Mai no havia visitat aquesta ciutat, i vaig aprofitar les hores mortes del viatge per llegir l’escriptor vienès Stefan Zweig, del qual tampoc no havia llegit res encara. He gaudit força de la lectura de Montaigne pel paral·lelisme que estableix entre les convulsions de l’Europa del segle XVI —els fanatismes i matances entre catòlics i protestants— i el drama europeu que li va tocar viure a Zweig, escriptor jueu que va haver d’exiliar-se a causa del fanatisme assassí nacionalsocialista.
En aquesta època nostra, que torna a semblar fosca, amb els mitjans plens de notícies desencoratjadores, amb odi, guerra, polarització, guerres culturals i fanatismes («jo tinc la raó, tu ets dolent i tinc dret a suprimir-te»), la visió àmplia de Zweig, que ens recorda el millor de la cultura europea, m’ha estat una alenada d’aire fresc i un consol.
«…Això demostra que l’home pot ser lliure sempre, a qualsevol època. Quan Calví advoca per la cacera de bruixes i mana cremar un adversari a foc lent, quan Luter llença el tinter contra la paret perquè creu en el dimoni, quan Torquemada envia centenars de persones a la foguera, els seus encomiastes senyalen com a justificació que ells no haurien actuat d’una altra manera i que era impossible sostreure’s completament a les idees de l’època. Però l’element humà és invariable. Els homes han pogut viure sempre, àdhuc en temps de fanatismes; l’època de la cacera de bruixes, de la Chambre Ardente i de la Inquisició ni un sol instant no van poder pertorbar la claredat i la humanitat d’un Erasme, un Montaigne o un Castellio. Qui pensa lliurement, respecta tota llibertat sobre la faç de la Terra.»
Respecte a les guerres culturals, és una cosa que cada vegada m’irrita més. Jo em considerava típicament d’esquerres —sense haver estat mai marxista. Ara veig com les esquerres abracen «polítiques de la identitat» narcisistes, en part promogudes per les elits financeres, a les quals han renunciat a plantar cara, mentre s’obliden de l’emancipació econòmica. El fanatisme d’alguns social justice warriors (o woke), que fan de trets accidentals com la raça o el gènere unes essències que suposadament capgiraran tot un passat d’opressió patriarcal, m’ha fet pensar en això de Zweig:
«Montaigne fa referència a la destrucció causada pel fanatisme quan arriba al poder; més greu encara, segons ell, que la produïda per les invasions dels bàrbars. Al rerefons d’aquesta reflexió trobem una torbadora pàgina de Maquiavel en la qual el florentí explica que les noves sectes triomfants s’esforcen sobretot a extingir la memòria del món antic.»
Zweig no idealitza el món antic ni la cultura; simplement ressona amb l’esperit escèptic del pensador francès:
«Entre les moltes coses de les quals Montaigne ha dubtat hi ha també la possibilitat de transmissió dels sabers i de les veritats. No creu en els llibres ni en les doctrines, tan sols en la part d’ells que ha estat viscuda. S’adona que ni Crist ni Plató, ni Sèneca ni Ciceró han ajudat el món i que en la seva època són possibles les mateixes bestialitats que sota el ceptre dels reis romans. No es pot alliçonar els homes, tan sols guiar-los perquè se cerquin a ells mateixos, perquè es vegin amb els seus propis ulls. Ni ulleres ni píndoles.»
Davant del fanatisme, no n’hi ha prou amb l’escepticisme —que d’altra banda és una fórmula ben saludable. També cal l’experiència de la veritat, en paraules de Zweig: «que se cerquin a ells mateixos perquè es vegin amb els propis ulls». És la recepta de Sòcrates o del budisme, que, segons Ken Wilber, és «la primera religió racional», perquè no es basa tant en dogmes com en l’experiència que hom assoleixi al coixí de meditar. Ja sé que «només creure’m el que jo experimento» pot ser una porta d’entrada al narcisisme; per evitar-ho hi ha bons mecanismes d’autocorrecció, tant en el budisme com en la ciència i en la mateixa filosofia, com han ensenyat Montaigne i Zweig.
Una altra cosa que he gaudit a Viena ha estat l’arquitectura. Vaig visitar la casa racionalista que Wittgenstein va construir per a la seva germana. No ha estat fins que he passejat per aquells carrers plens d’edificis sumptuosos que no he entès la revolució arquitectònica d’Adolf Loos amb el seu lema «l’ornament és delicte».
Havia vist en fotos l’edifici de Loos a la Michaelerplatz i no acabava d’entendre per què era una icona que havia causat tant d’impacte. A les fotos, a mi em semblava un edifici «normal». Després d’haver vist la resta d’edificis de la zona —amb palaus rococós i neoclàssics, el luxós palau dels Habsburg i les ostentoses cases burgeses del XIX—, s’entén molt millor l’impacte d’aquell edifici despullat de tota mena d’ornamentació. Fou bonic el moment en què em vaig adonar de la revolució que significava la construcció de Loos enmig d’aquell lloc, i com després sí que ha estat «normal» veure al segle XX edificis d’aquesta mena, veure el contrast entre l’ostentació de la noblesa, l’emperador i la burgesia, i la funcionalitat racionalista arquitectònica.
S’ha escrit molt sobre la «Viena de fi de segle», on les revoltes obreres contra la burgesia van conviure amb la pompa anacrònica de l’emperador i la seva cort, juntament amb l’avantguarda científica i artística de personatges com Freud, Wittgenstein o Zweig. Un món que no acabava de morir i un altre que encara no acabava de néixer, com deia Gramsci.
Em fa pensar en la nostra època. Tenim unes institucions polítiques (l’Estat-nació, sobretot) que han quedat obsoletes per encarar els reptes als quals ens enfrontem, com el canvi climàtic, les tecnologies disruptives i més. El visionari Zweig va profetitzar que un dia es viatjaria per Europa sense passaport, en una època de nacionalismes esbojarrats. M’imagino que aquesta visió causaria estupor. Com diu Charles Eisenstein, ara és moment de quedar-nos sostenint la incomoditat de no saber, perquè pugui emergir un món més bonic que el nostre cor sap que és possible.
