Un viatge a Viena i la lectura de «Montaigne» de Stefan Zweig

Davant la casa de Freud, amb el llibre de Zweig

Mai no havia visitat aquesta ciutat, i vaig aprofitar les hores mortes del viatge per llegir l’escriptor vienès Stefan Zweig, del qual tampoc no havia llegit res encara. He gaudit força de la lectura de Montaigne pel paral·lelisme que estableix entre les convulsions de l’Europa del segle XVI —els fanatismes i matances entre catòlics i protestants— i el drama europeu que li va tocar viure a Zweig, escriptor jueu que va haver d’exiliar-se a causa del fanatisme assassí nacionalsocialista.

En aquesta època nostra, que torna a semblar fosca, amb els mitjans plens de notícies desencoratjadores, amb odi, guerra, polarització, guerres culturals i fanatismes («jo tinc la raó, tu ets dolent i tinc dret a suprimir-te»), la visió àmplia de Zweig, que ens recorda el millor de la cultura europea, m’ha estat una alenada d’aire fresc i un consol.

«…Això demostra que l’home pot ser lliure sempre, a qualsevol època. Quan Calví advoca per la cacera de bruixes i mana cremar un adversari a foc lent, quan Luter llença el tinter contra la paret perquè creu en el dimoni, quan Torquemada envia centenars de persones a la foguera, els seus encomiastes senyalen com a justificació que ells no haurien actuat d’una altra manera i que era impossible sostreure’s completament a les idees de l’època. Però l’element humà és invariable. Els homes han pogut viure sempre, àdhuc en temps de fanatismes; l’època de la cacera de bruixes, de la Chambre Ardente i de la Inquisició ni un sol instant no van poder pertorbar la claredat i la humanitat d’un Erasme, un Montaigne o un Castellio. Qui pensa lliurement, respecta tota llibertat sobre la faç de la Terra.»

Respecte a les guerres culturals, és una cosa que cada vegada m’irrita més. Jo em considerava típicament d’esquerres —sense haver estat mai marxista. Ara veig com les esquerres abracen «polítiques de la identitat» narcisistes, en part promogudes per les elits financeres, a les quals han renunciat a plantar cara, mentre s’obliden de l’emancipació econòmica. El fanatisme d’alguns social justice warriors (o woke), que fan de trets accidentals com la raça o el gènere unes essències que suposadament capgiraran tot un passat d’opressió patriarcal, m’ha fet pensar en això de Zweig:

«Montaigne fa referència a la destrucció causada pel fanatisme quan arriba al poder; més greu encara, segons ell, que la produïda per les invasions dels bàrbars. Al rerefons d’aquesta reflexió trobem una torbadora pàgina de Maquiavel en la qual el florentí explica que les noves sectes triomfants s’esforcen sobretot a extingir la memòria del món antic.»

Zweig no idealitza el món antic ni la cultura; simplement ressona amb l’esperit escèptic del pensador francès:

«Entre les moltes coses de les quals Montaigne ha dubtat hi ha també la possibilitat de transmissió dels sabers i de les veritats. No creu en els llibres ni en les doctrines, tan sols en la part d’ells que ha estat viscuda. S’adona que ni Crist ni Plató, ni Sèneca ni Ciceró han ajudat el món i que en la seva època són possibles les mateixes bestialitats que sota el ceptre dels reis romans. No es pot alliçonar els homes, tan sols guiar-los perquè se cerquin a ells mateixos, perquè es vegin amb els seus propis ulls. Ni ulleres ni píndoles.»

Davant del fanatisme, no n’hi ha prou amb l’escepticisme —que d’altra banda és una fórmula ben saludable. També cal l’experiència de la veritat, en paraules de Zweig: «que se cerquin a ells mateixos perquè es vegin amb els propis ulls». És la recepta de Sòcrates o del budisme, que, segons Ken Wilber, és «la primera religió racional», perquè no es basa tant en dogmes com en l’experiència que hom assoleixi al coixí de meditar. Ja sé que «només creure’m el que jo experimento» pot ser una porta d’entrada al narcisisme; per evitar-ho hi ha bons mecanismes d’autocorrecció, tant en el budisme com en la ciència i en la mateixa filosofia, com han ensenyat Montaigne i Zweig.

La casa de Wittgenstein

Una altra cosa que he gaudit a Viena ha estat l’arquitectura. Vaig visitar la casa racionalista que Wittgenstein va construir per a la seva germana. No ha estat fins que he passejat per aquells carrers plens d’edificis sumptuosos que no he entès la revolució arquitectònica d’Adolf Loos amb el seu lema «l’ornament és delicte».

Havia vist en fotos l’edifici de Loos a la Michaelerplatz i no acabava d’entendre per què era una icona que havia causat tant d’impacte. A les fotos, a mi em semblava un edifici «normal». Després d’haver vist la resta d’edificis de la zona —amb palaus rococós i neoclàssics, el luxós palau dels Habsburg i les ostentoses cases burgeses del XIX—, s’entén molt millor l’impacte d’aquell edifici despullat de tota mena d’ornamentació. Fou bonic el moment en què em vaig adonar de la revolució que significava la construcció de Loos enmig d’aquell lloc, i com després sí que ha estat «normal» veure al segle XX edificis d’aquesta mena, veure el contrast entre l’ostentació de la noblesa, l’emperador i la burgesia, i la funcionalitat racionalista arquitectònica.

S’ha escrit molt sobre la «Viena de fi de segle», on les revoltes obreres contra la burgesia van conviure amb la pompa anacrònica de l’emperador i la seva cort, juntament amb l’avantguarda científica i artística de personatges com Freud, Wittgenstein o Zweig. Un món que no acabava de morir i un altre que encara no acabava de néixer, com deia Gramsci.

Em fa pensar en la nostra època. Tenim unes institucions polítiques (l’Estat-nació, sobretot) que han quedat obsoletes per encarar els reptes als quals ens enfrontem, com el canvi climàtic, les tecnologies disruptives i més. El visionari Zweig va profetitzar que un dia es viatjaria per Europa sense passaport, en una època de nacionalismes esbojarrats. M’imagino que aquesta visió causaria estupor. Com diu Charles Eisenstein, ara és moment de quedar-nos sostenint la incomoditat de no saber, perquè pugui emergir un món més bonic que el nostre cor sap que és possible.

El poder de la sanació col·lectiva

L’interacció entre l’experiència individual i la dimensió col·lectiva és crucial per al creixement personal i social. La superació de la separació i l’amplificació de la presència a través del grup acceleren la sanació col·lectiva. Moments d’integració del trauma col·lectiu generen un testimoniatge col·lectiu poderós, essencial per a la transformació i el progrés comunitari.

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-power-of-collective-healing/

Per Thomas Hübl

Vull explorar la interacció i la interdependència de l’experiència individual i la dimensió col·lectiva. Podria dir: “molt bé, sóc una persona, sóc un individu en aquest món i estic vivint la meva vida, i també hi ha altres persones al meu voltant que viuen la seva vida. Relació és com ens tractem entre nosaltres. De vegades ens tractem bé, i altres vegades no tant. La vida és així“. També podem dir-ho de la meva experiència individual personal, que en el bon sentit ha creat autonomia, pertinença, transformació. Sé que m’he convertit en un adult, en un ésser humà madur. Puc viure la meva vida, sóc funcional. Puc seguir la meva passió, la meva creativitat, el meu propòsit, i al mateix temps, puc relacionar aquest propòsit amb el món perquè el meu propòsit no existeix només dintre meu.

El meu propòsit és quelcom que coexisteix amb la necessitat del meu entorn. Si hi ha un poeta i ningú escolta la seva poesia, el poeta pot escriure poesia, però el veritable desplegament del propòsit d’un poeta està en la participació d’un públic, en la poesia i en la necessitat d’aquest públic. Aquesta poesia obre nous espais que ens permetin veure i sentir més de la vida, i potser ens deslliuri d’un pensament massa rígid. Ens obre a noves perspectives, ens fa més fluids i ens permet escoltar la vida a través d’un llenguatge diferent.

La interacció entre la persona i el col.lectiu, posem algú que obre un negoci, si ningú necessita aquell negoci, el negoci no pot existir només pel seu compte simplement perquè tingui un propòsit. Té un propòsit perquè certa gent necessita d’algú que els ajudi a construir una casa, o vendre’ls menjar, o qualsevol altra cosa. Així doncs, el negoci coexisteix entre aquell qui el va fundar i les persones que necessiten dels productes i serveis que aquest negoci ofereix. El propòsit és la coexistència de l’individu i del col·lectiu.

De vegades, quan pensem en l’individu, de fet pensem en l’individu separat. El que vull examinar és com, de vegades, relacionar-se significa que intento superar la separació i interactuar amb el món. Quan parlem de principis com la ressonància, a vegades ressonem amb la vida i altres vegades sembla que no. Sovint també vol dir que trobo zones dissociades o insensibilitzades dintre meu. Per això no sento el tipus de ressonàncies que tinc. Algunes coses simplement no ressonen amb mi perquè no m’arriben a tocar en la meva energia, en la meva intel·ligència o el meu potencial. Per tant no tenen una forta ressonància.

Això, però, és un espectre gradual pel qual ens movem. No sempre és el mateix, la qual cosa significa que, a través de processos de conscienciació, podem aprendre a discernir: quan estic en la meva autonomia, en el meu jo individualitzat i encara em sento que soc part d’un tot, que soc part d’un col·lectiu, del món sencer? O, quan em sento individual? El que de fet estic dient és que em sento una mica separat, em sento una mica sol, em sento una mica aïllat, sento que no pertanyo del tot. Tinc por quan entro en grups, tinc por de no trobar el meu lloc a la societat. Hi ha moltes preocupacions que surten d’una subtil o d’una forta sensació de separació, de sentir-se separat.

Sabem que la separació és un dels símptomes del trauma, mentre que la interrelació i la interdependència són un signe de l’individual i del col·lectiu coexistint en tots nosaltres, cosa que vol dir ser interdependents. Per què estic parlant d’això? Perquè he vist moltes, moltes vegades, i de maneres ben profundes, com un grup de persones, de vegades centenars de persones, es van reunir en una sala, i en un temps relativament curt vam crear una mena d’intimitat, de proximitat, d’obertura i de presència entre nosaltres que, de semblar desconeguts, de sobte vam tenir un “espai-nosaltres” que era força coherent. La coherència de l’espai-nosaltres és una cosa que podríem anomenar una presència dintre d’un col·lectiu o d’un grup, una presència dintre d’un nosaltres. Quan aquesta presència assoleix certs nivells, es converteix en un cos de ressonància cada cop més potent. L’individu és com una corda, i el nosaltres el cos de ressonància.

Quan una persona parla en un grup sobre els seus problemes o experiències de vida, és com la música d’una corda i molta gent escoltant aquesta persona, no només escoltant amb les nostres ments, sinó també amb les nostres emocions, cossos, presència, relacions i espiritualitat. Quan escoltem amb tots els nostres sentits i estem presents, aquesta escolta és una amplificació poderosa de la consciència de la persona. En primer lloc, la persona sentirà que es torna més present de manera natural a la sala, i tindrà més intuïcions gràcies als demés que escolten. Només parlant, la persona tindrà més intuïcions a causa de tantes persones l’escolten. Per descomptat, per a un procés de sanació, centenars de persones escoltant són una poderosa amplificació per a la sanació de la persona. Quan treballem amb una persona davant d’un gran grup en alguns tipus de processos d’integració, el procés que es produeix necessita molt menys temps, és molt més ràpid i profund. Podem utilitzar l’amplificació de la sala com un làser per a la sanació de la persona, i aquesta sanació es propaga per l’espai. Tothom que tingui una ressonància similar en la seva pròpia història, biografia o energia, obtindrà el benefici d’aquest tractament làser, un tractament làser metafòric.

Això significa que, després d’un cert temps amb persones passant per diferents processos, és com quan deixes caure gotes d’aigua sobre la superfície d’un llac, cada gota crea onades. Després d’un temps, tens un increïble patró d’ona. Aquest patró d’ona és l’acceleració de la sanació dintre del col·lectiu. Per descomptat, necessitem un grup col·lectiu que es reuneixi amb el propòsit de sanar, perquè aquest és l’alineament bàsic en el centre del cercle que ens enfoquem. Si aquest és el nostre centre i el nostre enfocament, això és el que informarà el grup.

Hi ha aquest preciós joc entre el moviment individual, el progrés, la creativitat, i l’amplificació del grup. I l’amplificació del grup accelera la sanació de la persona. El mateix procés també s’esdevé quan creem una coherència de grup més potent per relacionar-se, presenciant el mateix propòsit pel qual ens reunim, perquè això és el que volem fer. Volem explorar les dimensions del trauma col·lectiu. Si molts d’aquests ingredients estan en el seu lloc, creem una certa coherència de grup. I a partir d’un cert nivell de coherència de grup, veiem que s’esdevé un fenomen, el que jo anomeno una mena d’emergència o reemergència del testimoni col·lectiu. El testimoni col·lectiu és un estat de presenciar més poderós que no pas simplement moltes persones estant presents en una situació. Aquest tipus de testimoni col·lectiu sovint apareix quan fem processos d’integració del trauma col·lectiu. Cada vegada que experimento això, té un poder immens.

Crec que això és un dels recursos, també. Podríem dir: “hi ha tant de trauma col·lectiu al món, com podríem treballar-lo i anar cap a un món millor?” Crec que quan ens ho mirem des de la perspectiva actual de la separació, sembla que trigarà segles, que ni tan sols ho sabem perquè tota l’estona estem reproduint el trauma, que si de totes maneres això funcionarà. En aquells moments de testimoniatge col·lectiu, però, vaig veure el poder que supera, amb escreix, la potència de processament que tenen els grups regulars. Això em dona molta esperança, perquè aquest poder transforma molta més matèria col·lectiva en molt menys temps. Condueix a una experiència de grup molt especial on tots podem sentir com si hi hagués una presència magnètica a la sala que ens ajuda a fer aflorar ferides col·lectives, dolor i trauma, i a digerir-ho junts i integrar-ho, perquè grans porcions del nostre passat col·lectiu puguin ser digerides, igual que en un cos normal, quan mengem, hem de digerir els aliments. Quan no tenim temps per digerir els aliments en un moment determinat, ja no podem menjar més perquè el cos no pot absorbir-ho.

El mateix és cert per al passat. Si ens hem omplit massa de passat no integrat, els nostres sistemes nerviosos i els nostres cossos ja no poden absorbir-lo. Així que hem de tenir espais on puguem digerir el passat junts per tal d’integrar aquestes experiències, convertir-les en l’adob per al nostre futur col·lectiu, però també per obrir espai en nosaltres perquè arribin noves innovacions.

Això és el que tant necessitem avui dia al nostre món. Ens cal obrir espais per permetre que aterri un nou món. Aquesta serà la resposta per al canvi climàtic i per als reptes que tenim actualment. Però per això, hem de buidar els estancaments i tota l’energia no integrada que manté els dipòsits plens. És per això que de vegades costa moure’s amb un col·lectiu, perquè hi ha pesos feixucs en l’inconscient col·lectiu que semblen estirar-nos cap a una mena d’aigua estancada on no podem moure’ns junts. Crec que tenim eines per afluixar això i crear més moviment, cosa que significa més evolució, més progrés i més integració.

Així, l’individu, jo com a individu, puc entrar en un grup de certa manera, cosa que significa que desenvolupo la meva capacitat d’escoltar, d’escoltar també els altres quan no es tracta només de mi, que puc acollir les experiències dels altres, participar en les experiències d’altres persones. Quan les altres persones comparteixen, puc ser molt conscient de la meva pròpia experiència física, emocional i mental interna, ja que sovint sentiré que mentre algú parla, experimento diferents processos interns mentre l’escolto. Allò pel que passo està, per descomptat, parcialment connectat amb mi, però també està parcialment connectat amb el que expressa la persona mentre parla. Això és molt potent si puc aprendre a escoltar-ho i notar la fluctuació que noto quan em canso, quan m’energetitzo, quan tinc ressonàncies fortes.

Noto quan em desconnecto i em trobo pensant en els meus correus electrònics en comptes d’escoltar la persona.  Aquí no es tracta de jutjar, com una postura moral, “oh, hauria d’escoltar la persona”. No, només vull ser conscient de no perdre l’atenció, de desviar-me, de pensar en una altra cosa, de per què està passant això. Potser no puc dir-ho, però sé que està passant i el fet que estigui passant significa alguna cosa. En altres moments estaré molt implicat i seré molt empàtic, i sentiré una mica quan una altra persona parla, i llavors rebutjaré el que la persona diu i em preguntaré per què dimonis estic aquí. Tots aquests moviments interns són interessants. No n’hi ha cap de bo o de dolent. Tots són interessants. Puc desenvolupar un sentit de l’escolta.

Un aspecte com a participant en un grup és el meu nivell interior d’escolta. L’altre és que sé quin és el meu lloc quan sento la necessitat d’aportar alguna cosa. Aporto la meva part no només per a mi, que també és per a mi, sinó perquè sé que en mi hi ha informació que segur que també és rellevant per a altres persones del grup. Mai no és només el meu propi compartir. També dono alguna cosa al grup. Contribueixo amb alguna cosa que es converteix en adob per als processos d’altres persones.  La participació és, o bé una participació activa on em mostro, o bé és una mena de perspectiva receptiva i d’escolta amb una certa actitud interior de consciència, curiositat, interès, i un testimoniatge de les fluctuacions en els meus propis estats interns pels quals estic passant.

Això és l’individual i el col·lectiu. Com hem dit, podem prestar atenció a la qualitat col·lectiva. Cadascun també té consciència del col·lectiu al voltant quan jo m’activi molt. Probablement sigui més petita quan jo em trobi obert i present, i la meva capacitat de sentir i sintonitzar-me amb l’espai col·lectiu sigui molt més gran.  Llavors puc sentir el grup, puc sentir la presència col·lectiva. Sóc conscient de que estic assegut en un grup de centenars de persones, puc sentir la qualitat que compartim, i que de vegades la qualitat és molt coherent i present. En altres ocasions, la qualitat es fragmenta més, potser és inestable i no tan present. Com a participant d’un grup puc prestar atenció a això, no cal que digui immediatament, “oh, estar present és millor que no estar-hi”.

Simplement me n’he adonat que això és pel que ara mateix he passat. No sempre està clar per què ara hi he passat, però ens comprometem a esbrinar-ho. El propòsit del grup és important, igual que l’actitud interior de l’individu, l’actitud de l’individu cap al col·lectiu, i per descomptat també com col·lectivament sostenim cada individu: quan tots escoltem algú, proporcionem un espai de respecte, de compassió, d’amor, de presència i de curiositat. Per descomptat, aquests són els ingredients principals per al desenvolupament intern d’algú. Espero que puguem veure una mica la interdependència: la persona, quan parla, ja s’esdevé en el sistema nerviós de totes les persones que escolten. De la mateixa manera que ara apareixo al vostre cervell i estic codificat en la vostra percepció, quan algú parla davant d’un grup, hi ha centenars de versions de la persona al cervell i la percepció de cadascú. Així doncs hi ha la persona i hi ha tot un camp de la persona. La persona en el camp són una única existència, pertanyen plegats. Per tant, la coexistència, l’entrellaçament, la interdependència o l’estar té una funció força poderosa. I crec que aquesta és la base del treball de sanació col·lectiva que en el que estem entrant.

Trump i les tempestes de l’odi

L’assaig de Charles Eisenstein, traduït per Enric Carbó, aborda la deshumanització en la política, especialment en relació amb Donald Trump per les eleccions de 2024. Eisenstein argumenta que aquesta deshumanització amenaça la societat i proposa sis principis per un líder polític transformador, enfocats en la compassió, la reconciliació i el canvi de sistema.

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

El meu últim assaig va debatre la deshumanització de Donald Trump en el context del suport per part de Robert F. Kennedy Jr a les eleccions de 2024. He descrit com la plantilla de deshumanització, d’alterització, de veure el món a través d’una lent d'”ells contra nosaltres” suposa una amenaça més gran que qualsevol candidat particular; com és un vehicle per a la guerra civil i el totalitarisme; com està destrossant la societat (…)

Les persones amb la independència i la sensibilitat per reconèixer la patologia de l’Establishment i les ortodòxies que el sostenen també es senten repel·lides per la vanitat i la culpa, la grandiloqüència i la mesquinesa, la burla i el menyspreu. Sentim una desalineació fonamental entre l’energia de l’odi i la culpa, i el camí de sanació que ens impulsa endavant. La veritable revolució no és substituir els vells enemics per nous, és veure el món d’una manera completament diferent, ja no a través del prisma de “nosaltres contra ells” (…)

Aquells que voldrien enderrocar l’Establishment han caigut en una trampa. Els mitjans i mètodes (incitar la ràbia i la divisió, posar l’oponent sota la pitjor llum possible, deshumanitzar l’altra banda, etc.) que hem heretat per lluitar contra l’Establishment acaben enfortint-lo. Alimentem encara més les mateixes energies que un estat totalitari farà servir per convertir la població en còmplice voluntari de la seva pròpia opressió. Hi perdem, de totes maneres, tret que utilitzem aquests mitjans amb tanta habilitat que esdevenim l’Establishment en l’acte mateix de derrotar-lo.

En última instància, no busquem una revolució contra el sistema, sinó una revolució del sistema.

Aquí descriuré què ha de dir, fer i en què s’ha de convertir un líder polític per aconseguir una revolució d’aquest tipus. Aquests sis principis no són alguna cosa que es pugui adoptar amb un mer esforç de voluntat. Han de ser corporalitzats, i això normalment només pot passar com a part d’un profund viatge de transformació i sanació. (…)

Per tant, presento els següents suggeriments no només per a Donald Trump, sinó per a qualsevol persona que aspiri a ser un polític transformador, un agent de canvi en l’esfera pública. De la mateixa manera, les ofereixo com a guia de com qualsevol de nosaltres pot ajudar a alliberar la societat de la creixent presó del complex militar-farmacèutic-intel·ligència-acadèmic-mitjans-governamental-financer-ONG-tecnològic-censura-industrial, les seves estratègies de domini i les seves narratives totalitzadores.

1. Reemmarcar qüestions divisives en termes de compassió

Això no és només sobre el llenguatge o la comunicació. Prové d’un hàbit de veure, un hàbit d’indagació. “Com és ser tu?” “Quina és la teva història?”

Per a un candidat anti-Establishment, això és especialment important, primer perquè li permet desafiar les inevitables calúmnies i difamacions com a odioses, racistes, homòfobes, etc.; segon perquè diferencia el candidat d’un sistema que és fonamentalment poc compassiu, un sistema que serveix maldrestrament els valors humans i, de vegades, no ho fa en absolut.

La compassió comença amb la curiositat. “Com és ser tu?” Trump hauria de tenir algunes reunions amb immigrants il·legals recents, educadors afroamericans, activistes pro elecció (a favor de l’avortament), custodis de terres tribals i potser un o dos activistes de pau palestins. Aquestes reunions l’ajudaran a guanyar les eleccions, fins i tot i especialment si no són públiques, perquè ampliaran la seva compassió.

2. Reconèixer generosament les opinions de totes les parts

Això no vol dir que mai no prenguis partit. Però en declarar generosament la posició de l’altra banda, demostres que has escoltat, que els respectes i que la teva posició no ignora la seva.

Què passa amb la teva ideologia quan realment escoltes, escoltes obertament, les històries de les persones que havies desestimat? Normalment es desmorona. Les narratives deshumanitzadores que circulen, tant a l’esquerra com a la dreta, sobre immigrants il·legals, o mares en situació d’ajuda, o activistes pro vida, o treballadors de Planned Parenthood, o pares anti-vacunes, o executius corporatius, o persones blanques, o negres, o trans, o qualsevol altra persona, es dissolen en la complexitat.

Qualsevol que practiqui aquestes dues primeres pautes dissoldrà les narratives simplificadores que cada costat utilitza per a l’avantatge partidista, però que aborten el viatge cap a la no-coneixença que ha de precedir qualsevol política genuïnament nova i unificadora. Són el requisit per a la tercera pauta.

3. Trobar el centre transcendent

El centre transcendent es refereix a idees i polítiques que integren i transcendeixen les polaritats existents, procedents de les veritats i valors subjacents compartits per ambdues parts en una qüestió divisiva.

El centre transcendent no és un punt de compromís entre dos pols; està fora de tots dos. Per exemple, sobre el tema de l’avortament, en la campanya de Kennedy vam nomenar la nostra política “Més opcions, més vida.” Va reconèixer i va prendre seriosament els valors morals en competència (la vida sagrada de l’infant no nat i la sobirania d’una dona sobre el seu propi cos) i va construir una política que serviria a ambdós. La idea era crear condicions més favorables per criar famílies, perquè les dones estiguessin sota menys pressió econòmica per interrompre els seus embarassos. La política era tant pro elecció com pro vida.

Les persones que estan cansades de la retòrica política verinosa i d’odi sospiren alleugides quan senten algú articular el centre transcendent. No només allibera la tensió de la divisió; també aixeca una brisa d’esperança: potser hi ha una solució després de tot. De fet, és l’única esperança, perquè la ira, l’odi i la culpa són cecs a les causes complexes de la situació que hem de contemplar si volem resoldre-la.

4. Centrar-se en sistemes, no en individus

Si bé hi ha molts individus corruptes en posicions de poder, el veritable problema és un sistema que fomenta la corrupció en individus i que en si mateix és corrupte. Un líder transformador reconeix que els executius en corporacions i agències governamentals estan atrapats en un sistema que probablement entra en conflicte amb els seus propis valors, encara que només en siguin conscients de manera vaga. No són l’enemic i no haurien de ser tractats com a tal. De fet, són potencialment aliats, perquè moltes, si no la majoria, de les persones han evolucionat més enllà de la consciència de les seves organitzacions.

Quan les regles i els incentius que governen una organització canvien, les persones dins d’ella també canvien. Quan les narratives ambientals d’un sistema o una cultura canvien, les creences que les persones mantenen dins d’elles també canvien. No congelem les persones en la història de qui han sigut. Les persones percebran el teu respecte o el teu menyspreu. Aquests s’irradiaran a través de les teves paraules, i atraurà o repel·lirà a les persones per a la teva causa

5. Amnistia, no venjança; redempció, no càstig

Una de les caricatures que es projecten sobre els insurrectes populistes és la de l’home fort feixista que empresonarà els seus oponents i acabarà amb la democràcia. Aquesta projecció esdevé molt real en les ments dels seus oponents. Per arribar a l’altra banda de la divisió, l’insurgent ha d’adoptar una postura que desafiï aquesta caricatura. Ha d’evitar la venjança i prometre no utilitzar les agències federals ni els jutjats contra els seus oponents. Ha de crear l’“espai narratiu” perquè una part de la burocràcia s’uneixi a la seva causa, en comptes de reaccionar defensivament davant una amenaça.

Oferint amnistia a funcionaris que revelin els crims, encobriments i secrets que el govern ha mantingut durant els últims vuitanta anys, un líder pot aixecar el vel de secret que permet que el poder corrupte operi. Això no significa “girar full” o oblidar que els crims han passat, ni permetre que els culpables es mantinguin en posicions de confiança pública. Però és la transparència, que comença amb la divulgació, que expulsa el mal de les ombres on prospera. La base del poder de l’Establishment no són ni les armes ni els diners; són les mentides, els secrets i el control de la informació i les narratives. Aquestes es dissoldran amb transparència.

6. Defensar constantment la pau

L’Establishment és addicte a la guerra, no només econòmicament, sinó també perquè requereix un enemic per justificar el seu poder. Arrelada en una mentalitat d’ells contra nosaltres, genera una infinitat d’enemics. Un candidat alternatiu ha de distingir-se clarament de la mentalitat de guerra per tal de cohesionar el moviment popular necessari per al canvi radical.

La guerra, l’ecocidi, la tirania mèdica, l’estat de censura i vigilància, l’explotació econòmica, l’odi racial, la repressió política… tots provenen de la mateixa font. Aquells que vegin a través d’alguna d’aquestes acabaran veient a través de les altres. Un candidat que lluita per canviar algunes d’aquestes mentre es manté lleial a les altres només agitarà una porció del moviment necessari per transformar la societat.

Les pautes anteriors són tots exemples de consciència de pau. Ràpidament es podriran en eslògans si no es manté una postura consistent en defensa de la pau, tant a casa com a l’estranger.

***

No m’esperaria que ningú, i menys Donald Trump, encarnés perfectament aquests sis principis. Jo mateix els oblido molt sovint. Amb cada pas cap a ells, però, entrem més profundament en el territori de la sanació política.

Cohesionen un moviment aprofitant una força més profunda fins i tot que el tribalisme i la psicologia endogàmica de l’Establishment. Invoca un profund desig d’unitat, perdó, sanació i amor. Parlant des d’aquest lloc, es pot desafiar les calúmnies i difamacions que vilipendien “l’altre” i convocar les persones a una pertinença més gran.

Un podria preguntar-se, per què no oferir aquests sis principis a Kamala Harris així com a Donald Trump? Per descomptat, els recomano a qualsevol. No obstant això, una candidata de l’Establishment només pot aplicar-los de manera superficial; d’altra manera no romandrà part de l’Establishment. Pot fer campanya en nom de la compassió, estenent-la a grups favorits, ignorant què oculten les narratives dominants mentre mantenen i fan avançar un sistema global d’extrema injustícia i patiment. Els sis principis desfan aquestes narratives. La seva pràctica ens transforma en agents d’una revolució i no contra el sistema. I calmem la tempesta d’odi que amenaça amb destrossar la societat

Font original

Innovació, tecnologia i trauma

Thomas Hübl explora la connexió entre innovació, tecnologia i trauma. Suggereix que la creativitat impulsa l’evolució de la humanitat, mentre que el trauma no integrat impedeix el progrés. Destaca la importància de la innovació “de dalt a baix” i “de baix a dalt”, utilitzant l’art com a eina de sanació i desenvolupament ètic.

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/innovation-technology-and-trauma/

Transcripció de la xerrada:

Thomas Hübl: Avui vull portar-vos en un viatge per contemplar, pensar i sintonitzar amb la innovació i la creativitat. I el trauma, és clar. Quan parlem d’innovació, sovint parlem d’actualitzacions. Tots sabem què se sent quan el nostre sistema operatiu rep una actualització: les aplicacions s’actualitzen, els programes s’actualitzen, Zoom s’actualitza. Així que estem en un món que constantment s’actualitza, o que és actualitzat, o que s’actualitza a si mateix. I a través de la tecnologia, podem veure que això no és només una funció tècnica, sinó que en realitat és un retalla i enganxa d’una funció vital. La funció vital és que al llarg de la història sempre hi ha hagut persones increïblement creatives que han actualitzat la humanitat a través de la seva creativitat, de les seves percepcions, dels seus descobriments, portant alguna cosa nova. Molts de nosaltres hem notat que, com desenvolupem la nostra pròpia feina, la nostra pròpia contribució, el nostre propi ser, ho desenvolupem més enllà.

Així que les estructures no traumatitzades són actualitzables, cosa que significa que són emergents, tal com l’univers és emergent. L’univers no és sempre el mateix univers tota l’estona. L’univers està creixent, l’univers està aconseguint més, el que significa també que quan investiguem l’univers, no és només que trobem alguna cosa que no havíem vist abans, que també, sino que també trobem quelcom que s’ha creat des de l’última vegada que vam mirar. Així que el procés emergent de la realitat és força important. I tots sentim com de bé se sent en participar d’això, perquè, quan som creatius, ens sentim feliços, ens sentim expansius, i sobretot, ens sentim presents perquè el futur sempre neix ara.

Així que el futur sorgeix en l’ara. Algú que tingui una bona idea, no la té demà, la té ara, o quan hi hagi una visió, és ara, encara que demà també sigui ara. Així que el moment present és magnetisme perquè parli el futur, sorgeixi el futur, el futur sigui creatiu. I això és el que anomenaré innovació de dalt a baix. Ja vam dir en un altre vídeo que les estructures traumatitzades no poden ser informades. És per això que fem tantes coses una vegada i una altra. Creem molts problemes relacionals. Creem molts conflictes, el que sigui, una vegada darrere l’altra, o moltes discussions perquè aquesta part de mi no pot ser informada. Així que ho faig una vegada darrere l’altra. Dic les mateixes coses una vegada darrere l’altra. Em sento activat una vegada darrere l’altra. I això també és veritat en la societat. Certs cicles es repeteixen una vegada darrere l’altra.

Això, per tant, és una part no actualitzable de la realitat. La realitat, excepte aquesta part, comença a fondre’s, tret que comenci a integrar-se. En el moment en què integrem el trauma, una part regressiva de nosaltres s’obre, i pot ser informada. Per què s’anomena regressiva? Perquè encara té tres anys d’edat, no ha rebut cap actualització. En el moment en què integrem aquesta part emocional escindida o aquesta part escindida de la nostra evolució, creixem. De sobte em comporto de manera diferent perquè ja no soc regressiu, quan aquesta part no es pot activar més. És per això que quan alguna cosa realment sana, està sanada. No hi ha marxa enrere perquè el passat no existeix. És ara.

Així que en la innovació, hi ha informació i innovació de va de dalt a baix, que són les actualitzacions. Així és com el futur ens crida, ens parla. I això és el que força persones innovadores senten molt sovint. Però després, i és per això que fem aquesta cimera, hi ha una altra forma d’innovació que és la innovació de baix a dalt, que és recollir l’aprenentatge que encara està congelat en el permagel de les nostres vides individuals i col·lectives. És el que els nostres avantpassats no van poder recollir. És el que les nostres cultures no van poder integrar. I en aquesta vida congelada, en aquesta vida muda, hi ha perles en els ulls. Aquest és l’aprenentatge que no vam obtenir de la història.

Ara, per què és important això? Perquè en molts camps de trauma: dictadures, colonialisme, racisme, antisemitisme, violència de gènere, altres guerres, el que sigui, hi ha molts aprenentatges d’integració ètica. Per això crec que la innovació de dalt a baix és molt atractiva i molt important. Però igualment rellevant és la innovació de baix a dalt per recollir l’aprenentatge que està atrapat en el camp del trauma col·lectiu. I és per això que potser no tindrem la maduresa ètica per gestionar la IA o certs descobriments científics. El fet que en la història de la humanitat hi hagués una bomba nuclear que va explotar al Japó mostra que el que estic dient és cert. Altrament, allò mai no hauria passat. Si tens la maduresa ètica per utilitzar el desenvolupament tecnològic amb integritat i per la vida, allò mai no hauria passat. Per això la maduració que arriba a través de la integració del trauma individual i col·lectiu, o ancestral i col·lectiu, és el que ens fa, o ens ajuda, a desenvolupar-nos en els éssers humans que poden correspondre a la nostra consciència, poden correspondre al desenvolupament tecnològic, que no estan dessincronitzats, sinó sincronitzats.

Això ens dóna la maduresa ètica per desenvolupar el que hàgim de desenvolupar amb saviesa, i per utilitzar-ho amb saviesa, sense retards. Si el nostre desenvolupament ètic està endarrerit, aleshores sempre hi ha una porta oberta per a la recreació d’un altre cicle de trauma. Per això la sanació individual i col·lectiva, i l’alliberament de la innovació que està a la part inferior aigües amunt i el poder innovador del nostre futur, és el que desenvolupem en el món que esdevindrem. Ambdues coses són força importants. En la curació del trauma, també el procés creatiu, l’art, les arts visuals, la música, la poesia, el cinema i molts altres corrents artístics són força importants, perquè en tocar el procés creatiu, estem tocant un recurs molt rellevant dins de nosaltres. La creativitat és un recurs molt important en el procés de sanació. Moltes de les metodologies de sanació del trauma o de les metodologies més avançades de sanació del trauma també inclouen l’expressió artística creativa i ens ajuden a reconnectar-nos amb aquest recurs. I és per això que també incloem molts poetes i artistes en la cimera, perquè són una veu tan important. I sovint les arts són una manera de dir allò que és indicible, o sigui donar expressió a la part de la vida que està ferida i no té veu. Així que la creativitat i la innovació són parts molt importants de la nostra vida, però també la comprensió que els aspectes traumatitzats no sanats de nosaltres no són actualitzables i a través de la sanació del trauma la vida es reintegra en el procés de desenvolupament. I això és realment bell de veritat.

