Autor: Enric Carbó

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/navigating-the-waters-of-complexity/

-Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó

Com podem deixar de repetir patrons del passat? Thomas Hübl explora què caldrà perquè les persones i les societats responguin amb maduresa a l’atmosfera actual d’estrès col·lectiu i no cedeixin a les forces polaritzadores i fragmentadores.

En les nostres vides i en les nostres històries, veiem patrons que es repeteixen i sovint reaccionem de maneres poc saludables. Per abordar aquests problemes col·lectius, hem de mirar cap a dins: revisar com estem quan ens sentim activats, i desenvolupar una perspectiva més fluida i integrada

Thomas comparteix com integrar les nostres ferides, encarnar-nos i desenvolupar un món interior més madur pot portar a una major claredat, compassió i capacitat per gestionar l’estrès. La nostra experiència interior té un efecte ecosistèmic, així que hem de crear espais, pràctiques i rituals —una arquitectura de sanació per processar el nostre passat. Només aleshores podrem avançar fluidament cap al futur i convertir-nos en els ancians savis que el món tant necessita.

Thomas Hübl: Hola i benvinguts a Point of Relation. El meu nom és Thomas Hübl, i avui vull parlar d’una cosa que crec que molts de nosaltres sentim ara mateix: que hi ha molt d’estrès col·lectiu, fragmentació col·lectiva, política i social, i polarització. Crec que tots necessitem, sobretot, una bona pràctica interior per mantenir-nos connectats, i d’alguna manera, madurs en les nostres respostes, en lloc de reaccionar impulsivament. I també per poder accedir a una resposta emergent, és a dir, una resposta que tingui un futur i que no es limiti a reproduir allò que ja hem fet en el passat. La raó per la qual parlo tant del trauma col·lectiu és que veiem, igual que en la vida individual, que desenvolupem aquests patrons, i les nostres identificacions inconscients amb el dolor del passat generen aquests patrons. Aquests patrons es repeteixen una i altra vegada. Molts sabem com se sent això quan tenim discussions en les relacions, problemes recurrents a la feina o experiències de tensió en el teixit social, independentment de la nostra ideologia política o d’altres factors.

Fins i tot amb les nostres veus internes, amb els nostres processos interns, hi ha patrons recurrents de pensament, mentalitats, patrons emocionals, pors recurrents, ansietats, vergonya, ràbia, el que sigui, dol. I, de manera similar a la nostra experiència individual, la psique col·lectiva, -com l’inconscient de les nostres societats, l’inconscient de la nostra experiència col·lectiva-, està sotmès al mateix procés: la compulsió a repetir grans patrons. Una frase que descriu això és que la història es repeteix. Sí, la història es repeteix, quan mirem enrere en la història, veiem certs patrons que es repeteixen una i altra vegada, conflictes que tornen a sorgir, polaritzacions, divisions polítiques.

Avui m’agradaria tornar a parlar-ne, ja que és un tema molt present. I quan mirem els nostres canals de notícies, quan mirem les nostres xarxes socials, veiem quanta polarització hi ha. La polarització, per una banda, és un símptoma, el símptoma és que veiem polarització. Però quan mires una mica més profundament, llavors veus que hi ha una força polaritzadora o fragmentadora que crea aquests símptomes a la superfície. De la mateixa manera que, quan ens sentim activats emocionalment, no sentim el nostre trauma directament, sinó que experimentem els seus efectes, els seus símptomes.

Així que, quan fem servir els nostres desencadenants emocionals, primer de tot, quan alguna cosa em desencadena, m’ho pregunto: quina és la meva relació amb els meus desencadenants? Penso que sóc una mala persona quan em em sento activat emocionalment i que hauria d’estar sempre connectat i en un estat d’equanimitat i d’obertura? O som éssers humans: Ens desencadenem de tant en tant, i els desencadenants són senyals de creixement. Si no ignoro els meus desencadenants, sinó que els faig servir com una eina de desenvolupament personal, aleshores cada vegada que em sento activat emocionalment puc aprofundir i preguntar-me què està passant realment.

Quan mirem una mica més profundament què de debò està passant, sovint descobrim que ja no estem responent al món des d’una perspectiva madura, sinó que en realitat estem reaccionant. Estem en un mode reactiu que prové de parts més joves de nosaltres mateixos, parts immadures no integrades que poden tornar a desencadenar-se. Sembla que de vegades parlem amb algú, -primer és la persona A i dues setmanes després és la persona C-, però és el mateix desencadenant.

Aleshores veiem que en realitat no està tan relacionat amb l’especificitat de la situació. Està relacionat amb l’especificitat del meu desencadenant. Tota mena de persones poden activar-ho: algú pot dir alguna cosa i em sento ferit, algú pot dir alguna cosa i em sento espantat, algú pot dir alguna cosa i em sento avergonyit. Així que no és tan específic de la situació, sinó que és més específic de la meva experiència interior de la situació. I això és el que podem canviar. És per això que sovint dic que el futur té el poder de reescriure el passat. Quan diem això, ho podem afirmar perquè el passat no és només allò que va passar fa un any, fa 10 anys ofa 50 anys. El passat també és com vam experimentar allò que va passar, com la gent va experimentar la Segona Guerra Mundial, com la gent va experimentar certes crisis al món. Aquest és el passat congelat, aquest és el contingut del trauma que podem canviar, que el futur pot reescriure.

Puc treballar en el meu trauma infantil, que pertany el passat, però també com de nen vaig experimentar la manera en què m’han educat. Parlem del que va passar i de com vam experimentar el que va passar, i això que vam experimentar està subjecte al canvi, perquè la història és la història, els fets són els fets. El curs dels esdeveniments és el curs dels esdeveniments. Però el passat congelat en nosaltres, el passat que no vam poder integrar com aprenentatge, aquest aprenentatge encara està congelat en nosaltres, encara pot desencadenar-se i sovint ho fa. Molts de nosaltres sabem com se sent quan ens desencadenem periòdicament, i també que llavors ja no responem al món des del potencial de la nostra intel·ligència. Reaccionem des de la reactivitat del passat, amb mecanismes de lluita, fugida, congelació o submissió, i aquests mecanismes no contenen el nostre potencial. No contenen la nostra intel·ligència, no contenen l’emergència d’una resposta nova.

Podem veure-ho quan tenim una discussió en una relació íntima, o en l’experiència laboral: ja havíem establert aquestes coses i ara les estem dient de nou. I llavors diem, «oh, però aquestes coses no canvien». No és que passi una vegada, és que és repetitiu. Quan mirem la societat, també veiem que hi ha patrons repetitius. Potser tenen un període de temps més llarg, potser no són tan freqüents. Alguns ho són, però altres són més llargs. I així la repetició triga més a tornar a succeir. Òbviament, si no fos així, no diríem que la història es repeteix. Coneixem aquests cicles. Per això necessitem dues vies. Necessito una pràctica individual per treballar sobre mi mateix, una mena de programari intern que sigui capaç de processar la meva experiència diària. Com més fluida i integrada sigui la meva perspectiva, més amplada de banda tinc per nedar en la complexitat. És molt important perquè estem vivint en un temps cada vegada més complex i necessitem aprendre a nedar en la complexitat. Però per poder nedar en la complexitat, necessitem un jo integrat. Com més integrat estigui el nostre jo, més serà un recipient capaç d’acollir el món. Com més integrat estigui el jo, més món podrà contenir dins seu, el que significa que puc mantenir-me relacionat amb els esdeveniments que estan succeint.

Si no, aleshores tinc molts valors i idees genials, però no puc viure’ls. Intel·lectualment entenc moltes coses, llegeixo molts llibres, escolto molts podcasts, faig moltes coses. Intel·lectualment sóc fantàstic. Ho tinc tot clar, però en realitat a la vida quotidiana no puc viure-ho. La meva comprensió cognitiva i la meva realitat són dues coses diferents. Això vol dir que la meva pràctica consisteix a encarnar allò que sé i aprendre a viure-ho emocionalment, físicament, en les relacions, ancestralment i espiritualment.

Al mateix temps, l’altra defensa contra la complexitat és simplificar la realitat, com una simplificació del món. Nedar en la complexitat significa que nedo en un riu i aprenc a nedar amb habilitat i sóc interdependent amb aquesta complexitat. Sóc interdependent, la complexitat del món no és una cosa externa. Si és una cosa externa, m’aclaparo. Està bé sentir-se aclaparat, però és important que sàpiga què significa aquesta separació.

La complexitat no és allà fora. No és que el món sigui complex, que el món allà fora sigui complex. No, això ja és un símptoma d’una mena de sobrecàrrega en algun nivell de mi mateix, que no sóc capaç d’acollir el món dins meu. Llavors l’existència del món dins meu, i l’existència del món, aparentment fora de mi, són dues coses diferents. Per tant, menys món del que realment existeix pot aterrar dins meu. Com més integrat estigui el meu jo, més obert estaré a aprendre. Tindré accés al sorgiment i estaré en una relació fluida amb la complexitat. Així que la integració i la maduració del jo són molt importants. Necessitem pràctiques per integrar-nos, aquest és un viatge de tota la vida, no és una solució ràpida. Ens anem fent més madurs com a adults, continuem aprenent i desenvolupant-nos i ens tornem més savis. Com ens tornem més savis? Integrant les dificultats que trobem pel camí. Finalment, si realment ens polim, si el viatge de la nostra ànima ens poleix, enfrontem els nostres reptes i els integrem com a aprenentatge, potser acabarem convertint-nos en ancians de la societat, en persones sàvies.

Quan hi ha desconnexió amb el cos, com el tenir grans idees, però llavors el recipient encara és massa petit per contenir-les, o bé amb la simplificació, agafant un tros de realitat, llavors dic: «d’acord, així és com són les coses». La interdependència amb la complexitat no es tracta de que ho sàpiga tot sobre la complexitat, aquest tampoc és l’objectiu. És com si una part del super-ordinador intentés saber completament com funciona el super-ordinador i intentés controlar-ne la complexitat. No, tanmateix tinc accés a les dades del super-ordinador perquè estic nedant en ell. Aquest és un estat de flux diferent. Quan estic en un estat de flux, estic nedant en la complexitat, cosa que vol dir que, de vegades hauré d’aprendre, de vegades tinc alguna cosa per ensenyar. Podré gestionar els reptes que apareixen a la meva vida. Demanaré ajuda quan la necessiti. Ho esbrinaré per mi mateix, quan necessiti resoldre-ho per mi mateix. Estaré en una relació més fluida amb les experiències i el desenvolupament de la meva vida.

Això, en el treball, és molt preuat. Al mateix temps, si els individus i els ecosistemes no són dues coses separades, sinó que són interdependents, això significa que el meu desenvolupament interior es convertirà en una propietat ecosistèmica. Formaré el meu ecosistema en relació amb la gent en funció de la meva maduresa. Si sovint sóc regressiu, si sovint estic en modes reactius, així serà la meva vida. Si actuo de manera més conscient i receptiva, així serà la meva vida, perquè hi ha més compassió, més claredat, més capacitat de dir sí i no amb determinació. Hi haurà més encarnació, més responsabilitat, més generositat, calidesa i cura. Hi ha moltes qualitats de la maduresa que co-crearan l’atmosfera de l’ecosistema al meu voltant. Totes les persones, i no només les persones, sinó també totes les plantes, tots els animals, el planeta, l’ecosistema del qual jo formo part.

Això, crec que també és cert per al mateix ecosistema. La dimensió col·lectiva igualment necessita atenció, perquè els col·lectius s’han ferit i fragmentat per impactes a gran escala. Aquesta atenció ens necessita. No es tracta només de que jo formi part del “nosaltres”, sinó de la capacitat de construir espais col·lectius de testimoniatge, rituals col·lectius, una arquitectura col·lectiva capaç de processar les ferides més grans, el cop al teixit social, com Kay Ericson va anomenar el trauma col·lectiu. És un cop. La fragmentació del teixit social de la societat i els efectes posteriors d’aquest cop són la nostra tasca pendent. El llegat de la immigració, el llegat del racisme, el llegat del genocidi dels nadius americans, l’Holocaust, els genocidis arreu del món, les guerres mundials, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, només per nomenar-ne alguns.

