Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-power-of-collective-healing/
Per Thomas Hübl
Vull explorar la interacció i la interdependència de l’experiència individual i la dimensió col·lectiva. Podria dir: “molt bé, sóc una persona, sóc un individu en aquest món i estic vivint la meva vida, i també hi ha altres persones al meu voltant que viuen la seva vida. Relació és com ens tractem entre nosaltres. De vegades ens tractem bé, i altres vegades no tant. La vida és així“. També podem dir-ho de la meva experiència individual personal, que en el bon sentit ha creat autonomia, pertinença, transformació. Sé que m’he convertit en un adult, en un ésser humà madur. Puc viure la meva vida, sóc funcional. Puc seguir la meva passió, la meva creativitat, el meu propòsit, i al mateix temps, puc relacionar aquest propòsit amb el món perquè el meu propòsit no existeix només dintre meu.
El meu propòsit és quelcom que coexisteix amb la necessitat del meu entorn. Si hi ha un poeta i ningú escolta la seva poesia, el poeta pot escriure poesia, però el veritable desplegament del propòsit d’un poeta està en la participació d’un públic, en la poesia i en la necessitat d’aquest públic. Aquesta poesia obre nous espais que ens permetin veure i sentir més de la vida, i potser ens deslliuri d’un pensament massa rígid. Ens obre a noves perspectives, ens fa més fluids i ens permet escoltar la vida a través d’un llenguatge diferent.
La interacció entre la persona i el col.lectiu, posem algú que obre un negoci, si ningú necessita aquell negoci, el negoci no pot existir només pel seu compte simplement perquè tingui un propòsit. Té un propòsit perquè certa gent necessita d’algú que els ajudi a construir una casa, o vendre’ls menjar, o qualsevol altra cosa. Així doncs, el negoci coexisteix entre aquell qui el va fundar i les persones que necessiten dels productes i serveis que aquest negoci ofereix. El propòsit és la coexistència de l’individu i del col·lectiu.
De vegades, quan pensem en l’individu, de fet pensem en l’individu separat. El que vull examinar és com, de vegades, relacionar-se significa que intento superar la separació i interactuar amb el món. Quan parlem de principis com la ressonància, a vegades ressonem amb la vida i altres vegades sembla que no. Sovint també vol dir que trobo zones dissociades o insensibilitzades dintre meu. Per això no sento el tipus de ressonàncies que tinc. Algunes coses simplement no ressonen amb mi perquè no m’arriben a tocar en la meva energia, en la meva intel·ligència o el meu potencial. Per tant no tenen una forta ressonància.
Això, però, és un espectre gradual pel qual ens movem. No sempre és el mateix, la qual cosa significa que, a través de processos de conscienciació, podem aprendre a discernir: quan estic en la meva autonomia, en el meu jo individualitzat i encara em sento que soc part d’un tot, que soc part d’un col·lectiu, del món sencer? O, quan em sento individual? El que de fet estic dient és que em sento una mica separat, em sento una mica sol, em sento una mica aïllat, sento que no pertanyo del tot. Tinc por quan entro en grups, tinc por de no trobar el meu lloc a la societat. Hi ha moltes preocupacions que surten d’una subtil o d’una forta sensació de separació, de sentir-se separat.
Sabem que la separació és un dels símptomes del trauma, mentre que la interrelació i la interdependència són un signe de l’individual i del col·lectiu coexistint en tots nosaltres, cosa que vol dir ser interdependents. Per què estic parlant d’això? Perquè he vist moltes, moltes vegades, i de maneres ben profundes, com un grup de persones, de vegades centenars de persones, es van reunir en una sala, i en un temps relativament curt vam crear una mena d’intimitat, de proximitat, d’obertura i de presència entre nosaltres que, de semblar desconeguts, de sobte vam tenir un “espai-nosaltres” que era força coherent. La coherència de l’espai-nosaltres és una cosa que podríem anomenar una presència dintre d’un col·lectiu o d’un grup, una presència dintre d’un nosaltres. Quan aquesta presència assoleix certs nivells, es converteix en un cos de ressonància cada cop més potent. L’individu és com una corda, i el nosaltres el cos de ressonància.