Traducció: Enric Carbó

Com sanar la ferida de Gaza

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

El món està sagnant. La força vital s’esmuny per mil ferides, i potser l’hemorràgia més greu és la que prové de Gaza.

La ferida de Gaza supura odi, desesperació i crueltat, filtrant aquests verins pel cos del món. L’odi infecta gairebé totes les converses sobre el que està passant allà; odi i la deshumanització de l’Altre, siguin els palestins aquest “altre”, els jueus o simplement les persones que tenen una opinió diferent. La barbàrie que es veu en els comentaris en línia reflecteix la barbàrie que Hamàs va infligir el 7 d’octubre, la barbàrie contra els palestins que la va precedir i la barbàrie immensament més gran que Israel ha desfermat des de llavors.

La setmana passada, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van rescatar quatre ostatges de Nuseirat a Gaza, provocant una efusiva celebració a tot Israel. Almenys 270 gazans van ser assassinats durant el rescat, gairebé tots civils, una majoria dones i nens. La celebració d’aquest últim crim de guerra només és possible si no es valora igualment tota vida humana; només és possible si el prejudici partidista és més fort que l’ètica humanitària. Aquesta és la purulenta ferida espiritual que mina el cos polític global d’esperança, vida i fe en la humanitat.

Concomitantment amb la massacre de Gaza, se’n desenvolupa una altra de magnitud comparable al Sudan, juntament amb milions d’altres horrors a escala més petita, fins i tot a l’àmbit domèstic. Cada una reflecteix les altres. El que fa especial Gaza és que tots els ulls del món estan posats en ella. Si pot haver-hi pau a la Terra Santa, pot haver-hi pau a tot arreu també. Ningú al món, en cap situació, podrà dir mai més que la pau és impossible.

Tanmateix, la pau sembla realment impossible a Palestina, més distant i amb menys esperança que mai.

Després de passar diversos mesos educant-me sobre la història del conflicte, he tornat al meu instint inicial que la pau no depèn d’establir la visió correcta de la història. Està fora de les justificacions que té cada bàndol. Així doncs, m’agradaria proposar un pla de pau pràctic que permeti a cada bàndol mantenir la història que es conta a si mateix. Cada bàndol pot continuar creient que té raó. Poden conservar això. Alguna altra cosa, però, haurà de ser sacrificada.

A aquells que diuen que aquesta proposta és irrealista, els responc que la pau en si mateixa és irrealista. Requereix un trencament amb el curs normal dels esdeveniments, una interrupció del vell drama d’atac i contraatac, de crim, càstig i venjança, en els que exerceixen els rols de víctima i opressor potser canviïn, però mai els rols mateixos. El que és “realista” és que la història es desenvolupi com de costum. Hi ha un element de miracle quan les parts en guerra trien la pau. La pau fonamentalment requereix elecció, requereix voluntat, per alterar el cicle automàtic de vessament de sang, odi i deshumanització.

No obstant això, per més irrealista que pugui semblar aquesta proposta, no és impracticable. Aquí estan els seus principis bàsics:

1. Amnistia a canvi de desarmament.

2. Presència massiva global humanitària i de manteniment de la pau.

3. Dignitat, esperança i drets iguals per a tots els que viuen a la Terra Santa.

Aquesta llista no inclou el càstig, la venjança, la justícia ni la reparació de greuges històrics. Els dos primers han de ser sacrificats. Els altres emergiran indirectament.

La idea és senzilla, encara que la seva execució pot necessitar procedir en fases: una progressió de passos per a la construcció de confiança sota estreta supervisió internacional. Els punts bàsics són els següents:

– Ambdues parts accepten un alto el foc complet i permanent.

– Hamàs allibera tots els ostatges i renuncia a les seves armes.

– Israel concedeix amnistia a tots els combatents de Hamàs i allibera tots els presos palestins.

– Les institucions internacionals com el TPI i la CIJ concedeixen amnistia a tots els criminals de guerra israelians.

– Les potències regionals (Qatar, Egipte, Iran, Aràbia Saudita, etc.) accepten deixar d’armar Hamàs i altres organitzacions militars, un compromís reforçat per monitors internacionals.

– Aquestes nacions també contribueixen a un cos internacional de manteniment de la pau que entra a Gaza per desmantellar els túnels i assegurar que ambdues parts respectin la treva.

– Una massiva afluència humanitària segueix als mantenidors de la pau — desenes de milers de treballadors d’ajuda per alimentar, vestir i curar els supervivents de la guerra i reconstruir les llars, escoles i infraestructures de Gaza.

Això no és tot. La militància palestina es basa en la desesperació — la percepció que no hi ha esperança per a la dignitat i la igualtat per mitjans pacífics. Per tant, qualsevol pla de pau ha d’incloure un camí cap a aquests ideals. Els joves en particular es tornen cap a la violència quan no veuen un futur viable. Tot i així, en aquest moment, la solució tradicional dels dos estats és impracticable. Els assentaments israelians han tallat la Cisjordània en una col·lecció de bantustans discontinus. Tampoc és acceptable per a la majoria dels israelians la solució tradicional d’un sol estat, ja que faria dels jueus una minoria en el nou estat, just sota la meitat de la població total.

Hi ha, no obstant això, solucions creatives que transcendeixen les concepcions tradicionals de l’estat-nació. Una d’elles és Dos Estats, Una Pàtria, un sistema confederal en què tots els pobles, israelians i palestins, àrabs i jueus, tenen plena llibertat de moviment i iguals drets polítics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani. Les fronteres separaran Israel i Palestina com ho farien en una solució de dos estats, però no hi haurà murs ni punts de control armats. Els colons jueus a Cisjordània podrien quedar-se allà com a ciutadans d’Israel però residents a Palestina i subjectes a la seva autoritat civil; a l’inrevés per als palestins que viuen a Israel. Tots gaudirien de plens drets legals. Jerusalem seria una ciutat unificada, la capital d’Israel i Palestina, una ciutat de pau i pelegrinatge sota la custòdia conjunta de les religions que la consideren sagrada.

Aquest pla demana molt a les persones ara atrapades pel conflicte. Els demana que perdonin l’imperdonable. Cada bàndol creu que té raó i que l’altre ha comès crims imperdonables. En veritat, tots dos bàndols ho han fet. El punt aquí no és que cada bàndol tingui la mateixa culpabilitat en la situació vigent. El punt és que, independentment dels mèrits històrics objectius de cada bàndol, cada un creu en la seva pròpia rectitud. Per tant, cada un haurà d’oferir un sacrifici al Déu de la Pau. El sacrifici consisteix en que l’altre bàndol hagi d’admetre per fi que es va equivocar. El sacrifici consisteix en que els monstres de l’altre bàndol mai siguin castigats. El sacrifici consisteix en corregir certes injustícies històriques. El camí cap a la pau requereix l’abandonament d’aquests objectius.

Per això l’amnistia és un element clau d’aquest pla de pau. L’amnistia és l’equivalent polític del perdó, i el perdó és la font de la pau. Per què? Perquè el perdó significa abandonar el desig, la intenció i la planificació de fer patir a qui t’ha fet mal. Pots sentir-te justificat, però encara així no busques venjança. No busques castigar. Rarament algú cessa les hostilitats perquè hom l’hagi convençut que la seva causa no té justificació. És difícil convèncer algú que s’ha equivocat. És molt més fàcil apel·lar a la part d’ells que, amb raó o sense, no vol fer mal a un altre. Per descomptat, ningú pot forçar ningú, ni tan sols els jueus i musulmans de Palestina, a perdonar-se mútuament. Però com que parlem a nivell polític, només es necessita amnistia com a primer pas. No només dóna als criminals de guerra una alternativa a la lluita a mort, sinó que interromp el cicle de venjança que fa inevitable la futura guerra.

És improbable que ni els israelians ni els palestins es desprenguin de les narratives històriques en les què tenen la raó i l’altre bàndol està equivocat. He intentat canviar l’opinió d’un home (Robert F. Kennedy Jr.) immers en una narrativa “pro-Israel” i en la majoria de casos no ho he aconseguit. Pot contrarestar qualsevol punt recorrent al que jo considero una “història prefabricada”, un conjunt de pseudo-estudis tendenciosos i fets seleccionats dintre d’un univers alternatiu d’instituts sionistes, centres, departaments universitaris i think tanks. Sens dubte, ell creu que jo també m’enganyo amb el meu recurs a autors com Rashid Khalidi, Ilan Pappe, Norman Finkelstein i Max Blumenthal. Si no puc canviar l’opinió d’un home, que ni tan sols és una part del conflicte, quina esperança hi ha d’aconseguir la pau per aquest camí? Hem d’apel·lar a alguna cosa més enllà de la raó. Hem d’apel·lar a la repugnància que diu: “No m’importa si la massacre està justificada, ha de parar de totes maneres!” Què sap un nen sagnant sota les runes de justificacions? He renunciat a canviar l’opinió de Kennedy sobre aquest tema, però tinc fe en la bondat del seu cor i el seu poder per orientar-lo cap a la pau.

Els éssers humans poden persuadir-se de les narratives més absurdes, especialment quan aquestes narratives ofereixen una identitat moral i exploten la necessitat d’acceptació i pertinença. Una de les narratives més primitives és la que dirigeix la multitud enfurismada cap a la seva víctima. La propaganda de guerra elabora aquesta narrativa primordial de violència sacrificial, la vesteix amb tot tipus de raons i ètiques. Es necessita un gran coratge per desafiar la multitud. Qui ho fa, corre el risc de ser la següent víctima de la seva fúria. Bé, coratge literalment significa una capacitat del cor. Certament, hi ha aquells tan impregnats d’odi que els seus cors ja no tenen capacitat per a la compassió. Alguns d’ells estan en posicions de lideratge al món. En la mesura que els seus cors estan tancats, només poden respondre a la pressió, l’interès propi i la força. Però la majoria de la gent, fins i tot entre la classe política, té suficient capacitat de cor per poder tenir compassió.

Aquí és on resideix l’esperança. Resideix en el que he anomenat perdó — abandonar l’objectiu de fer mal a l’altre independentment de com de justificat es senti, i mirar cap al futur en lloc del passat. El pla que he esbossat només és realista en la mesura que la gent de tots els bàndols puguin tenir coratge. És realista només si podem reconèixer aquest aspecte de la naturalesa humana i demanar que s’expressi. Aquesta és l’essència del lideratge per la pau. Un líder per la pau encara pot tenir opinions sobre quin bàndol té raó i quin està equivocat, però actua des quelcom superior. I amb el temps, com a funció de la humanització de l’altre bàndol, aquestes opinions inevitablement es suavitzen.

Que quedi clar: el perdó no significa oblidar o fer veure que alguna cosa no va passar. No significa permetre que continuïn l’abusador o la injustícia. Per tant, a l’amnistia política l’han d’acompanyar passos concrets i verificables cap a la seguretat, la dignitat i els drets humans

Pot semblar que el pla de pau que he esbossat requereix molt més sacrifici per part d’Israel que dels palestins, que finalment assolirien els objectius de dècades de lluita: dignitat, drets iguals i una pàtria. De fet, els jueus d’Israel guanyarien alguna cosa igualment important —l’objectiu al qual suposadament es dedica la guerra a Gaza—: la seguretat. No és cap mesura de seguretat l’haver de supervisar constantment una població captiva, una bomba de rellotgeria de ressentiment sempre a punt d’explotar en una ràbia desesperada. La vigilància ininterrompuda no és cap seguretat veritable. La veritable seguretat és el veïnatge, les bones relacions, la tranquil·litat. A més, l’objectiu declarat de la guerra d’Israel (que en gran part és un pretext per a un objectiu de neteja ètnica que ve de lluny) d'”eliminar Hamàs” és impossible. Amb cada massacre, amb cada atac aeri, amb cada sospitós desaparegut a les presons d’Israel, neix un nou membre de Hamàs en la persona del fill, germà o nebot de la víctima. En termes més generals, les polítiques repressives engegades en nom de la seguretat alimenten el foc del ressentiment que fan necessàries aquestes mateixes polítiques.

Certament, hi ha elements dins Palestina que no busquen dignitat, igualtat i una pàtria, sinó l’extermini dels jueus. De la mateixa manera, hi ha elements dins Israel que no busquen seguretat, sinó un Gran Israel ètnicament netejat. Si aquests antisemites i judeofeixistes aconsegueixen el que volen, mai no hi haurà pau a la Terra Santa. Aquests individus s’alimenten mútuament i depenen uns dels altres per existir. Es porten a nous extrems de barbàrie.

Com que aquestes persones avui estan al poder, la intervenció internacional és essencial per resoldre el conflicte actual. Aquestes persones, especialment a Israel, representen l’actitud general del poble, una majoria del qual diu en enquestes que l’IDF està utilitzant massa poca potència de foc a Gaza. Israel no aturarà la guerra per si sol, ni revertirà les polítiques opressives que la van causar. Cal que el món deixi de permetre-ho. Els Estats Units, en particular, han de deixar de proporcionar les armes que permeten la seva continuació. Un embargament total d’armes ofensives a totes les parts del conflicte és aplicable si les potències regionals i globals es prenen seriosament la qüestió. Amb l’addició d’altres sancions, el món pot forçar aquells que tenen el cor tancat a acceptar aturar la guerra, temporalment. Però la pau és més que la cessació de les hostilitats. Ha d’haver-hi un camí cap a la resolució de les condicions que van generar la guerra en primer lloc. Per això és indispensable una transformació audaç de la Terra Santa en la línia dels Dos Estats, Una Pàtria.

Alguns poden dir que només les víctimes de la violència — no un observador extern com jo — tenen el dret de renunciar a la venjança. El que em va moure a escriure aquest assaig, però, va ser precisament això, un relat que vaig llegir en algun lloc d’un home palestí a Gaza que s’estava morint de les ferides que va patir durant la captivitat israeliana. La majoria de la seva família també havia estat assassinada. No obstant això, va dir: “Perdono Israel. Perdono aquells que han fet això.” Potser va entendre que hi ha un tipus de justícia més elevada que el càstig o la venjança, un tipus de justícia més elevada que corregir errors passats. És prevenir errors futurs, no només per al seu propi poble, sinó per a tots els pobles. Si això es pot aconseguir, llavors cap de les víctimes d’aquesta horrible guerra haurà mort en va.

Font Original: https://charleseisenstein.substack.com/p/how-to-heal-the-wound-of-gaza

Troba el fil comú

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

Fragments d’assaigs i discursos meus, que vaig descobrir al meu canal d’Instagram. Ho comparteixo amb vosaltres mentre elaboro un assaig ambiciós espero compartir-lo aviat:

1. Si ataques el símptoma sense abordar la causa, estàs en un estat de guerra interminable.

2. La majoria dels comportaments que condemnem provenen d’una crisi de ser, de pertinença i de connexió.

3. Quan la riquesa se separa de l’acumulació, i es refereix a l’abundància de les relacions, la riquesa de cada persona fa que tothom sigui més ric.

4. La mentalitat de guerra satura la nostra societat polaritzada, que preveu el progrés a conseqüència de la victòria: la victòria sobre un virus, sobre l’ignorant, sobre l’esquerra, sobre la dreta, sobre les elits psicòpates, sobre Donald Trump, sobre la supremacia blanca, sobre les elits liberals. Cada costat utilitza la mateixa fórmula, i aquesta fórmula requereix un enemic. Així que, de manera obligada, ens dividim entre nosaltres i ells, esgotant el 99% de les nostres energies en un estira-i-arronsa infructuós, sense mai sospitar que el veritable poder malèvol podria ser la fórmula en si.

5. Cada elecció que fem individual i col·lectivament és una mena de pregària que ens alinea amb una realitat i un futur determinats. És una declaració del que un ésser humà fa en aquesta circumstància. Diu: «Aquí hi ha qui vull ser. Aquí està el món en el qual vull viure»

6. La realització definitiva del programa de la civilització del control seria triomfar sobre la mateixa mort. Com que fracassa, la societat moderna es conforma amb un facsímil d’aquest triomf: la negació en lloc de la conquesta. La nostra és una societat negadora de la mort, des de l’ocultació de cadàvers, fins al fetitxisme per a la joventut, fins al segrest de gent gran en residències de la tercera edat.

7. La història de nosaltres i ells, del que té justificació i del que no, dels bons i dels dolents, aniquila la compassió des de l’arrel.

8. Com que la Nova Era (New Age) no és la culminació triomfal del “progrés” de l’era actual, expressa una història del món completament diferent, una història diferent de l’ésser humà, una història diferent del jo i una història diferent del que és real.

9. La proliferació de sectes i teories conspiratives reflecteix l’absurditat cada vegada més desenfrenada de la realitat oficial, i de les mentides i la propaganda que la mantenen.

10. Quan el jo s’entén com relacional, interdependent, fins i tot interexistent, llavors sagna en l’altre, i l’altre s’implica en el jo. Entenent el jo com un lloc de consciència en una matriu de relacions, hom ja no busca un enemic com la clau per entendre cada problema, sinó que es busquen els desequilibris en les relacions.

11. La compassió és bàsicament sentir què és ser una altra persona. És l’experiència d’identificar-se amb algú altre i saber com és ser-ho. Prové de la pregunta, com és ser tu? Quines són les condicions que t’han convertit en qui ets? I com puc participar en l’evolució d’aquestes condicions?

12. Mitjançant el control de la informació, les institucions dominants enginyeren el consentiment públic passiu a la matriu de percepció-realitat que sosté el seu domini. Com més èxit tenen en el control de la realitat, més irreal es torna, fins a arribar a l’extrem on tothom fa veure que s’ho creu quan de veritat ningú ho fa

Font original

El missatge de la policrisi

Per Thomas Hübl

Font original: https://thomashuebl.com/the-message-of-the-polycrisis/

Traduït per Enric Carbó

Aquest article és la 2ª part d’una sèrie de dos. Aquí trobareu la 1ª part:http://www.filo.cat/desempaquetar-la-policrisi/

Relacionar-se amb l’actualitat —i amb els altres – durant aquest temps

Quan comencem a relacionar-nos amb la nostra por, la portem al present, i establim una relació amb ella. Quan no ens afanyem a trobar solucions o a anul·lar el que estem sentint, i com els altres estan experimentant la policrisi, permetem que les nostres respostes i emocions arribin al present, a l’ara. Llavors sortim –com a col·lectius i com a individus– de la nostra tendència a la repetició perquè la por es pot arrelar en el moment present.

Després d’un terratrèmol, el camí ha desaparegut; cal crear un nou camí per a avançar. El camí que imaginem i projectem, el que hem après del passat, ja no funciona. Intentar agafar-lo només ens durà contra la paret. Les persones que són capaces de sortir del “normal” i les que prosperen en situacions de crisis, poden caminar el camí que veritablement esdevé el nostre futur, no una repetició del passat.

En una crisi, el futur s’acosta i ens està més disponible per a sentir-lo. Quan estem submergits en els desencadenants dels traumes, el futur està molt lluny. Alguna cosa s’obre; igual que al principi de qualsevol creació, hi ha caos. Així és com passem de la por a l’esperança, una esperança que s’arrela en el que ara és present, davant de nosaltres. L’esperança ja no és un impuls eteri i poc realista, sinó una manera de viure i encarnar el que s’està revelant durant la policrisi. Dins d’això, el nou es fa visible. Si se’t crida cap al centre de la crisi –per contribuir, per oferir els teus dons, per donar suport al món– no t’estàs activant pel passat.

Anorreament i reorganització de les estructures d’identitat

L’acceleració massiva de les dades ha transformat el món en una aldea global. Moltes tradicions, espais culturals i nacions s’han unit en unes noves maneres tals què algunes de les estructures identitàries del passat hagin quedat obsoletes o calgui transcendir-les en un espai mundial més gran. Aquest procés permet que unes noves estructures formin un cos global emergent, fent que s’adaptin molt millor al nostre estat actual d’evolució.

La paraula informació és una paraula meravellosa: descriu la in-forma-ció. Porta una forma a l’existència. La informació dona vida a la forma: l’energia es converteix en estructura. Tot el que podem veure i sentir en el nostre desenvolupament humà és informació. Hem creat una estructura, una psique, un cos i unes societats que reflecteixen el nostre estat interior d’informació. Igual que l’aigua necessita una canonada per a fluir, l’energia crea una estructura que pugui canalitzar-la.

Aquestes estructures, quan estan integrades, són fluides, obertes i adaptables. Quan hi ha una necessitat evolutiva, algunes d’aquestes estructures es poden reorganitzar, de manera similar a com funciona la neuroplasticitat, i adaptar-se a les noves necessitats del nostre desenvolupament. Unes altres cal transcendir-les i incloure-les en el pròxim nivell de desenvolupament.

Quan hi ha una informació no integrada o traumatitzada que ha danyat aquesta combinació d’estructura i flux d’energia, veiem un estancament o una estructura congelada que no pot canviar perquè ha perdut la seva fluïdesa. La informació congelada no canvia i, per tant, no és fàcilment adaptable. Crea un retard en el moviment del nostre procés evolutiu. Això ho experimentem com a sofriment.

L’externalització del trauma fora de nosaltres mateixos

Un altre símptoma del trauma és l’externalització de l’experiència cap al món exterior. Això passa perquè no podem experimentar la vida en les zones on estem traumatitzats. Ens sentim separats de l’experiència exterior, perdem la nostra intimitat interior amb el món, i perdem la capacitat de sentir-lo i ressonar amb ell. Les històries que ens expliquen sobre les nostres vides, quan això es perd, canvien. És un intent de “donar sentit” quan es perd el sentit real o la sensibilitat. Aquesta nova narrativa fixa el dolor, i el seu contingut no sentit el projecta sobre el món exterior.

Com més massiu sigui aquest procés, més ens sentim separats els uns dels altres, la qual cosa condueix a l’actualització de conflictes, en els quals l’escalada sembla ser l’únic resultat. En aquest estat, la vida es torna tan fixa i la polarització sembla tan real que sovint no veiem cap altra opció. No ajuda que tota la humanitat hagi nascut en aquesta condició preexistent. Hem nascut en la polarització del “nosaltres i ells”, en l’externalització d’aspectes interns i no sentits de nosaltres mateixos. Hem nascut en un món d’enemics. Per a dissoldre aquestes tendències, hem de liquar aquestes estructures, l’arquitectura interna que sosté aquesta rigidesa i tensió, i després integrar aquest aprenentatge.

Les estructures jeràrquiques de “poder a sobre de”, creen a tot arreu un camp de dany que constantment es recrea a través d’aquestes capes gelades de trauma. A causa d’aquesta fixació a gran escala, el canvi és dolorós: ens obliga a encarar la realitat del trauma. Per això, d’entrada el canvi no s’està esdevenint. Per a avançar, hem de descongelar el nostre passat, i integrar el trauma o tornar a assumir les transgressions que nosaltres o els nostres avantpassats hem comès. Només llavors podrem reobrir el flux d’informació i crear una nova forma al nostre món.

En molts esforços socials, d’ajuda o de construcció de la pau, la feina sovint s’aplica com un pegat sobre la ferida congelada. Per això moltes persones que treballen en aquests àmbits poden sentir que és difícil i esgotador. Sí, treballar en contra del flux d’informació que està sostenint certa realitat és dur. Per això ens cal un activisme in-format sobre el trauma que complementi la feina d’ajuda, juntament amb la resolució de conflictes, el treball social i la psicoteràpia. Cal una feina global col·lectivament informada sobre el trauma per a descongelar els estancaments globals que veiem en encarar el desenvolupament.

