Categoria: articles

Nosaltres tendim a creure que el temps és un continu infinit, sense començament ni final, i que totes les coses, incloent la nostra vida, passen a dintre del temps. Aquesta concepció lineal del temps, tanmateix, no la tenim tots els humans ni la tenen totes les cultures.

Quan els humans s’agrupaven en tribus, vivien en una mena de present expandit, no sabien pensar en el demà. Si sentien fam al cos, anaven a veure què caçaven o què recol.lectaven per calmar la gana, i així fins a la propera vegada. La consciència del temps arriba amb l’agricultura, perquè cal planificar per al futur, comptar els mesos i les estacions. I amb la consciència d’aquest temps neix la consciència de la pròpia mort, la por, i l’ànsia d’acumular objectes per evitar-la. Llavors sorgiren la propietat privada i les guerres. De tota manera, en l’antiguitat tenien una concepció cíclica del temps: tot torna a començar de nou cada any, com els cicles de la naturalesa.

Ara vivim en una cultura molt separada del cos i de la natura; la nostra ment sol anar més al demà que no pas quedar-se en l’ara i aquí, perquè volem evitar la incertesa del futur. Si patim angoixa és perquè tenim aquesta concepció lineal del temps. Els primers filòsofs, sobretot els idealistes, deien que a més d’aquesta realitat temporal que veiem amb els ulls, sotmesa al canvi, hi ha una altra realitat absoluta on no hi ha naixement ni mort. Les religions també diuen alguna cosa semblant. El problema és que només amb el que ells anomenaven «ànima» es pot accedir a aquesta realitat fora del temps. Avui dia no és fàcil parlar de l’ànima. El mateix Plató diu que quan jo no em sento a gust en aquest món —perquè, per exemple, puc tenir la intuïció d’una bellesa absoluta que aquí no trobo— això em ve de la meva ànima, que és una part meva que no pertany a aquest món material del temps. Potser aquest anhel teu de parar el temps ve del fet que la teva ànima se t’està manifestant i t’indica que no tota la realitat està dintre del temps.

No em resulta fàcil escriure això, atès que tots els meus contactes a les xarxes socials, gent compromesa amb la ciutat i molts vells amics de la lluita antitransvasament, estan fent campanya per retirar-lo.

La Comissió per la Retirada del Monument diu en el seu comunicat que no hi ha manera de reinterpretar-lo, i crec que tenen tota la raó. També parlen de la humiliació que representa per a les víctimes. La humiliació és un dels sentiments més desagradables que pot sentir una persona. És del tot comprensible que, quan algú l’està sentint, faci tot el possible per eliminar el que en considera la causa.

Si encara hi ha qui sent humiliació per veure el monument al riu vol dir que està reconeixent que el feixisme dels «nacionals» encara manté part del seu poder totalitari, esclafador de la dignitat de la gent, sobretot dels amants de la llibertat. Personalment, no és el meu cas; me n’alegro de viure en democràcia i de que el feixisme hagi reculat a Europa. El monument no em suscita humiliació, ni els seus sentiments concomitants de ràbia, impotència i ressentiment. Però sento molt de respecte per totes les víctimes del feixisme. Perquè el feixisme va guanyar la guerra, i així va deixar un llegat lliberticida i repressiu. Sóc contrari a esborrar aquest llegat, malgrat el dolor que encara està causant en alguna gent.

No perquè amaguem de la nostra vista aquest símbol feixista podrem esborrar les doloroses conseqüències de la Guerra Civil: els assassinats, la repressió, tanta vida i tants projectes anorreats substituïts pel silenci, la por i la ràbia continguda. Tres generacions després, crec que cal mirar això de cara i no tractar d’arraconar-ho. Per això jo vull que es mantingui el monument. Jo no vull que hi hagi oblit, com ara, que la gent passa pel costat i no sap què és allò. Jo vull que es contextualitzi, que s’expliqui qui era Franco i el suport que va rebre, que s’expliqui que l’alcalde de Tortosa i el president de Catalunya foren executats (així com centenars de religiosos) pel mer fet de ser-ho. Només així podrem entendre com és que ara tenim aquesta democràcia de tan baixa qualitat. Així també podrem prevenir-nos dels nous feixismes que emergeixen a Europa i arreu amb els Trump i els LePen.

La Comissió diu que no pot ser un monument a la pau, i que és una vergonya. Hi estic d’acord. I advoco perquè aquesta vergonya es mantingui viva, que aquest símbol es contextualitzi i s’expliqui, de la mateixa manera que Auschwitz representa una vergonya viva de la condició humana i no l’han anorreat, sinó que l’han conservat per tal que la memòria i el dolor evitin que mai més tornin el feixisme i el sectarisme.

