèmia la primavera del 2020, vaig estar fent assegudes silencioses en protesta per l’empresonament dels presos polítics catalans. Primer m’asseia davant dels jutjats i davant la seu del PSC de Tortosa, el partit que a través de l’advocada de l’Estat demanava (i aconseguí) anys de presó per als polítics. Una vegada va sortir la sentència, només vaig continuar amb les assegudes de protesta davant els jutjats de Tortosa.

La protesta la difonia a través de la pàgina de Facebook “Silenci pels drets fonamentals”. Fou així com em contacta Eugeni Garcia, que estava fent la tesi doctoral en sociologia a la UAB sobre les noves espiritualitats, el silenci i l’activisme social. Per email em va fer aquestes preguntes que transcric a continuació.

1) Què significa per a tu el silenci, com el definiries?

El silenci per a mi és un espai de pau i de presència. De vegades pot ser una mica corprenedor, penso quan estic passejant per un bosc, o veien el paisatge quan he pujat una muntanya.

Definir el silenci no ho vull fer. Precisament perquè en el silenci s’atura la ment conceptual, no hi ha paraules ni cal fer l’esforç de buscar-les. El silenci el sento més com un espai, i és veritat que en aquest espai també em surten paraules, conceptes, definicions -perquè la ment em va molt automàtica i no s’atura ;-)… tanmateix, quan sóc capaç d’entrar i afermar-me en ell, les paraules que emergeixen són més depurades i essencials, és un espai fecund, creatiu, que es resisteix a ser definit.

2) De quina manera cerques el silenci en la teva vida quotidiana (quin tipus de pràctica realitzes, en quins espais i moments…) i què t’aporta aquesta experiència?

Medito cada dia quan m’aixeco, entre vint i vint-i-cinc minuts; si no he d’anar a treballar hi estic més estona. Una de les coses més boniques que vaig descobrir quan vaig començar a meditar —encara que sembli poca-solta— és que, quan em toca fer cua al súper o en situacions semblants, ja no em poso tan neguitós o malhumorat. Abans em molestava molt la sensació de «perdre el temps», ara no em molesta tant si sóc capaç de recordar-me de connectar amb la respiració i observar com em sento.

Per a observar i observar-me cal silenci. La pràctica sempre és: m’observo —connectant amb la respiració—, m’oblido perquè me’n vaig darrere un pensament o una història, torno a la respiració i l’observació, torno a oblidar-me. És un anar i venir continu, de vegades només estic un momentet observant-me, i molta estona amb el fil de pensaments. Algunes vegades, però, tinc espai intern, gràcies al fet que he fet silenci; llavors rebo millor a les persones amb qui interactuo, estic més present amb elles. Les relacions, així, es tornen més gratificants, perquè ja no trobo ningú que em resulti desagradable o m’enutgi.

3) Com creus que pot contribuir la pràctica del silenci en la resolució de conflictes contemporanis, com el que vivim actualment a Catalunya?

Un dels problemes que veig amb el conflicte català és la sobreabundància de raons, que es donen tant d’un costat i de l’altre. Tothom es veu carregat de raons. Per la meva formació i estudi ho explico per la presència de l’ombra psicològica col·lectiva, és a dir, que hi ha actuant un tema emocional ocult que no s’ha abordat, i per això el nivell racional no funciona bé per resoldre el conflicte. Això mateix que acabo de dir —fins i tot si jo tingués tota la raó en el que dic— tampoc serveix de gaire perquè precisament és una expressió conceptual. Quan algú està atrapat per la seva ombra, encara que li facis una anàlisi brillant de com projecta o nega aquesta ombra, no el trauràs d’on està. És per això que he volgut fer silenci, perquè des d’aquest espai de buit, pugui emergir una nova possibilitat, una cosa que no sigui reiterar els arguments als quals cada part s’aferra.

Ja sé que els conflictes no es poden resoldre *només* amb silenci, i que per arribar finalment a l’acord primer cal que els representants de cada part raonin. Tanmateix, més enllà dels representants, o els líders, o els militants, hi ha un espai molt més ample de més gent, m’agradaria dir de tota la humanitat, ara que vivim en un món tan interconnectat. La nova possibilitat ha de sortir d’aquest espai més ample, ja que els actors del conflicte viuen —vivim— en un espai estretit on només hi caben les pròpies raons. Ara em ve al cap aquella frase que s’atribueix a Einstein que deia que els problemes no es poden resoldre des del mateix nivell consciència des d’on es plantegen. Això seria aquesta nova possibilitat, que ara no pot sortir des del nivell on ens trobem. Crec que això de fer silenci pot contribuir a ampliar el nostre espai perquè puguin emergir noves possibilitats de tenir una vida més pròspera i més justa per a tothom.

A banda d’aquestes qüestions, pots exposar qualsevol altre tema o idea que consideris rellevant en relació amb el silenci.

Una de les coses que he observat, quan faig silenci al carrer, és el gran contrast entre el «soroll» intern i extern. Quan m’assec a casa al meu racó de meditar hi ha molt de soroll intern: pensaments i emocions que s’activen. De fet, una de les raons que em va fer sortir al carrer a meditar és que se m’activaven molts de sentiments (ràbia, injustícia, tristesa, por) quan em venia al pensament tot el del procés i la situació dels presos. Vaig decidir no quedar-m’ho per a mi i expressar-ho a fora. A casa tinc un espai molt silenciós i tranquil, per tant, el «soroll» intern que se m’activa el noto molt fort. Quan m’assec al carrer hi ha molt de soroll a fora, i els primers dies també tenia una mica de por. Aquest soroll del carrer, tanmateix, m’arriba com a més «natural» i no em destorba gaire per a la pràctica, és com que em travessa i no m’hi enganxo, per això noto tant el contrast amb el soroll intern, al que m’enganxo molt més i em distreu de la presència de la respiració. En aquest sentit, estic trobant la realització d’aquesta pràctica molt interessant.

A %d bloguers els agrada això: