Per Thomas Hübl
Font original: https://thomashuebl.com/the-message-of-the-polycrisis/
Traduït per Enric Carbó
Aquest article és la 2ª part d’una sèrie de dos. Aquí trobareu la 1ª part:http://www.filo.cat/desempaquetar-la-policrisi/
Relacionar-se amb l’actualitat —i amb els altres – durant aquest temps
Quan comencem a relacionar-nos amb la nostra por, la portem al present, i establim una relació amb ella. Quan no ens afanyem a trobar solucions o a anul·lar el que estem sentint, i com els altres estan experimentant la policrisi, permetem que les nostres respostes i emocions arribin al present, a l’ara. Llavors sortim –com a col·lectius i com a individus– de la nostra tendència a la repetició perquè la por es pot arrelar en el moment present.
Després d’un terratrèmol, el camí ha desaparegut; cal crear un nou camí per a avançar. El camí que imaginem i projectem, el que hem après del passat, ja no funciona. Intentar agafar-lo només ens durà contra la paret. Les persones que són capaces de sortir del “normal” i les que prosperen en situacions de crisis, poden caminar el camí que veritablement esdevé el nostre futur, no una repetició del passat.
En una crisi, el futur s’acosta i ens està més disponible per a sentir-lo. Quan estem submergits en els desencadenants dels traumes, el futur està molt lluny. Alguna cosa s’obre; igual que al principi de qualsevol creació, hi ha caos. Així és com passem de la por a l’esperança, una esperança que s’arrela en el que ara és present, davant de nosaltres. L’esperança ja no és un impuls eteri i poc realista, sinó una manera de viure i encarnar el que s’està revelant durant la policrisi. Dins d’això, el nou es fa visible. Si se’t crida cap al centre de la crisi –per contribuir, per oferir els teus dons, per donar suport al món– no t’estàs activant pel passat.
Anorreament i reorganització de les estructures d’identitat
L’acceleració massiva de les dades ha transformat el món en una aldea global. Moltes tradicions, espais culturals i nacions s’han unit en unes noves maneres tals què algunes de les estructures identitàries del passat hagin quedat obsoletes o calgui transcendir-les en un espai mundial més gran. Aquest procés permet que unes noves estructures formin un cos global emergent, fent que s’adaptin molt millor al nostre estat actual d’evolució.
La paraula informació és una paraula meravellosa: descriu la in-forma-ció. Porta una forma a l’existència. La informació dona vida a la forma: l’energia es converteix en estructura. Tot el que podem veure i sentir en el nostre desenvolupament humà és informació. Hem creat una estructura, una psique, un cos i unes societats que reflecteixen el nostre estat interior d’informació. Igual que l’aigua necessita una canonada per a fluir, l’energia crea una estructura que pugui canalitzar-la.
Aquestes estructures, quan estan integrades, són fluides, obertes i adaptables. Quan hi ha una necessitat evolutiva, algunes d’aquestes estructures es poden reorganitzar, de manera similar a com funciona la neuroplasticitat, i adaptar-se a les noves necessitats del nostre desenvolupament. Unes altres cal transcendir-les i incloure-les en el pròxim nivell de desenvolupament.
Quan hi ha una informació no integrada o traumatitzada que ha danyat aquesta combinació d’estructura i flux d’energia, veiem un estancament o una estructura congelada que no pot canviar perquè ha perdut la seva fluïdesa. La informació congelada no canvia i, per tant, no és fàcilment adaptable. Crea un retard en el moviment del nostre procés evolutiu. Això ho experimentem com a sofriment.
L’externalització del trauma fora de nosaltres mateixos
Un altre símptoma del trauma és l’externalització de l’experiència cap al món exterior. Això passa perquè no podem experimentar la vida en les zones on estem traumatitzats. Ens sentim separats de l’experiència exterior, perdem la nostra intimitat interior amb el món, i perdem la capacitat de sentir-lo i ressonar amb ell. Les històries que ens expliquen sobre les nostres vides, quan això es perd, canvien. És un intent de “donar sentit” quan es perd el sentit real o la sensibilitat. Aquesta nova narrativa fixa el dolor, i el seu contingut no sentit el projecta sobre el món exterior.
Com més massiu sigui aquest procés, més ens sentim separats els uns dels altres, la qual cosa condueix a l’actualització de conflictes, en els quals l’escalada sembla ser l’únic resultat. En aquest estat, la vida es torna tan fixa i la polarització sembla tan real que sovint no veiem cap altra opció. No ajuda que tota la humanitat hagi nascut en aquesta condició preexistent. Hem nascut en la polarització del “nosaltres i ells”, en l’externalització d’aspectes interns i no sentits de nosaltres mateixos. Hem nascut en un món d’enemics. Per a dissoldre aquestes tendències, hem de liquar aquestes estructures, l’arquitectura interna que sosté aquesta rigidesa i tensió, i després integrar aquest aprenentatge.
Les estructures jeràrquiques de “poder a sobre de”, creen a tot arreu un camp de dany que constantment es recrea a través d’aquestes capes gelades de trauma. A causa d’aquesta fixació a gran escala, el canvi és dolorós: ens obliga a encarar la realitat del trauma. Per això, d’entrada el canvi no s’està esdevenint. Per a avançar, hem de descongelar el nostre passat, i integrar el trauma o tornar a assumir les transgressions que nosaltres o els nostres avantpassats hem comès. Només llavors podrem reobrir el flux d’informació i crear una nova forma al nostre món.
En molts esforços socials, d’ajuda o de construcció de la pau, la feina sovint s’aplica com un pegat sobre la ferida congelada. Per això moltes persones que treballen en aquests àmbits poden sentir que és difícil i esgotador. Sí, treballar en contra del flux d’informació que està sostenint certa realitat és dur. Per això ens cal un activisme in-format sobre el trauma que complementi la feina d’ajuda, juntament amb la resolució de conflictes, el treball social i la psicoteràpia. Cal una feina global col·lectivament informada sobre el trauma per a descongelar els estancaments globals que veiem en encarar el desenvolupament.
El missatge de la policrisi
L’ansietat climàtica, la depressió i la negació són missatgers que apunten a un procés que ens cal travessar, no són només problemes per desfer-nos-en. No podem continuar suprimint o intentant desfer-nos d’aquest procés; cal que les nostres societats l’afrontin. Això conduiria al necessari aprenentatge ètic i al creixement posttraumàtic. Si volem co-crear un món pacífic i fluid, aquests passos són imperatius. Aquest procés ens afecta a tots nosaltres. Hem de donar-nos urgentment suport els uns als altres
Construir espais comunitaris de restauració col·lectiva, guiats per una facilitació professional, és un pas endavant col·lectiu important, que és gran part del treball que fem a la Academy of Inner Science i el Pocket Project, incloent-hi nous laboratoris grupals centrats en la sanació del trauma col·lectiu en àrees temàtiques específiques. Fins i tot encara que el nostre món estigui cridant urgentment a progressar, almenys una part del món ha de frenar i enfrontar-se als residus, enfrontar-se al llegat dels nostres avantpassats. Hem de descongelar el passat si no volem repetir-lo una vegada i una altra.
En aquest moment, un cos creixent d’investigació sobre els símptomes i els impactes del trauma individual i col·lectiu ha demostrat que no podem continuar permetent la compulsió repetitiva del trauma. Hem de desenvolupar unes polítiques i una estructura que doni suport a aquest treball, finançat pels nostres governs, que ajudi les societats a esdevenir més informades sobre el trauma, perquè puguem deixar de transmetre aquests llegats a les pròximes generacions.
Si avancem en aquesta direcció, reduirem els costos de l’atenció sanitària pública, la delinqüència, la fragmentació i la polarització social, i el racisme. En desenvolupar una estructura nova i innovadora, podem aprendre cadascú a treballar i transformar aquestes capes massives de trauma col·lectiu en un aprenentatge posttraumàtic i en el creixement emergent i evolutiu que les nostres societats necessiten per sobreviure i florir.