Quan una persona parla en un grup sobre els seus problemes o experiències de vida, és com la música d’una corda i molta gent escoltant aquesta persona, no només escoltant amb les nostres ments, sinó també amb les nostres emocions, cossos, presència, relacions i espiritualitat. Quan escoltem amb tots els nostres sentits i estem presents, aquesta escolta és una amplificació poderosa de la consciència de la persona. En primer lloc, la persona sentirà que es torna més present de manera natural a la sala, i tindrà més intuïcions gràcies als demés que escolten. Només parlant, la persona tindrà més intuïcions a causa de tantes persones l’escolten. Per descomptat, per a un procés de sanació, centenars de persones escoltant són una poderosa amplificació per a la sanació de la persona. Quan treballem amb una persona davant d’un gran grup en alguns tipus de processos d’integració, el procés que es produeix necessita molt menys temps, és molt més ràpid i profund. Podem utilitzar l’amplificació de la sala com un làser per a la sanació de la persona, i aquesta sanació es propaga per l’espai. Tothom que tingui una ressonància similar en la seva pròpia història, biografia o energia, obtindrà el benefici d’aquest tractament làser, un tractament làser metafòric.
Això significa que, després d’un cert temps amb persones passant per diferents processos, és com quan deixes caure gotes d’aigua sobre la superfície d’un llac, cada gota crea onades. Després d’un temps, tens un increïble patró d’ona. Aquest patró d’ona és l’acceleració de la sanació dintre del col·lectiu. Per descomptat, necessitem un grup col·lectiu que es reuneixi amb el propòsit de sanar, perquè aquest és l’alineament bàsic en el centre del cercle que ens enfoquem. Si aquest és el nostre centre i el nostre enfocament, això és el que informarà el grup.
Hi ha aquest preciós joc entre el moviment individual, el progrés, la creativitat, i l’amplificació del grup. I l’amplificació del grup accelera la sanació de la persona. El mateix procés també s’esdevé quan creem una coherència de grup més potent per relacionar-se, presenciant el mateix propòsit pel qual ens reunim, perquè això és el que volem fer. Volem explorar les dimensions del trauma col·lectiu. Si molts d’aquests ingredients estan en el seu lloc, creem una certa coherència de grup. I a partir d’un cert nivell de coherència de grup, veiem que s’esdevé un fenomen, el que jo anomeno una mena d’emergència o reemergència del testimoni col·lectiu. El testimoni col·lectiu és un estat de presenciar més poderós que no pas simplement moltes persones estant presents en una situació. Aquest tipus de testimoni col·lectiu sovint apareix quan fem processos d’integració del trauma col·lectiu. Cada vegada que experimento això, té un poder immens.
Crec que això és un dels recursos, també. Podríem dir: “hi ha tant de trauma col·lectiu al món, com podríem treballar-lo i anar cap a un món millor?” Crec que quan ens ho mirem des de la perspectiva actual de la separació, sembla que trigarà segles, que ni tan sols ho sabem perquè tota l’estona estem reproduint el trauma, que si de totes maneres això funcionarà. En aquells moments de testimoniatge col·lectiu, però, vaig veure el poder que supera, amb escreix, la potència de processament que tenen els grups regulars. Això em dona molta esperança, perquè aquest poder transforma molta més matèria col·lectiva en molt menys temps. Condueix a una experiència de grup molt especial on tots podem sentir com si hi hagués una presència magnètica a la sala que ens ajuda a fer aflorar ferides col·lectives, dolor i trauma, i a digerir-ho junts i integrar-ho, perquè grans porcions del nostre passat col·lectiu puguin ser digerides, igual que en un cos normal, quan mengem, hem de digerir els aliments. Quan no tenim temps per digerir els aliments en un moment determinat, ja no podem menjar més perquè el cos no pot absorbir-ho.
El mateix és cert per al passat. Si ens hem omplit massa de passat no integrat, els nostres sistemes nerviosos i els nostres cossos ja no poden absorbir-lo. Així que hem de tenir espais on puguem digerir el passat junts per tal d’integrar aquestes experiències, convertir-les en l’adob per al nostre futur col·lectiu, però també per obrir espai en nosaltres perquè arribin noves innovacions.
Això és el que tant necessitem avui dia al nostre món. Ens cal obrir espais per permetre que aterri un nou món. Aquesta serà la resposta per al canvi climàtic i per als reptes que tenim actualment. Però per això, hem de buidar els estancaments i tota l’energia no integrada que manté els dipòsits plens. És per això que de vegades costa moure’s amb un col·lectiu, perquè hi ha pesos feixucs en l’inconscient col·lectiu que semblen estirar-nos cap a una mena d’aigua estancada on no podem moure’ns junts. Crec que tenim eines per afluixar això i crear més moviment, cosa que significa més evolució, més progrés i més integració.