El missatge de la policrisi

L’ansietat climàtica, la depressió i la negació són missatgers que apunten a un procés que ens cal travessar, no són només problemes per desfer-nos-en. No podem continuar suprimint o intentant desfer-nos d’aquest procés; cal que les nostres societats l’afrontin. Això conduiria al necessari aprenentatge ètic i al creixement posttraumàtic. Si volem co-crear un món pacífic i fluid, aquests passos són imperatius. Aquest procés ens afecta a tots nosaltres. Hem de donar-nos urgentment suport els uns als altres

Construir espais comunitaris de restauració col·lectiva, guiats per una facilitació professional, és un pas endavant col·lectiu important, que és gran part del treball que fem a la Academy of Inner Science i el Pocket Project, incloent-hi nous laboratoris grupals centrats en la sanació del trauma col·lectiu en àrees temàtiques específiques. Fins i tot encara que el nostre món estigui cridant urgentment a progressar, almenys una part del món ha de frenar i enfrontar-se als residus, enfrontar-se al llegat dels nostres avantpassats. Hem de descongelar el passat si no volem repetir-lo una vegada i una altra.

En aquest moment, un cos creixent d’investigació sobre els símptomes i els impactes del trauma individual i col·lectiu ha demostrat que no podem continuar permetent la compulsió repetitiva del trauma. Hem de desenvolupar unes polítiques i una estructura que doni suport a aquest treball, finançat pels nostres governs, que ajudi les societats a esdevenir més informades sobre el trauma, perquè puguem deixar de transmetre aquests llegats a les pròximes generacions.

Si avancem en aquesta direcció, reduirem els costos de l’atenció sanitària pública, la delinqüència, la fragmentació i la polarització social, i el racisme. En desenvolupar una estructura nova i innovadora, podem aprendre cadascú a treballar i transformar aquestes capes massives de trauma col·lectiu en un aprenentatge posttraumàtic i en el creixement emergent i evolutiu que les nostres societats necessiten per sobreviure i florir.

Desempaquetar la policrisi

Font original: https://thomashuebl.com/unpacking-the-polycrisis/

Per Thomas Hübl

Traduit per Enric Carbó

La manera com naveguem per la nostra creixent ansietat col·lectiva marcarà la diferència per al nostre futur.

Crisi. La mateixa paraula evoca una reacció immediata, tal com es defineix pel seu significat d’arrel: “punt en què ha de venir el canvi, per a bé o per a mal.” Els informes sobre l’augment de l’ansietat col·lectiva davant la crisi climàtica ens diuen que els joves estan especialment aclaparats i desil·lusionats per l’enorme càrrega que senten que ha de suportar la seva generació. A més, un estat constant i creixent de múltiples crisis, o policrisis, ha estès la depressió i la desesperança.

Amb les guerres i altres esdeveniments extrems, juntament amb narratives divisives explotades a través del mal ús de les xarxes socials, les nostres psiques n’estan pagant el preu. I per a aquells de nosaltres que viuen en extrema adversitat –com a refugiats, pobles desplaçats o en conflictes bèl·lics– l’impacte se sent directament- i es converteix en una qüestió de vida i mort. Per a aquells que viuen directament en condicions de guerra o estan experimentant un PTSD (Síndrome d’estrès post-traumàtic) agut, el suport professional i el comunitari són essencials per a la sanació.

Mentre vivim en les nostres respectives circumstàncies i actuem a través de l’agència que cadascú tinguem, hi ha possibles enfocaments per donar suport a com naveguem pel nostre estat global de policrisi. Igual que amb cada tema complex, no hi ha una resposta simple a aquesta complexitat, però m’agradaria oferir algunes idees i proposar passos que ens convidin a caminar junts. Cal destacar que m’agradaria convidar a un canvi més profund en relació a les maneres condicionades i habituals de veure el nostre món.

Veure més enllà de l’individu

Com a individus, potser hem après que la por és quelcom del que cal desfer-se i arranjar per poder fer el següent pas per avançar en la vida. En les nostres societats hiperindividualitzades, al damunt de les nostres emocions hi superposem l’intel·lecte, front a la percepció i el sentiment. Sabem que les societats indígenes i precolonials afavorien la saviesa i la intel·ligència col·lectives. Les nostres cultures postmodernes han virat cap a l’altre extrem, tot valorant l’individu per sobre de tot.

La raó per la qual sovint experimentem una por recurrent o una subjacent ansietat crònica és perquè en el passat vam suprimir aquestes emocions tractant de “deslliurar-nos-en”. Pot ser que ho hàgim fet en la nostra infància perquè no podíem integrar les nostres pors aclaparadores, o els nostres avantpassats ho van fer perquè el seu trauma era massa gros per a ells. O bé les nostres cultures van fer el mateix perquè van experimentar atrocitats massa greus per a integrar-les i processar-les.

Els temors que de manera recurrent estan emergint en tantes persones sovint són senyals que apunten al nostre passat no integrat, un passat que demana a crits la nostra atenció. No obstant això, el que solem fer és mirar cap a l’altre costat i intentar evitar de veure el que no s’ha integrat, fet que dona lloc a un cicle viciós estancat.

Dimensions ancestrals i col·lectives

Sempre que veiem la fragmentació en la nostra societat, tendim a rebutjar-la. Això crea un efecte rebot, i alimenta el seu l’impuls perquè retorni de manera més forta. Hem de veure les peces, deixar que algunes coses es desmaneguin, reflexionar sobre aquest procés, i estar-se amb el que s’esdevé, encara que sigui incòmode. Com més enfortim els murs en contra d’allò a què ens resistim, més enfortim «l’altre» costat. Hem d’incloure la força fragmentadora i llavors integrar-la, la qual cosa ens farà avançar cap al següent pas del nostre desenvolupament.

Per a fer-ho, crec que hem de canviar el nostre enfocament per tal d’incloure-hi una lent molt més àmplia, que vegi les dimensions ancestrals i col·lectives de nosaltres mateixos, juntament amb la de l’individu. Això comença amb la vulnerabilitat. Quan els terapeutes i els professionals treballen amb grups, cal que incloguin i tractin aquests aspectes si volem integrar les experiències internes que estan emergint en milers de milions de persones a mesura que s’enfronten a la policrisi del nostre món. No es poden resoldre amb allò que percebem com el jo separat.

Fins i tot amb tècniques terapèutiques sofisticades, el “contenidor” individual està limitat. Ens cal incloure el context més ampli, el que jo anomeno “ecosistèmic”, que fa referència als contextos individuals, ancestrals i col·lectius en els quals hem nascut i actualment vivim.

Només eixamplant aquesta lent per veure que els nostres sistemes nerviosos no són només individuals, sinó profundament relacionals, ancestrals i col·lectius, podem començar a obrir suaument la vàlvula de seguretat de l’olla a pressió que tanta gent ha construït en el més profund de si mateixa.

El món dintre nostre

A mesura que el món continua per una via de canvis dràstics, podem començar a veure que el que sorgeix en nosaltres mateixos no és un problema, sinó part d’un procés de canvi major. No podem deslliurar-nos de les pors climàtiques; hem d’aprendre a relacionar-nos amb elles, i a digerir-les i integrar-les.

També podem trobar que alguns esdeveniments desencadenen respostes emocionals intenses, -o atordiment i evitació. Aquestes són també parts nostres amb les quals hem d’aprendre a relacionar-nos, pas a pas. Hem de desintoxicar aquestes pors, el dol i d’altres emocions a mesura que delicadament avancem a través d’aquest procés de canvi. Si les suprimim perquè semblen ser un obstacle, això pot conduir a un estat d’estancament que provoqui encara més sofriment.

Quan intentem suprimir les emocions amb l’atordiment interior, l’absenciar-se o els analgèsics, acabem dissociats de nosaltres mateixos. O bé això es manifesta col·lectivament com a addiccions internes i externes – als nostres dispositius, a Internet, a l’alcohol i altres substàncies. Llavors percebem la vida com a mancada de sentit. Només digerint i integrant amb destresa el dolor del passat podem créixer més enllà del nostre jo actual i contribuir a expandir el món en el qual vivim.

Les emocions del nostre Ecosistema

No solem pensar en el nostre ecosistema com un cos sensible que pot participar en un procés de sanació, però en el meu treball amb el trauma col·lectiu ens centrem en la corporeïtat i els mecanismes que inclouen el nostre entorn, i l’ecosistema major en el qual ens encarnem, reemmarcant el nostre lloc no simplement com a “part de”. Podem sentir emocions en nosaltres mateixos com a individus, o venint a través nostre des dels nostres regnes col·lectius i ancestrals.

L’ecosistema intenta curar-se a través de nosaltres, com a nosaltres. El mecanisme d’autosanació de la vida intenta sanar la vida, i ho experimentem com un procés de desintoxicació interna. Podem optar per col·laborar amb aquest mecanisme d’auto-sanació, però sovint no volem sentir la incomoditat del nostre passat no integrat.

Aquest és un pas important a tenir en compte en aquest procés curatiu. En aquesta etapa, l’autopercepció d’un “individu separat” (sovint anomenat també ego) es veu amenaçada pel procés. A sobre, aquesta sensació de separació vol dir que sovint intentem passar per aquest procés a soles.

Junts com a un cos interdependent

No ens cal fer-ho sols; hem de fer-ho junts.

Transcendir la noció predominant d’un jo separat és el que jo anomenaria “la destresa del nosaltres”. Crec que això és una iniciació al següent nivell de l’evolució de la humanitat. Ningú no està sol, però potser sovint ens sentim molt sols. Quan entenguem que les emocions i les experiències internes que sorgeixen durant la nostra policrisi actual apunten cap al camí que hem de seguir, ja no caldrà atordir-nos. Quan abracem aquest canvi, actualitzem un procés viu de desintoxicació de moltes capes del passat no resolt i no integrat. A mesura que es desplega aquest procés de desintoxicació, cal que aprenguem les destreses per digerir-les conscientment, de manera individual i en comunitats.

En un món col·lectivament traumatitzat, el nostre contenidor intern o el recipient des del qual encarnem el món s’ha trencat. A causa d’això, ens sentirem col·lectivament separats de l’ecosistema, de la societat i de la natura. Una profunda sensació d’interconnexió arriba quan dissolem la sensació de separació i tornem a sentir el flux de dades del sistema nerviós individual, ancestral i col·lectiu.

Aquest flux pot parlar-nos de com “soc un amb el sistema en el qual estic vivint.” Llavors, no sols encarnem la comprensió intel·lectual del fet que tots formem part de l’ecosistema, sinó que participem en el que jo en diria la sensibilitat eco-sistèmica. Tots formem part de l’intercanvi de dades, Internet és només un reflex tecnològic d’allò en què ja existeix.

Sentir a través d’una perspectiva eco-sistèmica no significa tenir una consciència del nostre món generalitzada i àmplia, o una mera obertura a l’hora de concebre un sistema; significa que la nostra capacitat de sintonitzar-nos, d’estar en un estat de sensació sistèmica, sempre és específica. Vol dir que apliquem una lent més àmplia que afina la meva percepció per a incloure-hi moltes variables i factors del sistema: Podrien ser el meu cos, la família, la comunitat i el món sencer. Quan no ens impliquem en una perspectiva ecosistèmica de la vida, se n’està excloent alguna cosa. En practicar aquest nivell de visió i de sensibilitat, aprenem l’essencial de la sintonització.

L’amor s’actualitza en l’especificitat

Quan ens sintonitzem amb una persona, estem parlant amb aquesta persona en concret, optem per sintonitzar-nos amb aspectes precisos de les seves etapes del desenvolupament, que podrien ser quan es van danyar o traumatitzar, o on resideixen els seus dons i recursos interns. Fer-ho vol dir que apliquem un enfocament i una sintonització específica a aquella part de l’experiència interna de la persona.

