Donat que porto 10 anys dirigint Cercles d’Homes m’agradaria dir la meva sobre aquest programa de TV3.
Resumint-ho molt diria que en un 30% l’he trobat molt bé i en un 70% erroni i, en alguns casos, hipòcrita i directament patològic.
Comencem pel que més em va agradar: no sabia que existien aquests espais en que només es troben entre ells homes que tenen fills, mentre els cuiden i juguen amb els petitons. Ho vaig trobar una iniciativa fantàstica. Els homes necessitem espai per trobar-nos entre nosaltres, i fer-ho juntament amb els fills encara està millor. Una pensada excel·lent que s’hauria de promocionar.
En moltes altres coses, però, vaig trobar manifestes les contradiccions que observo amb els moviments socials basats amb les polítiques de la identitat o, com ara diuen, woke.
Per exemple: Repetien el mantra de que el patriarcat ens fica dintre dels homes la competitivitat, entre altres coses molt dolentes. Tanmateix, com a exemple d’home deconstruït que trenca estereotips, ens mostren un gimnasta que ha guanyat la medalla d’or a Espanya. A més de l’enorme esforç que demanda guanyar la medalla d’or en situacions tan competitives, aquest havia trencat estereotips de gènere al competir per gimnàstica rítmica. En fi, que la seva història personal (que, per cert, jo admiro) hauria quedat igual de bé en aquests relats cuqui-guais del capitalisme «New Age» de «pots arribar tan lluny com vulguis amb el teu esforç individual». En què quedem doncs? La competitivitat és patriarcal i ens fa mal als homes?, o la competitivitat és bona perquè així podem admirar al que guanya una medalla d’or en el campionat de gimnàstica?
Respecte del patriarcat, es pot fer una bona crítica filosòfica com un concepte de les ciències socials mal construït que, al pretendre explicar-ho tot, al final no explica res. També es pot criticar que, considerar que el sistema sexe-gènere només atorga privilegis als homes en detriment de les dones, contradiu les dades de l’antropologia, la història i altres ciències socials. Tanmateix aquí no vull posar-me en aquesta discussió intel·lectual on les posicions ja estan prou desenvolupades. Només recordar que això de «patriarcat» i «privilegi» no és cap veritat indiscutida, tot i que força persones hagin trobat en la lluita contra ells allò que dona sentit a la seva vida
Quan sentia aquest mantra de que els privilegis «del patriarcat» els tenim ficats a dintre jo pensava amb com tenen posades les fronteres del “jo” aquests homes en procès de deconstrucció. És aquí on veig la promoció d’una masculinitat patològica.
Amb les fronteres del jo em refereixo a que estaven parlant de «el Patriarcat» o «el sistema» en tercera persona, com quelcom que està allà fora, i que ens fa moltes coses dolentes. La pregunta que m’hauria agradat fer-los és: si el sistema està allà fora, on estàs tu? De la manera com parlaven, n’eren dos: per un costat, «el Patriarcat», i per l’altre costat, ells.
Tanmateix, amb això que estaven en procès de deconstrucció, manifestaven que el Patriarcat no era només aquesta omnipresent força perversa allà fora, que ho contamina tot. El Patriarcat també el tenien a dintre, com un maligne cos estrany al seu ésser veritable. Per això l’havien d’exorcisar amb totes aquelles pràctiques de deconstruir els seus privilegis masculins. I malgrat tant d’esforç no se’n sortien: «tots els homes som agressors…encara elles tenen la pitjor part…nosaltres ens posem primer i ens creiem més importants… jo no vull ser masclista, i adonar-se que ho ets és difícil d’assumir…». Vaig pensar que ha de ser terrible viure amb aquesta consciència: no hi ha manera d’acabar amb aquest Mal ubic. Quina angoixa!. Una visió del món en la que tots els homes són agressors (començant per un mateix!) ha de generar una ansietat tremenda.
Relacionat amb aquest combat contra el Mal, em va cridar l’atenció una escena de role-playing en que s’entrenaven per esdevenir policies de la moral: no es pot tolerar que un company de feina faci comentaris sobre les mamelles d’una companya. Assajaven com s’havia d’intervenir en aquest cas. No es tractava doncs d’una mera qüestió de mal gust (aquesta seria la meva opinió davant aquesta mena de comentaris). El compromís contra el Mal ha de ser en tots els fronts. Expressar l’atracció per unes mamelles podria obrir la porta a l’assassinat de dones, tot està relacionat, i per tant, cal estar entrenat per a intervenir. Com ja hem dit, el Mal de la violència patriarcal és ubic i inextingible.
L’angoixa que havia de sentir l’Inquisidor medieval, -Satanàs era ubic i estava a tot arreu, i per això calia perseguir-lo en totes les bruixes que caçava-, crec que ha de ser anàloga a l’angoixa que deuen de sentir aquests nous policies de la moral en la seva croada contra el Patriarcat.
Tot policia de la moral, sigui un inquisidor, sigui un jihadista o sigui qualsevol altre croat de la virtut, viu en un infern interior de por i culpa que no pot sostenir, i per això li cal projectar-lo a fora: en l’infidel, en la bruixa, en Satanàs. Quan més fràgil i danyat té el seu jo intern, amb més fúria projecta tot el terror i la culpa cap al Mal extern. No eren la bruixa o l’heretge qui posaven en perill la fe en la bondat de Déu, sinó el propi trauma que li havia impedit experimentar l’amor de Déu. L’inquisidor substituïa la seva manca d’experiència de l’amor i la bondat amb doctrines, i el terror del trauma experimentat el projectava: el Mal és a fora. Projectar el propi trauma enfora és quelcom molt humà: hi ha experiències massa doloroses per sostenir (per exemple haver patit maltractament o abús en la infància), la única manera de seguir endavant els projectar-les fora i aferrar-se a doctrines justificadores.
En aquest reportatge dels militants de la nova masculinitat, el Patriarcat doncs, per un costat, està fora i a dintre, com un cos estrany maligne que cal extirpar, tot i que mai acaba d’arribar aquest dia que per fi acabaràn amb ell per alliberar el gènere humà. Impotència del jo. Per un altre costat, però, el militant té la convicció de que censurant els acudits sexistes i acudint a tallers de deconstrucció està ajudant de veritat a protegir a alguna dona que en algun moment patirà agressions de la seva parella. Omnipotència del jo: desitjant-ho intensament, la realitat canvia. Per això parlava d’unes fronteres de jo mal posades: la barreja d’impotència i grandiositat del jo com a expressió d’un trauma o una patologia mal resolta.
Per sort em sembla que aquestes propostes militants de la nova masculinitat no acaben de tenir gaire èxit, i malgrat que els homes estem prou desconcertats i sense models, pareix que no hi ha tants homes que s’emboliquin amb aquestes expressions tan patològiques de la masculinitat. Al mateix programa, sortia una nena filla d’un d’aquests homes que, al preguntar-li quin era el seu conte favorit, va contestar que Sant Jordi. Sort que no la van renyar ni censurar per expressar el seu fervor per un arquetip etern de la masculinitat clàssica: el guerrer valent que s’arrisca per salvar la dama. Al reportatge es veia com la nena tenia un pare amorós, per tant no és d’estranyar que amb els seus ulls infantils veiés el seu pare exactament igual que l’arquetip: un Sant Jordi protector. Malgrat tanta xerrameca deconstructora, els arquetips continuen funcionant.
En la meva opinió, és millor conèixer els arquetips clàssics de la masculinitat i fer-nos-en càrrec, que no pas desempoderar-nos com a homes projectant el que no sabem sostenir, i aferrant-nos a ideologies de consistència ben dubtosa.