Des d’Àsia fins a Àfrica, Austràlia, Amèrica Llatina, a qualsevol lloc del món. Per descomptat, a Amèrica del Nord, veiem ferides del colonialisme arreu del món. Les nostres societats tenen cicatrius a gran escala, porten cicatrius profundes. Hem nascut en aquestes realitats, i sovint normalitzem aquestes ferides al teixit social. Aquesta és la societat que coneixem. No la coneixem d’altra manera perquè hem crescut en ella, hem nascut en aquest món, així que aquest és el món que coneixem. Hi ha la part integrada d’aquest món, que de totes maneres és emergent perquè la realitat integrada és emergent. La realitat no integrada no és emergent, és repetitiva, continua reproduint-se. Sovint ens trobem barallant-nos i discutint, és la compulsió de repetició de la vida, que és una pèrdua de temps perquè d’aquesta manera no podem canviar.

El que ens ajuda a canviar és construir una arquitectura, construir rituals i espais de sanació, on ens reunim i diem: com a ciutadans, tenim la responsabilitat de cuidar el llegat en què hem nascut, això no s’ha acabat. Podem dir-nos el que vulguem: «mirem cap al futur. Vegem un futur més brillant. Anem-hi» Sí, això és genial. Però la compulsió de repetició és com si conduïssis per l’autopista i veus el cartell de sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51, que va a una certa ciutat, i després de 10 quilòmetres veus la sortida 51 i va a una certa ciutat, i així successivament. Així que el passat no integrat apareixerà de nou davant teu, i no hi ha cap altra sortida que frenar, prestar atenció al passat.

El passat que és recurrent és repetitiu, no el passat que molta gent anomena història perquè la història integrada és el moment present. La història integrada no ens destorba en aquest sentit. La història no integrada és la que està interferint en la meva experiència del present. Són les ansietats del passat les que interfereixen en les meves decisions d’avui. La base d’algunes de les decisions socials, polítiques i d’altres que prenem són les ansietats del passat. No és que prenguem aquestes decisions des de la llibertat. Ens diem que som realment lliures, però la llibertat no és només que puc fer el que vull. La llibertat és la capacitat de portar el nostre jo emergent al moment present i a una interrelació amb el món. I la llibertat significa tenir ara una elecció, no reproduir el passat i anomenar això llibertat. 

Això no és llibertat. Això és estar lligat inconscientment a comportaments, mentalitats i maneres d’actuar i viure que estan marcades pel passat . Per concluir, el que avui assenyalo és, d’una banda, la bellesa i la importància de fer la nostra feina individual d’integració per madurar, per integrar-nos, perestablir-nos més fermament en una perspectiva adulta. Des d’aquesta perspectiva adulta, tenim molta més fluïdesa, llibertat, elecció, capacitat de resposta, relació i resiliència per afrontar l’estat actual del món. Creem la responsabilitat ciutadana de dir, tots hem nascut, no importa en quin país del món, en un llegat determinat. Hem nascut en un llegat que els nostres avantpassats, les persones que ens van precedir, no van poder integrar, van patir, o van generar trauma. Això forma part de la nostra tasca. Algú ha de netejar la sala d’estar.

Fer voluntariat i participar en la neteja de la sala d’estar col·lectiva ens ajudarà a prendre decisions diferents, ens ajudarà a crear un nou moviment o a tenir una comprensió integrada de qui som com a societats, qui som com a humanitat, qui som com a planeta. Crec que això és realment emocionant, però hem de tenir rituals per a això. Hem de construir una arquitectura per fer-ho, perquè aquesta arquitectura encara no existeix.No existeix a un nivell generalitzat. 

Quan jo, com a ciutadà, dic: sí, faré la meva part, no he de netejar tota la sala d’estar perquè hi ha milers de milions persones vivint a la mateixa sala d’estar que anomenem humanitat. Però si cada un de nosaltres fa una mica, o almenys prou de nosaltres en fem una mica, llavors la sala estarà cada cop més neta i més lluminosa, més oberta, més amorosa, més compassiva, menys fragmentada, menys polaritzada. Ens podrem veure millor els uns als altres perquè no hi haurà tanta boira a la sala d’estar, la comunicació millorarà, la col·laboració global millorarà. La justícia i la integració dels diferents nivells de les societats milloraran. Hi ha tants efectes guanyador-guanyador-guanyador  (win-win-win) en netejar la nostra sala d’estar col·lectiva. Parlaré més específicament de la segona part en el proper episodi en solitari de Point of Relation. De moment, us deixaré amb aquestes inspiracions avui i també us convido a veure on us trobeu en el vostre viatge interior i en la vostra capacitat de ser part d’un “nosaltres”, que no és només «jo en un grup» o «jo en la societat que m’envolta». La capacitat de ser part d’un “nosaltres” té moltes capes de creixement fins que tornem a sentir que som com una xarxa interdependent.

Aquesta xarxa interdependent té moltes dimensions de flux i pot generar una col·laboració meravellosa per resoldre els problemes contemporanis. Us deixo amb aquesta inspiració avui, i espero que ressoni amb la teua pròpia comprensió i desig de com, com a col·lectiu, podem cuidar els llegats que ens han arribat i contribuir a un món més gran i més lluminós.

Traducció: Enric Carbó

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/embodying-hope/

-Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó

Hola i benvinguts a Point of Relation. Em dic Thomas Hübl i avui us convido a explorar alguna cosa que he estat reflexionant i de la qual he parlat en altres contextos. Quina és la diferència entre: posar esperança en el futur, dient que demà serà millor que avui o esperant una millor circumstància, i una altra versió d’esperança que rau en l’agència, en la immanència, en la presència d’aquesta capacitat per influir i co-crear el món amb els altres aquí i ara?

O sigui, o bé l’esperança és inherent a la meva agència per impactar i canviar les coses al món ara mateix, o bé és un mecanisme que col·loca l’esperança en el futur. Això té branques i implicacions diverses. Crec que vivim en una mena d’acord col·lectiu pandèmic que tendeix a posposar l’esperança cap al futur, convertint això en una arquitectura col·lectiva amb moltes implicacions sobre nosaltres mateixos, les nostres relacions, els sistemes familiars, les societats i les cultures.Crec que és important explorar-ho si estem en un camí de desenvolupament personal. Potser reconeixem que volem expandir el nostre món interior, generar més saviesa, integrar ferides pròpies, dels nostres avantpassats o del col·lectiu del qual venim. Per entendre això més profundament, crec que necessito comprendre el mecanisme que, en un moment traumàtic, quan alguna cosa és realment dolorosa o aclaparadora, fa que la vida digui: “Aquí i ara, en aquest cos, en aquesta experiència, en aquest moment, la vida no és bona per a mi en aquesta relació.” En aquell moment, el mecanisme de resposta al trauma té la capacitat de fragmentar l’espai i el temps en “no aquí, no ara”.

Per tant, el “no aquí, no ara” és en realitat un procés molt intel·ligent en el moment traumàtic. Però és important trobar una relació diferent amb aquest procés, perquè si no, sentim algunes persones dir: “Oh!. No puc estar plenament present”. Sona com si fos una habilitat que no puc dur a terme. I, òbviament, així és com es veu i com se sent subjectivament. Però aquest no és el procés. El procés és que jo, en certs moments, em faig conscient de les parts de mi mateix que no són aquí, no són ara, no perquè sigui un problema, ni perquè no sigui intel·ligent, ni perquè sigui una disfunció, sinó perquè tenia una funció important. Això vol dir que és una part important de la meva intel·ligència.

I, per descomptat, allò que en el passat era profundament intel·ligent i em va salvar de ser aclaparat, que tenia una funció protectora, ja no és sovint adequat en el moment actual, i crea símptomes i efectes secundaris. Això, evidentment, és així. Però si vull interactuar amb el procés de “no aquí, no ara”, no puc simplement superar-lo esforçant-me a estar present o volent desfer-me del problema que em molesta. És més aviat adonar-me que no estar plenament en el meu cos i fragmentar l’espai i el temps, i per tant projectant cap al futur una versió millor de mi mateix, de la meva vida o del món, és un mecanisme de defensa important. Per a res es tracta de que això sigui bo o dolent. La nostra ment sovint diu ràpidament: “Oh, no hauria de dir això. No hauria de posar l’esperança en el futur.” Però el que he d’adonar-me és de, «ah, sí, una part de mi està posposada; no està plenament aquí».

Això pot portar moltes implicacions. Una és que ara no estic plenament connectat amb la meva agència, perquè quan sento un cert nivell de malestar, em trasllado a un lloc on penso: “Ah, més endavant serà millor». En comptes d’això, desenvolupo cada cop més habilitats per trobar una relació amb allò que emergeix dins meu en certes converses. En certes circumstàncies, poden sorgir records, pors o altres emocions que s’activen dins meu. De vegades diem: “Vull desfer-me d’aquest malestar, perquè sense ell la meva vida seria molt millor.” En lloc d’això, puc desenvolupar una nova relació amb part d’aquest contingut que està emergint i que m’ajuda a digerir allò que no vaig poder digerir en el passat. Aquesta digestió m’ajuda a ancorar-me més en el moment, perquè allò que estava ple de contingut emergit, un cop digerit i integrat, s’obre com una estabilitat, una sensació de seguretat i de connexió amb mi mateix i amb el meu cos.

Això significa que aquesta pràctica de digerir comença sent reflectida, primer amb la consciència que està passant. Segon, estar en relació amb cert contingut: por, tristesa, dol, estrès, tensió, o el que aparegui, trobant-hi una relació que comença a acollir-lo i després em fa sentir curiositat en comptes de simplement voler desfer-me’n. Sovint intentem desfer-nos d’aquestes coses que, d’alguna manera, ja les vam apartar durant la nostra infància. Per això segueixen tornant: intenten tornar a entrar al sistema. Tot allò que excloem de manera activa intentarà incloure’s de nou. És una força contrària. Aquesta compulsió repetitiva significa que necessita tornar una i altra vegada, a través d’experiències internes o externes, o d’activacions, per fer-se present en la meva consciència. 

El segon pas és explorar quina és la meva relació amb allò que emergeix. Mentre ho faig, algunes parts de mi potser es suavitzen internament. Puc romandre més amb la meva experiència interna, hi aporto més curiositat o compassió, i em fonc una mica més amb les sensacions: les físiques, les d’estrès o les emocionals. Faig això en tant que no sigui massa aclaparador, perquè si ho és, no puc quedar-m’hi i llavors no té cap impacte. Però si és alguna cosa amb la qual puc relacionar-m’hi d’alguna manera, llavors podem dissoldre-ho.

Això pot aparèixer durant una conversa amb algú. Puc sentir que la persona diu alguna cosa, em sento activat, i mentre estic en la conversa, practico sentir el meu cos, sentir l’estrès que emergeix, sentir la meva resposta emocional, i faig una respiració per regular-me una mica, però això no vol dir que no respongui al que s’ha dit. Això no significa que, com algunes persones diuen, “si ho faig i no responc a les persones, la meva opinió es perd o ja no tinc claritat en la conversa”. Crec que és just el contrari. Com més regulat estic, més puc aportar la meva perspectiva, clara i nítida, però amb menys càrrega emocional i més presència.

Crec que per a contribuir a qualsevol tipus de diàleg això és un factor increïble. Fins i tot si el diàleg implica estar en desacord, podem mantenir-nos més en el desacord sense haver de bloquejar l’altra persona o pensar simplement que està equivocada. Si em tanco internament, deixo d’escoltar. Llavors, tampoc estic aprenent res. No estic construint ponts perquè estic atrapat en la meva posició fixa. I aquí no parlo de moments violents o traumatitzants en què les persones es fan mal. Parlo de quan coses internes comencen a emergir a causa de desencadenants en la vida, llavors desenvolupar el múscul per aprendre a estar amb aquest procés intern i, alhora, mantenir-me connectat amb el que està passant al meu voltant. Això no significa que no hi hagi acció, resposta externa o compromís amb el món, sinó que parlo dels pocs mil·lisegons o segons abans de la resposta, quan hi ha més espai per diferenciar entre la meva reactivitat i la meva capacitat de respondre des d’un lloc clar.

Un lloc també des d’on puc dir clarament sí o no, això m’agrada o això no m’agrada. Això no és reactiu. Però si arriba amb una càrrega reactiva, llavors sí que ho és. Així doncs, hi ha una diferència entre compromís i reactivitat. La reactivitat prové del nostre passat. El compromís que respon de manera clara és una interacció fluida i present amb el món. I per això té futur. La reactivitat no té futur; només té passat. Per això, treballar en el nostre món interior és clau. Quan ho mirem de prop, com més persones aprenen a digerir les experiències internes com si fossin capes arqueològiques que emergeixen de la nostra infantesa, dels nostres avantpassats o del nostre camp cultural col·lectiu, quan això emergeix dins nostre, sovint resulta incòmode, però també és la manera com la vida intenta digerir el passat a través nostre. En realitat, és com una desintoxicació.

Moltes persones pensen: “Oh, quan això aparegui en mi, cal que gestioni les meves coses per apartar-les del camí i així poder estar amb el món que m’envolta”. O sigui que alguna cosa s’esdevé allà mentre jo aquí tinc les meves coses. És una visió del món quasi mecanicista, com si fóssim un objecte en l’espai que veu alguna cosa allà fora i on les coses passen dins d’aquella caixa. Però no, som un sistema interdependent. Som una biosfera única. Quan experimentem la vida, òbviament, emergiran coses dintre meu, però el que m’apareix dins no és separat del que passa fora. És interdependent. 

Com l’aire que respiro, que tampoc no està separat de l’aire ni dels arbres que el produeixen. És un sistema interdependent. El menjar que consumeixo tampoc està separat de mi, ja que s’assimila i es converteix en mi: es converteix en les meves cèl·lules i en la substància del meu cos. Això també és cert per als processos que ocorren en els sistemes familiars i en la societat. Potser, en el proper episodi, parlaré una mica més sobre com podria funcionar millor aquest procés de digestió o com podem desenvolupar aquesta habilitat. Així, com més treballem el nostre interior, més podem portar l’esperança de tornada al nostre cos, al nostre sentit d’agència, al sentit que, dins meu, hi ha una força creativa. Hi ha una creativitat que crea vida, que flueix per les meves venes, pel meu sistema nerviós i per tot el meu ésser, amb la capacitat de crear alguna cosa significativa al món. Això és el que normalment anomenem propòsit. La integració és el propòsit, i la nostra capacitat de fer una contribució. Aquesta contribució no ha de ser necessàriament una gran cosa. 

Puc influir en les circumstàncies en què em trobo ara mateix, és immanent a la resposta. Això ho sabem quan hi ha manca de claredat o alguna cosa actuant, que sovint ajornem la resposta per més endavant. Com més conscient en sigui, i com més ho faci d’una manera menys crítica, no pensant: “Oh, no hauria de fer això ara, hauria d’estar sempre present.” No. Vull entendre el mecanisme d’ajornar processos cap al futur. I a poc a poc, a mesura que me’n vaig adonant, ja començo a revertir-ho, perquè adonar-se és el principi del canvi. Quan me n’adono d’alguna cosa, és molt més fàcil introduir-hi un canvi. Si no me n’adono, simplement passa. I sovint ni tan sols reconec que està passant.

Així doncs, portar cada cop més l’esperança al moment present no és només un procés cognitiu de dir: “Ara hauria de portar l’esperança al moment present.”. Pensar-hi no significa gaire, però desenvolupo cada cop més consciència del procés, i això em porta a ser més immanent, més receptiu, i també a sentir cada cop més l’agència que porto dins meu. Crec que si cada cop més persones ho fan, aleshores creem una habilitat social, una habilitat col·lectiva d’integrar allò que emergeix dins nostre, dins de tots nosaltres en relació amb els esdeveniments mundials, amb el que passa a les nostres famílies. Desenvolupem una habilitat que crec que és molt poderosa perquè transforma molts dels aspectes del món que semblen ser constantment repetitius. No tenen futur perquè estan atrapats en el temps. Però quan els podem digerir, s’obren noves possibilitats. Així, de sobte, creem un futur on abans no n’hi havia perquè estava congelat, i ara comença a moure’s. Sempre que digerim alguna cosa, es converteix en part del moviment. Recorda: si tens un tomàquet, te’l menges, el tomàquet és un objecte estàtic sobre la taula de la teva cuina o a la nevera. Però quan et menges el tomàquet, en què es converteix? Estàs caminant, estàs parlant, estàs pensant. Així, alguna cosa que semblava estàtica es converteix en moviment.

Això és el mateix quan integrem parts del nostre trauma o ferides, allò que estava congelat i que se sentia més com una tensió, un entumiment, un problema. Quan el digerim, es converteix en moviment, en expressió, en creativitat, en vitalitat, en relació i capacitat de resposta, en claredat. Així doncs, es converteix en vida sostinguda. La vida es converteix en vida fluïda. I la vida fluïda és un món més unificat. Una vida sostinguda o, si no, hi haurà vides una mica separades. Tot allò que flueix i està integrat forma part de la unitat. Així doncs, us deixo per avui amb aquesta inspiració que, per descomptat, pot despertar tota mena de respostes en vosaltres. Però aquí hi ha la gràcia, que ens quedem amb les nostres respostes internes i les explorem, igual que el tema, però també com m’impacta i què em fa emergir, tots els arguments a favor i en contra. I així treballem les nostres preguntes en la vida. Per tant, us desitjo molta alegria i diversió amb això, i ens veiem la propera vegada.

Traducció: Enric Carbó

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-power-of-collective-healing/

Per Thomas Hübl

Vull explorar la interacció i la interdependència de l’experiència individual i la dimensió col·lectiva. Podria dir: “molt bé, sóc una persona, sóc un individu en aquest món i estic vivint la meva vida, i també hi ha altres persones al meu voltant que viuen la seva vida. Relació és com ens tractem entre nosaltres. De vegades ens tractem bé, i altres vegades no tant. La vida és així“. També podem dir-ho de la meva experiència individual personal, que en el bon sentit ha creat autonomia, pertinença, transformació. Sé que m’he convertit en un adult, en un ésser humà madur. Puc viure la meva vida, sóc funcional. Puc seguir la meva passió, la meva creativitat, el meu propòsit, i al mateix temps, puc relacionar aquest propòsit amb el món perquè el meu propòsit no existeix només dintre meu.

El meu propòsit és quelcom que coexisteix amb la necessitat del meu entorn. Si hi ha un poeta i ningú escolta la seva poesia, el poeta pot escriure poesia, però el veritable desplegament del propòsit d’un poeta està en la participació d’un públic, en la poesia i en la necessitat d’aquest públic. Aquesta poesia obre nous espais que ens permetin veure i sentir més de la vida, i potser ens deslliuri d’un pensament massa rígid. Ens obre a noves perspectives, ens fa més fluids i ens permet escoltar la vida a través d’un llenguatge diferent.

La interacció entre la persona i el col.lectiu, posem algú que obre un negoci, si ningú necessita aquell negoci, el negoci no pot existir només pel seu compte simplement perquè tingui un propòsit. Té un propòsit perquè certa gent necessita d’algú que els ajudi a construir una casa, o vendre’ls menjar, o qualsevol altra cosa. Així doncs, el negoci coexisteix entre aquell qui el va fundar i les persones que necessiten dels productes i serveis que aquest negoci ofereix. El propòsit és la coexistència de l’individu i del col·lectiu.

De vegades, quan pensem en l’individu, de fet pensem en l’individu separat. El que vull examinar és com, de vegades, relacionar-se significa que intento superar la separació i interactuar amb el món. Quan parlem de principis com la ressonància, a vegades ressonem amb la vida i altres vegades sembla que no. Sovint també vol dir que trobo zones dissociades o insensibilitzades dintre meu. Per això no sento el tipus de ressonàncies que tinc. Algunes coses simplement no ressonen amb mi perquè no m’arriben a tocar en la meva energia, en la meva intel·ligència o el meu potencial. Per tant no tenen una forta ressonància.

Això, però, és un espectre gradual pel qual ens movem. No sempre és el mateix, la qual cosa significa que, a través de processos de conscienciació, podem aprendre a discernir: quan estic en la meva autonomia, en el meu jo individualitzat i encara em sento que soc part d’un tot, que soc part d’un col·lectiu, del món sencer? O, quan em sento individual? El que de fet estic dient és que em sento una mica separat, em sento una mica sol, em sento una mica aïllat, sento que no pertanyo del tot. Tinc por quan entro en grups, tinc por de no trobar el meu lloc a la societat. Hi ha moltes preocupacions que surten d’una subtil o d’una forta sensació de separació, de sentir-se separat.

Sabem que la separació és un dels símptomes del trauma, mentre que la interrelació i la interdependència són un signe de l’individual i del col·lectiu coexistint en tots nosaltres, cosa que vol dir ser interdependents. Per què estic parlant d’això? Perquè he vist moltes, moltes vegades, i de maneres ben profundes, com un grup de persones, de vegades centenars de persones, es van reunir en una sala, i en un temps relativament curt vam crear una mena d’intimitat, de proximitat, d’obertura i de presència entre nosaltres que, de semblar desconeguts, de sobte vam tenir un “espai-nosaltres” que era força coherent. La coherència de l’espai-nosaltres és una cosa que podríem anomenar una presència dintre d’un col·lectiu o d’un grup, una presència dintre d’un nosaltres. Quan aquesta presència assoleix certs nivells, es converteix en un cos de ressonància cada cop més potent. L’individu és com una corda, i el nosaltres el cos de ressonància.

Quan una persona parla en un grup sobre els seus problemes o experiències de vida, és com la música d’una corda i molta gent escoltant aquesta persona, no només escoltant amb les nostres ments, sinó també amb les nostres emocions, cossos, presència, relacions i espiritualitat. Quan escoltem amb tots els nostres sentits i estem presents, aquesta escolta és una amplificació poderosa de la consciència de la persona. En primer lloc, la persona sentirà que es torna més present de manera natural a la sala, i tindrà més intuïcions gràcies als demés que escolten. Només parlant, la persona tindrà més intuïcions a causa de tantes persones l’escolten. Per descomptat, per a un procés de sanació, centenars de persones escoltant són una poderosa amplificació per a la sanació de la persona. Quan treballem amb una persona davant d’un gran grup en alguns tipus de processos d’integració, el procés que es produeix necessita molt menys temps, és molt més ràpid i profund. Podem utilitzar l’amplificació de la sala com un làser per a la sanació de la persona, i aquesta sanació es propaga per l’espai. Tothom que tingui una ressonància similar en la seva pròpia història, biografia o energia, obtindrà el benefici d’aquest tractament làser, un tractament làser metafòric.

Això significa que, després d’un cert temps amb persones passant per diferents processos, és com quan deixes caure gotes d’aigua sobre la superfície d’un llac, cada gota crea onades. Després d’un temps, tens un increïble patró d’ona. Aquest patró d’ona és l’acceleració de la sanació dintre del col·lectiu. Per descomptat, necessitem un grup col·lectiu que es reuneixi amb el propòsit de sanar, perquè aquest és l’alineament bàsic en el centre del cercle que ens enfoquem. Si aquest és el nostre centre i el nostre enfocament, això és el que informarà el grup.

Hi ha aquest preciós joc entre el moviment individual, el progrés, la creativitat, i l’amplificació del grup. I l’amplificació del grup accelera la sanació de la persona. El mateix procés també s’esdevé quan creem una coherència de grup més potent per relacionar-se, presenciant el mateix propòsit pel qual ens reunim, perquè això és el que volem fer. Volem explorar les dimensions del trauma col·lectiu. Si molts d’aquests ingredients estan en el seu lloc, creem una certa coherència de grup. I a partir d’un cert nivell de coherència de grup, veiem que s’esdevé un fenomen, el que jo anomeno una mena d’emergència o reemergència del testimoni col·lectiu. El testimoni col·lectiu és un estat de presenciar més poderós que no pas simplement moltes persones estant presents en una situació. Aquest tipus de testimoni col·lectiu sovint apareix quan fem processos d’integració del trauma col·lectiu. Cada vegada que experimento això, té un poder immens.

Crec que això és un dels recursos, també. Podríem dir: “hi ha tant de trauma col·lectiu al món, com podríem treballar-lo i anar cap a un món millor?” Crec que quan ens ho mirem des de la perspectiva actual de la separació, sembla que trigarà segles, que ni tan sols ho sabem perquè tota l’estona estem reproduint el trauma, que si de totes maneres això funcionarà. En aquells moments de testimoniatge col·lectiu, però, vaig veure el poder que supera, amb escreix, la potència de processament que tenen els grups regulars. Això em dona molta esperança, perquè aquest poder transforma molta més matèria col·lectiva en molt menys temps. Condueix a una experiència de grup molt especial on tots podem sentir com si hi hagués una presència magnètica a la sala que ens ajuda a fer aflorar ferides col·lectives, dolor i trauma, i a digerir-ho junts i integrar-ho, perquè grans porcions del nostre passat col·lectiu puguin ser digerides, igual que en un cos normal, quan mengem, hem de digerir els aliments. Quan no tenim temps per digerir els aliments en un moment determinat, ja no podem menjar més perquè el cos no pot absorbir-ho.

El mateix és cert per al passat. Si ens hem omplit massa de passat no integrat, els nostres sistemes nerviosos i els nostres cossos ja no poden absorbir-lo. Així que hem de tenir espais on puguem digerir el passat junts per tal d’integrar aquestes experiències, convertir-les en l’adob per al nostre futur col·lectiu, però també per obrir espai en nosaltres perquè arribin noves innovacions.

Això és el que tant necessitem avui dia al nostre món. Ens cal obrir espais per permetre que aterri un nou món. Aquesta serà la resposta per al canvi climàtic i per als reptes que tenim actualment. Però per això, hem de buidar els estancaments i tota l’energia no integrada que manté els dipòsits plens. És per això que de vegades costa moure’s amb un col·lectiu, perquè hi ha pesos feixucs en l’inconscient col·lectiu que semblen estirar-nos cap a una mena d’aigua estancada on no podem moure’ns junts. Crec que tenim eines per afluixar això i crear més moviment, cosa que significa més evolució, més progrés i més integració.

Així, l’individu, jo com a individu, puc entrar en un grup de certa manera, cosa que significa que desenvolupo la meva capacitat d’escoltar, d’escoltar també els altres quan no es tracta només de mi, que puc acollir les experiències dels altres, participar en les experiències d’altres persones. Quan les altres persones comparteixen, puc ser molt conscient de la meva pròpia experiència física, emocional i mental interna, ja que sovint sentiré que mentre algú parla, experimento diferents processos interns mentre l’escolto. Allò pel que passo està, per descomptat, parcialment connectat amb mi, però també està parcialment connectat amb el que expressa la persona mentre parla. Això és molt potent si puc aprendre a escoltar-ho i notar la fluctuació que noto quan em canso, quan m’energetitzo, quan tinc ressonàncies fortes.

Noto quan em desconnecto i em trobo pensant en els meus correus electrònics en comptes d’escoltar la persona.  Aquí no es tracta de jutjar, com una postura moral, “oh, hauria d’escoltar la persona”. No, només vull ser conscient de no perdre l’atenció, de desviar-me, de pensar en una altra cosa, de per què està passant això. Potser no puc dir-ho, però sé que està passant i el fet que estigui passant significa alguna cosa. En altres moments estaré molt implicat i seré molt empàtic, i sentiré una mica quan una altra persona parla, i llavors rebutjaré el que la persona diu i em preguntaré per què dimonis estic aquí. Tots aquests moviments interns són interessants. No n’hi ha cap de bo o de dolent. Tots són interessants. Puc desenvolupar un sentit de l’escolta.

Un aspecte com a participant en un grup és el meu nivell interior d’escolta. L’altre és que sé quin és el meu lloc quan sento la necessitat d’aportar alguna cosa. Aporto la meva part no només per a mi, que també és per a mi, sinó perquè sé que en mi hi ha informació que segur que també és rellevant per a altres persones del grup. Mai no és només el meu propi compartir. També dono alguna cosa al grup. Contribueixo amb alguna cosa que es converteix en adob per als processos d’altres persones.  La participació és, o bé una participació activa on em mostro, o bé és una mena de perspectiva receptiva i d’escolta amb una certa actitud interior de consciència, curiositat, interès, i un testimoniatge de les fluctuacions en els meus propis estats interns pels quals estic passant.

Això és l’individual i el col·lectiu. Com hem dit, podem prestar atenció a la qualitat col·lectiva. Cadascun també té consciència del col·lectiu al voltant quan jo m’activi molt. Probablement sigui més petita quan jo em trobi obert i present, i la meva capacitat de sentir i sintonitzar-me amb l’espai col·lectiu sigui molt més gran.  Llavors puc sentir el grup, puc sentir la presència col·lectiva. Sóc conscient de que estic assegut en un grup de centenars de persones, puc sentir la qualitat que compartim, i que de vegades la qualitat és molt coherent i present. En altres ocasions, la qualitat es fragmenta més, potser és inestable i no tan present. Com a participant d’un grup puc prestar atenció a això, no cal que digui immediatament, “oh, estar present és millor que no estar-hi”.

Simplement me n’he adonat que això és pel que ara mateix he passat. No sempre està clar per què ara hi he passat, però ens comprometem a esbrinar-ho. El propòsit del grup és important, igual que l’actitud interior de l’individu, l’actitud de l’individu cap al col·lectiu, i per descomptat també com col·lectivament sostenim cada individu: quan tots escoltem algú, proporcionem un espai de respecte, de compassió, d’amor, de presència i de curiositat. Per descomptat, aquests són els ingredients principals per al desenvolupament intern d’algú. Espero que puguem veure una mica la interdependència: la persona, quan parla, ja s’esdevé en el sistema nerviós de totes les persones que escolten. De la mateixa manera que ara apareixo al vostre cervell i estic codificat en la vostra percepció, quan algú parla davant d’un grup, hi ha centenars de versions de la persona al cervell i la percepció de cadascú. Així doncs hi ha la persona i hi ha tot un camp de la persona. La persona en el camp són una única existència, pertanyen plegats. Per tant, la coexistència, l’entrellaçament, la interdependència o l’estar té una funció força poderosa. I crec que aquesta és la base del treball de sanació col·lectiva que en el que estem entrant.

Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/innovation-technology-and-trauma/

Transcripció de la xerrada:

Thomas Hübl: Avui vull portar-vos en un viatge per contemplar, pensar i sintonitzar amb la innovació i la creativitat. I el trauma, és clar. Quan parlem d’innovació, sovint parlem d’actualitzacions. Tots sabem què se sent quan el nostre sistema operatiu rep una actualització: les aplicacions s’actualitzen, els programes s’actualitzen, Zoom s’actualitza. Així que estem en un món que constantment s’actualitza, o que és actualitzat, o que s’actualitza a si mateix. I a través de la tecnologia, podem veure que això no és només una funció tècnica, sinó que en realitat és un retalla i enganxa d’una funció vital. La funció vital és que al llarg de la història sempre hi ha hagut persones increïblement creatives que han actualitzat la humanitat a través de la seva creativitat, de les seves percepcions, dels seus descobriments, portant alguna cosa nova. Molts de nosaltres hem notat que, com desenvolupem la nostra pròpia feina, la nostra pròpia contribució, el nostre propi ser, ho desenvolupem més enllà.

Així que les estructures no traumatitzades són actualitzables, cosa que significa que són emergents, tal com l’univers és emergent. L’univers no és sempre el mateix univers tota l’estona. L’univers està creixent, l’univers està aconseguint més, el que significa també que quan investiguem l’univers, no és només que trobem alguna cosa que no havíem vist abans, que també, sino que també trobem quelcom que s’ha creat des de l’última vegada que vam mirar. Així que el procés emergent de la realitat és força important. I tots sentim com de bé se sent en participar d’això, perquè, quan som creatius, ens sentim feliços, ens sentim expansius, i sobretot, ens sentim presents perquè el futur sempre neix ara.

Així que el futur sorgeix en l’ara. Algú que tingui una bona idea, no la té demà, la té ara, o quan hi hagi una visió, és ara, encara que demà també sigui ara. Així que el moment present és magnetisme perquè parli el futur, sorgeixi el futur, el futur sigui creatiu. I això és el que anomenaré innovació de dalt a baix. Ja vam dir en un altre vídeo que les estructures traumatitzades no poden ser informades. És per això que fem tantes coses una vegada i una altra. Creem molts problemes relacionals. Creem molts conflictes, el que sigui, una vegada darrere l’altra, o moltes discussions perquè aquesta part de mi no pot ser informada. Així que ho faig una vegada darrere l’altra. Dic les mateixes coses una vegada darrere l’altra. Em sento activat una vegada darrere l’altra. I això també és veritat en la societat. Certs cicles es repeteixen una vegada darrere l’altra.

Això, per tant, és una part no actualitzable de la realitat. La realitat, excepte aquesta part, comença a fondre’s, tret que comenci a integrar-se. En el moment en què integrem el trauma, una part regressiva de nosaltres s’obre, i pot ser informada. Per què s’anomena regressiva? Perquè encara té tres anys d’edat, no ha rebut cap actualització. En el moment en què integrem aquesta part emocional escindida o aquesta part escindida de la nostra evolució, creixem. De sobte em comporto de manera diferent perquè ja no soc regressiu, quan aquesta part no es pot activar més. És per això que quan alguna cosa realment sana, està sanada. No hi ha marxa enrere perquè el passat no existeix. És ara.

Així que en la innovació, hi ha informació i innovació de va de dalt a baix, que són les actualitzacions. Així és com el futur ens crida, ens parla. I això és el que força persones innovadores senten molt sovint. Però després, i és per això que fem aquesta cimera, hi ha una altra forma d’innovació que és la innovació de baix a dalt, que és recollir l’aprenentatge que encara està congelat en el permagel de les nostres vides individuals i col·lectives. És el que els nostres avantpassats no van poder recollir. És el que les nostres cultures no van poder integrar. I en aquesta vida congelada, en aquesta vida muda, hi ha perles en els ulls. Aquest és l’aprenentatge que no vam obtenir de la història.

Ara, per què és important això? Perquè en molts camps de trauma: dictadures, colonialisme, racisme, antisemitisme, violència de gènere, altres guerres, el que sigui, hi ha molts aprenentatges d’integració ètica. Per això crec que la innovació de dalt a baix és molt atractiva i molt important. Però igualment rellevant és la innovació de baix a dalt per recollir l’aprenentatge que està atrapat en el camp del trauma col·lectiu. I és per això que potser no tindrem la maduresa ètica per gestionar la IA o certs descobriments científics. El fet que en la història de la humanitat hi hagués una bomba nuclear que va explotar al Japó mostra que el que estic dient és cert. Altrament, allò mai no hauria passat. Si tens la maduresa ètica per utilitzar el desenvolupament tecnològic amb integritat i per la vida, allò mai no hauria passat. Per això la maduració que arriba a través de la integració del trauma individual i col·lectiu, o ancestral i col·lectiu, és el que ens fa, o ens ajuda, a desenvolupar-nos en els éssers humans que poden correspondre a la nostra consciència, poden correspondre al desenvolupament tecnològic, que no estan dessincronitzats, sinó sincronitzats.

Això ens dóna la maduresa ètica per desenvolupar el que hàgim de desenvolupar amb saviesa, i per utilitzar-ho amb saviesa, sense retards. Si el nostre desenvolupament ètic està endarrerit, aleshores sempre hi ha una porta oberta per a la recreació d’un altre cicle de trauma. Per això la sanació individual i col·lectiva, i l’alliberament de la innovació que està a la part inferior aigües amunt i el poder innovador del nostre futur, és el que desenvolupem en el món que esdevindrem. Ambdues coses són força importants. En la curació del trauma, també el procés creatiu, l’art, les arts visuals, la música, la poesia, el cinema i molts altres corrents artístics són força importants, perquè en tocar el procés creatiu, estem tocant un recurs molt rellevant dins de nosaltres. La creativitat és un recurs molt important en el procés de sanació. Moltes de les metodologies de sanació del trauma o de les metodologies més avançades de sanació del trauma també inclouen l’expressió artística creativa i ens ajuden a reconnectar-nos amb aquest recurs. I és per això que també incloem molts poetes i artistes en la cimera, perquè són una veu tan important. I sovint les arts són una manera de dir allò que és indicible, o sigui donar expressió a la part de la vida que està ferida i no té veu. Així que la creativitat i la innovació són parts molt importants de la nostra vida, però també la comprensió que els aspectes traumatitzats no sanats de nosaltres no són actualitzables i a través de la sanació del trauma la vida es reintegra en el procés de desenvolupament. I això és realment bell de veritat.

Traducció: Enric Carbó