Per exemple, pot ser que des dels dos anys la persona estigui patint pors. Quan especifiquem, ens adrecem a l’edat de desenvolupament de la dificultat interna d’una persona; no generalitzem sobre la por. Ens sintonitzem amb aquesta por específica.

En l’enfocament que he introduït als grups, treballem amb els nivells individuals, ancestrals i col·lectius del desenvolupament. A mesura que ho fem, ens adonem de com aquests nivells s’apliquen específicament a la nostra exploració. Per exemple, quan treballem amb el trauma intergeneracional, primer comencem amb l’individu.

Diguem que la seva àvia es va traumatitzar per la guerra. Els que fem de testimonis d’aquesta persona, sovint el facilitador i altres participants del grup, podem sintonitzar-nos amb el sistema nerviós de la persona per sentir les emocions i altra informació que pugui estar disponible. A mesura que el facilitador i la persona dialoguen sobre el trauma, el sistema nerviós del facilitador pot convertir-se en un espai de contenció per tal que aquest procés es desenvolupi. A mesura que aquest procés es refina a través de l’aprenentatge experiencial, la sintonització precisa pot desbloquejar la informació que s’havia bloquejat durant diverses generacions.

El mateix passa amb els col·lectius. Podem ser col·lectivament específics. Allò col·lectiu no és només un gran camp allà fora, la nostra sintonització fa que allò col·lectiu sigui específic en els molts aspectes amb els quals estem treballant, per exemple, racisme, sexisme, colonialisme i genocidis.

És molt important comprendre aquest principi, ja que, en cas contrari, caiem en el parany de generalitzar perquè no hem après la competència relacional per a sentir i sintonitzar amb precisió amb els altres. Es tracta d’una competència especialment crucial per a terapeutes, facilitadors, professionals sanitaris i entrenadors.

Limitar-se a parlar del trauma és ineficaç en el procés de sanació. En canvi, al començament, parlar des de la informació emmagatzemada, no integrada i desorganitzada, obre la porta a la integració, que pot ser recolzada per un sòlid procés terapèutic o de facilitació.

Thomas Hübl / Lori Shridhare

El nostre món està arrelat en la intimitat col·lectiva

Font original: Our World is Rooted in Collective Intimacy

Per Thomas Hübl

Traduït per Enric Carbó

La sanació individual és una part integral de la sanació col·lectiva: en ser mútuament testimonis, creixem junts.

La nostra sanació individual s’amplia quan compartim les nostres vulnerabilitats (les nostres emocions, narratives i experiències) en presència dels altres. El nostre testimoni encarnat millora el poder sanador. Avui tenim una necessitat urgent d’allunyar-nos dels paradigmes occidentals basats en l’hiperindividualisme, que ha agafat molt protagonisme les darreres dècades. En els últims anys hem vist un interès creixent per la sanació col·lectiva, que s’ha alimentat per la nostra connectivitat tecnològica, la qual, quan s’utilitza bé, ha transformat el nostre món en un poble global. Les reunions virtuals ens permeten crear i fer créixer entorns de sanació social no limitats per la ubicació física, i ens dona poder per estendre la nostra presència en un espai/temps no local. A mesura que emergim d’aquesta manera, el nostre aprenentatge col·lectiu crea una major intimitat col·lectiva.

El que impedeix entrar en una connexió més profunda entre uns i altres —com a persones i com a estats nacionals— és la quantitat de trauma dintre i entre les nostres cultures, i, per descomptat, dintre i entre nosaltres com a éssers humans. No obstant això, per resoldre les nostres crisis més difícils —des de la guerra fins al clima i la pobresa— cal que els nostres líders se centrin en la col·laboració global. Com a ciutadans, també podem trobar maneres de transcendir els límits que perpetuen la sensació de separació.

Camps del Trauma Col·lectiu

La nostra energia vital més preciosa està lligada al que es pot percebre com a camps de trauma col·lectiu: matrius d’energia que aguanten fermament el dolor de les accions no resoltes del passat. L’energia que alimenta l’alterització, la polarització, els conflictes, i els processos recurrents i no emergents, en realitat està congelada en aquests camps. La veritable naturalesa d’aquesta energia, un cop descongelada, és la creativitat, la innovació i la relacionalitat. Per descongelar aquest potencial congelat, necessitem una acceleració dels resultats de la sanació, un creixement posttraumàtic i una ampliació de les nostres perspectives com a humanitat perquè de veres puguem veure i innovar.

Interdependència individual i col·lectiva

Sense adonar-nos-en, sovint ens percebem separats del nostre entorn (estic al planeta en comptes de sóc part del planeta). També ens imaginem que podem controlar els nostres destins i la nostra fortuna. Per descomptat que nosaltres contribuïm al nostre èxit a la vida, però cada individu existeix només com a part d’una xarxa de relacions interdependents dins d’un ecosistema. Només existim com a relacions; com més fluïdes i obertes són, més ens trobem en un estat de benestar o salut. Quan els aspectes de la relació entre l’individu i l’ecosistema es divideixen, es redueixen o es retenen, entra la malaltia. És per això que mantenir un flux de dades relacional saludable és crucial per a la salut.

La bellesa d’un espai col·lectiu és que és un espai de testimoniatge. Moltes de les atrocitats del món s’estan esdevenint sense testimonis. Les víctimes anhelen un espai càlid i segur on finalment puguin ser vistes, restituint la seva dignitat i els seus drets humans. El testimoni encarnat aplega el fet de tenir cura, de veure i de sentir. La capacitat de testimoniatge d’un grup és un poderós actiu de sanació. Quan treballem a través d’un trauma derivat d’una transgressió de l’ètica i dels drets humans, la infracció ètica i el dany han d’emergir a la superfície per, finalment, ser integrats en la xarxa relacional i alliberar-se com a aprenentatge posttraumàtic. En unir-nos, la nostra intel·ligència col·lectiva ajuda el sistema nerviós de la víctima que busca la sanació, i integra el dolor o el trauma. La part escindida, separada o exclosa llavors es reconnecta a la xarxa de la vida. Perquè aquest procés es desenvolupi, cal que els espais col·lectius promoguin la seguretat, la calidesa, la connexió autèntica i la ressonància.

Acollir el dolor del món

Quan comencem a accedir a camps de trauma col·lectiu per iniciar junts el procés de sanació, sovint ens adonem d’aquells que han mort, moltes vegades en circumstàncies violentes. La seva presència es pot palpar en el teixit social fins que els vius s’hagin re-apropiat de la transgressió, permetent que aquestes ànimes descansin en pau. Sovint, les societats intenten amagar o apartar la mirada d’aquest dolor col·lectiu, per això el procés d’integració s’encalla. Allunyar la mirada del dolor vol dir que no podem estar presents els uns amb els altres; metafòricament, estem dispersos en l’espai i en el temps.

Quan nosaltres com a humanitat no estem plenament presents en el que ara s’esdevé, i amb el que no s’ha resolt en el passat, ens obsessionem amb el fet de mirar cap endavant. La idea de construir o arribar a un món millor en el futur ens hipnotitza perquè no ens podem estar en el món com a tal, tal com ara s’esdevé. Aquest és un important mecanisme de defensa que ens ajuda a no sentir el dolor o a encarar les transgressions del passat. Tanmateix, si no les examinem de manera conscient, ens mantindrem fragmentats i es produirà una re-traumatització. L’única manera de poder construir un món millor és construir-lo en aquest món. Hem d’aprofitar cada moment per co-crear el món en què volem viure en comptes de desitjar que s’esdevingui demà.

En un món traumatitzat, la redempció s’esdevé més tard: la mirada cap al futur és l’encarnació que està faltant en l’ara, on integrem el dolor a la presència per tal derebre la benedicció del futur real, el món que descarreguem junts com presència i en presència. La veritable innovació sempre s’esdevé ara.

Intel·lectualització del món que no podem sentir

Quan comencem el procés de sanació col·lectiva, ens sintonitzem millor amb la manera com hem inhibit el procés evolutiu de la vida, que és causat pel trauma. El trauma sovint inhibeix el mecanisme d’auto sanació d’individus, equips, organitzacions i cultures senceres. Per començar a sanar ens cal construir capacitats per presenciar la fragmentació i les ferides. Això no és només un procés intel·lectual; es pot escriure una tesi sobre un tema sense haver estat testimoni d’una situació o un fet històric com un ésser encarnat, sencer. Un cop en tinguem una comprensió intel·lectual podríem dir “però ho sé” i “això ho sé”. El coneixement és important, però si no podem sentir el que sabem, ens perdem l’essència. De fet, un mecanisme de defensa comú en resposta al trauma és intel·lectualitzar la nostra percepció del món que no podem sentir. El coneixement només es converteix en saviesa quan aprenem a encarnar-lo.

L’autenticitat és la vida parlant

Convertir-se en una pregària vivent significa que prediquem amb l’exemple, que les nostres accions s’alineen amb les nostres paraules, que la paraula i l’estat interior d’una persona són una i la mateixa cosa. Això és una pregària viva. Per encarnar plenament la vida, hem d’explorar les nostres llacunes internes entre el parlar i el viure. L’autenticitat és la vida parlant; és la coherència entre la ment, les emocions, el cos i l’espai relacional d’una persona.

L’autenticitat no equival a “l’ideal”. El món ideal que sovint aspirem a crear pot compartir-se com una visió amb altres, però moltes vegades és una estratègia de defensa com a resposta al trauma. Aquesta visió ideal ens dona esperança i motivació per continuar endavant, però alhora representa els aspectes de la vida que no podem sentir. Necessitem ideals per tenir esperança, la qual cosa és important perquè la gent s’estabilitzi en la vida que estem vivint. Tanmateix, aquesta visió ideal del país, de la persona, de l’organització i del futur pot revelar la bretxa entre nosaltres i el món en què realment vivim.

Quan abracem el món real, el món tal com és, aprofitem els poders de la innovació, la creativitat i el canvi radical. Percebre el que és real sense filtres, a mesura que integrem el trauma, esdevé una força catalitzadora a mesura que anem més enllà dels constructes limitants de l’ideal. Ja no ens frustrem ni ens amarguem perquè les nostres bones intencions no semblin tenir impacte. Quan accedim a tot el que és real, entrem en una connexió íntima amb el que podríem descriure com la naturalesa amorosa i compassiva del “real”. Entrem més en contacte amb el procés de la vida, sense fugir del dolor del món i de les parts fosques de la humanitat. Com a líders, activistes, emprenedors, influenciadors, agents de canvi i sanadors, hem d’aprendre a albergar el món dins nostre, no només a arreglar un món “allà fora”. Cada vegada que ens disparem i toquem el nostre trauma, exterioritzem el món i ens hi projectem; no podem mantenir-nos-hi relacionats i representar el món dins nostre, que és la base de l’amor i la compassió.

La saviesa és el món que podem albergar en nosaltres mateixos. Això és l’amor.

L’amor és l’única motivació que ens permet convertir-nos en sanadors socials, emprenedors i líders de nous moviments innovadors. L’amor és la força que ens permet tenir cura del món. És la base sobre la qual descansa la transformació social. Com a sanadors socials i líders ens cal examinar les nostres motivacions. En fer-ho, descobrim que allò que volem canviar a l’exterior és el que també cal canviar a dintre. Com més consciència tinguem d’això, més transformadores seran les nostres accions.

El trauma diu: “Aquí, en el temps i l’espai, no és bo per a mi”

La naturalesa de la resposta al trauma és que ens estalvia un dolor i una sobrecàrrega immensos, i ens ajuda a sobreviure en moments increïblement dolorosos de les nostres vides. Això també s’aplica al nostre procés de vinculació [attachment] i al desenvolupament infantil. Aquesta resposta és intel·ligent; no estar present en aquest món, no sentir tota la gamma d’experiències disponibles en els nostres cossos, en les relacions i en moments d’abús o violència és realment important. El trauma diu: “Aquí, en l’espai i en el temps, no és bo per a mi”. Tanmateix, quan se n’apodera la congelació i es produeixen accions repetitives, és important també observar que el dolor original ja no hi és. “No ser aquí” és una qualitat molt estesa a les nostres cultures, atès que tanta gent, inclosos els nostres avantpassats que han viscut guerres i altres fases doloroses, no podien digerir situacions aclaparadores.

