En quina mesura el que ens passa està en les nostres mans o passa perquè així està establert?

Els antics sí solien creure en el destí, és a dir, que les coses passen perquè així està establert. És el tema de les tragèdies gregues: el protagonista creu que pot escapar-se o desafiar el destí i al final la cosa sempre acaba molt malament, per això era una tragèdia.

Ara vivim en una societat tecnològica. Com que hem desentranyat els secrets de la naturalesa, nosaltres ja no patim moltes de les angoixes que afligien els antics i atribuïen al destí. Sabem que els terratrèmols o la pesta no tenen res a veure amb la còlera dels déus o el destí, igual que les males collites o les guerres.

Una altra cosa, però, és creure que tot els que ens passa està a les nostres mans. És cert que quan més avança la ciència i millor coneixem la naturalesa se’ns obren més possibilitats i tenim més llibertat, però tots hem experimentat les nostres limitacions, no podem aconseguir tot allò que volem i desitgem. Aquesta incertesa és inherent a la nostra condició humana: no ho podem saber tot, no podem controlar-ho tot.

Això que no podem saber, que no podem controlar, ho sap el destí? Està a les seves mans? En la meva humil opinió, no. Entenc que seria consol pensar «jo no ho sé, però hi ha quelcom que sí que ho sabrà». És precisament aquest «no saber» el que ens ha fet evolucionar. Només a partir de viure plenament el desconsol, de sentir l’angoixa de la incertesa, ens hem ficat en moviment, buscant entre diverses possibilitats fins trobar la més adient; això és la evolució. La naturalesa ha evolucionat des del Big Bang fins a l’Homo Sapiens. I els humans hem evolucionat des de les cavernes fins a la penicil·lina i internet. No sabem què ha de venir properament, només sabem que no ho sabem, per això la vida de vegades presenta aspectes tràgics, com mostraven els antics grecs en el seu teatre. Però també gràcies a aquesta incertesa la vida també se’ns presenta com un joc i una aventura fascinant.

Deixa un comentari