Relacionar-se amb l’actualitat —i amb els altres – durant aquest temps
Quan comencem a relacionar-nos amb la nostra por, la portem al present, i establim una relació amb ella. Quan no ens afanyem a trobar solucions o a anul·lar el que estem sentint, i com els altres estan experimentant la policrisi, permetem que les nostres respostes i emocions arribin al present, a l’ara. Llavors sortim –com a col·lectius i com a individus– de la nostra tendència a la repetició perquè la por es pot arrelar en el moment present.
Després d’un terratrèmol, el camí ha desaparegut; cal crear un nou camí per a avançar. El camí que imaginem i projectem, el que hem après del passat, ja no funciona. Intentar agafar-lo només ens durà contra la paret. Les persones que són capaces de sortir del “normal” i les que prosperen en situacions de crisis, poden caminar el camí que veritablement esdevéel nostre futur, no una repetició del passat.
En una crisi, el futur s’acosta i ens està més disponible per a sentir-lo. Quan estem submergits en els desencadenants dels traumes, el futur està molt lluny. Alguna cosa s’obre; igual que al principi de qualsevol creació, hi ha caos. Així és com passem de la por a l’esperança, una esperança que s’arrela en el que ara és present, davant de nosaltres. L’esperança ja no és un impuls eteri i poc realista, sinó una manera de viure i encarnar el que s’està revelant durant la policrisi. Dins d’això, el nou es fa visible. Si se’t crida cap al centre de la crisi –per contribuir, per oferir els teus dons, per donar suport al món– no t’estàs activant pel passat.
Anorreament i reorganització de les estructures d’identitat
L’acceleració massiva de les dades ha transformat el món en una aldea global. Moltes tradicions, espais culturals i nacions s’han unit en unes noves maneres tals què algunes de les estructures identitàries del passat hagin quedat obsoletes o calgui transcendir-les en un espai mundial més gran. Aquest procés permet que unes noves estructures formin un cos global emergent, fent que s’adaptin molt millor al nostre estat actual d’evolució.
La paraula informació és una paraula meravellosa: descriu la in-forma-ció. Porta una forma a l’existència. La informació dona vida a la forma: l’energia es converteix en estructura. Tot el que podem veure i sentir en el nostre desenvolupament humà és informació. Hem creat una estructura, una psique, un cos i unes societats que reflecteixen el nostre estat interior d’informació. Igual que l’aigua necessita una canonada per a fluir, l’energia crea una estructura que pugui canalitzar-la.
Aquestes estructures, quan estan integrades, són fluides, obertes i adaptables. Quan hi ha una necessitat evolutiva, algunes d’aquestes estructures es poden reorganitzar, de manera similar a com funciona la neuroplasticitat, i adaptar-se a les noves necessitats del nostre desenvolupament. Unes altres cal transcendir-les i incloure-les en el pròxim nivell de desenvolupament.
Quan hi ha una informació no integrada o traumatitzada que ha danyat aquesta combinació d’estructura i flux d’energia, veiem un estancament o una estructura congelada que no pot canviar perquè ha perdut la seva fluïdesa. La informació congelada no canviai, per tant, no és fàcilment adaptable. Crea un retard en el moviment del nostre procés evolutiu. Això ho experimentem com a sofriment.
L’externalització del trauma fora de nosaltres mateixos
Un altre símptoma del trauma és l’externalització de l’experiència cap al món exterior. Això passa perquè no podem experimentar la vida en les zones on estem traumatitzats. Ens sentim separats de l’experiència exterior, perdem la nostra intimitat interior amb el món, i perdem la capacitat de sentir-lo i ressonar amb ell. Les històries que ens expliquen sobre les nostres vides, quan això es perd, canvien. És un intent de “donar sentit” quan es perd el sentit real o la sensibilitat. Aquesta nova narrativa fixa el dolor, i el seu contingut no sentit el projecta sobre el món exterior.
Com més massiu sigui aquest procés, més ens sentim separats els uns dels altres, la qual cosa condueix a l’actualització de conflictes, en els quals l’escalada sembla ser l’únic resultat. En aquest estat, la vida es torna tan fixa i la polarització sembla tan real que sovint no veiem cap altra opció. No ajuda que tota la humanitat hagi nascut en aquesta condició preexistent. Hem nascut en la polarització del “nosaltres i ells”, en l’externalització d’aspectes interns i no sentits de nosaltres mateixos. Hem nascut en un món d’enemics. Per a dissoldre aquestes tendències, hem de liquar aquestes estructures, l’arquitectura interna que sosté aquesta rigidesa i tensió, i després integrar aquest aprenentatge.
Les estructures jeràrquiques de “poder a sobre de”, creen a tot arreu un camp de dany que constantment es recrea a través d’aquestes capes gelades de trauma. A causa d’aquesta fixació a gran escala, el canvi és dolorós: ens obliga a encarar la realitat del trauma. Per això, d’entrada el canvi no s’està esdevenint. Per a avançar, hem de descongelar el nostre passat, i integrar el trauma o tornar a assumir les transgressions que nosaltres o els nostres avantpassats hem comès. Només llavors podrem reobrir el flux d’informació i crear una nova forma al nostre món.
En molts esforços socials, d’ajuda o de construcció de la pau, la feina sovint s’aplica com un pegat sobre la ferida congelada. Per això moltes persones que treballen en aquests àmbits poden sentir que és difícil i esgotador. Sí, treballar en contra del flux d’informació que està sostenint certa realitat és dur. Per això ens cal un activisme in-format sobre el trauma que complementi la feina d’ajuda, juntament amb la resolució de conflictes, el treball social i la psicoteràpia. Cal una feina global col·lectivament informada sobre el trauma per a descongelar els estancaments globals que veiem en encarar el desenvolupament.
El missatge de la policrisi
L’ansietat climàtica, la depressió i la negació són missatgers que apunten a un procés que ens cal travessar, no són només problemes per desfer-nos-en. No podem continuar suprimint o intentant desfer-nos d’aquest procés; cal que les nostres societats l’afrontin. Això conduiria al necessari aprenentatge ètic i al creixement posttraumàtic. Si volem co-crear un món pacífic i fluid, aquests passos són imperatius. Aquest procés ens afecta a tots nosaltres. Hem de donar-nos urgentment suport els uns als altres
Construir espais comunitaris de restauració col·lectiva, guiats per una facilitació professional, és un pas endavant col·lectiu important, que és gran part del treball que fem a la Academy of Inner Science i el Pocket Project, incloent-hi nous laboratoris grupals centrats en la sanació del trauma col·lectiu en àrees temàtiques específiques. Fins i tot encara que el nostre món estigui cridant urgentment a progressar, almenys una part del món ha de frenar i enfrontar-se als residus, enfrontar-se al llegat dels nostres avantpassats. Hem de descongelarel passat si no volem repetir-lo una vegada i una altra.
En aquest moment, un cos creixent d’investigació sobre els símptomes i els impactes del trauma individual i col·lectiu ha demostrat que no podem continuar permetent la compulsió repetitiva del trauma. Hem de desenvolupar unes polítiques i una estructura que doni suport a aquest treball, finançat pels nostres governs, que ajudi les societats a esdevenir més informades sobre el trauma, perquè puguem deixar de transmetre aquests llegats a les pròximes generacions.
Si avancem en aquesta direcció, reduirem els costos de l’atenció sanitària pública, la delinqüència, la fragmentació i la polarització social, i el racisme. En desenvolupar una estructura nova i innovadora, podem aprendre cadascú a treballar i transformar aquestes capes massives de trauma col·lectiu en un aprenentatge posttraumàtic i en el creixement emergent i evolutiu que les nostres societats necessiten per sobreviure i florir.
La manera com naveguem per la nostra creixent ansietat col·lectiva marcarà la diferència per al nostre futur.
Crisi. La mateixa paraula evoca una reacció immediata, tal com es defineix pel seu significat d’arrel: “punt en què ha de venir el canvi, per a bé o per a mal.” Els informes sobre l’augment de l’ansietat col·lectiva davant la crisi climàtica ens diuen que els joves estan especialment aclaparats i desil·lusionats per l’enorme càrrega que senten que ha de suportar la seva generació. A més, un estat constant i creixent de múltiples crisis, o policrisis, ha estès la depressió i la desesperança.
Amb les guerres i altres esdeveniments extrems, juntament amb narratives divisives explotades a través del mal ús de les xarxes socials, les nostres psiques n’estan pagant el preu. I per a aquells de nosaltres que viuen en extrema adversitat –com a refugiats, pobles desplaçats o en conflictes bèl·lics– l’impacte se sent directament- i es converteix en una qüestió de vida i mort. Per a aquells que viuen directament en condicions de guerra o estan experimentant un PTSD (Síndrome d’estrès post-traumàtic) agut, el suport professional i el comunitari són essencials per a la sanació.
Mentre vivim en les nostres respectives circumstàncies i actuem a través de l’agència que cadascú tinguem, hi ha possibles enfocaments per donar suport a com naveguem pel nostre estat global de policrisi. Igual que amb cada tema complex, no hi ha una resposta simple a aquesta complexitat, però m’agradaria oferir algunes idees i proposar passos que ens convidin a caminar junts. Cal destacar que m’agradaria convidar a un canvi més profund en relació a les maneres condicionades i habituals de veure el nostre món.
Veure més enllà de l’individu
Com a individus, potser hem après que la por és quelcom del que cal desfer-se i arranjar per poder fer el següent pas per avançar en la vida. En les nostres societats hiperindividualitzades, al damunt de les nostres emocions hi superposem l’intel·lecte, front a la percepció i el sentiment. Sabem que les societats indígenes i precolonials afavorien la saviesa i la intel·ligència col·lectives. Les nostres cultures postmodernes han virat cap a l’altre extrem, tot valorant l’individu per sobre de tot.
La raó per la qual sovint experimentem una por recurrent o una subjacent ansietat crònica és perquè en el passat vam suprimir aquestes emocions tractant de “deslliurar-nos-en”. Pot ser que ho hàgim fet en la nostra infància perquè no podíem integrar les nostres pors aclaparadores, o els nostres avantpassats ho van fer perquè el seu trauma era massa gros per a ells. O bé les nostres cultures van fer el mateix perquè van experimentar atrocitats massa greus per a integrar-les i processar-les.
Els temors que de manera recurrent estan emergint en tantes persones sovint són senyals que apunten al nostre passat no integrat, un passat que demana a crits la nostra atenció. No obstant això, el que solem fer és mirar cap a l’altre costat i intentar evitar de veure el que no s’ha integrat, fet que dona lloc a un cicle viciós estancat.
Dimensions ancestrals i col·lectives
Sempre que veiem la fragmentació en la nostra societat, tendim a rebutjar-la. Això crea un efecte rebot, i alimenta el seu l’impuls perquè retorni de manera més forta. Hem de veure les peces, deixar que algunes coses es desmaneguin, reflexionar sobre aquest procés, i estar-se amb el que s’esdevé, encara que sigui incòmode. Com més enfortim els murs en contra d’allò a què ens resistim, més enfortim «l’altre» costat. Hem d’incloure la força fragmentadora i llavors integrar-la, la qual cosa ens farà avançar cap al següent pas del nostre desenvolupament.
Per a fer-ho, crec que hem de canviar el nostre enfocament per tald’incloure-hi una lent molt més àmplia, que vegi les dimensions ancestrals i col·lectives de nosaltres mateixos, juntament amb la de l’individu. Això comença amb la vulnerabilitat. Quan els terapeutes i els professionals treballen amb grups, cal que incloguin i tractin aquests aspectes si volem integrar les experiències internes que estan emergint en milers de milions de persones a mesura que s’enfronten a la policrisi del nostre món. No es poden resoldre amb allò que percebem com el jo separat.
Fins i tot amb tècniques terapèutiques sofisticades, el “contenidor” individual està limitat. Ens cal incloure el context més ampli, el que jo anomeno “ecosistèmic”, que fa referència als contextos individuals, ancestrals i col·lectius en els quals hem nascut i actualment vivim.
Només eixamplant aquesta lent per veure que els nostres sistemes nerviosos no són només individuals, sinó profundament relacionals, ancestrals i col·lectius, podem començar a obrir suaument la vàlvula de seguretat de l’olla a pressió que tanta gent ha construït en el més profund de si mateixa.
El món dintre nostre
A mesura que el món continua per una via de canvis dràstics, podem començar a veure que el que sorgeix en nosaltres mateixos no és un problema, sinó part d’un procés de canvi major. No podem deslliurar-nos de les pors climàtiques; hem d’aprendre a relacionar-nos amb elles, i a digerir-les i integrar-les.
També podem trobar que alguns esdeveniments desencadenen respostes emocionals intenses, -o atordiment i evitació. Aquestes són també parts nostres amb les quals hem d’aprendre a relacionar-nos, pas a pas. Hem de desintoxicar aquestes pors, el dol i d’altres emocions a mesura que delicadament avancem a través d’aquest procés de canvi. Si les suprimim perquè semblen ser un obstacle, això pot conduir a un estat d’estancament que provoqui encara més sofriment.
Quan intentem suprimir les emocions amb l’atordiment interior, l’absenciar-se o els analgèsics, acabem dissociats de nosaltres mateixos. O bé això es manifesta col·lectivament com a addiccions internes i externes – als nostres dispositius, a Internet, a l’alcohol i altres substàncies. Llavors percebem la vida com a mancada de sentit. Només digerint i integrant amb destresa el dolor del passat podem créixer més enllà del nostre jo actual i contribuir a expandir el món en el qual vivim.
Les emocions del nostre Ecosistema
No solem pensar en el nostre ecosistema com un cos sensible que pot participar en un procés de sanació, però en el meu treball amb el trauma col·lectiu ens centrem en la corporeïtat i els mecanismes que inclouen el nostre entorn, i l’ecosistema major en el qual ens encarnem, reemmarcant el nostre lloc no simplement com a “part de”. Podem sentir emocions en nosaltres mateixos com a individus, o venint a través nostre des dels nostres regnes col·lectius i ancestrals.
L’ecosistema intenta curar-se a través de nosaltres, com a nosaltres. El mecanisme d’autosanació de la vida intenta sanar la vida, i ho experimentem com un procés de desintoxicació interna. Podem optar per col·laborar amb aquest mecanisme d’auto-sanació, però sovint no volem sentir la incomoditat del nostre passat no integrat.
Aquest és un pas important a tenir en compte en aquest procés curatiu. En aquesta etapa, l’autopercepció d’un “individu separat” (sovint anomenat també ego) es veu amenaçada pel procés. A sobre, aquesta sensació de separació vol dir que sovint intentem passar per aquest procés a soles.
Junts com a un cos interdependent
No ens cal fer-ho sols; hem de fer-ho junts.
Transcendir la noció predominant d’un jo separat és el que jo anomenaria “la destresa del nosaltres”. Crec que això és una iniciació al següent nivell de l’evolució de la humanitat. Ningú no està sol, però potser sovint ens sentim molt sols. Quan entenguem que les emocions i les experiències internes que sorgeixen durant la nostra policrisi actual apunten cap al camí que hem de seguir, ja no caldrà atordir-nos. Quan abracem aquest canvi, actualitzem un procés viu de desintoxicació de moltes capes del passat no resolt i no integrat. A mesura que es desplega aquest procés de desintoxicació, cal que aprenguem les destreses per digerir-les conscientment, de manera individual i en comunitats.