Perquè la ofensa que has rebut probablement activa una ferida que ja portaves d’abans. Si estàs fent-te aquesta pregunta, vol dir que ja t’has ficat en el camí del perdó, i constates com és de difícil malgrat la teva disposició. Costa perquè no n’hi ha prou amb voler-ho.

La ètica s’ocupa de com viure una vida bona, és comprensible que moltes doctrines ètiques i religioses recomanin el perdó, com el cas del cristianisme, que és un mandat. L’acte de perdonar significa que m’allibero d’un sofriment provinent del passat que no em permetia estar completament disponible ni creatiu per al present. Estar en el present fa que la pròpia vida sigui més bona.

Tanmateix això que acabo d’explicar és molt teòric. Des d’un nivell intel·lectual no és difícil entendre que es viu millor quan baso el meu ésser i el meu obrar no amb allò que m’esdevingué en el passat, sinó amb el que jo he elegit ser. La pràctica, però, és una altra cosa. Només cal veure com molts que s’autoproclamen cristians actuen en sentit contrari al perdó i així ho difonen des dels seus mitjans de comunicació. Moltes vegades les emocions no acompanyen l’intel·lecte.

El passat condiciona el meu present atès que la meva psique surt a partir de la meva criança i la cultura en que se m’educa. Els sentiments de venjança i de rancúnia dels que ara et vols deslliurar per arribar al perdó probablement ja els tenies, però adormits, i s’han reactivat amb aquesta última ofensa. La teva personalitat es dispara i ara no només estàs sentint aquest dolor, sinó que plou sobre mullat, sobre un dolor i unes necessitats que en la teva criança vas aprendre que no podies expressar i sobre les que has construït el teu caràcter. Si pots deixar-te sentir aquesta rancúnia, aquest desig de venjança, sense tapar-los com abans, però tampoc sense actuar segons els seus impulsos guanyaràs llibertat interna: el conèixer-te a tu mateix afluixarà aquestes estructures de la teva personalitat que sostenen els ressentiments i t’alliberaràs d’un passat que et vol atenallar. Perdonar costa perquè, com ens ensenyen els filòsofs, la llibertat no és gens fàcil.

Quan parles de “jo tinc tendència”, de quin “jo” parles? Qui és aquest jo? Ho dic perquè parles com si fos una sola cosa, però a sota d’aquest jo solen haver-ne molts, cadascún amb interessos diferents, i fins i tot contraposats.

Una part teva ha decidit fer coses que et beneficien, per exemple, deixar de fumar o menjar menys quantitat. Llavors et descobreixes tornant a fumar o menjant més del que cal. Jo et pregunto: «qui és aquest que vol fumar», perquè també ets tu. Millor dit: és una part infantil teva que està molt lluny d’aquesta part racional i assenyada que havia decidit no fumar. Estava tan lluny que, sense adonar-te’n, ha pres el comandament del teu ésser el temps suficient per a que encenguis un nou cigarret. Llavors t’enfades amb tu mateix, millor dit, t’enfades amb aquesta amb la teva part infantil que busca el plaer immediat sense tenir en compte les conseqüències. Com que no l’acceptes, com la estàs rebutjant, doncs encara s’amaga més a dintre teu per a que no la puguis trobar. Fins que per sorpresa es tornarà a activar de nou quan la teva part racional «baixi la guàrdia»

Tu qui ets? Un home racional que sap el que li conve? Segur que sí. Però no ets només això. Si t’identifiques amb aquesta imatge d’home seriós, i fas la guerra a altres parts de tu que no t’agraden, vol dir que no et coneixes bé. Et suggereixo que amplies la teva mirada sobre tu mateix, tot i que no et resultarà agradable descobrir en tu aquestes parts infantils i vulnerables que només busquen el plaer a tota costa. Si ets capaç de reconèixer-les, de donar-los un espai en el teu ésser, d’admetre que «jo no sóc tan bo com em vull creure», sense caure tampoc en la culpa ni en la delectança del «pobre de mi, no tinc remei», llavors tindràs una vida més equilibrada.

Els antics filòsofs ens recomanaven el «coneix-te a tu mateix» com a base per una vida feliç. La vida equilibrada consisteix no en que jo sigui perfecte, sinó en que conec bé les meves imperfeccions i la força que tenen en mi. Llavors, quan aquestes s’activen, em resulta més fàcil acudir al millor de mi mateix per a restablir l’equilibri entre aquestes dues parts, entre la meva llum i la meva ombra, ja que conec bé ambdues i no en nego cap.

Perquè vivim en un món de polaritats. Si no hi hagués corrupció no sabríem què és la honradesa, i al revés: si no hi hagués honradesa no sabríem que la corrupció és corrupció.