Així, l’individu, jo com a individu, puc entrar en un grup de certa manera, cosa que significa que desenvolupo la meva capacitat d’escoltar, d’escoltar també els altres quan no es tracta només de mi, que puc acollir les experiències dels altres, participar en les experiències d’altres persones. Quan les altres persones comparteixen, puc ser molt conscient de la meva pròpia experiència física, emocional i mental interna, ja que sovint sentiré que mentre algú parla, experimento diferents processos interns mentre l’escolto. Allò pel que passo està, per descomptat, parcialment connectat amb mi, però també està parcialment connectat amb el que expressa la persona mentre parla. Això és molt potent si puc aprendre a escoltar-ho i notar la fluctuació que noto quan em canso, quan m’energetitzo, quan tinc ressonàncies fortes.
Noto quan em desconnecto i em trobo pensant en els meus correus electrònics en comptes d’escoltar la persona. Aquí no es tracta de jutjar, com una postura moral, “oh, hauria d’escoltar la persona”. No, només vull ser conscient de no perdre l’atenció, de desviar-me, de pensar en una altra cosa, de per què està passant això. Potser no puc dir-ho, però sé que està passant i el fet que estigui passant significa alguna cosa. En altres moments estaré molt implicat i seré molt empàtic, i sentiré una mica quan una altra persona parla, i llavors rebutjaré el que la persona diu i em preguntaré per què dimonis estic aquí. Tots aquests moviments interns són interessants. No n’hi ha cap de bo o de dolent. Tots són interessants. Puc desenvolupar un sentit de l’escolta.
Un aspecte com a participant en un grup és el meu nivell interior d’escolta. L’altre és que sé quin és el meu lloc quan sento la necessitat d’aportar alguna cosa. Aporto la meva part no només per a mi, que també és per a mi, sinó perquè sé que en mi hi ha informació que segur que també és rellevant per a altres persones del grup. Mai no és només el meu propi compartir. També dono alguna cosa al grup. Contribueixo amb alguna cosa que es converteix en adob per als processos d’altres persones. La participació és, o bé una participació activa on em mostro, o bé és una mena de perspectiva receptiva i d’escolta amb una certa actitud interior de consciència, curiositat, interès, i un testimoniatge de les fluctuacions en els meus propis estats interns pels quals estic passant.
Això és l’individual i el col·lectiu. Com hem dit, podem prestar atenció a la qualitat col·lectiva. Cadascun també té consciència del col·lectiu al voltant quan jo m’activi molt. Probablement sigui més petita quan jo em trobi obert i present, i la meva capacitat de sentir i sintonitzar-me amb l’espai col·lectiu sigui molt més gran. Llavors puc sentir el grup, puc sentir la presència col·lectiva. Sóc conscient de que estic assegut en un grup de centenars de persones, puc sentir la qualitat que compartim, i que de vegades la qualitat és molt coherent i present. En altres ocasions, la qualitat es fragmenta més, potser és inestable i no tan present. Com a participant d’un grup puc prestar atenció a això, no cal que digui immediatament, “oh, estar present és millor que no estar-hi”.
Simplement me n’he adonat que això és pel que ara mateix he passat. No sempre està clar per què ara hi he passat, però ens comprometem a esbrinar-ho. El propòsit del grup és important, igual que l’actitud interior de l’individu, l’actitud de l’individu cap al col·lectiu, i per descomptat també com col·lectivament sostenim cada individu: quan tots escoltem algú, proporcionem un espai de respecte, de compassió, d’amor, de presència i de curiositat. Per descomptat, aquests són els ingredients principals per al desenvolupament intern d’algú. Espero que puguem veure una mica la interdependència: la persona, quan parla, ja s’esdevé en el sistema nerviós de totes les persones que escolten. De la mateixa manera que ara apareixo al vostre cervell i estic codificat en la vostra percepció, quan algú parla davant d’un grup, hi ha centenars de versions de la persona al cervell i la percepció de cadascú. Així doncs hi ha la persona i hi ha tot un camp de la persona. La persona en el camp són una única existència, pertanyen plegats. Per tant, la coexistència, l’entrellaçament, la interdependència o l’estar té una funció força poderosa. I crec que aquesta és la base del treball de sanació col·lectiva que en el que estem entrant.