Això també ho veiem amb els símptomes culturals d’una comunitat, una societat o una nació. Només una part de la nostra societat s’esdevé ara, l’altra part és un bucle repetitiu del passat, que existeix en una dimensió diferent. Aquests processos no emergents no tenen futur fins que no siguin reapropiats conscientment i s’integrin en el flux de la vida. Hi ha parts de la nostra societat perpètuament atrapades com a ostatges del passat. Podem anomenar “no aquí, no ara” a la fragmentació de l’espai-temps. Un cop hem creat la consciència cultural d’aquesta compulsió cap a la repetició col·lectiva que es manifesta com a qüestions polítiques, cicles de violència, desigualtat, racisme, opressió, estructures hegemòniques i altres de semblants, podem començar a transformar la repetició en un flux diferent. Aleshores alliberem la qualitat circular i repetitiva d’aquest cicle, cosa que comporta una actualització, un nou moviment.

En la separació, sense aquesta consciència i aquest reconeixement, el trauma no es pot actualitzar.

Capacitats per a la Sanació Social

Com a camp d’energia i moviment, la sanació social evoluciona a través del món interior d’un individu, de l’espai relacional entre individus i dels “espais nosaltres” que creem junts, l’interior social col·lectiu.

Capacitats individuals:
  • Autoconsciència
  • 3-sync (sincronització de la ment, el cos, les emocions)
  • Regulació del sistema nerviós
  • Arrelament i consciència corporal
  • Disposició a rastrejar la pròpia interioritat i el propi procés
Capacitats relacionals
  • Disposició a sostenir l’espai de les zones doloroses d’uns i altres
  • Corregulació entre sistemes nerviosos
  • Voluntat de reflectir-me en altres, adquirir perspectives diferents
  • Capacitat d’entomar i avaluar el feedback
  • Voluntat de sobreposar-me a l’aïllament i compartir el propi procés interior amb altres
Capacitats del NOSALTRES
  • Prendre consciència de l’espai col·lectiu
  • Adonar-se de l’atmosfera col·lectiva d’un grup, d’un equip, d’una organització o d’una cultura
  • Desenvolupar la capacitat de formar part d’un “nosaltres”
  • Testimoniatge col·lectiu, encarnat
  • Escoltar i sintonitzar amb la ressonància com a part de “l’espai nosaltres”

Compartir és generós

El poder de compartir el nostre procés interior dins d’un grup més gran és generós, i escoltar algú que comparteix la seva experiència lliurement en un grup, alhora que se sintonitza amb aquesta persona, és un acte de generositat. Junts, creem la veritable generositat: el remei per al trauma, que es mostra com a escassetat.

Els espais de sanació col·lectiva són el remei a l’aïllament, la soledat, la depressió i la desorientació que experimenten moltes persones. Des d’adolescents aïllats darrere dels seus ordinadors fins a la gent gran en l’última fase de la seva vida, la connexió amb els altres és la clau de la salut. Tenir una xarxa de relacions sanes és fonamental per prosperar.

Un espai de sanació col·lectiva magnetitza la ressonància compartida que hi ha en la presència del grup a mesura que les persones senten i se sintonitzen amb els que comparteixen. Compartir d’aquesta manera desmitifica el caràcter aparentment personal del tema i ens permet veure com és d’universal el nostre dolor, com compartim els mateixos reptes que els altres. Quan som testimonis d’això, és molt més fàcil compartir i experimentar junts. Ressonar amb el que algú comparteix dona a les altres persones l’oportunitat d’aprendre més sobre aquesta part en si mateixes.

L’atenció i l’energia que es cristal·litzen quan força gent és testimoni d’una persona que comparteix de manera vulnerable, afegeixen una gran consciència i poder curatiu al procés d’aquesta persona. La sanació en comunitat és un escenari de guanyar-guanyar (win-win). A través de l’hiperindividualisme de la cultura occidental hem creat una bombolla aïllada de patiment la qual anomenem “els nostres propis problemes”. Tanmateix, quan ens involucrem en la sanació col·lectiva en espais grupals, en la consciència intersubjectiva queda clar que existim en una xarxa interconnectada de vida. Tot el que estigui alineat amb la intel·ligència col·lectiva es pot integrar, sanar i conduirà cap a un aprenentatge més gran i una ampliació de la perspectiva.

Rituals de sanació social

Augmentem la nostra capacitat de sanació col·lectiva quan creem espais de contenció que ens permetin reapropiar-nos dels nostres llegats culturals i històrics. Dins de la complexitat que avui en dia cal per a un canvi cultural profund, això no és només una opció, és una necessitat. Aquest treball és fonamental si ens prenem seriosament la salut pública. La repetició del trauma al nostre món crea un patiment persistent i problemes de salut als quals cal posar fi. I això ho podem fer. Cal fer una crida als nostres filantrops i altres finançadors perquè donin suport al desenvolupament d’espais de sanació col·lectiva on facilitadors qualificats puguin ajudar a donar suport a un procés d’integració del trauma. Nosaltres som els qui podem canviar i restaurar el passat. No hem de continuar amb la violència domèstica, el maltractament, els comportaments racistes o la violència estructural; no hem de continuar amb el tràfic de persones i l’esclavitud sexual, amb la creació de reis multimilionaris i la pobresa devastadora a tot el món. No hem de continuar amb res d’això, perquè sabem com aturar aquest cercle viciós.

És hora de canviar, perquè sabem que podem.

Els rituals de sanació social requereixen la formació d’espais segurs que proporcionin:
  • Una intenció
  • Un espai relacional, comunitari
  • La capacitat de treballar amb el trauma col·lectiu de la cultura
  • Habilitats relacionals d’exploració mútua i de corregulació
  • La voluntat d’explorar els aspectes dolorosos del nostre passat cultural
  • Capacitat d’aprendre els uns dels altres
  • Un espai per integrar el passat dolorós i explorar com això ens ajuda a canviar les nostres vides actualment

Thomas Hübl / Lori Shridhare

La pràctica del silenci en l’activisme social. Una entrevista

Fins que tot es va tancar per la pandèmia la primavera del 2020, vaig estar fent assegudes silencioses en protesta per l’empresonament dels presos polítics catalans. Primer m’asseia davant dels jutjats i davant la seu del PSC de Tortosa, el partit que a través de l’advocada de l’Estat demanava (i aconseguí) anys de presó per als polítics. Una vegada va sortir la sentència, només vaig continuar amb les assegudes de protesta davant els jutjats de Tortosa.

La protesta la difonia a través de la pàgina de Facebook “Silenci pels drets fonamentals”. Fou així com em contacta Eugeni Garcia, que estava fent la tesi doctoral en sociologia a la UAB sobre les noves espiritualitats, el silenci i l’activisme social. Per email em va fer aquestes preguntes que transcric a continuació.

1) Què significa per a tu el silenci, com el definiries?

El silenci per a mi és un espai de pau i de presència. De vegades pot ser una mica corprenedor, penso quan estic passejant per un bosc, o veien el paisatge quan he pujat una muntanya.

Definir el silenci no ho vull fer. Precisament perquè en el silenci s’atura la ment conceptual, no hi ha paraules ni cal fer l’esforç de buscar-les. El silenci el sento més com un espai, i és veritat que en aquest espai també em surten paraules, conceptes, definicions -perquè la ment em va molt automàtica i no s’atura ;-)… tanmateix, quan sóc capaç d’entrar i afermar-me en ell, les paraules que emergeixen són més depurades i essencials, és un espai fecund, creatiu, que es resisteix a ser definit.

2) De quina manera cerques el silenci en la teva vida quotidiana (quin tipus de pràctica realitzes, en quins espais i moments…) i què t’aporta aquesta experiència?

Medito cada dia quan m’aixeco, entre vint i vint-i-cinc minuts; si no he d’anar a treballar hi estic més estona. Una de les coses més boniques que vaig descobrir quan vaig començar a meditar —encara que sembli poca-solta— és que, quan em toca fer cua al súper o en situacions semblants, ja no em poso tan neguitós o malhumorat. Abans em molestava molt la sensació de «perdre el temps», ara no em molesta tant si sóc capaç de recordar-me de connectar amb la respiració i observar com em sento.

Per a observar i observar-me cal silenci. La pràctica sempre és: m’observo —connectant amb la respiració—, m’oblido perquè me’n vaig darrere un pensament o una història, torno a la respiració i l’observació, torno a oblidar-me. És un anar i venir continu, de vegades només estic un momentet observant-me, i molta estona amb el fil de pensaments. Algunes vegades, però, tinc espai intern, gràcies al fet que he fet silenci; llavors rebo millor a les persones amb qui interactuo, estic més present amb elles. Les relacions, així, es tornen més gratificants, perquè ja no trobo ningú que em resulti desagradable o m’enutgi.

3) Com creus que pot contribuir la pràctica del silenci en la resolució de conflictes contemporanis, com el que vivim actualment a Catalunya?

Un dels problemes que veig amb el conflicte català és la sobreabundància de raons, que es donen tant d’un costat i de l’altre. Tothom es veu carregat de raons. Per la meva formació i estudi ho explico per la presència de l’ombra psicològica col·lectiva, és a dir, que hi ha actuant un tema emocional ocult que no s’ha abordat, i per això el nivell racional no funciona bé per resoldre el conflicte. Això mateix que acabo de dir —fins i tot si jo tingués tota la raó en el que dic— tampoc serveix de gaire perquè precisament és una expressió conceptual. Quan algú està atrapat per la seva ombra, encara que li facis una anàlisi brillant de com projecta o nega aquesta ombra, no el trauràs d’on està. És per això que he volgut fer silenci, perquè des d’aquest espai de buit, pugui emergir una nova possibilitat, una cosa que no sigui reiterar els arguments als quals cada part s’aferra.

Ja sé que els conflictes no es poden resoldre *només* amb silenci, i que per arribar finalment a l’acord primer cal que els representants de cada part raonin. Tanmateix, més enllà dels representants, o els líders, o els militants, hi ha un espai molt més ample de més gent, m’agradaria dir de tota la humanitat, ara que vivim en un món tan interconnectat. La nova possibilitat ha de sortir d’aquest espai més ample, ja que els actors del conflicte viuen —vivim— en un espai estretit on només hi caben les pròpies raons. Ara em ve al cap aquella frase que s’atribueix a Einstein que deia que els problemes no es poden resoldre des del mateix nivell consciència des d’on es plantegen. Això seria aquesta nova possibilitat, que ara no pot sortir des del nivell on ens trobem. Crec que això de fer silenci pot contribuir a ampliar el nostre espai perquè puguin emergir noves possibilitats de tenir una vida més pròspera i més justa per a tothom.

A banda d’aquestes qüestions, pots exposar qualsevol altre tema o idea que consideris rellevant en relació amb el silenci.

Una de les coses que he observat, quan faig silenci al carrer, és el gran contrast entre el «soroll» intern i extern. Quan m’assec a casa al meu racó de meditar hi ha molt de soroll intern: pensaments i emocions que s’activen. De fet, una de les raons que em va fer sortir al carrer a meditar és que se m’activaven molts de sentiments (ràbia, injustícia, tristesa, por) quan em venia al pensament tot el del procés i la situació dels presos. Vaig decidir no quedar-m’ho per a mi i expressar-ho a fora. A casa tinc un espai molt silenciós i tranquil, per tant, el «soroll» intern que se m’activa el noto molt fort. Quan m’assec al carrer hi ha molt de soroll a fora, i els primers dies també tenia una mica de por. Aquest soroll del carrer, tanmateix, m’arriba com a més «natural» i no em destorba gaire per a la pràctica, és com que em travessa i no m’hi enganxo, per això noto tant el contrast amb el soroll intern, al que m’enganxo molt més i em distreu de la presència de la respiració. En aquest sentit, estic trobant la realització d’aquesta pràctica molt interessant.

A %d bloguers els agrada això: