Traduït per Enric Carbó
Fragments d’assaigs i discursos meus, que vaig descobrir al meu canal d’Instagram. Ho comparteixo amb vosaltres mentre elaboro un assaig ambiciós espero compartir-lo aviat:
1. Si ataques el símptoma sense abordar la causa, estàs en un estat de guerra interminable.
2. La majoria dels comportaments que condemnem provenen d’una crisi de ser, de pertinença i de connexió.
3. Quan la riquesa se separa de l’acumulació, i es refereix a l’abundància de les relacions, la riquesa de cada persona fa que tothom sigui més ric.
4. La mentalitat de guerra satura la nostra societat polaritzada, que preveu el progrés a conseqüència de la victòria: la victòria sobre un virus, sobre l’ignorant, sobre l’esquerra, sobre la dreta, sobre les elits psicòpates, sobre Donald Trump, sobre la supremacia blanca, sobre les elits liberals. Cada costat utilitza la mateixa fórmula, i aquesta fórmula requereix un enemic. Així que, de manera obligada, ens dividim entre nosaltres i ells, esgotant el 99% de les nostres energies en un estira-i-arronsa infructuós, sense mai sospitar que el veritable poder malèvol podria ser la fórmula en si.
5. Cada elecció que fem individual i col·lectivament és una mena de pregària que ens alinea amb una realitat i un futur determinats. És una declaració del que un ésser humà fa en aquesta circumstància. Diu: «Aquí hi ha qui vull ser. Aquí està el món en el qual vull viure»
6. La realització definitiva del programa de la civilització del control seria triomfar sobre la mateixa mort. Com que fracassa, la societat moderna es conforma amb un facsímil d’aquest triomf: la negació en lloc de la conquesta. La nostra és una societat negadora de la mort, des de l’ocultació de cadàvers, fins al fetitxisme per a la joventut, fins al segrest de gent gran en residències de la tercera edat.
7. La història de nosaltres i ells, del que té justificació i del que no, dels bons i dels dolents, aniquila la compassió des de l’arrel.
8. Com que la Nova Era (New Age) no és la culminació triomfal del “progrés” de l’era actual, expressa una història del món completament diferent, una història diferent de l’ésser humà, una història diferent del jo i una història diferent del que és real.
9. La proliferació de sectes i teories conspiratives reflecteix l’absurditat cada vegada més desenfrenada de la realitat oficial, i de les mentides i la propaganda que la mantenen.
10. Quan el jo s’entén com relacional, interdependent, fins i tot interexistent, llavors sagna en l’altre, i l’altre s’implica en el jo. Entenent el jo com un lloc de consciència en una matriu de relacions, hom ja no busca un enemic com la clau per entendre cada problema, sinó que es busquen els desequilibris en les relacions.
11. La compassió és bàsicament sentir què és ser una altra persona. És l’experiència d’identificar-se amb algú altre i saber com és ser-ho. Prové de la pregunta, com és ser tu? Quines són les condicions que t’han convertit en qui ets? I com puc participar en l’evolució d’aquestes condicions?
12. Mitjançant el control de la informació, les institucions dominants enginyeren el consentiment públic passiu a la matriu de percepció-realitat que sosté el seu domini. Com més èxit tenen en el control de la realitat, més irreal es torna, fins a arribar a l’extrem on tothom fa veure que s’ho creu quan de veritat ningú ho fa
Sobre l’experiència de l’otretat, de sentir i integrar què és ser una altra persona recomano la lectura de l’obra del reporter polac Ryszard Kapuscinski.