En un món col·lectivament traumatitzat, el nostre contenidor intern o el recipient des del qual encarnem el món s’ha trencat. A causa d’això, ens sentirem col·lectivament separats de l’ecosistema, de la societat i de la natura. Una profunda sensació d’interconnexió arriba quan dissolem lasensació de separació i tornem a sentir el flux de dades del sistema nerviós individual, ancestral i col·lectiu.
Aquest flux pot parlar-nos de com “soc un amb el sistema en el qual estic vivint.” Llavors, no sols encarnem la comprensió intel·lectual del fet que tots formem part de l’ecosistema, sinó que participem en el que jo en diria la sensibilitat eco-sistèmica. Tots formem part de l’intercanvi de dades, Internet és només un reflex tecnològic d’allò en què ja existeix.
Sentir a través d’una perspectiva eco-sistèmica no significa tenir una consciència del nostre món generalitzada i àmplia, o una mera obertura a l’hora de concebre un sistema; significa que la nostra capacitat de sintonitzar-nos, d’estar en un estat de sensació sistèmica, sempre és específica. Vol dir que apliquem una lent més àmplia que afina la meva percepció per a incloure-hi moltes variables i factors del sistema: Podrien ser el meu cos, la família, la comunitat i el món sencer. Quan no ens impliquem en una perspectiva ecosistèmica de la vida, se n’està excloent alguna cosa. En practicar aquest nivell de visió i de sensibilitat, aprenem l’essencial de la sintonització.
L’amor s’actualitza en l’especificitat
Quan ens sintonitzem amb una persona, estem parlant amb aquesta persona en concret, optem per sintonitzar-nos amb aspectes precisos de les seves etapes del desenvolupament, que podrien ser quan es van danyar o traumatitzar, o on resideixen els seus dons i recursos interns. Fer-ho vol dir que apliquem un enfocament i una sintonització específica a aquella part de l’experiència interna de la persona.
Per exemple, pot ser que des dels dos anys la persona estigui patint pors. Quan especifiquem, ens adrecem a l’edat de desenvolupament de la dificultat interna d’una persona; no generalitzem sobre la por. Ens sintonitzem amb aquesta por específica.
En l’enfocament que he introduït als grups, treballem amb els nivells individuals, ancestrals i col·lectius del desenvolupament. A mesura que ho fem, ens adonem de com aquests nivells s’apliquen específicament a la nostra exploració. Per exemple, quan treballem amb el trauma intergeneracional, primer comencem amb l’individu.
Diguem que la seva àvia es va traumatitzar per la guerra. Els que fem de testimonis d’aquesta persona, sovint el facilitador i altres participants del grup, podem sintonitzar-nos amb el sistema nerviós de la persona per sentir les emocions i altra informació que pugui estar disponible. A mesura que el facilitador i la persona dialoguen sobre el trauma, el sistema nerviós del facilitador pot convertir-se en un espai de contenció per tal que aquest procés es desenvolupi. A mesura que aquest procés es refina a través de l’aprenentatge experiencial, la sintonització precisa pot desbloquejar la informació que s’havia bloquejat durant diverses generacions.
El mateix passa amb els col·lectius. Podem ser col·lectivament específics. Allò col·lectiu no és només un gran camp allà fora, la nostra sintonització fa que allò col·lectiu sigui específic en els molts aspectes amb els quals estem treballant, per exemple, racisme, sexisme, colonialisme i genocidis.
És molt important comprendre aquest principi, ja que, en cas contrari, caiem en el parany de generalitzar perquè no hem après la competència relacional per a sentir i sintonitzar amb precisió amb els altres. Es tracta d’una competència especialment crucial per a terapeutes, facilitadors, professionals sanitaris i entrenadors.
Limitar-se a parlar del trauma és ineficaç en el procés de sanació. En canvi, al començament, parlar des de la informació emmagatzemada, no integrada i desorganitzada, obre la porta a la integració, que pot ser recolzada per un sòlid procés terapèutic o de facilitació.
La sanació individual és una part integral de la sanació col·lectiva: en ser mútuament testimonis, creixem junts.
La nostra sanació individual s’amplia quan compartim les nostres vulnerabilitats (les nostres emocions, narratives i experiències) en presència dels altres. El nostre testimoni encarnat millora el poder sanador. Avui tenim una necessitat urgent d’allunyar-nos dels paradigmes occidentals basats en l’hiperindividualisme, que ha agafat molt protagonisme les darreres dècades. En els últims anys hem vist un interès creixent per la sanació col·lectiva, que s’ha alimentat per la nostra connectivitat tecnològica, la qual, quan s’utilitza bé, ha transformat el nostre món en un poble global. Les reunions virtuals ens permeten crear i fer créixer entorns de sanació social no limitats per la ubicació física, i ens dona poder per estendre la nostra presència en un espai/temps no local. A mesura que emergim d’aquesta manera, el nostre aprenentatge col·lectiu crea una major intimitat col·lectiva.
El que impedeix entrar en una connexió més profunda entre uns i altres —com a persones i com a estats nacionals— és la quantitat de trauma dintre i entre les nostres cultures, i, per descomptat, dintre i entre nosaltres com a éssers humans. No obstant això, per resoldre les nostres crisis més difícils —des de la guerra fins al clima i la pobresa— cal que els nostres líders se centrin en la col·laboració global. Com a ciutadans, també podem trobar maneres de transcendir els límits que perpetuen la sensació de separació.
Camps del Trauma Col·lectiu
La nostra energia vital més preciosa està lligada al que es pot percebre com a camps de trauma col·lectiu: matrius d’energia que aguanten fermament el dolor de les accions no resoltes del passat. L’energia que alimenta l’alterització, la polarització, els conflictes, i els processos recurrents i no emergents, en realitat està congelada en aquests camps. La veritable naturalesa d’aquesta energia, un cop descongelada, és la creativitat, la innovació i la relacionalitat. Per descongelar aquest potencial congelat, necessitem una acceleració dels resultats de la sanació, un creixement posttraumàtic i una ampliació de les nostres perspectives com a humanitat perquè de veres puguem veure i innovar.
Interdependència individual i col·lectiva
Sense adonar-nos-en, sovint ens percebem separats del nostre entorn (estic al planeta en comptes de sóc part del planeta). També ens imaginem que podem controlar els nostres destins i la nostra fortuna. Per descomptat que nosaltres contribuïm al nostre èxit a la vida, però cada individu existeix només com a part d’una xarxa de relacions interdependents dins d’un ecosistema. Només existim com a relacions; com més fluïdes i obertes són, més ens trobem en un estat de benestar o salut. Quan els aspectes de la relació entre l’individu i l’ecosistema es divideixen, es redueixen o es retenen, entra la malaltia. És per això que mantenir un flux de dades relacional saludable és crucial per a la salut.
La bellesa d’un espai col·lectiu és que és un espai de testimoniatge. Moltes de les atrocitats del món s’estan esdevenint sense testimonis. Les víctimes anhelen un espai càlid i segur on finalment puguin ser vistes, restituint la seva dignitat i els seus drets humans. El testimoni encarnat aplega el fet de tenir cura, de veure i de sentir. La capacitat de testimoniatge d’un grup és un poderós actiu de sanació. Quan treballem a través d’un trauma derivat d’una transgressió de l’ètica i dels drets humans, la infracció ètica i el dany han d’emergir a la superfície per, finalment, ser integrats en la xarxa relacional i alliberar-se com a aprenentatge posttraumàtic. En unir-nos, la nostra intel·ligència col·lectiva ajuda el sistema nerviós de la víctima que busca la sanació, i integra el dolor o el trauma. La part escindida, separada o exclosa llavors es reconnecta a la xarxa de la vida. Perquè aquest procés es desenvolupi, cal que els espais col·lectius promoguin la seguretat, la calidesa, la connexió autèntica i la ressonància.
Acollir el dolor del món
Quan comencem a accedir a camps de trauma col·lectiu per iniciar junts el procés de sanació, sovint ens adonem d’aquells que han mort, moltes vegades en circumstàncies violentes. La seva presència es pot palpar en el teixit social fins que els vius s’hagin re-apropiat de la transgressió, permetent que aquestes ànimes descansin en pau. Sovint, les societats intenten amagar o apartar la mirada d’aquest dolor col·lectiu, per això el procés d’integració s’encalla. Allunyar la mirada del dolor vol dir que no podem estar presents els uns amb els altres; metafòricament, estem dispersos en l’espai i en el temps.
Quan nosaltres com a humanitat no estem plenament presents en el que ara s’esdevé, i amb el que no s’ha resolt en el passat, ens obsessionem amb el fet de mirar cap endavant. La idea de construir o arribar a un món millor en el futur ens hipnotitza perquè no ens podem estar en el món com a tal, tal com ara s’esdevé. Aquest és un important mecanisme de defensa que ens ajuda a no sentir el dolor o a encarar les transgressions del passat. Tanmateix, si no les examinem de manera conscient, ens mantindrem fragmentats i es produirà una re-traumatització. L’única manera de poder construir un món millor és construir-lo en aquest món. Hem d’aprofitar cada moment per co-crear el món en què volem viure en comptes de desitjar que s’esdevingui demà.
En un món traumatitzat, la redempció s’esdevé més tard: la mirada cap al futur és l’encarnació que està faltant en l’ara, on integrem el dolor a la presència per tal derebre la benedicció del futur real, el món que descarreguem junts com presència i en presència. La veritable innovació sempre s’esdevé ara.
Intel·lectualització del món que no podem sentir
Quan comencem el procés de sanació col·lectiva, ens sintonitzem millor amb la manera com hem inhibit el procés evolutiu de la vida, que és causat pel trauma. El trauma sovint inhibeix el mecanisme d’auto sanació d’individus, equips, organitzacions i cultures senceres. Per començar a sanar ens cal construir capacitats per presenciar la fragmentació i les ferides. Això no és només un procés intel·lectual; es pot escriure una tesi sobre un tema sense haver estat testimoni d’una situació o un fet històric com un ésser encarnat, sencer. Un cop en tinguem una comprensió intel·lectual podríem dir “però ho sé” i “això ho sé”. El coneixement és important, però si no podem sentir el que sabem, ens perdem l’essència. De fet, un mecanisme de defensa comú en resposta al trauma és intel·lectualitzar la nostra percepció del món que no podem sentir. El coneixement només es converteix en saviesa quan aprenem a encarnar-lo.
L’autenticitat és la vida parlant
Convertir-se en una pregària vivent significa que prediquem amb l’exemple, que les nostres accions s’alineen amb les nostres paraules, que la paraula i l’estat interior d’una persona són una i la mateixa cosa. Això és una pregària viva. Per encarnar plenament la vida, hem d’explorar les nostres llacunes internes entre el parlar i el viure. L’autenticitat és la vida parlant; és la coherència entre la ment, les emocions, el cos i l’espai relacional d’una persona.
L’autenticitat no equival a “l’ideal”. El món ideal que sovint aspirem a crear pot compartir-se com una visió amb altres, però moltes vegades és una estratègia de defensa com a resposta al trauma. Aquesta visió ideal ens dona esperança i motivació per continuar endavant, però alhora representa els aspectes de la vida que no podem sentir. Necessitem ideals per tenir esperança, la qual cosa és important perquè la gent s’estabilitzi en la vida que estem vivint. Tanmateix, aquesta visió ideal del país, de la persona, de l’organització i del futur pot revelar la bretxa entre nosaltres i el món en què realment vivim.
Quan abracem el món real, el món tal com és, aprofitem els poders de la innovació, la creativitat i el canvi radical. Percebre el que és real sense filtres, a mesura que integrem el trauma, esdevé una força catalitzadora a mesura que anem més enllà dels constructes limitants de l’ideal. Ja no ens frustrem ni ens amarguem perquè les nostres bones intencions no semblin tenir impacte. Quan accedim a tot el que és real, entrem en una connexió íntima amb el que podríem descriure com la naturalesa amorosa i compassiva del “real”. Entrem més en contacte amb el procés de la vida, sense fugir del dolor del món i de les parts fosques de la humanitat. Com a líders, activistes, emprenedors, influenciadors, agents de canvi i sanadors, hem d’aprendre a albergar el món dins nostre, no només a arreglar un món “allà fora”. Cada vegada que ens disparem i toquem el nostre trauma, exterioritzem el món i ens hi projectem; no podem mantenir-nos-hi relacionats i representar el món dins nostre, que és la base de l’amor i la compassió.
La saviesa és el món que podem albergar en nosaltres mateixos. Això és l’amor.
L’amor és l’única motivació que ens permet convertir-nos en sanadors socials, emprenedors i líders de nous moviments innovadors. L’amor és la força que ens permet tenir cura del món. És la base sobre la qual descansa la transformació social. Com a sanadors socials i líders ens cal examinar les nostres motivacions. En fer-ho, descobrim que allò que volem canviar a l’exterior és el que també cal canviar a dintre. Com més consciència tinguem d’això, més transformadores seran les nostres accions.
El trauma diu: “Aquí, en el temps i l’espai, no és bo per a mi”
La naturalesa de la resposta al trauma és que ens estalvia un dolor i una sobrecàrrega immensos, i ens ajuda a sobreviure en moments increïblement dolorosos de les nostres vides. Això també s’aplica al nostre procés de vinculació [attachment] i al desenvolupament infantil. Aquesta resposta és intel·ligent; no estar present en aquest món, no sentir tota la gamma d’experiències disponibles en els nostres cossos, en les relacions i en moments d’abús o violència és realment important. El trauma diu: “Aquí, en l’espai i en el temps, no és bo per a mi”. Tanmateix, quan se n’apodera la congelació i es produeixen accions repetitives, és important també observar que el dolor original ja no hi és. “No ser aquí” és una qualitat molt estesa a les nostres cultures, atès que tanta gent, inclosos els nostres avantpassats que han viscut guerres i altres fases doloroses, no podien digerir situacions aclaparadores.
Això també ho veiem amb els símptomes culturals d’una comunitat, una societat o una nació. Només una part de la nostra societat s’esdevé ara, l’altra part és un bucle repetitiu del passat, que existeix en una dimensió diferent. Aquests processos no emergents no tenen futur fins que no siguin reapropiats conscientment i s’integrin en el flux de la vida. Hi ha parts de la nostra societat perpètuament atrapades com a ostatges del passat. Podem anomenar “no aquí, no ara” a la fragmentació de l’espai-temps. Un cop hem creat la consciència cultural d’aquesta compulsió cap a la repetició col·lectiva que es manifesta com a qüestions polítiques, cicles de violència, desigualtat, racisme, opressió, estructures hegemòniques i altres de semblants, podem començar a transformar la repetició en un flux diferent. Aleshores alliberem la qualitat circular i repetitiva d’aquest cicle, cosa que comporta una actualització, un nou moviment.
En la separació, sense aquesta consciència i aquest reconeixement, el trauma no es pot actualitzar.
Capacitats per a la Sanació Social
Com a camp d’energia i moviment, la sanació social evoluciona a través del món interior d’un individu, de l’espai relacional entre individus i dels “espais nosaltres” que creem junts, l’interior social col·lectiu.
Capacitats individuals:
Autoconsciència
3-sync (sincronització de la ment, el cos, les emocions)
Regulació del sistema nerviós
Arrelament i consciència corporal
Disposició a rastrejar la pròpia interioritat i el propi procés
Capacitats relacionals
Disposició a sostenir l’espai de les zones doloroses d’uns i altres
Corregulació entre sistemes nerviosos
Voluntat de reflectir-me en altres, adquirir perspectives diferents
Capacitat d’entomar i avaluar el feedback
Voluntat de sobreposar-me a l’aïllament i compartir el propi procés interior amb altres
Capacitats del NOSALTRES
Prendre consciència de l’espai col·lectiu
Adonar-se de l’atmosfera col·lectiva d’un grup, d’un equip, d’una organització o d’una cultura
Desenvolupar la capacitat de formar part d’un “nosaltres”
Testimoniatge col·lectiu, encarnat
Escoltar i sintonitzar amb la ressonància com a part de “l’espai nosaltres”
Compartir és generós
El poder de compartir el nostre procés interior dins d’un grup més gran és generós, i escoltar algú que comparteix la seva experiència lliurement en un grup, alhora que se sintonitza amb aquesta persona, és un acte de generositat. Junts, creem la veritable generositat: el remei per al trauma, que es mostra com a escassetat.
Els espais de sanació col·lectiva són el remei a l’aïllament, la soledat, la depressió i la desorientació que experimenten moltes persones. Des d’adolescents aïllats darrere dels seus ordinadors fins a la gent gran en l’última fase de la seva vida, la connexió amb els altres és la clau de la salut. Tenir una xarxa de relacions sanes és fonamental per prosperar.
Un espai de sanació col·lectiva magnetitza la ressonància compartida que hi ha en la presència del grup a mesura que les persones senten i se sintonitzen amb els que comparteixen. Compartir d’aquesta manera desmitifica el caràcter aparentment personal del tema i ens permet veure com és d’universal el nostre dolor, com compartim els mateixos reptes que els altres. Quan som testimonis d’això, és molt més fàcil compartir i experimentar junts. Ressonar amb el que algú comparteix dona a les altres persones l’oportunitat d’aprendre més sobre aquesta part en si mateixes.
L’atenció i l’energia que es cristal·litzen quan força gent és testimoni d’una persona que comparteix de manera vulnerable, afegeixen una gran consciència i poder curatiu al procés d’aquesta persona. La sanació en comunitat és un escenari de guanyar-guanyar (win-win). A través de l’hiperindividualisme de la cultura occidental hem creat una bombolla aïllada de patiment la qual anomenem “els nostres propis problemes”. Tanmateix, quan ens involucrem en la sanació col·lectiva en espais grupals, en la consciència intersubjectiva queda clar que existim en una xarxa interconnectada de vida. Tot el que estigui alineat amb la intel·ligència col·lectiva es pot integrar, sanar i conduirà cap a un aprenentatge més gran i una ampliació de la perspectiva.
Rituals de sanació social
Augmentem la nostra capacitat de sanació col·lectiva quan creem espais de contenció que ens permetin reapropiar-nos dels nostres llegats culturals i històrics. Dins de la complexitat que avui en dia cal per a un canvi cultural profund, això no és només una opció, és una necessitat. Aquest treball és fonamental si ens prenem seriosament la salut pública. La repetició del trauma al nostre món crea un patiment persistent i problemes de salut als quals cal posar fi. I això ho podem fer. Cal fer una crida als nostres filantrops i altres finançadors perquè donin suport al desenvolupament d’espais de sanació col·lectiva on facilitadors qualificats puguin ajudar a donar suport a un procés d’integració del trauma. Nosaltres som els qui podem canviar i restaurar el passat. No hem de continuar amb la violència domèstica, el maltractament, els comportaments racistes o la violència estructural; no hem de continuar amb el tràfic de persones i l’esclavitud sexual, amb la creació de reis multimilionaris i la pobresa devastadora a tot el món. No hem de continuar amb res d’això, perquè sabem com aturar aquest cercle viciós.
És hora de canviar, perquè sabem que podem.
Els rituals de sanació social requereixen la formació d’espais segurs que proporcionin:
Una intenció
Un espai relacional, comunitari
La capacitat de treballar amb el trauma col·lectiu de la cultura
Habilitats relacionals d’exploració mútua i de corregulació
La voluntat d’explorar els aspectes dolorosos del nostre passat cultural
Capacitat d’aprendre els uns dels altres
Un espai per integrar el passat dolorós i explorar com això ens ajuda a canviar les nostres vides actualment
Fins que tot es va tancar per la pandèmia la primavera del 2020, vaig estar fent assegudes silencioses en protesta per l’empresonament dels presos polítics catalans. Primer m’asseia davant dels jutjats i davant la seu del PSC de Tortosa, el partit que a través de l’advocada de l’Estat demanava (i aconseguí) anys de presó per als polítics. Una vegada va sortir la sentència, només vaig continuar amb les assegudes de protesta davant els jutjats de Tortosa.
La protesta la difonia a través de la pàgina de Facebook “Silenci pels drets fonamentals“. Fou així com em contacta Eugeni Garcia, que estava fent la tesi doctoral en sociologia a la UAB sobre les noves espiritualitats, el silenci i l’activisme social. Per email em va fer aquestes preguntes que transcric a continuació.
1) Què significa per a tu el silenci, com el definiries?
El silenci per a mi és un espai de pau i de presència. De vegades pot ser una mica corprenedor, penso quan estic passejant per un bosc, o veien el paisatge quan he pujat una muntanya.
Definir el silenci no ho vull fer. Precisament perquè en el silenci s’atura la ment conceptual, no hi ha paraules ni cal fer l’esforç de buscar-les. El silenci el sento més com un espai, i és veritat que en aquest espai també em surten paraules, conceptes, definicions -perquè la ment em va molt automàtica i no s’atura ;-)… tanmateix, quan sóc capaç d’entrar i afermar-me en ell, les paraules que emergeixen són més depurades i essencials, és un espai fecund, creatiu, que es resisteix a ser definit
2) De quina manera cerques el silenci en la teva vida quotidiana (quin tipus de pràctica realitzes, en quins espais i moments…) i què t’aporta aquesta experiència?
Medito tots els dies quan m’aixeco, entre vint i vint-i-cinc minuts; si no he d’anar a treballar hi estic més estona. Una de les coses més boniques que vaig descobrir quan vaig començar a meditar -encara que sembili poca-solta- és que, quan em toca fer cua al súper o en situacions semblants, ja no em poso tan neguitós o malhumorat. Abans em molestava molt la sensació de «perdre el temps», ara no em molesta tant si sóc capaç de recordar-me de connectar amb la respiració i observar com em sento.
Per a observar i observar-me cal silenci. La pràctica sempre és: m’observo -connectant amb la respiració-, m’oblido perquè me’n vaig darrere un pensament o una història, torno a la respiració i la observació, torno a oblidar-me. És un anar i venir continu, de vegades només estic un momentet observant-me, i molta estona amb el fil de pensaments. Algunes vegades, però, tinc espai intern, gràcies a que he fet silenci; llavors rebo millor a les persones amb les que interactuo, estic més present amb elles. Les relacions, així, es tornen més gratificants, perquè ja no trobo ningú que em resulti desagradable o m’enutgi
3) Com creus que pot contribuir la pràctica del silenci en la resolució de conflictes contemporanis, com el que vivim actualment a Catalunya?
Un dels problemes que veig amb el conflicte català és la sobreabundància de raons, que es donen tant d’un costat i de l’altre. Tothom es veu carregat de raons. Per la meva formació i estudi ho explico per la presència de la ombra psicològica col.lectiva, és a dir, que hi ha actuant un tema emocional ocult que no s’ha abordat i per això el nivell racional no funciona bé per resoldre el conflicte. Això mateix que acabo de dir -fins i tot si jo tingués tota la raó en el que dic- tampoc serveix de gaire perquè precisament és una expressió conceptual. Quan algú està atrapat per la seva ombra, encara que li facis una anàlisi brillant de com projecta o nega aquesta ombra, no el treuràs d’on està. És per això que he volgut fer silenci, per a que des d’aquest espai de buit, pugui emergir una nova possibilitat, quelcom que no sigui reiterar els arguments als que cada part s’aferra.
Ja sé que els conflictes no es poden resoldre *només* amb silenci, i que per arribar finalment a l’acord primer cal que els representants de cada part raonin. Tanmateix, més enllà dels representants, o els liders, o els militants, hi ha un espai molt més ample de més gent, m’agradaria dir de tota la humanitat, ara que vivim en un món tan interconnectat. La nova possibilitat ha de sortir d’aquest espai més ample, doncs els actors del conflicte viuen -vivim- en un espai estretit on només hi caben les pròpies raons. Ara em ve al cap aquella frase que s’atribueix a Einstein que deia que els problemes no es poden resoldre des del mateix nivell consciència des d’on es plantejen. Això seria aquesta nova possibilitat, que ara no pot sortir des del nivell on ens trobem. Crec que això de fer silenci pot contribuir a ampliar el nostre espai per a que puguin emergir noves possibilitats de tenir una vida més próspera i més justa per a tothom
A banda d’aquestes qüestions, pots exposar qualsevol altra tema o idea que consideris rellevant en relació al silenci.
Una de les coses que he observat, quan faig silenci al carrer, és el gran contrast entre el «soroll» intern i extern. Quan m’assec a casa al meu racó de meditar hi ha molt de soroll intern: pensaments i emocions que s’activen. De fet, una de les raons que em va fer sortir al carrer a meditar és que se m’activaven molts de sentiments (ràbia, injustícia, tristesa, por) quan em venia al pensament tot el del procès i la situació dels presos. Vaig decidir no quedar-m’ho per a mi i expressar-ho a fora. A casa tinc un espai molt silenciós i tranquil, per tant el «soroll» intern que se m’activa el noto molt fort. Quan m’assec al carrer hi ha molt de soroll a fora, i els primers dies també tenia una mica de por. Aquest soroll del carrer tanmateix m’arriba com a més «natural» i no em destorba gaire per a la pràctica, és com que m’atravessa i no m’hi enganxo, per això noto tant el contrast amb el soroll intern, al que m’enganxo molt més i em distreu de la presència de la respiració. En aquest sentit, estic trobant la realització d’aquesta pràctica molt interessant
Començo a escriure això amb dubtes, i la por de ser malinterpretat i atreure les crítiques dels que diuen voler el canvi social
Estem en campanya electoral i, per la pujada de Vox, de tot arreu m’arriba l’alarma i la indignació d’organitzacions i persones compromeses amb l’evolució social. Tanmateix, a l’estar ressaltant les provocacions i les exageracions que caracteritzen la ultradreta, els hi estan fent la campanya a Vox. Dit d’una altra manera: estan contribuint a propagar LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que els desperta aquest partit. Em sorprèn i també m’entristeix que totes aquestes organitzacions progres es pensen que promovent aquestes emocions podran «aturar el feixisme» tal com diuen.
La puixança de Vox (i del PP, no els veig gaire diferents) precisament es deu a la seva refinada intel·ligència d’haver donat contingut polític a les emocions de LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que tanta gent està sentint per l’incompliment del contracte social entre govern i ciutadania. Aquí no tinc ara espai per estendre’m sobre això de l’incompliment del contracte social, però altres autors ho han desenvolupat bé.
La demonització la entenc com la construcció de «l’altre»: el dolent, el perillós, el pervers, l’amenaça, etc. Els de Vox han sapigut construir prou bé un «enemic» de la gent bona, honrada i treballadora: els que volen trencar Espanya, els enemics de la família, els progres i les elits burocràtiques que xuclen la sang dels que s’aixequen a les 6 del matí per treballar… Per una banda estan «los españoles de bien» que treballen i compleixen amb els seus deure cívics, i per l’altra banda estan «els altres» amb qui cal acabar, per a que «els bons» finalment puguin viure del fruit del seu treball com en justícia els pertocaria.
Veig que les organitzacions progres benpensants reprodueixen exactament el mateix esquema. Els de Vox representen «el mal»: masclistes, feixistes, homòfobs, negacionistes del canvi climàtic etc, cosa que reafirma als «bons» «jo no sóc així, jo no sóc com ells». La existència de Vox -els «dolents», l’enemic- és el que dona sentit a tots els anti- (anti-feixistes, anti-masclistes, anti-racistes, etc. ).
Perdre el sentit de la pròpia existència deixa un buit terrorífic. Ho torno a repetir: la experiència de sentir el buit de la pròpia existència és una experiència aclaparadora, insuportable. Per evitar sentir aquest terror estic disposat a fer qualsevol cosa. Com que la meva identitat l’estic basant amb la meva pertinença al grup dels «bons», del anti-, front als «dolents» (perquè ser masclista i homòfob és moooolt dolent), jo necessitaré que els «dolents» cada vegada siguin més visibles, més presents i més forts. En altres paraules: secretament alimentaré la seva existència. Si no fos així, jo deixaria de saber qui sóc jo, que jo pertanyo al grup dels bons -ben diferenciat d’ells, els dolents. Vox necessita de la emigració, no la combat, perquè sense ella no tindria els vots. El PSOE i demès esquerra necessiten de l’existència de Vox per demostrar que són d’esquerres i així potser no perdran les eleccions.
Amb tristesa estic veient que gràcies a Vox, la gent amb la que comparteixo l’objectiu social d’avançar cap a una societat més inclusiva, més compassiva i més conscient del vincle que tenim amb la biosfera, cauen en el cofoisme moralment reconfortant de considerar-se del grup superior al dels «fatxes, troglodites i analfabets» -els «altres que no són com jo».
Els reptes que afronta la nostra societat i el nostre planeta demana unes respostes noves que no acaben d’emergir. És comprensible la regressió a velles fórmules que abans proporcionaven una aparent seguretat, com considerar «els altres» els dolents, front a «nosaltres», que tenim raó i som millors. La resposta, tanmateix, no vindrà de la divisió, sinó d’una veritable inclusivitat. Això demana la fortalesa de poder sostenir en mi la ràbia i el fàstic, poder sostenir la por al sense sentit i a la incertesa. Deixar-ho de projectar cap als «dolents» d’enfora.
Jo estic esverat, fastiguejat i emprenyat, exactament IGUAL que els de Vox, per molt que siguen contraris els seus motius i els meus. Les raons són oposades, els sentiments són els mateixos. La superioritat moral de “tenir raó” alimenta la espiral divisiva i, davant de les emocions no reconegudes ni assumides, mostra la seva impotència que alimenta la roda del hàmster.
Donat que porto 10 anys dirigint Cercles d’Homes m’agradaria dir la meva sobre aquest programa de TV3.
Resumint-ho molt diria que en un 30% l’he trobat molt bé i en un 70% erroni i, en alguns casos, hipòcrita i directament patològic.
Comencem pel que més em va agradar: no sabia que existien aquests espais en que només es troben entre ells homes que tenen fills, mentre els cuiden i juguen amb els petitons. Ho vaig trobar una iniciativa fantàstica. Els homes necessitem espai per trobar-nos entre nosaltres, i fer-ho juntament amb els fills encara està millor. Una pensada excel·lent que s’hauria de promocionar.
En moltes altres coses, però, vaig trobar manifestes les contradiccions que observo amb els moviments socials basats amb les polítiques de la identitat o, com ara diuen, woke.
