Començo a escriure això amb dubtes, i la por de ser malinterpretat i atreure les crítiques dels que diuen voler el canvi social
Estem en campanya electoral i, per la pujada de Vox, de tot arreu m’arriba l’alarma i la indignació d’organitzacions i persones compromeses amb l’evolució social. Tanmateix, a l’estar ressaltant les provocacions i les exageracions que caracteritzen la ultradreta, els hi estan fent la campanya a Vox. Dit d’una altra manera: estan contribuint a propagar LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que els desperta aquest partit. Em sorprèn i també m’entristeix que totes aquestes organitzacions progres es pensen que promovent aquestes emocions podran «aturar el feixisme» tal com diuen.
La puixança de Vox (i del PP, no els veig gaire diferents) precisament es deu a la seva refinada intel·ligència d’haver donat contingut polític a les emocions de LA POR, EL FÀSTIC I LA RÀBIA que tanta gent està sentint per l’incompliment del contracte social entre govern i ciutadania. Aquí no tinc ara espai per estendre’m sobre això de l’incompliment del contracte social, però altres autors ho han desenvolupat bé.
La demonització la entenc com la construcció de «l’altre»: el dolent, el perillós, el pervers, l’amenaça, etc. Els de Vox han sapigut construir prou bé un «enemic» de la gent bona, honrada i treballadora: els que volen trencar Espanya, els enemics de la família, els progres i les elits burocràtiques que xuclen la sang dels que s’aixequen a les 6 del matí per treballar… Per una banda estan «los españoles de bien» que treballen i compleixen amb els seus deure cívics, i per l’altra banda estan «els altres» amb qui cal acabar, per a que «els bons» finalment puguin viure del fruit del seu treball com en justícia els pertocaria.
Veig que les organitzacions progres benpensants reprodueixen exactament el mateix esquema. Els de Vox representen «el mal»: masclistes, feixistes, homòfobs, negacionistes del canvi climàtic etc, cosa que reafirma als «bons» «jo no sóc així, jo no sóc com ells». La existència de Vox -els «dolents», l’enemic- és el que dona sentit a tots els anti- (anti-feixistes, anti-masclistes, anti-racistes, etc. ).
Perdre el sentit de la pròpia existència deixa un buit terrorífic. Ho torno a repetir: la experiència de sentir el buit de la pròpia existència és una experiència aclaparadora, insuportable. Per evitar sentir aquest terror estic disposat a fer qualsevol cosa. Com que la meva identitat l’estic basant amb la meva pertinença al grup dels «bons», del anti-, front als «dolents» (perquè ser masclista i homòfob és moooolt dolent), jo necessitaré que els «dolents» cada vegada siguin més visibles, més presents i més forts. En altres paraules: secretament alimentaré la seva existència. Si no fos així, jo deixaria de saber qui sóc jo, que jo pertanyo al grup dels bons -ben diferenciat d’ells, els dolents. Vox necessita de la emigració, no la combat, perquè sense ella no tindria els vots. El PSOE i demès esquerra necessiten de l’existència de Vox per demostrar que són d’esquerres i així potser no perdran les eleccions.
Amb tristesa estic veient que gràcies a Vox, la gent amb la que comparteixo l’objectiu social d’avançar cap a una societat més inclusiva, més compassiva i més conscient del vincle que tenim amb la biosfera, cauen en el cofoisme moralment reconfortant de considerar-se del grup superior al dels «fatxes, troglodites i analfabets» -els «altres que no són com jo».
Els reptes que afronta la nostra societat i el nostre planeta demana unes respostes noves que no acaben d’emergir. És comprensible la regressió a velles fórmules que abans proporcionaven una aparent seguretat, com considerar «els altres» els dolents, front a «nosaltres», que tenim raó i som millors. La resposta, tanmateix, no vindrà de la divisió, sinó d’una veritable inclusivitat. Això demana la fortalesa de poder sostenir en mi la ràbia i el fàstic, poder sostenir la por al sense sentit i a la incertesa. Deixar-ho de projectar cap als «dolents» d’enfora.
Jo estic esverat, fastiguejat i emprenyat, exactament IGUAL que els de Vox, per molt que siguen contraris els seus motius i els meus. Les raons són oposades, els sentiments són els mateixos. La superioritat moral de “tenir raó” alimenta la espiral divisiva i, davant de les emocions no reconegudes ni assumides, mostra la seva impotència que alimenta la roda del hàmster.