Categoria: articles

Desempaquetar la policrisi

Font original: https://thomashuebl.com/unpacking-the-polycrisis/

Per Thomas Hübl

Traduit per Enric Carbó

La manera com naveguem per la nostra creixent ansietat col·lectiva marcarà la diferència per al nostre futur.

Crisi. La mateixa paraula evoca una reacció immediata, tal com es defineix pel seu significat d’arrel: “punt en què ha de venir el canvi, per a bé o per a mal.” Els informes sobre l’augment de l’ansietat col·lectiva davant la crisi climàtica ens diuen que els joves estan especialment aclaparats i desil·lusionats per l’enorme càrrega que senten que ha de suportar la seva generació. A més, un estat constant i creixent de múltiples crisis, o policrisis, ha estès la depressió i la desesperança.

Amb les guerres i altres esdeveniments extrems, juntament amb narratives divisives explotades a través del mal ús de les xarxes socials, les nostres psiques n’estan pagant el preu. I per a aquells de nosaltres que viuen en extrema adversitat –com a refugiats, pobles desplaçats o en conflictes bèl·lics– l’impacte se sent directament- i es converteix en una qüestió de vida i mort. Per a aquells que viuen directament en condicions de guerra o estan experimentant un PTSD (Síndrome d’estrès post-traumàtic) agut, el suport professional i el comunitari són essencials per a la sanació.

Mentre vivim en les nostres respectives circumstàncies i actuem a través de l’agència que cadascú tinguem, hi ha possibles enfocaments per donar suport a com naveguem pel nostre estat global de policrisi. Igual que amb cada tema complex, no hi ha una resposta simple a aquesta complexitat, però m’agradaria oferir algunes idees i proposar passos que ens convidin a caminar junts. Cal destacar que m’agradaria convidar a un canvi més profund en relació a les maneres condicionades i habituals de veure el nostre món.

Veure més enllà de l’individu

Com a individus, potser hem après que la por és quelcom del que cal desfer-se i arranjar per poder fer el següent pas per avançar en la vida. En les nostres societats hiperindividualitzades, al damunt de les nostres emocions hi superposem l’intel·lecte, front a la percepció i el sentiment. Sabem que les societats indígenes i precolonials afavorien la saviesa i la intel·ligència col·lectives. Les nostres cultures postmodernes han virat cap a l’altre extrem, tot valorant l’individu per sobre de tot.

La raó per la qual sovint experimentem una por recurrent o una subjacent ansietat crònica és perquè en el passat vam suprimir aquestes emocions tractant de “deslliurar-nos-en”. Pot ser que ho hàgim fet en la nostra infància perquè no podíem integrar les nostres pors aclaparadores, o els nostres avantpassats ho van fer perquè el seu trauma era massa gros per a ells. O bé les nostres cultures van fer el mateix perquè van experimentar atrocitats massa greus per a integrar-les i processar-les.

Els temors que de manera recurrent estan emergint en tantes persones sovint són senyals que apunten al nostre passat no integrat, un passat que demana a crits la nostra atenció. No obstant això, el que solem fer és mirar cap a l’altre costat i intentar evitar de veure el que no s’ha integrat, fet que dona lloc a un cicle viciós estancat.

Dimensions ancestrals i col·lectives

Sempre que veiem la fragmentació en la nostra societat, tendim a rebutjar-la. Això crea un efecte rebot, i alimenta el seu l’impuls perquè retorni de manera més forta. Hem de veure les peces, deixar que algunes coses es desmaneguin, reflexionar sobre aquest procés, i estar-se amb el que s’esdevé, encara que sigui incòmode. Com més enfortim els murs en contra d’allò a què ens resistim, més enfortim «l’altre» costat. Hem d’incloure la força fragmentadora i llavors integrar-la, la qual cosa ens farà avançar cap al següent pas del nostre desenvolupament.

Per a fer-ho, crec que hem de canviar el nostre enfocament per tal d’incloure-hi una lent molt més àmplia, que vegi les dimensions ancestrals i col·lectives de nosaltres mateixos, juntament amb la de l’individu. Això comença amb la vulnerabilitat. Quan els terapeutes i els professionals treballen amb grups, cal que incloguin i tractin aquests aspectes si volem integrar les experiències internes que estan emergint en milers de milions de persones a mesura que s’enfronten a la policrisi del nostre món. No es poden resoldre amb allò que percebem com el jo separat.

Fins i tot amb tècniques terapèutiques sofisticades, el “contenidor” individual està limitat. Ens cal incloure el context més ampli, el que jo anomeno “ecosistèmic”, que fa referència als contextos individuals, ancestrals i col·lectius en els quals hem nascut i actualment vivim.

Només eixamplant aquesta lent per veure que els nostres sistemes nerviosos no són només individuals, sinó profundament relacionals, ancestrals i col·lectius, podem començar a obrir suaument la vàlvula de seguretat de l’olla a pressió que tanta gent ha construït en el més profund de si mateixa.

El món dintre nostre

A mesura que el món continua per una via de canvis dràstics, podem començar a veure que el que sorgeix en nosaltres mateixos no és un problema, sinó part d’un procés de canvi major. No podem deslliurar-nos de les pors climàtiques; hem d’aprendre a relacionar-nos amb elles, i a digerir-les i integrar-les.

També podem trobar que alguns esdeveniments desencadenen respostes emocionals intenses, -o atordiment i evitació. Aquestes són també parts nostres amb les quals hem d’aprendre a relacionar-nos, pas a pas. Hem de desintoxicar aquestes pors, el dol i d’altres emocions a mesura que delicadament avancem a través d’aquest procés de canvi. Si les suprimim perquè semblen ser un obstacle, això pot conduir a un estat d’estancament que provoqui encara més sofriment.

Quan intentem suprimir les emocions amb l’atordiment interior, l’absenciar-se o els analgèsics, acabem dissociats de nosaltres mateixos. O bé això es manifesta col·lectivament com a addiccions internes i externes – als nostres dispositius, a Internet, a l’alcohol i altres substàncies. Llavors percebem la vida com a mancada de sentit. Només digerint i integrant amb destresa el dolor del passat podem créixer més enllà del nostre jo actual i contribuir a expandir el món en el qual vivim.

Les emocions del nostre Ecosistema

No solem pensar en el nostre ecosistema com un cos sensible que pot participar en un procés de sanació, però en el meu treball amb el trauma col·lectiu ens centrem en la corporeïtat i els mecanismes que inclouen el nostre entorn, i l’ecosistema major en el qual ens encarnem, reemmarcant el nostre lloc no simplement com a “part de”. Podem sentir emocions en nosaltres mateixos com a individus, o venint a través nostre des dels nostres regnes col·lectius i ancestrals.

L’ecosistema intenta curar-se a través de nosaltres, com a nosaltres. El mecanisme d’autosanació de la vida intenta sanar la vida, i ho experimentem com un procés de desintoxicació interna. Podem optar per col·laborar amb aquest mecanisme d’auto-sanació, però sovint no volem sentir la incomoditat del nostre passat no integrat.

Aquest és un pas important a tenir en compte en aquest procés curatiu. En aquesta etapa, l’autopercepció d’un “individu separat” (sovint anomenat també ego) es veu amenaçada pel procés. A sobre, aquesta sensació de separació vol dir que sovint intentem passar per aquest procés a soles.

Junts com a un cos interdependent

No ens cal fer-ho sols; hem de fer-ho junts.

Transcendir la noció predominant d’un jo separat és el que jo anomenaria “la destresa del nosaltres”. Crec que això és una iniciació al següent nivell de l’evolució de la humanitat. Ningú no està sol, però potser sovint ens sentim molt sols. Quan entenguem que les emocions i les experiències internes que sorgeixen durant la nostra policrisi actual apunten cap al camí que hem de seguir, ja no caldrà atordir-nos. Quan abracem aquest canvi, actualitzem un procés viu de desintoxicació de moltes capes del passat no resolt i no integrat. A mesura que es desplega aquest procés de desintoxicació, cal que aprenguem les destreses per digerir-les conscientment, de manera individual i en comunitats.

En un món col·lectivament traumatitzat, el nostre contenidor intern o el recipient des del qual encarnem el món s’ha trencat. A causa d’això, ens sentirem col·lectivament separats de l’ecosistema, de la societat i de la natura. Una profunda sensació d’interconnexió arriba quan dissolem la sensació de separació i tornem a sentir el flux de dades del sistema nerviós individual, ancestral i col·lectiu.

Aquest flux pot parlar-nos de com “soc un amb el sistema en el qual estic vivint.” Llavors, no sols encarnem la comprensió intel·lectual del fet que tots formem part de l’ecosistema, sinó que participem en el que jo en diria la sensibilitat eco-sistèmica. Tots formem part de l’intercanvi de dades, Internet és només un reflex tecnològic d’allò en què ja existeix.

Sentir a través d’una perspectiva eco-sistèmica no significa tenir una consciència del nostre món generalitzada i àmplia, o una mera obertura a l’hora de concebre un sistema; significa que la nostra capacitat de sintonitzar-nos, d’estar en un estat de sensació sistèmica, sempre és específica. Vol dir que apliquem una lent més àmplia que afina la meva percepció per a incloure-hi moltes variables i factors del sistema: Podrien ser el meu cos, la família, la comunitat i el món sencer. Quan no ens impliquem en una perspectiva ecosistèmica de la vida, se n’està excloent alguna cosa. En practicar aquest nivell de visió i de sensibilitat, aprenem l’essencial de la sintonització.

L’amor s’actualitza en l’especificitat

Quan ens sintonitzem amb una persona, estem parlant amb aquesta persona en concret, optem per sintonitzar-nos amb aspectes precisos de les seves etapes del desenvolupament, que podrien ser quan es van danyar o traumatitzar, o on resideixen els seus dons i recursos interns. Fer-ho vol dir que apliquem un enfocament i una sintonització específica a aquella part de l’experiència interna de la persona.

Per exemple, pot ser que des dels dos anys la persona estigui patint pors. Quan especifiquem, ens adrecem a l’edat de desenvolupament de la dificultat interna d’una persona; no generalitzem sobre la por. Ens sintonitzem amb aquesta por específica.

En l’enfocament que he introduït als grups, treballem amb els nivells individuals, ancestrals i col·lectius del desenvolupament. A mesura que ho fem, ens adonem de com aquests nivells s’apliquen específicament a la nostra exploració. Per exemple, quan treballem amb el trauma intergeneracional, primer comencem amb l’individu.

Diguem que la seva àvia es va traumatitzar per la guerra. Els que fem de testimonis d’aquesta persona, sovint el facilitador i altres participants del grup, podem sintonitzar-nos amb el sistema nerviós de la persona per sentir les emocions i altra informació que pugui estar disponible. A mesura que el facilitador i la persona dialoguen sobre el trauma, el sistema nerviós del facilitador pot convertir-se en un espai de contenció per tal que aquest procés es desenvolupi. A mesura que aquest procés es refina a través de l’aprenentatge experiencial, la sintonització precisa pot desbloquejar la informació que s’havia bloquejat durant diverses generacions.

El mateix passa amb els col·lectius. Podem ser col·lectivament específics. Allò col·lectiu no és només un gran camp allà fora, la nostra sintonització fa que allò col·lectiu sigui específic en els molts aspectes amb els quals estem treballant, per exemple, racisme, sexisme, colonialisme i genocidis.

És molt important comprendre aquest principi, ja que, en cas contrari, caiem en el parany de generalitzar perquè no hem après la competència relacional per a sentir i sintonitzar amb precisió amb els altres. Es tracta d’una competència especialment crucial per a terapeutes, facilitadors, professionals sanitaris i entrenadors.

Limitar-se a parlar del trauma és ineficaç en el procés de sanació. En canvi, al començament, parlar des de la informació emmagatzemada, no integrada i desorganitzada, obre la porta a la integració, que pot ser recolzada per un sòlid procés terapèutic o de facilitació.

Thomas Hübl / Lori Shridhare

La pràctica del silenci en l’activisme social. Una entrevista

Fins que tot es va tancar per la pandèmia la primavera del 2020, vaig estar fent assegudes silencioses en protesta per l’empresonament dels presos polítics catalans. Primer m’asseia davant dels jutjats i davant la seu del PSC de Tortosa, el partit que a través de l’advocada de l’Estat demanava (i aconseguí) anys de presó per als polítics. Una vegada va sortir la sentència, només vaig continuar amb les assegudes de protesta davant els jutjats de Tortosa.

La protesta la difonia a través de la pàgina de Facebook “Silenci pels drets fonamentals“. Fou així com em contacta Eugeni Garcia, que estava fent la tesi doctoral en sociologia a la UAB sobre les noves espiritualitats, el silenci i l’activisme social. Per email em va fer aquestes preguntes que transcric a continuació.

1) Què significa per a tu el silenci, com el definiries?

El silenci per a mi és un espai de pau i de presència. De vegades pot ser una mica corprenedor, penso quan estic passejant per un bosc, o veien el paisatge quan he pujat una muntanya.

Definir el silenci no ho vull fer. Precisament perquè en el silenci s’atura la ment conceptual, no hi ha paraules ni cal fer l’esforç de buscar-les. El silenci el sento més com un espai, i és veritat que en aquest espai també em surten paraules, conceptes, definicions -perquè la ment em va molt automàtica i no s’atura ;-)… tanmateix, quan sóc capaç d’entrar i afermar-me en ell, les paraules que emergeixen són més depurades i essencials, és un espai fecund, creatiu, que es resisteix a ser definit

2) De quina manera cerques el silenci en la teva vida quotidiana (quin tipus de pràctica realitzes, en quins espais i moments…) i què t’aporta aquesta experiència?

Medito tots els dies quan m’aixeco, entre vint i vint-i-cinc minuts; si no he d’anar a treballar hi estic més estona. Una de les coses més boniques que vaig descobrir quan vaig començar a meditar -encara que sembili poca-solta- és que, quan em toca fer cua al súper o en situacions semblants, ja no em poso tan neguitós o malhumorat. Abans em molestava molt la sensació de «perdre el temps», ara no em molesta tant si sóc capaç de recordar-me de connectar amb la respiració i observar com em sento.

Per a observar i observar-me cal silenci. La pràctica sempre és: m’observo -connectant amb la respiració-, m’oblido perquè me’n vaig darrere un pensament o una història, torno a la respiració i la observació, torno a oblidar-me. És un anar i venir continu, de vegades només estic un momentet observant-me, i molta estona amb el fil de pensaments. Algunes vegades, però, tinc espai intern, gràcies a que he fet silenci; llavors rebo millor a les persones amb les que interactuo, estic més present amb elles. Les relacions, així, es tornen més gratificants, perquè ja no trobo ningú que em resulti desagradable o m’enutgi

3) Com creus que pot contribuir la pràctica del silenci en la resolució de conflictes contemporanis, com el que vivim actualment a Catalunya?

Un dels problemes que veig amb el conflicte català és la sobreabundància de raons, que es donen tant d’un costat i de l’altre. Tothom es veu carregat de raons. Per la meva formació i estudi ho explico per la presència de la ombra psicològica col.lectiva, és a dir, que hi ha actuant un tema emocional ocult que no s’ha abordat i per això el nivell racional no funciona bé per resoldre el conflicte. Això mateix que acabo de dir -fins i tot si jo tingués tota la raó en el que dic- tampoc serveix de gaire perquè precisament és una expressió conceptual. Quan algú està atrapat per la seva ombra, encara que li facis una anàlisi brillant de com projecta o nega aquesta ombra, no el treuràs d’on està. És per això que he volgut fer silenci, per a que des d’aquest espai de buit, pugui emergir una nova possibilitat, quelcom que no sigui reiterar els arguments als que cada part s’aferra.

Ja sé que els conflictes no es poden resoldre *només* amb silenci, i que per arribar finalment a l’acord primer cal que els representants de cada part raonin. Tanmateix, més enllà dels representants, o els liders, o els militants, hi ha un espai molt més ample de més gent, m’agradaria dir de tota la humanitat, ara que vivim en un món tan interconnectat. La nova possibilitat ha de sortir d’aquest espai més ample, doncs els actors del conflicte viuen -vivim- en un espai estretit on només hi caben les pròpies raons. Ara em ve al cap aquella frase que s’atribueix a Einstein que deia que els problemes no es poden resoldre des del mateix nivell consciència des d’on es plantejen. Això seria aquesta nova possibilitat, que ara no pot sortir des del nivell on ens trobem. Crec que això de fer silenci pot contribuir a ampliar el nostre espai per a que puguin emergir noves possibilitats de tenir una vida més próspera i més justa per a tothom

A banda d’aquestes qüestions, pots exposar qualsevol altra tema o idea que consideris rellevant en relació al silenci.

Una de les coses que he observat, quan faig silenci al carrer, és el gran contrast entre el «soroll» intern i extern. Quan m’assec a casa al meu racó de meditar hi ha molt de soroll intern: pensaments i emocions que s’activen. De fet, una de les raons que em va fer sortir al carrer a meditar és que se m’activaven molts de sentiments (ràbia, injustícia, tristesa, por) quan em venia al pensament tot el del procès i la situació dels presos. Vaig decidir no quedar-m’ho per a mi i expressar-ho a fora. A casa tinc un espai molt silenciós i tranquil, per tant el «soroll» intern que se m’activa el noto molt fort. Quan m’assec al carrer hi ha molt de soroll a fora, i els primers dies també tenia una mica de por. Aquest soroll del carrer tanmateix m’arriba com a més «natural» i no em destorba gaire per a la pràctica, és com que m’atravessa i no m’hi enganxo, per això noto tant el contrast amb el soroll intern, al que m’enganxo molt més i em distreu de la presència de la respiració. En aquest sentit, estic trobant la realització d’aquesta pràctica molt interessant

Sobre la demonització de Vox i el cofoisme progre

Començo a escriure això amb dubtes, i la por de ser malinterpretat i atreure les crítiques dels que diuen voler el canvi social

Estem en campanya electoral i, per la pujada de Vox, de tot arreu m’arriba l’alarma i la indignació d’organitzacions i persones compromeses amb l’evolució social. Tanmateix, a l’estar ressaltant les provocacions i les exageracions que caracteritzen la ultradreta, els hi estan fent la campanya a Vox. Dit d’una altra manera: estan contribuint a propagar LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que els desperta aquest partit. Em sorprèn i també m’entristeix que totes aquestes organitzacions progres es pensen que promovent aquestes emocions podran «aturar el feixisme» tal com diuen.

La puixança de Vox (i del PP, no els veig gaire diferents) precisament es deu a la seva refinada intel·ligència d’haver donat contingut polític a les emocions de LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que tanta gent està sentint per l’incompliment del contracte social entre govern i ciutadania. Aquí no tinc ara espai per estendre’m sobre això de l’incompliment del contracte social, però altres autors ho han desenvolupat bé.

La demonització la entenc com la construcció de «l’altre»: el dolent, el perillós, el pervers, l’amenaça, etc. Els de Vox han sapigut construir prou bé un «enemic» de la gent bona, honrada i treballadora: els que volen trencar Espanya, els enemics de la família, els progres i les elits burocràtiques que xuclen la sang dels que s’aixequen a les 6 del matí per treballar… Per una banda estan «los españoles de bien» que treballen i compleixen amb els seus deure cívics, i per l’altra banda estan «els altres» amb qui cal acabar, per a que «els bons» finalment puguin viure del fruit del seu treball com en justícia els pertocaria.

Veig que les organitzacions progres benpensants reprodueixen exactament el mateix esquema. Els de Vox representen «el mal»: masclistes, feixistes, homòfobs, negacionistes del canvi climàtic etc, cosa que reafirma als «bons» «jo no sóc així, jo no sóc com ells». La existència de Vox -els «dolents», l’enemic- és el que dona sentit a tots els anti- (anti-feixistes, anti-masclistes, anti-racistes, etc. ).

Perdre el sentit de la pròpia existència deixa un buit terrorífic. Ho torno a repetir: la experiència de sentir el buit de la pròpia existència és una experiència aclaparadora, insuportable. Per evitar sentir aquest terror estic disposat a fer qualsevol cosa. Com que la meva identitat l’estic basant amb la meva pertinença al grup dels «bons», del anti-, front als «dolents» (perquè ser masclista i homòfob és moooolt dolent), jo necessitaré que els «dolents» cada vegada siguin més visibles, més presents i més forts. En altres paraules: secretament alimentaré la seva existència. Si no fos així, jo deixaria de saber qui sóc jo, que jo pertanyo al grup dels bons -ben diferenciat d’ells, els dolents. Vox necessita de la emigració, no la combat, perquè sense ella no tindria els vots. El PSOE i demès esquerra necessiten de l’existència de Vox per demostrar que són d’esquerres i així potser no perdran les eleccions.

Amb tristesa estic veient que gràcies a Vox, la gent amb la que comparteixo l’objectiu social d’avançar cap a una societat més inclusiva, més compassiva i més conscient del vincle que tenim amb la biosfera, cauen en el cofoisme moralment reconfortant de considerar-se del grup superior al dels «fatxes, troglodites i analfabets» -els «altres que no són com jo».

Els reptes que afronta la nostra societat i el nostre planeta demana unes respostes noves que no acaben d’emergir. És comprensible la regressió a velles fórmules que abans proporcionaven una aparent seguretat, com considerar «els altres» els dolents, front a «nosaltres», que tenim raó i som millors. La resposta, tanmateix, no vindrà de la divisió, sinó d’una veritable inclusivitat. Això demana la fortalesa de poder sostenir en mi la ràbia i el fàstic, poder sostenir la por al sense sentit i a la incertesa. Deixar-ho de projectar cap als «dolents» d’enfora.

Jo estic esverat, fastiguejat i emprenyat, exactament IGUAL que els de Vox, per molt que siguen contraris els seus motius i els meus. Les raons són oposades, els sentiments són els mateixos. La superioritat moral de “tenir raó” alimenta la espiral divisiva i, davant de les emocions no reconegudes ni assumides, mostra la seva impotència que alimenta la roda del hàmster.

Un comentari a «On són els homes?» de Sense Ficció de TV3

Donat que porto 10 anys dirigint Cercles d’Homes m’agradaria dir la meva sobre aquest programa de TV3.

Resumint-ho molt diria que en un 30% l’he trobat molt bé i en un 70% erroni i, en alguns casos, hipòcrita i directament patològic.

Comencem pel que més em va agradar: no sabia que existien aquests espais en que només es troben entre ells homes que tenen fills, mentre els cuiden i juguen amb els petitons. Ho vaig trobar una iniciativa fantàstica. Els homes necessitem espai per trobar-nos entre nosaltres, i fer-ho juntament amb els fills encara està millor. Una pensada excel·lent que s’hauria de promocionar.

En moltes altres coses, però, vaig trobar manifestes les contradiccions que observo amb els moviments socials basats amb les polítiques de la identitat o, com ara diuen, woke.

Per exemple: Repetien el mantra de que el patriarcat ens fica dintre dels homes la competitivitat, entre altres coses molt dolentes. Tanmateix, com a exemple d’home deconstruït que trenca estereotips, ens mostren un gimnasta que ha guanyat la medalla d’or a Espanya. A més de l’enorme esforç que demanda guanyar la medalla d’or en situacions tan competitives, aquest havia trencat estereotips de gènere al competir per gimnàstica rítmica. En fi, que la seva història personal (que, per cert, jo admiro) hauria quedat igual de bé en aquests relats cuqui-guais del capitalisme «New Age» de «pots arribar tan lluny com vulguis amb el teu esforç individual». En què quedem doncs? La competitivitat és patriarcal i ens fa mal als homes?, o la competitivitat és bona perquè així podem admirar al que guanya una medalla d’or en el campionat de gimnàstica?

Respecte del patriarcat, es pot fer una bona crítica filosòfica com un concepte de les ciències socials mal construït que, al pretendre explicar-ho tot, al final no explica res. També es pot criticar que, considerar que el sistema sexe-gènere només atorga privilegis als homes en detriment de les dones, contradiu les dades de l’antropologia, la història i altres ciències socials. Tanmateix aquí no vull posar-me en aquesta discussió intel·lectual on les posicions ja estan prou desenvolupades. Només recordar que això de «patriarcat» i «privilegi» no és cap veritat indiscutida, tot i que força persones hagin trobat en la lluita contra ells allò que dona sentit a la seva vida

Quan sentia aquest mantra de que els privilegis «del patriarcat» els tenim ficats a dintre jo pensava amb com tenen posades les fronteres del “jo” aquests homes en procès de deconstrucció. És aquí on veig la promoció d’una masculinitat patològica.

Amb les fronteres del jo em refereixo a que estaven parlant de «el Patriarcat» o «el sistema» en tercera persona, com quelcom que està allà fora, i que ens fa moltes coses dolentes. La pregunta que m’hauria agradat fer-los és: si el sistema està allà fora, on estàs tu? De la manera com parlaven, n’eren dos: per un costat, «el Patriarcat», i per l’altre costat, ells.

Tanmateix, amb això que estaven en procès de deconstrucció, manifestaven que el Patriarcat no era només aquesta omnipresent força perversa allà fora, que ho contamina tot. El Patriarcat també el tenien a dintre, com un maligne cos estrany al seu ésser veritable. Per això l’havien d’exorcisar amb totes aquelles pràctiques de deconstruir els seus privilegis masculins. I malgrat tant d’esforç no se’n sortien: «tots els homes som agressors…encara elles tenen la pitjor part…nosaltres ens posem primer i ens creiem més importants… jo no vull ser masclista, i adonar-se que ho ets és difícil d’assumir…». Vaig pensar que ha de ser terrible viure amb aquesta consciència: no hi ha manera d’acabar amb aquest Mal ubic. Quina angoixa!. Una visió del món en la que tots els homes són agressors (començant per un mateix!) ha de generar una ansietat tremenda.

Relacionat amb aquest combat contra el Mal, em va cridar l’atenció una escena de role-playing en que s’entrenaven per esdevenir policies de la moral: no es pot tolerar que un company de feina faci comentaris sobre les mamelles d’una companya. Assajaven com s’havia d’intervenir en aquest cas. No es tractava doncs d’una mera qüestió de mal gust (aquesta seria la meva opinió davant aquesta mena de comentaris). El compromís contra el Mal ha de ser en tots els fronts. Expressar l’atracció per unes mamelles podria obrir la porta a l’assassinat de dones, tot està relacionat, i per tant, cal estar entrenat per a intervenir. Com ja hem dit, el Mal de la violència patriarcal és ubic i inextingible.

L’angoixa que havia de sentir l’Inquisidor medieval, -Satanàs era ubic i estava a tot arreu, i per això calia perseguir-lo en totes les bruixes que caçava-, crec que ha de ser anàloga a l’angoixa que deuen de sentir aquests nous policies de la moral en la seva croada contra el Patriarcat.

Tot policia de la moral, sigui un inquisidor, sigui un jihadista o sigui qualsevol altre croat de la virtut, viu en un infern interior de por i culpa que no pot sostenir, i per això li cal projectar-lo a fora: en l’infidel, en la bruixa, en Satanàs. Quan més fràgil i danyat té el seu jo intern, amb més fúria projecta tot el terror i la culpa cap al Mal extern. No eren la bruixa o l’heretge qui posaven en perill la fe en la bondat de Déu, sinó el propi trauma que li havia impedit experimentar l’amor de Déu. L’inquisidor substituïa la seva manca d’experiència de l’amor i la bondat amb doctrines, i el terror del trauma experimentat el projectava: el Mal és a fora. Projectar el propi trauma enfora és quelcom molt humà: hi ha experiències massa doloroses per sostenir (per exemple haver patit maltractament o abús en la infància), la única manera de seguir endavant els projectar-les fora i aferrar-se a doctrines justificadores.

En aquest reportatge dels militants de la nova masculinitat, el Patriarcat doncs, per un costat, està fora i a dintre, com un cos estrany maligne que cal extirpar, tot i que mai acaba d’arribar aquest dia que per fi acabaràn amb ell per alliberar el gènere humà. Impotència del jo. Per un altre costat, però, el militant té la convicció de que censurant els acudits sexistes i acudint a tallers de deconstrucció està ajudant de veritat a protegir a alguna dona que en algun moment patirà agressions de la seva parella. Omnipotència del jo: desitjant-ho intensament, la realitat canvia. Per això parlava d’unes fronteres de jo mal posades: la barreja d’impotència i grandiositat del jo com a expressió d’un trauma o una patologia mal resolta.

Per sort em sembla que aquestes propostes militants de la nova masculinitat no acaben de tenir gaire èxit, i malgrat que els homes estem prou desconcertats i sense models, pareix que no hi ha tants homes que s’emboliquin amb aquestes expressions tan patològiques de la masculinitat. Al mateix programa, sortia una nena filla d’un d’aquests homes que, al preguntar-li quin era el seu conte favorit, va contestar que Sant Jordi. Sort que no la van renyar ni censurar per expressar el seu fervor per un arquetip etern de la masculinitat clàssica: el guerrer valent que s’arrisca per salvar la dama. Al reportatge es veia com la nena tenia un pare amorós, per tant no és d’estranyar que amb els seus ulls infantils veiés el seu pare exactament igual que l’arquetip: un Sant Jordi protector. Malgrat tanta xerrameca deconstructora, els arquetips continuen funcionant.

En la meva opinió, és millor conèixer els arquetips clàssics de la masculinitat i fer-nos-en càrrec, que no pas desempoderar-nos com a homes projectant el que no sabem sostenir, i aferrant-nos a ideologies de consistència ben dubtosa.

En quina mesura el que ens passa està en les nostres mans o passa perquè així està establert?

Els antics sí solien creure en el destí, és a dir, que les coses passen perquè així està establert. És el tema de les tragèdies gregues: el protagonista creu que pot escapar-se o desafiar el destí i al final la cosa sempre acaba molt malament, per això era una tragèdia.

Ara vivim en una societat tecnològica. Com que hem desentranyat els secrets de la naturalesa, nosaltres ja no patim moltes de les angoixes que afligien els antics i atribuïen al destí. Sabem que els terratrèmols o la pesta no tenen res a veure amb la còlera dels déus o el destí, igual que les males collites o les guerres.

Una altra cosa, però, és creure que tot els que ens passa està a les nostres mans. És cert que quan més avança la ciència i millor coneixem la naturalesa se’ns obren més possibilitats i tenim més llibertat, però tots hem experimentat les nostres limitacions, no podem aconseguir tot allò que volem i desitgem. Aquesta incertesa és inherent a la nostra condició humana: no ho podem saber tot, no podem controlar-ho tot.

Això que no podem saber, que no podem controlar, ho sap el destí? Està a les seves mans? En la meva humil opinió, no. Entenc que seria consol pensar «jo no ho sé, però hi ha quelcom que sí que ho sabrà». És precisament aquest «no saber» el que ens ha fet evolucionar. Només a partir de viure plenament el desconsol, de sentir l’angoixa de la incertesa, ens hem ficat en moviment, buscant entre diverses possibilitats fins trobar la més adient; això és la evolució. La naturalesa ha evolucionat des del Big Bang fins a l’Homo Sapiens. I els humans hem evolucionat des de les cavernes fins a la penicil·lina i internet. No sabem què ha de venir properament, només sabem que no ho sabem, per això la vida de vegades presenta aspectes tràgics, com mostraven els antics grecs en el seu teatre. Però també gràcies a aquesta incertesa la vida també se’ns presenta com un joc i una aventura fascinant.

És real la maldat i la bondat, o només són punts de vista?

Aquesta discussió filosòfica va començar a l’antiga Grècia amb Sòcrates i Plató per un costat, i uns filòsofs anomenats sofistes per l’altre costat. Els sofistes deien que només són punts de vista, i que cadascú té la seva opinió. Plató -que va establir les bases de la filosofia-, defensava que la bondat és real i que no depèn de les diferents opinions que la gent té de ella. Mantenia que la Idea de Bé (així és com ell ho anomenava) es el més real que hi ha, i amb ella passa com amb el teorema de Pitàgores: és tal qual és i no és pot canviar.

Tanmateix Plató era un idealista i deia que aquesta Idea de Be no està en aquest món. En el nostre món només podem trobar actes més o menys bons, segons si estan més o menys conformes amb la Idea de Bé. Això vol dir que en el nostre món trobem coses bones i dolentes, només cal escoltar el telediari per saber quantes coses dolentes hi ha, però en el món ideal de Plató existeix un Bé absolut que no té contrari.

En l’antiguitat hi havia un corrent religiós que es deia maniqueísme, que deia que hi ha dos principis absoluts: el Bé i el Mal. Tanmateix la majoria dels filòsofs -i també de les religions com el cristianisme- han seguit el camí idealista de Plató i diuen que només hi ha el Bé absolut. El mal no és una «cosa», és la absència de bé. És com la foscor, que no és una cosa: quan apareix la llum, la foscor se’n va. Com nosaltres vivim en un món relatiu i imperfecte, no en un món ideal, el mal que anem trobant és la mostra del que ens queda fins assolir aquest Bé absolut.

Un altre problema és que els humans no som perfectes, per tant nosaltres tampoc podem saber del tot com serà aquest Bé absolut, per això els filòsofs discuteixen tant! És molt diferent, però, dir «Intentem esbrinar com serà aquest Bé que ens serveix a tots (perquè és absolut)» a afirmar «No cal buscar el bé de tots, perquè és impossible, jo busco el bé per a mi i els altres ja s’apanyaran». Això últim és quedar-me amb la meva opinió. Plató era molt radical i deia que amb l’opinió no es va gaire lluny, perquè la opinió és el contrari de la veritat. Encara hi ha una alternativa pitjor, que és dir: «Jo ja sé quin és el Bé absolut, i per tant te l’imposo a tu». La filosofia ens recorda que som limitats, i que la recerca de la veritat és una tasca colectiva que també demana humilitat, perquè mai podem garantir que hagim assolit la veritat i el Bé absoluts.

Per què la legalitat i la ètica no avancen al mateix pas, i a vegades, fins i tot ho fan en direccions contraries?

La ètica té a veure amb la felicitat individual, s’ocupa de la següent pregunta «Què he de fer per tenir una vida bona?». En canvi, a legalitat té a veure amb la política. Per als filòsofs antics, la política era més important que la ètica perquè la política s’ocupa del bé comú, és a dir, de la felicitat per a tots i no només de la meva personal. Deien que sense un marc social (polític) adient, no es pot realitzar la felicitat individual.

Els filòsofs antics també deien que per naturalesa som socials («animal polític» deien en grec). És a dir, a més de la nostra dimensió individual tenim una dimensió social més ampla. El problema, però, no és tant que siguem individualistes sinó que no desenvolupem la nostra individualitat fins al nivell en que podem desplegar el nostre màxim potencial, ens quedem en una versió petita i estreta on el més important són els diners i la pròpia seguretat material.

La societat ja ha avançat prou per a que aquesta seguretat material no ens hagi de preocupar, a diferència de la Edat Mitjana, que patien gana quan hi havia una mala collita. La ciència ha resolt el problema per a que tots els habitants d’aquest planeta no hàgim de passar ni gana ni fred. Això hauria de permetre que els individus busquéssim la «vida bona» en dimensions més elevades que no pas la mera seguretat material.

Malauradament, la majoria de nosaltres no hem evolucionat fins on el potencial del nostre desenvolupament material i tècnic ens permet. La política actual és un reflex d’aquesta manca d’evolució. Les lleis les fan persones centrades en la seva seguretat material i la del propi grup. Així arribem a absurds com que, gràcies a les vigents regles del joc, 400 persones d’aquest planeta sumen tanta riquesa com la que té la meitat de la humanitat, que encara passa unes penúries intolerables. El més paradoxal és que acumular més diners dels que et pots gastar en tota la teva vida tampoc et fa més feliç. La ètica ensenya que la felicitat està en desenvolupar tot el teu ésser, no només la part material. Aquest desenvolupament ètic llavors es pot veure reflectit en la política i en lleis que veritablement busquin el bé comú. Ètica i política es complementen i només poden avançar a l’hora, igual que també reculen a l’hora.

Com podem afrontar la crisi climàtica i la possible extinció de la espècie humana des de la filosofia?

Sabem què és el canvi climàtic i de les seves possibles conseqüències gràcies a la ciència. La ciència és un saber objectiu que explica el món tal com és, no tal com a mi m’agrada o em convé. Als humans ens ha costat molt anar més enllà dels nostres particularismes individuals i culturals per assolir una visió universal. Els antics grecs foren els primers que començaren aquest camí, amb la filosofia i la ciència. No ha estat un camí fàcil. Fins a la Il.lustració, quan es consolida la ciència, els humans demanaven als deus que els proveïssin de menjar i els protegissin de malalties, i es dedicaven a guerrejar contra els que tenien una religió diferent. Ara tenim tractors i penicilina, no cal demanar favor als meus déus sinó estudiar ciència: que la clorofila de la planta transforma la energia del sol en orgànica, per exemple, és vàlid a totes les cultures i religions. Per això la ciència és universal.

Tot i que hem assolit aquest saber universal, la nostra consciència, tanmateix, està encara molt condicionada pels nostres particularismes culturals. Ens costa anar més enllà de la visió del meu grup i del que a nosaltres ens convé. Això es veu en el nostre estil de vida consumista. La nostra cultura ens ensenya que és desitjable consumir: anar en cotxe a tot arreu, comprar i llençar, etc. No només la cultura: els nostres governs, que depenen del nostre vot, posen la economia i la política al servei d’aquesta cultura consumista. Si no ho fessin, la gent es revoltaria i perdrien les eleccions.

La ciència ens ha indicat clarament que aquesta cultura consumista posa en perill la biosfera, de la qual depèn la nostra vida; és un comportament irracional. Tanmateix no tenim una eina global per abordar aquest problema perquè no hi ha un govern mundial, sinó governs nacionals. Aquests governs nacionals són els que impedeixen una acció eficient de la ONU per abordar el canvi climàtic perquè es subordinen als interessos particulars de les seves empreses, això vol dir: continuar fomentant el consum.

Per un costat tenim una consciència particular de la nostra cultura que ens diu que la felicitat està en tenir i consumir quant més, millor. Per un altre costat també tenim una consciència més ampla, no tant potent, que ens diu que aquest model de felicitat és irracional. La filosofia desenvolupa la nostra part racional, per tant crec que és una bona eina per avançar capa a formes de vida més plenes, més integrades i més satisfactòries.

És ètic desobeir la llei?

Quan veus una persona obeint la llei, és fàcil dir que s’està portant bé. Tanmateix, l’ètica no tracta del que es veu des de fora, sinó de l’interior de les persones. El filòsof Kant posa aquest exemple: un taverner podria aigualir el vi que serveix als parroquians i així guanyaria més diners, però no ho fa, obeeix la llei. Per què acata la llei? Podria ser perquè, si l’enxampessin, el castigarien i sortiria perdent. Això és un motiu egoista: si pogués desobeiria la llei, però compleix perquè no li agraden les conseqüències. També podria ser que, si el taverner no aigualeix el vi, és perquè pensa que el seu deure és no enganyar els clients. Aquest és un motiu ètic més elevat. Nosaltres, des de fora, només podem veure que obeeix la llei, però no podem saber els motius interns del seu comportament.

Els nens tenen una consciència egocèntrica, es comporten segons el seu interès perquè els costa posar-se al lloc de l’altre. Seria el cas del taverner que se sotmet a la llei, no per sentit del deure, sinó per evitar que el castiguin. Els adults tenim una consciència convencional, no egocèntrica, que fa que ens identifiquem amb els valors del nostre grup o la nostra societat; així, hom obeeix la llei perquè entén que amb el comportament de la consciència egocèntrica no seria possible viure en societat. Aquesta consciència convencional considera intolerable el comportament egoista i reclama que sigui castigat.

Tanmateix, hi ha un nivell més elevat de la consciència, que és quan es desafien els principis convencionals perquè es segueixen uns principis ètics universals, que van més enllà del que convé al meu grup. Seria el cas de Sòcrates, Jesús, les sufragistes, Nelson Mandela, els objectors de consciència i tants altres que van consentir a patir les conseqüències de desobeir la llei. Aquests són els que han fet avançar la societat.

El problema és que des del nivell convencional qualsevol repte a la llei s’interpreta com un pas enrere. Les persones d’aquest nivell convencional solen confondre el nivell postconvencional, més elevat, amb el nivell inferior, més egoista; per això reclamen castigar els infractors. I és que de vegades no és fàcil distingir quan una acció que desafia el convencional és una acció egoista o és avançada. Tanmateix, els humans hem progressat en justícia gràcies a la consciència ètica dels que es van atrevir a anar més enllà de les lleis vigents.

Com pot ser que a dintre tinguen tanta bellesa i alhora tant de sofriment?

Els antics grecs deien que l’ésser humà està entremig de les bèsties i els déus. Tenim una part divina, que ens dóna consciència i ens fa apreciar la bellesa, a diferència dels animals. A diferència dels déus, però, no som feliços ni immortals. La nostra condició biològica comporta un dolor inevitable —que els animals també pateixen— quan passem gana, fred o malalties. Els humans també patim un sofriment que els animals ja no pateixen i que ens ve precisament per la nostra consciència.

Algunes escoles de filosofia distingeixen clarament el dolor del sofriment. Com ja he dit, el dolor és inevitable en tant que som éssers vius. El sofriment es genera quan jo no accepto el dolor. Per tant, a un fet extern, que no depèn de mi (per exemple, si pateixo una pèrdua, una malaltia o un cop), hi afegeixo una resposta meva, que sí que depèn de mi, en què no accepto i em reboto contra aquest fet extern. En altres paraules: poso la meva energia sobre el que no puc canviar en comptes de fer-ho en allò sobre el que sí que tinc poder. Jo no tinc poder sobre el que em passa: jo només tinc poder sobre la resposta que dono a allò que em passa. Puc acceptar-ho o puc lamentar-me’n. En el primer cas només hi ha dolor, en el segon jo hi afegeixo sofriment.

Una escola antiga de filosofia, els estoics, feien de l’acceptació el seu nucli. No s’ha de confondre amb la resignació, la qual vol dir «em conformo, però continuo creient que hauria de ser d’una altra manera», ni tampoc vol dir «no hi ha res a fer, abandono». Acceptar és un acte de coratge perquè vol dir «sí» al que és, no al que jo penso que ha de ser. I jo, com hem dit abans, no sóc un déu, sóc un humà limitat. Quan accepto el que és, llavors estic preparat per a l’acció correcta que veritablement pot canviar allò que cal. L’acceptació també em fa més sensible, perquè no em tanca en mi mateix i, per tant, amplia les possibilitats de percebre la bellesa. Bellesa i sofriment són dues realitats molt humanes i, per tant, es poden educar per a eixamplar la primera i reduir la segona.

A %d bloguers els agrada això: