Com sanar la ferida de Gaza

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

El món està sagnant. La força vital s’esmuny per mil ferides, i potser l’hemorràgia més greu és la que prové de Gaza.

La ferida de Gaza supura odi, desesperació i crueltat, filtrant aquests verins pel cos del món. L’odi infecta gairebé totes les converses sobre el que està passant allà; odi i la deshumanització de l’Altre, siguin els palestins aquest “altre”, els jueus o simplement les persones que tenen una opinió diferent. La barbàrie que es veu en els comentaris en línia reflecteix la barbàrie que Hamàs va infligir el 7 d’octubre, la barbàrie contra els palestins que la va precedir i la barbàrie immensament més gran que Israel ha desfermat des de llavors.

La setmana passada, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van rescatar quatre ostatges de Nuseirat a Gaza, provocant una efusiva celebració a tot Israel. Almenys 270 gazans van ser assassinats durant el rescat, gairebé tots civils, una majoria dones i nens. La celebració d’aquest últim crim de guerra només és possible si no es valora igualment tota vida humana; només és possible si el prejudici partidista és més fort que l’ètica humanitària. Aquesta és la purulenta ferida espiritual que mina el cos polític global d’esperança, vida i fe en la humanitat.

Concomitantment amb la massacre de Gaza, se’n desenvolupa una altra de magnitud comparable al Sudan, juntament amb milions d’altres horrors a escala més petita, fins i tot a l’àmbit domèstic. Cada una reflecteix les altres. El que fa especial Gaza és que tots els ulls del món estan posats en ella. Si pot haver-hi pau a la Terra Santa, pot haver-hi pau a tot arreu també. Ningú al món, en cap situació, podrà dir mai més que la pau és impossible.

Tanmateix, la pau sembla realment impossible a Palestina, més distant i amb menys esperança que mai.

Després de passar diversos mesos educant-me sobre la història del conflicte, he tornat al meu instint inicial que la pau no depèn d’establir la visió correcta de la història. Està fora de les justificacions que té cada bàndol. Així doncs, m’agradaria proposar un pla de pau pràctic que permeti a cada bàndol mantenir la història que es conta a si mateix. Cada bàndol pot continuar creient que té raó. Poden conservar això. Alguna altra cosa, però, haurà de ser sacrificada.

A aquells que diuen que aquesta proposta és irrealista, els responc que la pau en si mateixa és irrealista. Requereix un trencament amb el curs normal dels esdeveniments, una interrupció del vell drama d’atac i contraatac, de crim, càstig i venjança, en els que exerceixen els rols de víctima i opressor potser canviïn, però mai els rols mateixos. El que és “realista” és que la història es desenvolupi com de costum. Hi ha un element de miracle quan les parts en guerra trien la pau. La pau fonamentalment requereix elecció, requereix voluntat, per alterar el cicle automàtic de vessament de sang, odi i deshumanització.

No obstant això, per més irrealista que pugui semblar aquesta proposta, no és impracticable. Aquí estan els seus principis bàsics:

1. Amnistia a canvi de desarmament.

2. Presència massiva global humanitària i de manteniment de la pau.

3. Dignitat, esperança i drets iguals per a tots els que viuen a la Terra Santa.

Aquesta llista no inclou el càstig, la venjança, la justícia ni la reparació de greuges històrics. Els dos primers han de ser sacrificats. Els altres emergiran indirectament.

La idea és senzilla, encara que la seva execució pot necessitar procedir en fases: una progressió de passos per a la construcció de confiança sota estreta supervisió internacional. Els punts bàsics són els següents:

– Ambdues parts accepten un alto el foc complet i permanent.

– Hamàs allibera tots els ostatges i renuncia a les seves armes.

– Israel concedeix amnistia a tots els combatents de Hamàs i allibera tots els presos palestins.

– Les institucions internacionals com el TPI i la CIJ concedeixen amnistia a tots els criminals de guerra israelians.

– Les potències regionals (Qatar, Egipte, Iran, Aràbia Saudita, etc.) accepten deixar d’armar Hamàs i altres organitzacions militars, un compromís reforçat per monitors internacionals.

– Aquestes nacions també contribueixen a un cos internacional de manteniment de la pau que entra a Gaza per desmantellar els túnels i assegurar que ambdues parts respectin la treva.

– Una massiva afluència humanitària segueix als mantenidors de la pau — desenes de milers de treballadors d’ajuda per alimentar, vestir i curar els supervivents de la guerra i reconstruir les llars, escoles i infraestructures de Gaza.

Això no és tot. La militància palestina es basa en la desesperació — la percepció que no hi ha esperança per a la dignitat i la igualtat per mitjans pacífics. Per tant, qualsevol pla de pau ha d’incloure un camí cap a aquests ideals. Els joves en particular es tornen cap a la violència quan no veuen un futur viable. Tot i així, en aquest moment, la solució tradicional dels dos estats és impracticable. Els assentaments israelians han tallat la Cisjordània en una col·lecció de bantustans discontinus. Tampoc és acceptable per a la majoria dels israelians la solució tradicional d’un sol estat, ja que faria dels jueus una minoria en el nou estat, just sota la meitat de la població total.

Hi ha, no obstant això, solucions creatives que transcendeixen les concepcions tradicionals de l’estat-nació. Una d’elles és Dos Estats, Una Pàtria, un sistema confederal en què tots els pobles, israelians i palestins, àrabs i jueus, tenen plena llibertat de moviment i iguals drets polítics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani. Les fronteres separaran Israel i Palestina com ho farien en una solució de dos estats, però no hi haurà murs ni punts de control armats. Els colons jueus a Cisjordània podrien quedar-se allà com a ciutadans d’Israel però residents a Palestina i subjectes a la seva autoritat civil; a l’inrevés per als palestins que viuen a Israel. Tots gaudirien de plens drets legals. Jerusalem seria una ciutat unificada, la capital d’Israel i Palestina, una ciutat de pau i pelegrinatge sota la custòdia conjunta de les religions que la consideren sagrada.

Aquest pla demana molt a les persones ara atrapades pel conflicte. Els demana que perdonin l’imperdonable. Cada bàndol creu que té raó i que l’altre ha comès crims imperdonables. En veritat, tots dos bàndols ho han fet. El punt aquí no és que cada bàndol tingui la mateixa culpabilitat en la situació vigent. El punt és que, independentment dels mèrits històrics objectius de cada bàndol, cada un creu en la seva pròpia rectitud. Per tant, cada un haurà d’oferir un sacrifici al Déu de la Pau. El sacrifici consisteix en que l’altre bàndol hagi d’admetre per fi que es va equivocar. El sacrifici consisteix en que els monstres de l’altre bàndol mai siguin castigats. El sacrifici consisteix en corregir certes injustícies històriques. El camí cap a la pau requereix l’abandonament d’aquests objectius.

Per això l’amnistia és un element clau d’aquest pla de pau. L’amnistia és l’equivalent polític del perdó, i el perdó és la font de la pau. Per què? Perquè el perdó significa abandonar el desig, la intenció i la planificació de fer patir a qui t’ha fet mal. Pots sentir-te justificat, però encara així no busques venjança. No busques castigar. Rarament algú cessa les hostilitats perquè hom l’hagi convençut que la seva causa no té justificació. És difícil convèncer algú que s’ha equivocat. És molt més fàcil apel·lar a la part d’ells que, amb raó o sense, no vol fer mal a un altre. Per descomptat, ningú pot forçar ningú, ni tan sols els jueus i musulmans de Palestina, a perdonar-se mútuament. Però com que parlem a nivell polític, només es necessita amnistia com a primer pas. No només dóna als criminals de guerra una alternativa a la lluita a mort, sinó que interromp el cicle de venjança que fa inevitable la futura guerra.

És improbable que ni els israelians ni els palestins es desprenguin de les narratives històriques en les què tenen la raó i l’altre bàndol està equivocat. He intentat canviar l’opinió d’un home (Robert F. Kennedy Jr.) immers en una narrativa “pro-Israel” i en la majoria de casos no ho he aconseguit. Pot contrarestar qualsevol punt recorrent al que jo considero una “història prefabricada”, un conjunt de pseudo-estudis tendenciosos i fets seleccionats dintre d’un univers alternatiu d’instituts sionistes, centres, departaments universitaris i think tanks. Sens dubte, ell creu que jo també m’enganyo amb el meu recurs a autors com Rashid Khalidi, Ilan Pappe, Norman Finkelstein i Max Blumenthal. Si no puc canviar l’opinió d’un home, que ni tan sols és una part del conflicte, quina esperança hi ha d’aconseguir la pau per aquest camí? Hem d’apel·lar a alguna cosa més enllà de la raó. Hem d’apel·lar a la repugnància que diu: “No m’importa si la massacre està justificada, ha de parar de totes maneres!” Què sap un nen sagnant sota les runes de justificacions? He renunciat a canviar l’opinió de Kennedy sobre aquest tema, però tinc fe en la bondat del seu cor i el seu poder per orientar-lo cap a la pau.

Els éssers humans poden persuadir-se de les narratives més absurdes, especialment quan aquestes narratives ofereixen una identitat moral i exploten la necessitat d’acceptació i pertinença. Una de les narratives més primitives és la que dirigeix la multitud enfurismada cap a la seva víctima. La propaganda de guerra elabora aquesta narrativa primordial de violència sacrificial, la vesteix amb tot tipus de raons i ètiques. Es necessita un gran coratge per desafiar la multitud. Qui ho fa, corre el risc de ser la següent víctima de la seva fúria. Bé, coratge literalment significa una capacitat del cor. Certament, hi ha aquells tan impregnats d’odi que els seus cors ja no tenen capacitat per a la compassió. Alguns d’ells estan en posicions de lideratge al món. En la mesura que els seus cors estan tancats, només poden respondre a la pressió, l’interès propi i la força. Però la majoria de la gent, fins i tot entre la classe política, té suficient capacitat de cor per poder tenir compassió.

Aquí és on resideix l’esperança. Resideix en el que he anomenat perdó — abandonar l’objectiu de fer mal a l’altre independentment de com de justificat es senti, i mirar cap al futur en lloc del passat. El pla que he esbossat només és realista en la mesura que la gent de tots els bàndols puguin tenir coratge. És realista només si podem reconèixer aquest aspecte de la naturalesa humana i demanar que s’expressi. Aquesta és l’essència del lideratge per la pau. Un líder per la pau encara pot tenir opinions sobre quin bàndol té raó i quin està equivocat, però actua des quelcom superior. I amb el temps, com a funció de la humanització de l’altre bàndol, aquestes opinions inevitablement es suavitzen.

Que quedi clar: el perdó no significa oblidar o fer veure que alguna cosa no va passar. No significa permetre que continuïn l’abusador o la injustícia. Per tant, a l’amnistia política l’han d’acompanyar passos concrets i verificables cap a la seguretat, la dignitat i els drets humans

Pot semblar que el pla de pau que he esbossat requereix molt més sacrifici per part d’Israel que dels palestins, que finalment assolirien els objectius de dècades de lluita: dignitat, drets iguals i una pàtria. De fet, els jueus d’Israel guanyarien alguna cosa igualment important —l’objectiu al qual suposadament es dedica la guerra a Gaza—: la seguretat. No és cap mesura de seguretat l’haver de supervisar constantment una població captiva, una bomba de rellotgeria de ressentiment sempre a punt d’explotar en una ràbia desesperada. La vigilància ininterrompuda no és cap seguretat veritable. La veritable seguretat és el veïnatge, les bones relacions, la tranquil·litat. A més, l’objectiu declarat de la guerra d’Israel (que en gran part és un pretext per a un objectiu de neteja ètnica que ve de lluny) d'”eliminar Hamàs” és impossible. Amb cada massacre, amb cada atac aeri, amb cada sospitós desaparegut a les presons d’Israel, neix un nou membre de Hamàs en la persona del fill, germà o nebot de la víctima. En termes més generals, les polítiques repressives engegades en nom de la seguretat alimenten el foc del ressentiment que fan necessàries aquestes mateixes polítiques.

Certament, hi ha elements dins Palestina que no busquen dignitat, igualtat i una pàtria, sinó l’extermini dels jueus. De la mateixa manera, hi ha elements dins Israel que no busquen seguretat, sinó un Gran Israel ètnicament netejat. Si aquests antisemites i judeofeixistes aconsegueixen el que volen, mai no hi haurà pau a la Terra Santa. Aquests individus s’alimenten mútuament i depenen uns dels altres per existir. Es porten a nous extrems de barbàrie.

Com que aquestes persones avui estan al poder, la intervenció internacional és essencial per resoldre el conflicte actual. Aquestes persones, especialment a Israel, representen l’actitud general del poble, una majoria del qual diu en enquestes que l’IDF està utilitzant massa poca potència de foc a Gaza. Israel no aturarà la guerra per si sol, ni revertirà les polítiques opressives que la van causar. Cal que el món deixi de permetre-ho. Els Estats Units, en particular, han de deixar de proporcionar les armes que permeten la seva continuació. Un embargament total d’armes ofensives a totes les parts del conflicte és aplicable si les potències regionals i globals es prenen seriosament la qüestió. Amb l’addició d’altres sancions, el món pot forçar aquells que tenen el cor tancat a acceptar aturar la guerra, temporalment. Però la pau és més que la cessació de les hostilitats. Ha d’haver-hi un camí cap a la resolució de les condicions que van generar la guerra en primer lloc. Per això és indispensable una transformació audaç de la Terra Santa en la línia dels Dos Estats, Una Pàtria.

Alguns poden dir que només les víctimes de la violència — no un observador extern com jo — tenen el dret de renunciar a la venjança. El que em va moure a escriure aquest assaig, però, va ser precisament això, un relat que vaig llegir en algun lloc d’un home palestí a Gaza que s’estava morint de les ferides que va patir durant la captivitat israeliana. La majoria de la seva família també havia estat assassinada. No obstant això, va dir: “Perdono Israel. Perdono aquells que han fet això.” Potser va entendre que hi ha un tipus de justícia més elevada que el càstig o la venjança, un tipus de justícia més elevada que corregir errors passats. És prevenir errors futurs, no només per al seu propi poble, sinó per a tots els pobles. Si això es pot aconseguir, llavors cap de les víctimes d’aquesta horrible guerra haurà mort en va.

Font Original: https://charleseisenstein.substack.com/p/how-to-heal-the-wound-of-gaza

Troba el fil comú

Per Charles Eisenstein

Traduït per Enric Carbó

Fragments d’assaigs i discursos meus, que vaig descobrir al meu canal d’Instagram. Ho comparteixo amb vosaltres mentre elaboro un assaig ambiciós espero compartir-lo aviat:

1. Si ataques el símptoma sense abordar la causa, estàs en un estat de guerra interminable.

2. La majoria dels comportaments que condemnem provenen d’una crisi de ser, de pertinença i de connexió.

3. Quan la riquesa se separa de l’acumulació, i es refereix a l’abundància de les relacions, la riquesa de cada persona fa que tothom sigui més ric.

4. La mentalitat de guerra satura la nostra societat polaritzada, que preveu el progrés a conseqüència de la victòria: la victòria sobre un virus, sobre l’ignorant, sobre l’esquerra, sobre la dreta, sobre les elits psicòpates, sobre Donald Trump, sobre la supremacia blanca, sobre les elits liberals. Cada costat utilitza la mateixa fórmula, i aquesta fórmula requereix un enemic. Així que, de manera obligada, ens dividim entre nosaltres i ells, esgotant el 99% de les nostres energies en un estira-i-arronsa infructuós, sense mai sospitar que el veritable poder malèvol podria ser la fórmula en si.

5. Cada elecció que fem individual i col·lectivament és una mena de pregària que ens alinea amb una realitat i un futur determinats. És una declaració del que un ésser humà fa en aquesta circumstància. Diu: «Aquí hi ha qui vull ser. Aquí està el món en el qual vull viure»

6. La realització definitiva del programa de la civilització del control seria triomfar sobre la mateixa mort. Com que fracassa, la societat moderna es conforma amb un facsímil d’aquest triomf: la negació en lloc de la conquesta. La nostra és una societat negadora de la mort, des de l’ocultació de cadàvers, fins al fetitxisme per a la joventut, fins al segrest de gent gran en residències de la tercera edat.

7. La història de nosaltres i ells, del que té justificació i del que no, dels bons i dels dolents, aniquila la compassió des de l’arrel.

8. Com que la Nova Era (New Age) no és la culminació triomfal del “progrés” de l’era actual, expressa una història del món completament diferent, una història diferent de l’ésser humà, una història diferent del jo i una història diferent del que és real.

9. La proliferació de sectes i teories conspiratives reflecteix l’absurditat cada vegada més desenfrenada de la realitat oficial, i de les mentides i la propaganda que la mantenen.

10. Quan el jo s’entén com relacional, interdependent, fins i tot interexistent, llavors sagna en l’altre, i l’altre s’implica en el jo. Entenent el jo com un lloc de consciència en una matriu de relacions, hom ja no busca un enemic com la clau per entendre cada problema, sinó que es busquen els desequilibris en les relacions.

11. La compassió és bàsicament sentir què és ser una altra persona. És l’experiència d’identificar-se amb algú altre i saber com és ser-ho. Prové de la pregunta, com és ser tu? Quines són les condicions que t’han convertit en qui ets? I com puc participar en l’evolució d’aquestes condicions?

12. Mitjançant el control de la informació, les institucions dominants enginyeren el consentiment públic passiu a la matriu de percepció-realitat que sosté el seu domini. Com més èxit tenen en el control de la realitat, més irreal es torna, fins a arribar a l’extrem on tothom fa veure que s’ho creu quan de veritat ningú ho fa

Font original

El missatge de la policrisi

Per Thomas Hübl

Font original: https://thomashuebl.com/the-message-of-the-polycrisis/

Traduït per Enric Carbó

Aquest article és la 2ª part d’una sèrie de dos. Aquí trobareu la 1ª part:http://www.filo.cat/desempaquetar-la-policrisi/

Relacionar-se amb l’actualitat —i amb els altres – durant aquest temps

Quan comencem a relacionar-nos amb la nostra por, la portem al present, i establim una relació amb ella. Quan no ens afanyem a trobar solucions o a anul·lar el que estem sentint, i com els altres estan experimentant la policrisi, permetem que les nostres respostes i emocions arribin al present, a l’ara. Llavors sortim –com a col·lectius i com a individus– de la nostra tendència a la repetició perquè la por es pot arrelar en el moment present.

Després d’un terratrèmol, el camí ha desaparegut; cal crear un nou camí per a avançar. El camí que imaginem i projectem, el que hem après del passat, ja no funciona. Intentar agafar-lo només ens durà contra la paret. Les persones que són capaces de sortir del “normal” i les que prosperen en situacions de crisis, poden caminar el camí que veritablement esdevé el nostre futur, no una repetició del passat.

En una crisi, el futur s’acosta i ens està més disponible per a sentir-lo. Quan estem submergits en els desencadenants dels traumes, el futur està molt lluny. Alguna cosa s’obre; igual que al principi de qualsevol creació, hi ha caos. Així és com passem de la por a l’esperança, una esperança que s’arrela en el que ara és present, davant de nosaltres. L’esperança ja no és un impuls eteri i poc realista, sinó una manera de viure i encarnar el que s’està revelant durant la policrisi. Dins d’això, el nou es fa visible. Si se’t crida cap al centre de la crisi –per contribuir, per oferir els teus dons, per donar suport al món– no t’estàs activant pel passat.

Anorreament i reorganització de les estructures d’identitat

L’acceleració massiva de les dades ha transformat el món en una aldea global. Moltes tradicions, espais culturals i nacions s’han unit en unes noves maneres tals què algunes de les estructures identitàries del passat hagin quedat obsoletes o calgui transcendir-les en un espai mundial més gran. Aquest procés permet que unes noves estructures formin un cos global emergent, fent que s’adaptin molt millor al nostre estat actual d’evolució.

La paraula informació és una paraula meravellosa: descriu la in-forma-ció. Porta una forma a l’existència. La informació dona vida a la forma: l’energia es converteix en estructura. Tot el que podem veure i sentir en el nostre desenvolupament humà és informació. Hem creat una estructura, una psique, un cos i unes societats que reflecteixen el nostre estat interior d’informació. Igual que l’aigua necessita una canonada per a fluir, l’energia crea una estructura que pugui canalitzar-la.

Aquestes estructures, quan estan integrades, són fluides, obertes i adaptables. Quan hi ha una necessitat evolutiva, algunes d’aquestes estructures es poden reorganitzar, de manera similar a com funciona la neuroplasticitat, i adaptar-se a les noves necessitats del nostre desenvolupament. Unes altres cal transcendir-les i incloure-les en el pròxim nivell de desenvolupament.

Quan hi ha una informació no integrada o traumatitzada que ha danyat aquesta combinació d’estructura i flux d’energia, veiem un estancament o una estructura congelada que no pot canviar perquè ha perdut la seva fluïdesa. La informació congelada no canvia i, per tant, no és fàcilment adaptable. Crea un retard en el moviment del nostre procés evolutiu. Això ho experimentem com a sofriment.

L’externalització del trauma fora de nosaltres mateixos

Un altre símptoma del trauma és l’externalització de l’experiència cap al món exterior. Això passa perquè no podem experimentar la vida en les zones on estem traumatitzats. Ens sentim separats de l’experiència exterior, perdem la nostra intimitat interior amb el món, i perdem la capacitat de sentir-lo i ressonar amb ell. Les històries que ens expliquen sobre les nostres vides, quan això es perd, canvien. És un intent de “donar sentit” quan es perd el sentit real o la sensibilitat. Aquesta nova narrativa fixa el dolor, i el seu contingut no sentit el projecta sobre el món exterior.

Com més massiu sigui aquest procés, més ens sentim separats els uns dels altres, la qual cosa condueix a l’actualització de conflictes, en els quals l’escalada sembla ser l’únic resultat. En aquest estat, la vida es torna tan fixa i la polarització sembla tan real que sovint no veiem cap altra opció. No ajuda que tota la humanitat hagi nascut en aquesta condició preexistent. Hem nascut en la polarització del “nosaltres i ells”, en l’externalització d’aspectes interns i no sentits de nosaltres mateixos. Hem nascut en un món d’enemics. Per a dissoldre aquestes tendències, hem de liquar aquestes estructures, l’arquitectura interna que sosté aquesta rigidesa i tensió, i després integrar aquest aprenentatge.

Les estructures jeràrquiques de “poder a sobre de”, creen a tot arreu un camp de dany que constantment es recrea a través d’aquestes capes gelades de trauma. A causa d’aquesta fixació a gran escala, el canvi és dolorós: ens obliga a encarar la realitat del trauma. Per això, d’entrada el canvi no s’està esdevenint. Per a avançar, hem de descongelar el nostre passat, i integrar el trauma o tornar a assumir les transgressions que nosaltres o els nostres avantpassats hem comès. Només llavors podrem reobrir el flux d’informació i crear una nova forma al nostre món.

En molts esforços socials, d’ajuda o de construcció de la pau, la feina sovint s’aplica com un pegat sobre la ferida congelada. Per això moltes persones que treballen en aquests àmbits poden sentir que és difícil i esgotador. Sí, treballar en contra del flux d’informació que està sostenint certa realitat és dur. Per això ens cal un activisme in-format sobre el trauma que complementi la feina d’ajuda, juntament amb la resolució de conflictes, el treball social i la psicoteràpia. Cal una feina global col·lectivament informada sobre el trauma per a descongelar els estancaments globals que veiem en encarar el desenvolupament.

El missatge de la policrisi

L’ansietat climàtica, la depressió i la negació són missatgers que apunten a un procés que ens cal travessar, no són només problemes per desfer-nos-en. No podem continuar suprimint o intentant desfer-nos d’aquest procés; cal que les nostres societats l’afrontin. Això conduiria al necessari aprenentatge ètic i al creixement posttraumàtic. Si volem co-crear un món pacífic i fluid, aquests passos són imperatius. Aquest procés ens afecta a tots nosaltres. Hem de donar-nos urgentment suport els uns als altres

Construir espais comunitaris de restauració col·lectiva, guiats per una facilitació professional, és un pas endavant col·lectiu important, que és gran part del treball que fem a la Academy of Inner Science i el Pocket Project, incloent-hi nous laboratoris grupals centrats en la sanació del trauma col·lectiu en àrees temàtiques específiques. Fins i tot encara que el nostre món estigui cridant urgentment a progressar, almenys una part del món ha de frenar i enfrontar-se als residus, enfrontar-se al llegat dels nostres avantpassats. Hem de descongelar el passat si no volem repetir-lo una vegada i una altra.

En aquest moment, un cos creixent d’investigació sobre els símptomes i els impactes del trauma individual i col·lectiu ha demostrat que no podem continuar permetent la compulsió repetitiva del trauma. Hem de desenvolupar unes polítiques i una estructura que doni suport a aquest treball, finançat pels nostres governs, que ajudi les societats a esdevenir més informades sobre el trauma, perquè puguem deixar de transmetre aquests llegats a les pròximes generacions.

Si avancem en aquesta direcció, reduirem els costos de l’atenció sanitària pública, la delinqüència, la fragmentació i la polarització social, i el racisme. En desenvolupar una estructura nova i innovadora, podem aprendre cadascú a treballar i transformar aquestes capes massives de trauma col·lectiu en un aprenentatge posttraumàtic i en el creixement emergent i evolutiu que les nostres societats necessiten per sobreviure i florir.

Desempaquetar la policrisi

Font original: https://thomashuebl.com/unpacking-the-polycrisis/

Per Thomas Hübl

Traduit per Enric Carbó

La manera com naveguem per la nostra creixent ansietat col·lectiva marcarà la diferència per al nostre futur.

Crisi. La mateixa paraula evoca una reacció immediata, tal com es defineix pel seu significat d’arrel: “punt en què ha de venir el canvi, per a bé o per a mal.” Els informes sobre l’augment de l’ansietat col·lectiva davant la crisi climàtica ens diuen que els joves estan especialment aclaparats i desil·lusionats per l’enorme càrrega que senten que ha de suportar la seva generació. A més, un estat constant i creixent de múltiples crisis, o policrisis, ha estès la depressió i la desesperança.

Amb les guerres i altres esdeveniments extrems, juntament amb narratives divisives explotades a través del mal ús de les xarxes socials, les nostres psiques n’estan pagant el preu. I per a aquells de nosaltres que viuen en extrema adversitat –com a refugiats, pobles desplaçats o en conflictes bèl·lics– l’impacte se sent directament- i es converteix en una qüestió de vida i mort. Per a aquells que viuen directament en condicions de guerra o estan experimentant un PTSD (Síndrome d’estrès post-traumàtic) agut, el suport professional i el comunitari són essencials per a la sanació.

Mentre vivim en les nostres respectives circumstàncies i actuem a través de l’agència que cadascú tinguem, hi ha possibles enfocaments per donar suport a com naveguem pel nostre estat global de policrisi. Igual que amb cada tema complex, no hi ha una resposta simple a aquesta complexitat, però m’agradaria oferir algunes idees i proposar passos que ens convidin a caminar junts. Cal destacar que m’agradaria convidar a un canvi més profund en relació a les maneres condicionades i habituals de veure el nostre món.

Veure més enllà de l’individu

Com a individus, potser hem après que la por és quelcom del que cal desfer-se i arranjar per poder fer el següent pas per avançar en la vida. En les nostres societats hiperindividualitzades, al damunt de les nostres emocions hi superposem l’intel·lecte, front a la percepció i el sentiment. Sabem que les societats indígenes i precolonials afavorien la saviesa i la intel·ligència col·lectives. Les nostres cultures postmodernes han virat cap a l’altre extrem, tot valorant l’individu per sobre de tot.

La raó per la qual sovint experimentem una por recurrent o una subjacent ansietat crònica és perquè en el passat vam suprimir aquestes emocions tractant de “deslliurar-nos-en”. Pot ser que ho hàgim fet en la nostra infància perquè no podíem integrar les nostres pors aclaparadores, o els nostres avantpassats ho van fer perquè el seu trauma era massa gros per a ells. O bé les nostres cultures van fer el mateix perquè van experimentar atrocitats massa greus per a integrar-les i processar-les.

Els temors que de manera recurrent estan emergint en tantes persones sovint són senyals que apunten al nostre passat no integrat, un passat que demana a crits la nostra atenció. No obstant això, el que solem fer és mirar cap a l’altre costat i intentar evitar de veure el que no s’ha integrat, fet que dona lloc a un cicle viciós estancat.

Dimensions ancestrals i col·lectives

Sempre que veiem la fragmentació en la nostra societat, tendim a rebutjar-la. Això crea un efecte rebot, i alimenta el seu l’impuls perquè retorni de manera més forta. Hem de veure les peces, deixar que algunes coses es desmaneguin, reflexionar sobre aquest procés, i estar-se amb el que s’esdevé, encara que sigui incòmode. Com més enfortim els murs en contra d’allò a què ens resistim, més enfortim «l’altre» costat. Hem d’incloure la força fragmentadora i llavors integrar-la, la qual cosa ens farà avançar cap al següent pas del nostre desenvolupament.

Per a fer-ho, crec que hem de canviar el nostre enfocament per tal d’incloure-hi una lent molt més àmplia, que vegi les dimensions ancestrals i col·lectives de nosaltres mateixos, juntament amb la de l’individu. Això comença amb la vulnerabilitat. Quan els terapeutes i els professionals treballen amb grups, cal que incloguin i tractin aquests aspectes si volem integrar les experiències internes que estan emergint en milers de milions de persones a mesura que s’enfronten a la policrisi del nostre món. No es poden resoldre amb allò que percebem com el jo separat.

Fins i tot amb tècniques terapèutiques sofisticades, el “contenidor” individual està limitat. Ens cal incloure el context més ampli, el que jo anomeno “ecosistèmic”, que fa referència als contextos individuals, ancestrals i col·lectius en els quals hem nascut i actualment vivim.

Només eixamplant aquesta lent per veure que els nostres sistemes nerviosos no són només individuals, sinó profundament relacionals, ancestrals i col·lectius, podem començar a obrir suaument la vàlvula de seguretat de l’olla a pressió que tanta gent ha construït en el més profund de si mateixa.

El món dintre nostre

A mesura que el món continua per una via de canvis dràstics, podem començar a veure que el que sorgeix en nosaltres mateixos no és un problema, sinó part d’un procés de canvi major. No podem deslliurar-nos de les pors climàtiques; hem d’aprendre a relacionar-nos amb elles, i a digerir-les i integrar-les.

També podem trobar que alguns esdeveniments desencadenen respostes emocionals intenses, -o atordiment i evitació. Aquestes són també parts nostres amb les quals hem d’aprendre a relacionar-nos, pas a pas. Hem de desintoxicar aquestes pors, el dol i d’altres emocions a mesura que delicadament avancem a través d’aquest procés de canvi. Si les suprimim perquè semblen ser un obstacle, això pot conduir a un estat d’estancament que provoqui encara més sofriment.

Quan intentem suprimir les emocions amb l’atordiment interior, l’absenciar-se o els analgèsics, acabem dissociats de nosaltres mateixos. O bé això es manifesta col·lectivament com a addiccions internes i externes – als nostres dispositius, a Internet, a l’alcohol i altres substàncies. Llavors percebem la vida com a mancada de sentit. Només digerint i integrant amb destresa el dolor del passat podem créixer més enllà del nostre jo actual i contribuir a expandir el món en el qual vivim.

Les emocions del nostre Ecosistema

No solem pensar en el nostre ecosistema com un cos sensible que pot participar en un procés de sanació, però en el meu treball amb el trauma col·lectiu ens centrem en la corporeïtat i els mecanismes que inclouen el nostre entorn, i l’ecosistema major en el qual ens encarnem, reemmarcant el nostre lloc no simplement com a “part de”. Podem sentir emocions en nosaltres mateixos com a individus, o venint a través nostre des dels nostres regnes col·lectius i ancestrals.

L’ecosistema intenta curar-se a través de nosaltres, com a nosaltres. El mecanisme d’autosanació de la vida intenta sanar la vida, i ho experimentem com un procés de desintoxicació interna. Podem optar per col·laborar amb aquest mecanisme d’auto-sanació, però sovint no volem sentir la incomoditat del nostre passat no integrat.

Aquest és un pas important a tenir en compte en aquest procés curatiu. En aquesta etapa, l’autopercepció d’un “individu separat” (sovint anomenat també ego) es veu amenaçada pel procés. A sobre, aquesta sensació de separació vol dir que sovint intentem passar per aquest procés a soles.

Junts com a un cos interdependent

No ens cal fer-ho sols; hem de fer-ho junts.

Transcendir la noció predominant d’un jo separat és el que jo anomenaria “la destresa del nosaltres”. Crec que això és una iniciació al següent nivell de l’evolució de la humanitat. Ningú no està sol, però potser sovint ens sentim molt sols. Quan entenguem que les emocions i les experiències internes que sorgeixen durant la nostra policrisi actual apunten cap al camí que hem de seguir, ja no caldrà atordir-nos. Quan abracem aquest canvi, actualitzem un procés viu de desintoxicació de moltes capes del passat no resolt i no integrat. A mesura que es desplega aquest procés de desintoxicació, cal que aprenguem les destreses per digerir-les conscientment, de manera individual i en comunitats.

En un món col·lectivament traumatitzat, el nostre contenidor intern o el recipient des del qual encarnem el món s’ha trencat. A causa d’això, ens sentirem col·lectivament separats de l’ecosistema, de la societat i de la natura. Una profunda sensació d’interconnexió arriba quan dissolem la sensació de separació i tornem a sentir el flux de dades del sistema nerviós individual, ancestral i col·lectiu.

Aquest flux pot parlar-nos de com “soc un amb el sistema en el qual estic vivint.” Llavors, no sols encarnem la comprensió intel·lectual del fet que tots formem part de l’ecosistema, sinó que participem en el que jo en diria la sensibilitat eco-sistèmica. Tots formem part de l’intercanvi de dades, Internet és només un reflex tecnològic d’allò en què ja existeix.

Sentir a través d’una perspectiva eco-sistèmica no significa tenir una consciència del nostre món generalitzada i àmplia, o una mera obertura a l’hora de concebre un sistema; significa que la nostra capacitat de sintonitzar-nos, d’estar en un estat de sensació sistèmica, sempre és específica. Vol dir que apliquem una lent més àmplia que afina la meva percepció per a incloure-hi moltes variables i factors del sistema: Podrien ser el meu cos, la família, la comunitat i el món sencer. Quan no ens impliquem en una perspectiva ecosistèmica de la vida, se n’està excloent alguna cosa. En practicar aquest nivell de visió i de sensibilitat, aprenem l’essencial de la sintonització.

L’amor s’actualitza en l’especificitat

Quan ens sintonitzem amb una persona, estem parlant amb aquesta persona en concret, optem per sintonitzar-nos amb aspectes precisos de les seves etapes del desenvolupament, que podrien ser quan es van danyar o traumatitzar, o on resideixen els seus dons i recursos interns. Fer-ho vol dir que apliquem un enfocament i una sintonització específica a aquella part de l’experiència interna de la persona.

Per exemple, pot ser que des dels dos anys la persona estigui patint pors. Quan especifiquem, ens adrecem a l’edat de desenvolupament de la dificultat interna d’una persona; no generalitzem sobre la por. Ens sintonitzem amb aquesta por específica.

En l’enfocament que he introduït als grups, treballem amb els nivells individuals, ancestrals i col·lectius del desenvolupament. A mesura que ho fem, ens adonem de com aquests nivells s’apliquen específicament a la nostra exploració. Per exemple, quan treballem amb el trauma intergeneracional, primer comencem amb l’individu.

Diguem que la seva àvia es va traumatitzar per la guerra. Els que fem de testimonis d’aquesta persona, sovint el facilitador i altres participants del grup, podem sintonitzar-nos amb el sistema nerviós de la persona per sentir les emocions i altra informació que pugui estar disponible. A mesura que el facilitador i la persona dialoguen sobre el trauma, el sistema nerviós del facilitador pot convertir-se en un espai de contenció per tal que aquest procés es desenvolupi. A mesura que aquest procés es refina a través de l’aprenentatge experiencial, la sintonització precisa pot desbloquejar la informació que s’havia bloquejat durant diverses generacions.

El mateix passa amb els col·lectius. Podem ser col·lectivament específics. Allò col·lectiu no és només un gran camp allà fora, la nostra sintonització fa que allò col·lectiu sigui específic en els molts aspectes amb els quals estem treballant, per exemple, racisme, sexisme, colonialisme i genocidis.

És molt important comprendre aquest principi, ja que, en cas contrari, caiem en el parany de generalitzar perquè no hem après la competència relacional per a sentir i sintonitzar amb precisió amb els altres. Es tracta d’una competència especialment crucial per a terapeutes, facilitadors, professionals sanitaris i entrenadors.

Limitar-se a parlar del trauma és ineficaç en el procés de sanació. En canvi, al començament, parlar des de la informació emmagatzemada, no integrada i desorganitzada, obre la porta a la integració, que pot ser recolzada per un sòlid procés terapèutic o de facilitació.

Thomas Hübl / Lori Shridhare

El nostre món està arrelat en la intimitat col·lectiva

Font original: Our World is Rooted in Collective Intimacy

Per Thomas Hübl

Traduït per Enric Carbó

La sanació individual és una part integral de la sanació col·lectiva: en ser mútuament testimonis, creixem junts.

La nostra sanació individual s’amplia quan compartim les nostres vulnerabilitats (les nostres emocions, narratives i experiències) en presència dels altres. El nostre testimoni encarnat millora el poder sanador. Avui tenim una necessitat urgent d’allunyar-nos dels paradigmes occidentals basats en l’hiperindividualisme, que ha agafat molt protagonisme les darreres dècades. En els últims anys hem vist un interès creixent per la sanació col·lectiva, que s’ha alimentat per la nostra connectivitat tecnològica, la qual, quan s’utilitza bé, ha transformat el nostre món en un poble global. Les reunions virtuals ens permeten crear i fer créixer entorns de sanació social no limitats per la ubicació física, i ens dona poder per estendre la nostra presència en un espai/temps no local. A mesura que emergim d’aquesta manera, el nostre aprenentatge col·lectiu crea una major intimitat col·lectiva.

El que impedeix entrar en una connexió més profunda entre uns i altres —com a persones i com a estats nacionals— és la quantitat de trauma dintre i entre les nostres cultures, i, per descomptat, dintre i entre nosaltres com a éssers humans. No obstant això, per resoldre les nostres crisis més difícils —des de la guerra fins al clima i la pobresa— cal que els nostres líders se centrin en la col·laboració global. Com a ciutadans, també podem trobar maneres de transcendir els límits que perpetuen la sensació de separació.

Camps del Trauma Col·lectiu

La nostra energia vital més preciosa està lligada al que es pot percebre com a camps de trauma col·lectiu: matrius d’energia que aguanten fermament el dolor de les accions no resoltes del passat. L’energia que alimenta l’alterització, la polarització, els conflictes, i els processos recurrents i no emergents, en realitat està congelada en aquests camps. La veritable naturalesa d’aquesta energia, un cop descongelada, és la creativitat, la innovació i la relacionalitat. Per descongelar aquest potencial congelat, necessitem una acceleració dels resultats de la sanació, un creixement posttraumàtic i una ampliació de les nostres perspectives com a humanitat perquè de veres puguem veure i innovar.

Interdependència individual i col·lectiva

Sense adonar-nos-en, sovint ens percebem separats del nostre entorn (estic al planeta en comptes de sóc part del planeta). També ens imaginem que podem controlar els nostres destins i la nostra fortuna. Per descomptat que nosaltres contribuïm al nostre èxit a la vida, però cada individu existeix només com a part d’una xarxa de relacions interdependents dins d’un ecosistema. Només existim com a relacions; com més fluïdes i obertes són, més ens trobem en un estat de benestar o salut. Quan els aspectes de la relació entre l’individu i l’ecosistema es divideixen, es redueixen o es retenen, entra la malaltia. És per això que mantenir un flux de dades relacional saludable és crucial per a la salut.

La bellesa d’un espai col·lectiu és que és un espai de testimoniatge. Moltes de les atrocitats del món s’estan esdevenint sense testimonis. Les víctimes anhelen un espai càlid i segur on finalment puguin ser vistes, restituint la seva dignitat i els seus drets humans. El testimoni encarnat aplega el fet de tenir cura, de veure i de sentir. La capacitat de testimoniatge d’un grup és un poderós actiu de sanació. Quan treballem a través d’un trauma derivat d’una transgressió de l’ètica i dels drets humans, la infracció ètica i el dany han d’emergir a la superfície per, finalment, ser integrats en la xarxa relacional i alliberar-se com a aprenentatge posttraumàtic. En unir-nos, la nostra intel·ligència col·lectiva ajuda el sistema nerviós de la víctima que busca la sanació, i integra el dolor o el trauma. La part escindida, separada o exclosa llavors es reconnecta a la xarxa de la vida. Perquè aquest procés es desenvolupi, cal que els espais col·lectius promoguin la seguretat, la calidesa, la connexió autèntica i la ressonància.

Acollir el dolor del món

Quan comencem a accedir a camps de trauma col·lectiu per iniciar junts el procés de sanació, sovint ens adonem d’aquells que han mort, moltes vegades en circumstàncies violentes. La seva presència es pot palpar en el teixit social fins que els vius s’hagin re-apropiat de la transgressió, permetent que aquestes ànimes descansin en pau. Sovint, les societats intenten amagar o apartar la mirada d’aquest dolor col·lectiu, per això el procés d’integració s’encalla. Allunyar la mirada del dolor vol dir que no podem estar presents els uns amb els altres; metafòricament, estem dispersos en l’espai i en el temps.

Quan nosaltres com a humanitat no estem plenament presents en el que ara s’esdevé, i amb el que no s’ha resolt en el passat, ens obsessionem amb el fet de mirar cap endavant. La idea de construir o arribar a un món millor en el futur ens hipnotitza perquè no ens podem estar en el món com a tal, tal com ara s’esdevé. Aquest és un important mecanisme de defensa que ens ajuda a no sentir el dolor o a encarar les transgressions del passat. Tanmateix, si no les examinem de manera conscient, ens mantindrem fragmentats i es produirà una re-traumatització. L’única manera de poder construir un món millor és construir-lo en aquest món. Hem d’aprofitar cada moment per co-crear el món en què volem viure en comptes de desitjar que s’esdevingui demà.

En un món traumatitzat, la redempció s’esdevé més tard: la mirada cap al futur és l’encarnació que està faltant en l’ara, on integrem el dolor a la presència per tal derebre la benedicció del futur real, el món que descarreguem junts com presència i en presència. La veritable innovació sempre s’esdevé ara.

Intel·lectualització del món que no podem sentir

Quan comencem el procés de sanació col·lectiva, ens sintonitzem millor amb la manera com hem inhibit el procés evolutiu de la vida, que és causat pel trauma. El trauma sovint inhibeix el mecanisme d’auto sanació d’individus, equips, organitzacions i cultures senceres. Per començar a sanar ens cal construir capacitats per presenciar la fragmentació i les ferides. Això no és només un procés intel·lectual; es pot escriure una tesi sobre un tema sense haver estat testimoni d’una situació o un fet històric com un ésser encarnat, sencer. Un cop en tinguem una comprensió intel·lectual podríem dir “però ho sé” i “això ho sé”. El coneixement és important, però si no podem sentir el que sabem, ens perdem l’essència. De fet, un mecanisme de defensa comú en resposta al trauma és intel·lectualitzar la nostra percepció del món que no podem sentir. El coneixement només es converteix en saviesa quan aprenem a encarnar-lo.

L’autenticitat és la vida parlant

Convertir-se en una pregària vivent significa que prediquem amb l’exemple, que les nostres accions s’alineen amb les nostres paraules, que la paraula i l’estat interior d’una persona són una i la mateixa cosa. Això és una pregària viva. Per encarnar plenament la vida, hem d’explorar les nostres llacunes internes entre el parlar i el viure. L’autenticitat és la vida parlant; és la coherència entre la ment, les emocions, el cos i l’espai relacional d’una persona.

L’autenticitat no equival a “l’ideal”. El món ideal que sovint aspirem a crear pot compartir-se com una visió amb altres, però moltes vegades és una estratègia de defensa com a resposta al trauma. Aquesta visió ideal ens dona esperança i motivació per continuar endavant, però alhora representa els aspectes de la vida que no podem sentir. Necessitem ideals per tenir esperança, la qual cosa és important perquè la gent s’estabilitzi en la vida que estem vivint. Tanmateix, aquesta visió ideal del país, de la persona, de l’organització i del futur pot revelar la bretxa entre nosaltres i el món en què realment vivim.

Quan abracem el món real, el món tal com és, aprofitem els poders de la innovació, la creativitat i el canvi radical. Percebre el que és real sense filtres, a mesura que integrem el trauma, esdevé una força catalitzadora a mesura que anem més enllà dels constructes limitants de l’ideal. Ja no ens frustrem ni ens amarguem perquè les nostres bones intencions no semblin tenir impacte. Quan accedim a tot el que és real, entrem en una connexió íntima amb el que podríem descriure com la naturalesa amorosa i compassiva del “real”. Entrem més en contacte amb el procés de la vida, sense fugir del dolor del món i de les parts fosques de la humanitat. Com a líders, activistes, emprenedors, influenciadors, agents de canvi i sanadors, hem d’aprendre a albergar el món dins nostre, no només a arreglar un món “allà fora”. Cada vegada que ens disparem i toquem el nostre trauma, exterioritzem el món i ens hi projectem; no podem mantenir-nos-hi relacionats i representar el món dins nostre, que és la base de l’amor i la compassió.

La saviesa és el món que podem albergar en nosaltres mateixos. Això és l’amor.

L’amor és l’única motivació que ens permet convertir-nos en sanadors socials, emprenedors i líders de nous moviments innovadors. L’amor és la força que ens permet tenir cura del món. És la base sobre la qual descansa la transformació social. Com a sanadors socials i líders ens cal examinar les nostres motivacions. En fer-ho, descobrim que allò que volem canviar a l’exterior és el que també cal canviar a dintre. Com més consciència tinguem d’això, més transformadores seran les nostres accions.

El trauma diu: “Aquí, en el temps i l’espai, no és bo per a mi”

La naturalesa de la resposta al trauma és que ens estalvia un dolor i una sobrecàrrega immensos, i ens ajuda a sobreviure en moments increïblement dolorosos de les nostres vides. Això també s’aplica al nostre procés de vinculació [attachment] i al desenvolupament infantil. Aquesta resposta és intel·ligent; no estar present en aquest món, no sentir tota la gamma d’experiències disponibles en els nostres cossos, en les relacions i en moments d’abús o violència és realment important. El trauma diu: “Aquí, en l’espai i en el temps, no és bo per a mi”. Tanmateix, quan se n’apodera la congelació i es produeixen accions repetitives, és important també observar que el dolor original ja no hi és. “No ser aquí” és una qualitat molt estesa a les nostres cultures, atès que tanta gent, inclosos els nostres avantpassats que han viscut guerres i altres fases doloroses, no podien digerir situacions aclaparadores.

Això també ho veiem amb els símptomes culturals d’una comunitat, una societat o una nació. Només una part de la nostra societat s’esdevé ara, l’altra part és un bucle repetitiu del passat, que existeix en una dimensió diferent. Aquests processos no emergents no tenen futur fins que no siguin reapropiats conscientment i s’integrin en el flux de la vida. Hi ha parts de la nostra societat perpètuament atrapades com a ostatges del passat. Podem anomenar “no aquí, no ara” a la fragmentació de l’espai-temps. Un cop hem creat la consciència cultural d’aquesta compulsió cap a la repetició col·lectiva que es manifesta com a qüestions polítiques, cicles de violència, desigualtat, racisme, opressió, estructures hegemòniques i altres de semblants, podem començar a transformar la repetició en un flux diferent. Aleshores alliberem la qualitat circular i repetitiva d’aquest cicle, cosa que comporta una actualització, un nou moviment.

En la separació, sense aquesta consciència i aquest reconeixement, el trauma no es pot actualitzar.

Capacitats per a la Sanació Social

Com a camp d’energia i moviment, la sanació social evoluciona a través del món interior d’un individu, de l’espai relacional entre individus i dels “espais nosaltres” que creem junts, l’interior social col·lectiu.

Capacitats individuals:
  • Autoconsciència
  • 3-sync (sincronització de la ment, el cos, les emocions)
  • Regulació del sistema nerviós
  • Arrelament i consciència corporal
  • Disposició a rastrejar la pròpia interioritat i el propi procés
Capacitats relacionals
  • Disposició a sostenir l’espai de les zones doloroses d’uns i altres
  • Corregulació entre sistemes nerviosos
  • Voluntat de reflectir-me en altres, adquirir perspectives diferents
  • Capacitat d’entomar i avaluar el feedback
  • Voluntat de sobreposar-me a l’aïllament i compartir el propi procés interior amb altres
Capacitats del NOSALTRES
  • Prendre consciència de l’espai col·lectiu
  • Adonar-se de l’atmosfera col·lectiva d’un grup, d’un equip, d’una organització o d’una cultura
  • Desenvolupar la capacitat de formar part d’un “nosaltres”
  • Testimoniatge col·lectiu, encarnat
  • Escoltar i sintonitzar amb la ressonància com a part de “l’espai nosaltres”

Compartir és generós

El poder de compartir el nostre procés interior dins d’un grup més gran és generós, i escoltar algú que comparteix la seva experiència lliurement en un grup, alhora que se sintonitza amb aquesta persona, és un acte de generositat. Junts, creem la veritable generositat: el remei per al trauma, que es mostra com a escassetat.

Els espais de sanació col·lectiva són el remei a l’aïllament, la soledat, la depressió i la desorientació que experimenten moltes persones. Des d’adolescents aïllats darrere dels seus ordinadors fins a la gent gran en l’última fase de la seva vida, la connexió amb els altres és la clau de la salut. Tenir una xarxa de relacions sanes és fonamental per prosperar.

Un espai de sanació col·lectiva magnetitza la ressonància compartida que hi ha en la presència del grup a mesura que les persones senten i se sintonitzen amb els que comparteixen. Compartir d’aquesta manera desmitifica el caràcter aparentment personal del tema i ens permet veure com és d’universal el nostre dolor, com compartim els mateixos reptes que els altres. Quan som testimonis d’això, és molt més fàcil compartir i experimentar junts. Ressonar amb el que algú comparteix dona a les altres persones l’oportunitat d’aprendre més sobre aquesta part en si mateixes.

L’atenció i l’energia que es cristal·litzen quan força gent és testimoni d’una persona que comparteix de manera vulnerable, afegeixen una gran consciència i poder curatiu al procés d’aquesta persona. La sanació en comunitat és un escenari de guanyar-guanyar (win-win). A través de l’hiperindividualisme de la cultura occidental hem creat una bombolla aïllada de patiment la qual anomenem “els nostres propis problemes”. Tanmateix, quan ens involucrem en la sanació col·lectiva en espais grupals, en la consciència intersubjectiva queda clar que existim en una xarxa interconnectada de vida. Tot el que estigui alineat amb la intel·ligència col·lectiva es pot integrar, sanar i conduirà cap a un aprenentatge més gran i una ampliació de la perspectiva.

Rituals de sanació social

Augmentem la nostra capacitat de sanació col·lectiva quan creem espais de contenció que ens permetin reapropiar-nos dels nostres llegats culturals i històrics. Dins de la complexitat que avui en dia cal per a un canvi cultural profund, això no és només una opció, és una necessitat. Aquest treball és fonamental si ens prenem seriosament la salut pública. La repetició del trauma al nostre món crea un patiment persistent i problemes de salut als quals cal posar fi. I això ho podem fer. Cal fer una crida als nostres filantrops i altres finançadors perquè donin suport al desenvolupament d’espais de sanació col·lectiva on facilitadors qualificats puguin ajudar a donar suport a un procés d’integració del trauma. Nosaltres som els qui podem canviar i restaurar el passat. No hem de continuar amb la violència domèstica, el maltractament, els comportaments racistes o la violència estructural; no hem de continuar amb el tràfic de persones i l’esclavitud sexual, amb la creació de reis multimilionaris i la pobresa devastadora a tot el món. No hem de continuar amb res d’això, perquè sabem com aturar aquest cercle viciós.

És hora de canviar, perquè sabem que podem.

Els rituals de sanació social requereixen la formació d’espais segurs que proporcionin:
  • Una intenció
  • Un espai relacional, comunitari
  • La capacitat de treballar amb el trauma col·lectiu de la cultura
  • Habilitats relacionals d’exploració mútua i de corregulació
  • La voluntat d’explorar els aspectes dolorosos del nostre passat cultural
  • Capacitat d’aprendre els uns dels altres
  • Un espai per integrar el passat dolorós i explorar com això ens ajuda a canviar les nostres vides actualment

Thomas Hübl / Lori Shridhare

A %d bloguers els agrada això: