Font original: https://thomashuebl.com/unpacking-the-polycrisis/
Per Thomas Hübl
Traduit per Enric Carbó
La manera com naveguem per la nostra creixent ansietat col·lectiva marcarà la diferència per al nostre futur.
Crisi. La mateixa paraula evoca una reacció immediata, tal com es defineix pel seu significat d’arrel: “punt en què ha de venir el canvi, per a bé o per a mal.” Els informes sobre l’augment de l’ansietat col·lectiva davant la crisi climàtica ens diuen que els joves estan especialment aclaparats i desil·lusionats per l’enorme càrrega que senten que ha de suportar la seva generació. A més, un estat constant i creixent de múltiples crisis, o policrisis, ha estès la depressió i la desesperança.
Amb les guerres i altres esdeveniments extrems, juntament amb narratives divisives explotades a través del mal ús de les xarxes socials, les nostres psiques n’estan pagant el preu. I per a aquells de nosaltres que viuen en extrema adversitat –com a refugiats, pobles desplaçats o en conflictes bèl·lics– l’impacte se sent directament- i es converteix en una qüestió de vida i mort. Per a aquells que viuen directament en condicions de guerra o estan experimentant un PTSD (Síndrome d’estrès post-traumàtic) agut, el suport professional i el comunitari són essencials per a la sanació.
Mentre vivim en les nostres respectives circumstàncies i actuem a través de l’agència que cadascú tinguem, hi ha possibles enfocaments per donar suport a com naveguem pel nostre estat global de policrisi. Igual que amb cada tema complex, no hi ha una resposta simple a aquesta complexitat, però m’agradaria oferir algunes idees i proposar passos que ens convidin a caminar junts. Cal destacar que m’agradaria convidar a un canvi més profund en relació a les maneres condicionades i habituals de veure el nostre món.
Veure més enllà de l’individu
Com a individus, potser hem après que la por és quelcom del que cal desfer-se i arranjar per poder fer el següent pas per avançar en la vida. En les nostres societats hiperindividualitzades, al damunt de les nostres emocions hi superposem l’intel·lecte, front a la percepció i el sentiment. Sabem que les societats indígenes i precolonials afavorien la saviesa i la intel·ligència col·lectives. Les nostres cultures postmodernes han virat cap a l’altre extrem, tot valorant l’individu per sobre de tot.
La raó per la qual sovint experimentem una por recurrent o una subjacent ansietat crònica és perquè en el passat vam suprimir aquestes emocions tractant de “deslliurar-nos-en”. Pot ser que ho hàgim fet en la nostra infància perquè no podíem integrar les nostres pors aclaparadores, o els nostres avantpassats ho van fer perquè el seu trauma era massa gros per a ells. O bé les nostres cultures van fer el mateix perquè van experimentar atrocitats massa greus per a integrar-les i processar-les.
Els temors que de manera recurrent estan emergint en tantes persones sovint són senyals que apunten al nostre passat no integrat, un passat que demana a crits la nostra atenció. No obstant això, el que solem fer és mirar cap a l’altre costat i intentar evitar de veure el que no s’ha integrat, fet que dona lloc a un cicle viciós estancat.
Dimensions ancestrals i col·lectives
Sempre que veiem la fragmentació en la nostra societat, tendim a rebutjar-la. Això crea un efecte rebot, i alimenta el seu l’impuls perquè retorni de manera més forta. Hem de veure les peces, deixar que algunes coses es desmaneguin, reflexionar sobre aquest procés, i estar-se amb el que s’esdevé, encara que sigui incòmode. Com més enfortim els murs en contra d’allò a què ens resistim, més enfortim «l’altre» costat. Hem d’incloure la força fragmentadora i llavors integrar-la, la qual cosa ens farà avançar cap al següent pas del nostre desenvolupament.
Per a fer-ho, crec que hem de canviar el nostre enfocament per tal d’incloure-hi una lent molt més àmplia, que vegi les dimensions ancestrals i col·lectives de nosaltres mateixos, juntament amb la de l’individu. Això comença amb la vulnerabilitat. Quan els terapeutes i els professionals treballen amb grups, cal que incloguin i tractin aquests aspectes si volem integrar les experiències internes que estan emergint en milers de milions de persones a mesura que s’enfronten a la policrisi del nostre món. No es poden resoldre amb allò que percebem com el jo separat.
Fins i tot amb tècniques terapèutiques sofisticades, el “contenidor” individual està limitat. Ens cal incloure el context més ampli, el que jo anomeno “ecosistèmic”, que fa referència als contextos individuals, ancestrals i col·lectius en els quals hem nascut i actualment vivim.
Només eixamplant aquesta lent per veure que els nostres sistemes nerviosos no són només individuals, sinó profundament relacionals, ancestrals i col·lectius, podem començar a obrir suaument la vàlvula de seguretat de l’olla a pressió que tanta gent ha construït en el més profund de si mateixa.
El món dintre nostre
A mesura que el món continua per una via de canvis dràstics, podem començar a veure que el que sorgeix en nosaltres mateixos no és un problema, sinó part d’un procés de canvi major. No podem deslliurar-nos de les pors climàtiques; hem d’aprendre a relacionar-nos amb elles, i a digerir-les i integrar-les.
També podem trobar que alguns esdeveniments desencadenen respostes emocionals intenses, -o atordiment i evitació. Aquestes són també parts nostres amb les quals hem d’aprendre a relacionar-nos, pas a pas. Hem de desintoxicar aquestes pors, el dol i d’altres emocions a mesura que delicadament avancem a través d’aquest procés de canvi. Si les suprimim perquè semblen ser un obstacle, això pot conduir a un estat d’estancament que provoqui encara més sofriment.
Quan intentem suprimir les emocions amb l’atordiment interior, l’absenciar-se o els analgèsics, acabem dissociats de nosaltres mateixos. O bé això es manifesta col·lectivament com a addiccions internes i externes – als nostres dispositius, a Internet, a l’alcohol i altres substàncies. Llavors percebem la vida com a mancada de sentit. Només digerint i integrant amb destresa el dolor del passat podem créixer més enllà del nostre jo actual i contribuir a expandir el món en el qual vivim.
Les emocions del nostre Ecosistema
No solem pensar en el nostre ecosistema com un cos sensible que pot participar en un procés de sanació, però en el meu treball amb el trauma col·lectiu ens centrem en la corporeïtat i els mecanismes que inclouen el nostre entorn, i l’ecosistema major en el qual ens encarnem, reemmarcant el nostre lloc no simplement com a “part de”. Podem sentir emocions en nosaltres mateixos com a individus, o venint a través nostre des dels nostres regnes col·lectius i ancestrals.
L’ecosistema intenta curar-se a través de nosaltres, com a nosaltres. El mecanisme d’autosanació de la vida intenta sanar la vida, i ho experimentem com un procés de desintoxicació interna. Podem optar per col·laborar amb aquest mecanisme d’auto-sanació, però sovint no volem sentir la incomoditat del nostre passat no integrat.
Aquest és un pas important a tenir en compte en aquest procés curatiu. En aquesta etapa, l’autopercepció d’un “individu separat” (sovint anomenat també ego) es veu amenaçada pel procés. A sobre, aquesta sensació de separació vol dir que sovint intentem passar per aquest procés a soles.
Junts com a un cos interdependent
No ens cal fer-ho sols; hem de fer-ho junts.
Transcendir la noció predominant d’un jo separat és el que jo anomenaria “la destresa del nosaltres”. Crec que això és una iniciació al següent nivell de l’evolució de la humanitat. Ningú no està sol, però potser sovint ens sentim molt sols. Quan entenguem que les emocions i les experiències internes que sorgeixen durant la nostra policrisi actual apunten cap al camí que hem de seguir, ja no caldrà atordir-nos. Quan abracem aquest canvi, actualitzem un procés viu de desintoxicació de moltes capes del passat no resolt i no integrat. A mesura que es desplega aquest procés de desintoxicació, cal que aprenguem les destreses per digerir-les conscientment, de manera individual i en comunitats.
En un món col·lectivament traumatitzat, el nostre contenidor intern o el recipient des del qual encarnem el món s’ha trencat. A causa d’això, ens sentirem col·lectivament separats de l’ecosistema, de la societat i de la natura. Una profunda sensació d’interconnexió arriba quan dissolem la sensació de separació i tornem a sentir el flux de dades del sistema nerviós individual, ancestral i col·lectiu.
Aquest flux pot parlar-nos de com “soc un amb el sistema en el qual estic vivint.” Llavors, no sols encarnem la comprensió intel·lectual del fet que tots formem part de l’ecosistema, sinó que participem en el que jo en diria la sensibilitat eco-sistèmica. Tots formem part de l’intercanvi de dades, Internet és només un reflex tecnològic d’allò en què ja existeix.
Sentir a través d’una perspectiva eco-sistèmica no significa tenir una consciència del nostre món generalitzada i àmplia, o una mera obertura a l’hora de concebre un sistema; significa que la nostra capacitat de sintonitzar-nos, d’estar en un estat de sensació sistèmica, sempre és específica. Vol dir que apliquem una lent més àmplia que afina la meva percepció per a incloure-hi moltes variables i factors del sistema: Podrien ser el meu cos, la família, la comunitat i el món sencer. Quan no ens impliquem en una perspectiva ecosistèmica de la vida, se n’està excloent alguna cosa. En practicar aquest nivell de visió i de sensibilitat, aprenem l’essencial de la sintonització.
L’amor s’actualitza en l’especificitat
Quan ens sintonitzem amb una persona, estem parlant amb aquesta persona en concret, optem per sintonitzar-nos amb aspectes precisos de les seves etapes del desenvolupament, que podrien ser quan es van danyar o traumatitzar, o on resideixen els seus dons i recursos interns. Fer-ho vol dir que apliquem un enfocament i una sintonització específica a aquella part de l’experiència interna de la persona.
Per exemple, pot ser que des dels dos anys la persona estigui patint pors. Quan especifiquem, ens adrecem a l’edat de desenvolupament de la dificultat interna d’una persona; no generalitzem sobre la por. Ens sintonitzem amb aquesta por específica.
En l’enfocament que he introduït als grups, treballem amb els nivells individuals, ancestrals i col·lectius del desenvolupament. A mesura que ho fem, ens adonem de com aquests nivells s’apliquen específicament a la nostra exploració. Per exemple, quan treballem amb el trauma intergeneracional, primer comencem amb l’individu.
Diguem que la seva àvia es va traumatitzar per la guerra. Els que fem de testimonis d’aquesta persona, sovint el facilitador i altres participants del grup, podem sintonitzar-nos amb el sistema nerviós de la persona per sentir les emocions i altra informació que pugui estar disponible. A mesura que el facilitador i la persona dialoguen sobre el trauma, el sistema nerviós del facilitador pot convertir-se en un espai de contenció per tal que aquest procés es desenvolupi. A mesura que aquest procés es refina a través de l’aprenentatge experiencial, la sintonització precisa pot desbloquejar la informació que s’havia bloquejat durant diverses generacions.
El mateix passa amb els col·lectius. Podem ser col·lectivament específics. Allò col·lectiu no és només un gran camp allà fora, la nostra sintonització fa que allò col·lectiu sigui específic en els molts aspectes amb els quals estem treballant, per exemple, racisme, sexisme, colonialisme i genocidis.
És molt important comprendre aquest principi, ja que, en cas contrari, caiem en el parany de generalitzar perquè no hem après la competència relacional per a sentir i sintonitzar amb precisió amb els altres. Es tracta d’una competència especialment crucial per a terapeutes, facilitadors, professionals sanitaris i entrenadors.
Limitar-se a parlar del trauma és ineficaç en el procés de sanació. En canvi, al començament, parlar des de la informació emmagatzemada, no integrada i desorganitzada, obre la porta a la integració, que pot ser recolzada per un sòlid procés terapèutic o de facilitació.
Thomas Hübl / Lori Shridhare
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...