Un savi de l’antiga Grècia, Heràclit, deia que si et mires a dintre, a la teva ànima no li trobes límits. Això vol dir que jo no sóc una única cosa monolítica i tancada. A dintre meu hi ha molts aspectes, i cada vegada que em miro a dintre en descobreixo de nous. Suposo que per això dius que tothom és corrupte (incloent-t’hi tu mateix). Doncs sí, tots tenim en nosaltres la opció d’elegir la corrupció, si més no, com a possibilitat. Tu i jo no som tan diferents d’aquests polítics i empresaris que ens han robat. Però també tenim la possibilitat de no elegir-la, d’elegir la honradesa. Totes les opcions hi són, en la nostra ànima.

Creure en la honradesa és comprensible, és fàcil veure que amb ella a tothom li va millor. El que no és tan fàcil és elegir-la, sobre tot quan estic en una posició de poder en que puc afavorir els meus amiguets en contra de la majoria. La qüestió és: ¿Qui té veritablement el poder? ¿és veritat que estem en una demo-cràcia, això és, que el poble té el poder i li atorga al polític? Quan el poble no creu en la democràcia, i en comptes de fer ús de la seva llibertat, el que fa és queixar-se («no hi ha res a fer, TOTS són uns corruptes -i jo també …si pogués»), està proclamant la seva impotència i per tant, donant carta blanca per a que els polítics continuïn amb els seus lladronicis.

Usar la llibertat vol dir fer-se responsable, actuar, i no només votar cada quatre anys. Actuar és el que fem els ebrencs quan sortim el 7 de febrer a manifestar-nos contra el transvasament. Els polítics no poden viure sense el poble, tot i que vulguin fer-nos creure el contrari. Quan no només creiem en la honradesa, sinó que la elegim i actuem en conseqüència amb aquesta elecció, els corruptes ho tenen molt més difícil.

T’invito a que revises dues assumpcions que conté la teva pregunta. Per un costat et compares amb els altres. Per l’altre costat et fa por no fer-ho bé. Això de comparar-te amb els demés no crec que sigui una bona estratègia. Tu dels altres només veus una part del que són. I precisament t’has fixat en el resultat d’allò que els ha sortit bé. Aquesta manera de pensar et limita i et fa sentir incompetent. Has de tenir en compte que, abans de que ells hagin arribat a aquest magnífic resultat, hi ha hagut un procés que els ha conduit fins allà, pas per pas fins al resultat final. És recomanable que t’hi fixis en aquests passos inicials. Quins són els teus potencials que pots desenvolupar? Com els desenvolupes pas a pas?

La pregunta que ara t’estàs fent és una pregunta orientada al resultat: «Puc fer-ho?», una pregunta que es contesta amb un «sí» o «no» rotund que et genera angoixa. Tanmateix, si la teva acció està orientada cap al procés, la pregunta pertinent és «Com ho faig?». Aquesta pregunta et dirigeix cap a les passes necessàries en el teu propòsit. Torna a pensar amb el teu repte i pregunta’t «Puc fer-ho?» Com et fa sentir? I ara pregunta’t «Com ho faig?» Quina de les dues preguntes et dóna més poder?

Aristòtil ens ensenya que el camí cap a la felicitat està en que jo desenvolupi els meus potencials, que arribi a ser el que sóc. Fins que no es fica en marxa aquest desenvolupament, jo no podré saber mai el resultat final. Això implica riscos i fracassos. Els grans resultats que veus en els altres han estat precedits d’errors i derrotes, i això sobre tot ha passat amb la gent que ha aconseguit grans coses a la vida, el que passa és que els resultats són més visibles que el mateix procés. Per a ells el fracàs ha estat el mestre que els ha ensenyat quines solucions no són efectives.

El teu potencial no floreix en un dia d’una sola vegada, demana temps, demana cultivar-lo millorant-lo pas a pas. Quan t’enfoques no en el resultat sinó en el procés, t’alliberes de l’angoixa i assoleixes el mestratge de la teva vida.

Publicat a la revista L’Estel del gener de 2016

El mal humor és la reacció que experimento quan el que s’esdevé no encaixa amb el que jo crec que hauria de ser. Una reacció vol dir que el centre de la teva acció no està tu, sinó que fora teu passa alguna cosa que, com si fos un mecanisme automàtic, activa la teva resposta de mal humor.

Així explicat sembla que no ets responsable del teu mal humor: la causa del que ha passat està fora de tu. Els filòsofs estoics, tanmateix, ens diuen que sempre som lliures i amos del nostre estat d’ànim, que la clau està en la meva opinió sobre les coses.

-Com pot ser, si a fora meu contínuament passen coses lletges i dolentes que em fiquen de mal humor?

Les coses no em poden ficar de mal humor. Perquè les coses són com són, i van com van. El que em fica de mal humor és que a les coses jo hi afegeixo la meva opinió sobre com haurien de ser, i considero que la meva opinió és més real i vàlida que les mateixes coses

-Però és que hi ha coses que van molt malament i cal canviar-les!

Totalment d’acord. Però només pots començar a canviar-les a partir del que les coses són. Si t’aferres al que haurien de ser, no toques la realitat i et veus impotent per a canviar-les; aquí és precisament quan t’agafa mal humor. Els estoics ens diuen que el teu poder i la teva llibertat es troben no en el que passa fora de tu, perquè allà no hi manes, sinó en com tu respons al que passa fora de tu: Amb queixa? Amb mal humor? O simplement t’estalvies aquesta reacció i et poses a fer el que està al teu abast de fer? O és que prefereixes substituïr aquesta acció, per petita que sigui, per la queixa i el lament?

Seguint els estoics, la propera vegada que t’agafi el mal humor observa a qui estàs fent més cas, a l’aconteixement que l’ha desencadenat o a la teva interpretació de l’aconteixement. De l’aconteixement no manes, de la teva interpretació sí. I també manes de l’acció que està a les teves mans fer

Sembla que sols ficar l’accent en el que tu perceps com a inestabilitat, i potser has vist que la gent que es centra amb categories fixes no experimenta aquesta incertesa que tant t’incomoda. Potser és que aquesta incertesa et fa creure que no tens un control personal de les coses, que no tens autonomia. De tota manera, si pots ampliar la teva perspectiva, t’adonaràs que precisament és al revés: que aquesta incertesa és la que et possibilita la llibertat per a trobar sentit a tot. Quan hi ha una elecció conscient i amb sentit, hi ha incertesa. Quan no hi ha elecció, no hi ha incertesa ni tampoc cap oportunitat per a la autonomia, vas amb un pilot automàtic que t’impedeix adonar-te de coses noves. Si tenim una ment totalment oberta a tot el que s’està esdevenint sense tancar-nos en categories fixes, ens adonem que no podem separar la incertesa de l’experiència de l’autonomia.

Quan ens obrim a noves experiències i tenim la voluntat de canviar la nostra perspectiva, introduïm la inestabilitat. Això és força més incòmode que mantenir un punt de vista rígid. Tanmateix, créixer i evolucionar demanen la valentia de fer passes vers el desconegut.

Et suggereixo que quan et sentis confusa i vegis que al resistir-te a ella et surt aquest sentiment d’amargor, el substitueixis per un sentiment de cel.lebració i donis la benvinguda a la confusió sense resistir-t’hi, això et portarà a veure el món i a tu mateixa des d’una nova perspectiva. Pots entrenar-te a relaxar-te en la confusió perquè et donarà la oportunitat de fer noves distincions, en comptes de quedar-te en allò que els psicòlegs diuen la zona de confort.

Aristòtil deia que la valentia no és l’absència de por, sinó la capacitat de seguir endavant malgrat la por. Els filòsofs existencialistes encara eren més exagerats i celebraven la desesperació com a motor per avançar. Per tant, la teva confusió és una oportunitat per donar passes conscients cap a la pròpia evolució, cap a ser cada vegada més tu mateixa, més oberta a la vida i pert tant, cada vegada més lliure i més autèntica.

Els límits ens serveixen per recordar-nos que no som déus. Els antics grecs deien que l’ésser humà està a mig camí entre les bèsties i els déus. Som animals perquè som mortals (els grecs, als déus, els anomenaven «els immortals»). Però no només som animals, tenim una consciència que ens fa anar més enllà de la nostra condició biològica i trascendir-la.

Aquest anar més enllà, fins i tot un nen ho pot veure quan li ensenyen a contar i se n’adona que la sèrie dels nombres 1, 2, 3, 4, 5… no s’acaba mai, és infinita. Aquesta consciència d’infinit ens apropa als déus, a l’absolut. Però no som déus, aquí està el nostre drama i per això ens és tan necessari tenir consciència dels nostres límits.

Els animals no saben que han de morir. Clar que tenen instint de supervivència, però no tenen conciència de la seva finitud. Això és, que algun dia, en el futur, arribarà la mort. Ells viuen totalment en el present, no tenen consciència del pas del temps.

A nosaltres també ens passa que sovint ens oblidem de la nostra mortalitat, i ens creiem que demà serà com avui, quan en veritat no podem tenir aquesta seguretat absoluta. Recordar els nostres límits és el que ens fa humans perquè ens fica al lloc que ens pertoca. Quan tenim consciència dels nostres límits llavors els podem eixamplar, això és el que ha fet evolucionar la humanitat, des de l’invent de la roda fins als últims avenços científics i morals.

(Publicat a la revista “L’estel”. Tortosa, octubre 2015)