Per exemple: Repetien el mantra de que el patriarcat ens fica dintre dels homes la competitivitat, entre altres coses molt dolentes. Tanmateix, com a exemple d’home deconstruït que trenca estereotips, ens mostren un gimnasta que ha guanyat la medalla d’or a Espanya. A més de l’enorme esforç que demanda guanyar la medalla d’or en situacions tan competitives, aquest havia trencat estereotips de gènere al competir per gimnàstica rítmica. En fi, que la seva història personal (que, per cert, jo admiro) hauria quedat igual de bé en aquests relats cuqui-guais del capitalisme «New Age» de «pots arribar tan lluny com vulguis amb el teu esforç individual». En què quedem doncs? La competitivitat és patriarcal i ens fa mal als homes?, o la competitivitat és bona perquè així podem admirar al que guanya una medalla d’or en el campionat de gimnàstica?
Respecte del patriarcat, es pot fer una bona crítica filosòfica com un concepte de les ciències socials mal construït que, al pretendre explicar-ho tot, al final no explica res. També es pot criticar que, considerar que el sistema sexe-gènere només atorga privilegis als homes en detriment de les dones, contradiu les dades de l’antropologia, la història i altres ciències socials. Tanmateix aquí no vull posar-me en aquesta discussió intel·lectual on les posicions ja estan prou desenvolupades. Només recordar que això de «patriarcat» i «privilegi» no és cap veritat indiscutida, tot i que força persones hagin trobat en la lluita contra ells allò que dona sentit a la seva vida
Quan sentia aquest mantra de que els privilegis «del patriarcat» els tenim ficats a dintre jo pensava amb com tenen posades les fronteres del “jo” aquests homes en procès de deconstrucció. És aquí on veig la promoció d’una masculinitat patològica.
Amb les fronteres del jo em refereixo a que estaven parlant de «el Patriarcat» o «el sistema» en tercera persona, com quelcom que està allà fora, i que ens fa moltes coses dolentes. La pregunta que m’hauria agradat fer-los és: si el sistema està allà fora, on estàs tu? De la manera com parlaven, n’eren dos: per un costat, «el Patriarcat», i per l’altre costat, ells.
Tanmateix, amb això que estaven en procès de deconstrucció, manifestaven que el Patriarcat no era només aquesta omnipresent força perversa allà fora, que ho contamina tot. El Patriarcat també el tenien a dintre, com un maligne cos estrany al seu ésser veritable. Per això l’havien d’exorcisar amb totes aquelles pràctiques de deconstruir els seus privilegis masculins. I malgrat tant d’esforç no se’n sortien: «tots els homes som agressors…encara elles tenen la pitjor part…nosaltres ens posem primer i ens creiem més importants… jo no vull ser masclista, i adonar-se que ho ets és difícil d’assumir…». Vaig pensar que ha de ser terrible viure amb aquesta consciència: no hi ha manera d’acabar amb aquest Mal ubic. Quina angoixa!. Una visió del món en la que tots els homes són agressors (començant per un mateix!) ha de generar una ansietat tremenda.
Relacionat amb aquest combat contra el Mal, em va cridar l’atenció una escena de role-playing en que s’entrenaven per esdevenir policies de la moral: no es pot tolerar que un company de feina faci comentaris sobre les mamelles d’una companya. Assajaven com s’havia d’intervenir en aquest cas. No es tractava doncs d’una mera qüestió de mal gust (aquesta seria la meva opinió davant aquesta mena de comentaris). El compromís contra el Mal ha de ser en tots els fronts. Expressar l’atracció per unes mamelles podria obrir la porta a l’assassinat de dones, tot està relacionat, i per tant, cal estar entrenat per a intervenir. Com ja hem dit, el Mal de la violència patriarcal és ubic i inextingible.
L’angoixa que havia de sentir l’Inquisidor medieval, -Satanàs era ubic i estava a tot arreu, i per això calia perseguir-lo en totes les bruixes que caçava-, crec que ha de ser anàloga a l’angoixa que deuen de sentir aquests nous policies de la moral en la seva croada contra el Patriarcat.
Tot policia de la moral, sigui un inquisidor, sigui un jihadista o sigui qualsevol altre croat de la virtut, viu en un infern interior de por i culpa que no pot sostenir, i per això li cal projectar-lo a fora: en l’infidel, en la bruixa, en Satanàs. Quan més fràgil i danyat té el seu jo intern, amb més fúria projecta tot el terror i la culpa cap al Mal extern. No eren la bruixa o l’heretge qui posaven en perill la fe en la bondat de Déu, sinó el propi trauma que li havia impedit experimentar l’amor de Déu. L’inquisidor substituïa la seva manca d’experiència de l’amor i la bondat amb doctrines, i el terror del trauma experimentat el projectava: el Mal és a fora. Projectar el propi trauma enfora és quelcom molt humà: hi ha experiències massa doloroses per sostenir (per exemple haver patit maltractament o abús en la infància), la única manera de seguir endavant els projectar-les fora i aferrar-se a doctrines justificadores.
En aquest reportatge dels militants de la nova masculinitat, el Patriarcat doncs, per un costat, està fora i a dintre, com un cos estrany maligne que cal extirpar, tot i que mai acaba d’arribar aquest dia que per fi acabaràn amb ell per alliberar el gènere humà. Impotència del jo. Per un altre costat, però, el militant té la convicció de que censurant els acudits sexistes i acudint a tallers de deconstrucció està ajudant de veritat a protegir a alguna dona que en algun moment patirà agressions de la seva parella. Omnipotència del jo: desitjant-ho intensament, la realitat canvia. Per això parlava d’unes fronteres de jo mal posades: la barreja d’impotència i grandiositat del jo com a expressió d’un trauma o una patologia mal resolta.
Per sort em sembla que aquestes propostes militants de la nova masculinitat no acaben de tenir gaire èxit, i malgrat que els homes estem prou desconcertats i sense models, pareix que no hi ha tants homes que s’emboliquin amb aquestes expressions tan patològiques de la masculinitat. Al mateix programa, sortia una nena filla d’un d’aquests homes que, al preguntar-li quin era el seu conte favorit, va contestar que Sant Jordi. Sort que no la van renyar ni censurar per expressar el seu fervor per un arquetip etern de la masculinitat clàssica: el guerrer valent que s’arrisca per salvar la dama. Al reportatge es veia com la nena tenia un pare amorós, per tant no és d’estranyar que amb els seus ulls infantils veiés el seu pare exactament igual que l’arquetip: un Sant Jordi protector. Malgrat tanta xerrameca deconstructora, els arquetips continuen funcionant.
En la meva opinió, és millor conèixer els arquetips clàssics de la masculinitat i fer-nos-en càrrec, que no pas desempoderar-nos com a homes projectant el que no sabem sostenir, i aferrant-nos a ideologies de consistència ben dubtosa.
Els antics sí solien creure en el destí, és a dir, que les coses passen perquè així està establert. És el tema de les tragèdies gregues: el protagonista creu que pot escapar-se o desafiar el destí i al final la cosa sempre acaba molt malament, per això era una tragèdia.
Ara vivim en una societat tecnològica. Com que hem desentranyat els secrets de la naturalesa, nosaltres ja no patim moltes de les angoixes que afligien els antics i atribuïen al destí. Sabem que els terratrèmols o la pesta no tenen res a veure amb la còlera dels déus o el destí, igual que les males collites o les guerres.
Una altra cosa, però, és creure que tot els que ens passa està a les nostres mans. És cert que quan més avança la ciència i millor coneixem la naturalesa se’ns obren més possibilitats i tenim més llibertat, però tots hem experimentat les nostres limitacions, no podem aconseguir tot allò que volem i desitgem. Aquesta incertesa és inherent a la nostra condició humana: no ho podem saber tot, no podem controlar-ho tot.
Això que no podem saber, que no podem controlar, ho sap el destí? Està a les seves mans? En la meva humil opinió, no. Entenc que seria consol pensar «jo no ho sé, però hi ha quelcom que sí que ho sabrà». És precisament aquest «no saber» el que ens ha fet evolucionar. Només a partir de viure plenament el desconsol, de sentir l’angoixa de la incertesa, ens hem ficat en moviment, buscant entre diverses possibilitats fins trobar la més adient; això és la evolució. La naturalesa ha evolucionat des del Big Bang fins a l’Homo Sapiens. I els humans hem evolucionat des de les cavernes fins a la penicil·lina i internet. No sabem què ha de venir properament, només sabem que no ho sabem, per això la vida de vegades presenta aspectes tràgics, com mostraven els antics grecs en el seu teatre. Però també gràcies a aquesta incertesa la vida també se’ns presenta com un joc i una aventura fascinant.
Aquesta discussió filosòfica va començar a l’antiga Grècia amb Sòcrates i Plató per un costat, i uns filòsofs anomenats sofistes per l’altre costat. Els sofistes deien que només són punts de vista, i que cadascú té la seva opinió. Plató -que va establir les bases de la filosofia-, defensava que la bondat és real i que no depèn de les diferents opinions que la gent té de ella. Mantenia que la Idea de Bé (així és com ell ho anomenava) es el més real que hi ha, i amb ella passa com amb el teorema de Pitàgores: és tal qual és i no és pot canviar.
Tanmateix Plató era un idealista i deia que aquesta Idea de Be no està en aquest món. En el nostre món només podem trobar actes més o menys bons, segons si estan més o menys conformes amb la Idea de Bé. Això vol dir que en el nostre món trobem coses bones i dolentes, només cal escoltar el telediari per saber quantes coses dolentes hi ha, però en el món ideal de Plató existeix un Bé absolut que no té contrari.
En l’antiguitat hi havia un corrent religiós que es deia maniqueísme, que deia que hi ha dos principis absoluts: el Bé i el Mal. Tanmateix la majoria dels filòsofs -i també de les religions com el cristianisme- han seguit el camí idealista de Plató i diuen que només hi ha el Bé absolut. El mal no és una «cosa», és la absència de bé. És com la foscor, que no és una cosa: quan apareix la llum, la foscor se’n va. Com nosaltres vivim en un món relatiu i imperfecte, no en un món ideal, el mal que anem trobant és la mostra del que ens queda fins assolir aquest Bé absolut.
Un altre problema és que els humans no som perfectes, per tant nosaltres tampoc podem saber del tot com serà aquest Bé absolut, per això els filòsofs discuteixen tant! És molt diferent, però, dir «Intentem esbrinar com serà aquest Bé que ens serveix a tots (perquè és absolut)» a afirmar «No cal buscar el bé de tots, perquè és impossible, jo busco el bé per a mi i els altres ja s’apanyaran». Això últim és quedar-me amb la meva opinió. Plató era molt radical i deia que amb l’opinió no es va gaire lluny, perquè la opinió és el contrari de la veritat. Encara hi ha una alternativa pitjor, que és dir: «Jo ja sé quin és el Bé absolut, i per tant te l’imposo a tu». La filosofia ens recorda que som limitats, i que la recerca de la veritat és una tasca colectiva que també demana humilitat, perquè mai podem garantir que hagim assolit la veritat i el Bé absoluts.
La ètica té a veure amb la felicitat individual, s’ocupa de la següent pregunta «Què he de fer per tenir una vida bona?». En canvi, a legalitat té a veure amb la política. Per als filòsofs antics, la política era més important que la ètica perquè la política s’ocupa del bé comú, és a dir, de la felicitat per a tots i no només de la meva personal. Deien que sense un marc social (polític) adient, no es pot realitzar la felicitat individual.
Els filòsofs antics també deien que per naturalesa som socials («animal polític» deien en grec). És a dir, a més de la nostra dimensió individual tenim una dimensió social més ampla. El problema, però, no és tant que siguem individualistes sinó que no desenvolupem la nostra individualitat fins al nivell en que podem desplegar el nostre màxim potencial, ens quedem en una versió petita i estreta on el més important són els diners i la pròpia seguretat material.
La societat ja ha avançat prou per a que aquesta seguretat material no ens hagi de preocupar, a diferència de la Edat Mitjana, que patien gana quan hi havia una mala collita. La ciència ha resolt el problema per a que tots els habitants d’aquest planeta no hàgim de passar ni gana ni fred. Això hauria de permetre que els individus busquéssim la «vida bona» en dimensions més elevades que no pas la mera seguretat material.
Malauradament, la majoria de nosaltres no hem evolucionat fins on el potencial del nostre desenvolupament material i tècnic ens permet. La política actual és un reflex d’aquesta manca d’evolució. Les lleis les fan persones centrades en la seva seguretat material i la del propi grup. Així arribem a absurds com que, gràcies a les vigents regles del joc, 400 persones d’aquest planeta sumen tanta riquesa com la que té la meitat de la humanitat, que encara passa unes penúries intolerables. El més paradoxal és que acumular més diners dels que et pots gastar en tota la teva vida tampoc et fa més feliç. La ètica ensenya que la felicitat està en desenvolupar tot el teu ésser, no només la part material. Aquest desenvolupament ètic llavors es pot veure reflectit en la política i en lleis que veritablement busquin el bé comú. Ètica i política es complementen i només poden avançar a l’hora, igual que també reculen a l’hora.
Sabem què és el canvi climàtic i de les seves possibles conseqüències gràcies a la ciència. La ciència és un saber objectiu que explica el món tal com és, no tal com a mi m’agrada o em convé. Als humans ens ha costat molt anar més enllà dels nostres particularismes individuals i culturals per assolir una visió universal. Els antics grecs foren els primers que començaren aquest camí, amb la filosofia i la ciència. No ha estat un camí fàcil. Fins a la Il.lustració, quan es consolida la ciència, els humans demanaven als deus que els proveïssin de menjar i els protegissin de malalties, i es dedicaven a guerrejar contra els que tenien una religió diferent. Ara tenim tractors i penicilina, no cal demanar favor als meus déus sinó estudiar ciència: que la clorofila de la planta transforma la energia del sol en orgànica, per exemple, és vàlid a totes les cultures i religions. Per això la ciència és universal.
Tot i que hem assolit aquest saber universal, la nostra consciència, tanmateix, està encara molt condicionada pels nostres particularismes culturals. Ens costa anar més enllà de la visió del meu grup i del que a nosaltres ens convé. Això es veu en el nostre estil de vida consumista. La nostra cultura ens ensenya que és desitjable consumir: anar en cotxe a tot arreu, comprar i llençar, etc. No només la cultura: els nostres governs, que depenen del nostre vot, posen la economia i la política al servei d’aquesta cultura consumista. Si no ho fessin, la gent es revoltaria i perdrien les eleccions.
La ciència ens ha indicat clarament que aquesta cultura consumista posa en perill la biosfera, de la qual depèn la nostra vida; és un comportament irracional. Tanmateix no tenim una eina global per abordar aquest problema perquè no hi ha un govern mundial, sinó governs nacionals. Aquests governs nacionals són els que impedeixen una acció eficient de la ONU per abordar el canvi climàtic perquè es subordinen als interessos particulars de les seves empreses, això vol dir: continuar fomentant el consum.
Per un costat tenim una consciència particular de la nostra cultura que ens diu que la felicitat està en tenir i consumir quant més, millor. Per un altre costat també tenim una consciència més ampla, no tant potent, que ens diu que aquest model de felicitat és irracional. La filosofia desenvolupa la nostra part racional, per tant crec que és una bona eina per avançar capa a formes de vida més plenes, més integrades i més satisfactòries.
