Arxiu de la categoria: articles

Per què creiem en la honradesa si tothom és corrupte?

Perquè vivim en un món de polaritats. Si no hi hagués corrupció no sabríem què és la honradesa, i al revés: si no hi hagués honradesa no sabríem que la corrupció és corrupció.

Un savi de l’antiga Grècia, Heràclit, deia que si et mires a dintre, a la teva ànima no li trobes límits. Això vol dir que jo no sóc una única cosa monolítica i tancada. A dintre meu hi ha molts aspectes, i cada vegada que em miro a dintre en descobreixo de nous. Suposo que per això dius que tothom és corrupte (incloent-t’hi tu mateix). Doncs sí, tots tenim en nosaltres la opció d’elegir la corrupció, si més no, com a possibilitat. Tu i jo no som tan diferents d’aquests polítics i empresaris que ens han robat. Però també tenim la possibilitat de no elegir-la, d’elegir la honradesa. Totes les opcions hi són, en la nostra ànima.

Creure en la honradesa és comprensible, és fàcil veure que amb ella a tothom li va millor. El que no és tan fàcil és elegir-la, sobre tot quan estic en una posició de poder en que puc afavorir els meus amiguets en contra de la majoria. La qüestió és: ¿Qui té veritablement el poder? ¿és veritat que estem en una demo-cràcia, això és, que el poble té el poder i li atorga al polític? Quan el poble no creu en la democràcia, i en comptes de fer ús de la seva llibertat, el que fa és queixar-se («no hi ha res a fer, TOTS són uns corruptes -i jo també …si pogués»), està proclamant la seva impotència i per tant, donant carta blanca per a que els polítics continuïn amb els seus lladronicis.

Usar la llibertat vol dir fer-se responsable, actuar, i no només votar cada quatre anys. Actuar és el que fem els ebrencs quan sortim el 7 de febrer a manifestar-nos contra el transvasament. Els polítics no poden viure sense el poble, tot i que vulguin fer-nos creure el contrari. Quan no només creiem en la honradesa, sinó que la elegim i actuem en conseqüència amb aquesta elecció, els corruptes ho tenen molt més difícil.

No m’atreveixo a emprendre aquest repte de la vida perquè veig que tothom ho fa millor que jo

T’invito a que revises dues assumpcions que conté la teva pregunta. Per un costat et compares amb els altres. Per l’altre costat et fa por no fer-ho bé. Això de comparar-te amb els demés no crec que sigui una bona estratègia. Tu dels altres només veus una part del que són. I precisament t’has fixat en el resultat d’allò que els ha sortit bé. Aquesta manera de pensar et limita i et fa sentir incompetent. Has de tenir en compte que, abans de que ells hagin arribat a aquest magnífic resultat, hi ha hagut un procés que els ha conduit fins allà, pas per pas fins al resultat final. És recomanable que t’hi fixis en aquests passos inicials. Quins són els teus potencials que pots desenvolupar? Com els desenvolupes pas a pas?

La pregunta que ara t’estàs fent és una pregunta orientada al resultat: «Puc fer-ho?», una pregunta que es contesta amb un «sí» o «no» rotund que et genera angoixa. Tanmateix, si la teva acció està orientada cap al procés, la pregunta pertinent és «Com ho faig?». Aquesta pregunta et dirigeix cap a les passes necessàries en el teu propòsit. Torna a pensar amb el teu repte i pregunta’t «Puc fer-ho?» Com et fa sentir? I ara pregunta’t «Com ho faig?» Quina de les dues preguntes et dóna més poder?

Aristòtil ens ensenya que el camí cap a la felicitat està en que jo desenvolupi els meus potencials, que arribi a ser el que sóc. Fins que no es fica en marxa aquest desenvolupament, jo no podré saber mai el resultat final. Això implica riscos i fracassos. Els grans resultats que veus en els altres han estat precedits d’errors i derrotes, i això sobre tot ha passat amb la gent que ha aconseguit grans coses a la vida, el que passa és que els resultats són més visibles que el mateix procés. Per a ells el fracàs ha estat el mestre que els ha ensenyat quines solucions no són efectives.

El teu potencial no floreix en un dia d’una sola vegada, demana temps, demana cultivar-lo millorant-lo pas a pas. Quan t’enfoques no en el resultat sinó en el procés, t’alliberes de l’angoixa i assoleixes el mestratge de la teva vida.

Publicat a la revista L’Estel del gener de 2016

Què puc fer amb el meu malhumor?

El mal humor és la reacció que experimento quan el que s’esdevé no encaixa amb el que jo crec que hauria de ser. Una reacció vol dir que el centre de la teva acció no està tu, sinó que fora teu passa alguna cosa que, com si fos un mecanisme automàtic, activa la teva resposta de mal humor.

Així explicat sembla que no ets responsable del teu mal humor: la causa del que ha passat està fora de tu. Els filòsofs estoics, tanmateix, ens diuen que sempre som lliures i amos del nostre estat d’ànim, que la clau està en la meva opinió sobre les coses.

-Com pot ser, si a fora meu contínuament passen coses lletges i dolentes que em fiquen de mal humor?

Les coses no em poden ficar de mal humor. Perquè les coses són com són, i van com van. El que em fica de mal humor és que a les coses jo hi afegeixo la meva opinió sobre com haurien de ser, i considero que la meva opinió és més real i vàlida que les mateixes coses

-Però és que hi ha coses que van molt malament i cal canviar-les!

Totalment d’acord. Però només pots començar a canviar-les a partir del que les coses són. Si t’aferres al que haurien de ser, no toques la realitat i et veus impotent per a canviar-les; aquí és precisament quan t’agafa mal humor. Els estoics ens diuen que el teu poder i la teva llibertat es troben no en el que passa fora de tu, perquè allà no hi manes, sinó en com tu respons al que passa fora de tu: Amb queixa? Amb mal humor? O simplement t’estalvies aquesta reacció i et poses a fer el que està al teu abast de fer? O és que prefereixes substituïr aquesta acció, per petita que sigui, per la queixa i el lament?

Seguint els estoics, la propera vegada que t’agafi el mal humor observa a qui estàs fent més cas, a l’aconteixement que l’ha desencadenat o a la teva interpretació de l’aconteixement. De l’aconteixement no manes, de la teva interpretació sí. I també manes de l’acció que està a les teves mans fer

Per què la vida és tan confusa? Em té amargada

Sembla que sols ficar l’accent en el que tu perceps com a inestabilitat, i potser has vist que la gent que es centra amb categories fixes no experimenta aquesta incertesa que tant t’incomoda. Potser és que aquesta incertesa et fa creure que no tens un control personal de les coses, que no tens autonomia. De tota manera, si pots ampliar la teva perspectiva, t’adonaràs que precisament és al revés: que aquesta incertesa és la que et possibilita la llibertat per a trobar sentit a tot. Quan hi ha una elecció conscient i amb sentit, hi ha incertesa. Quan no hi ha elecció, no hi ha incertesa ni tampoc cap oportunitat per a la autonomia, vas amb un pilot automàtic que t’impedeix adonar-te de coses noves. Si tenim una ment totalment oberta a tot el que s’està esdevenint sense tancar-nos en categories fixes, ens adonem que no podem separar la incertesa de l’experiència de l’autonomia.

Quan ens obrim a noves experiències i tenim la voluntat de canviar la nostra perspectiva, introduïm la inestabilitat. Això és força més incòmode que mantenir un punt de vista rígid. Tanmateix, créixer i evolucionar demanen la valentia de fer passes vers el desconegut.

Et suggereixo que quan et sentis confusa i vegis que al resistir-te a ella et surt aquest sentiment d’amargor, el substitueixis per un sentiment de cel.lebració i donis la benvinguda a la confusió sense resistir-t’hi, això et portarà a veure el món i a tu mateixa des d’una nova perspectiva. Pots entrenar-te a relaxar-te en la confusió perquè et donarà la oportunitat de fer noves distincions, en comptes de quedar-te en allò que els psicòlegs diuen la zona de confort.

Aristòtil deia que la valentia no és l’absència de por, sinó la capacitat de seguir endavant malgrat la por. Els filòsofs existencialistes encara eren més exagerats i celebraven la desesperació com a motor per avançar. Per tant, la teva confusió és una oportunitat per donar passes conscients cap a la pròpia evolució, cap a ser cada vegada més tu mateixa, més oberta a la vida i pert tant, cada vegada més lliure i més autèntica.

Per a què serveixen els límits?

Els límits ens serveixen per recordar-nos que no som déus. Els antics grecs deien que l’ésser humà està a mig camí entre les bèsties i els déus. Som animals perquè som mortals (els grecs, als déus, els anomenaven «els immortals»). Però no només som animals, tenim una consciència que ens fa anar més enllà de la nostra condició biològica i trascendir-la.

Aquest anar més enllà, fins i tot un nen ho pot veure quan li ensenyen a contar i se n’adona que la sèrie dels nombres 1, 2, 3, 4, 5… no s’acaba mai, és infinita. Aquesta consciència d’infinit ens apropa als déus, a l’absolut. Però no som déus, aquí està el nostre drama i per això ens és tan necessari tenir consciència dels nostres límits.

Els animals no saben que han de morir. Clar que tenen instint de supervivència, però no tenen conciència de la seva finitud. Això és, que algun dia, en el futur, arribarà la mort. Ells viuen totalment en el present, no tenen consciència del pas del temps.

A nosaltres també ens passa que sovint ens oblidem de la nostra mortalitat, i ens creiem que demà serà com avui, quan en veritat no podem tenir aquesta seguretat absoluta. Recordar els nostres límits és el que ens fa humans perquè ens fica al lloc que ens pertoca. Quan tenim consciència dels nostres límits llavors els podem eixamplar, això és el que ha fet evolucionar la humanitat, des de l’invent de la roda fins als últims avenços científics i morals.

(Publicat a la revista “L’estel”. Tortosa, octubre 2015)

Caràcter tortosí

[Aquest article fou publicat a la revista digital “Surt de Casa” el maig de 20013]

A les Terres de l’Ebre vivim bé. En la meva opinió vivim molt bé. Ja sé que les estadístiques econòmiques, de renda, i coses d’aquestes, indiquen vivim en una zona força deprimida, segons els estàndards a l’ús. Tanmateix jo estic parlant d’una qualitat de vida que no sempre poden recollir aquests estudis quantitatius, malgrat que tenen tota la raó quan recullen els dèficits que patim en infraestructures, equipaments culturals i altres.

 La crisi ha canviat les coses, però fins ara el nostre problema potser és que hem viscut massa bé: tenim un entorn privilegiat de mar, muntanya i camp amb un clima benigne. Independentment de la classe social a la que es pertanyi, molts tenen la “muntanya” on es relaxen de la setmana, un fet que ja va sorprendre Josep Pla quan visità les Tortosa el segle passat, i veritablement saben fruir del bon menjar i de la bona companyia.

El problema de viure massa bé és que finalment molts tortosins i ebrencs ens ho hem cregut. Això és el que reflecteix la resposta a la pregunta “Com estàs?” “Jo?? Molt bé!”. No importa que es faci tan des d’una educada correcció superficial som si es realitza des d’un nivell més íntim: “Jo? Estic molt bé (Au! Anem a xalar)”. Ja no cal parlar-ne més.

Fa uns anys vaig escriure una novel·la, “Els emprenedors”, on, enmig de nombroses facècies, entre altres, afirmava que “la xafarderia és l’esport nacional dels Tortosins”. El pas del temps m’ha fet aprofundir aquesta mirada i ara entenc que, si un practica aquest passatemps, el seu propi ésser íntim en queda afectat. M’explico: si l’eix de la meva vida està en analitzar el que els altres mostren, perquè vull esbrinar que hi ha entre la superfície i el que resta amagat –això és la xafarderia-, aquest escrutini acaba afectant la idea que jo em faig de mi mateix, idea que jo pretenc mostrar al món per a que els altres me la retornin confirmada. Per tant m’he d’esforçar en mostrar que “jo? estic molt bé”. No és tan difícil, ja he dit que aquí gaudim de bona qualitat de vida.

Què passa, però, amb els aspectes foscos que inevitablement tots tenim al nostre interior? Què passa quan el valor de la meva vida depèn en excés de la mirada i la valoració externa? La resposta clàssica diu: apareix la hipocresia, és a dir, simular una virtut que no és té. Em sembla un diagnòstic excessiu. Tortosa ha estat una capital peculiar: ha tingut bisbe, però no governador civil. Tampoc va arribar la revolució industrial amb la intensitat de la resta de Catalunya (per això l’anticatalanisme espanyolista tingué èxit fins fins la mort de Franco) ni tampoc les revolucions culturals a partir dels anys 60 (en part reflectides a la meva novel·la “Els emprenedors” abans esmentada). El classisme i el provincianisme ranci constituent del caràcter de Tortosa no ha infectat tant els pobles del seu voltant, que han gaudit de la seva qualitat de vida més espontàniament, sense la necessitat d’aparentar dels tortosins, alimentant així el menyspreu dels pobles envers la capital i a la inversa. No és tant la hipocresia (que també) com la desconnexió interior el que domina en el caràcter tortosí. Si no visquéssim tan bé, si no tinguéssim tanta qualitat de vida, potser ens hauríem vistos forçats a preguntar-nos “¿Què ens passa, com és que hi ha coses que ens estan anant malament?” Però no hem tingut aquesta necessitat, perquè exteriorment era el contrari.

Conclusió: no mirem a dintre. Encara més, ni tan sols se’ns acudeix que hi ha un àmbit intern que cal mirar i nodrir, només sabem mirar enfora. I quan coses no van bé (no “les meves”, -perquè “jo estic molt bé”-, sinó la ciutat, el territori), caiem en el pessimisme (molt tortosí, també), ens lamentem, culpem als polítics, culpem a qui sigui, fins i tot a nosaltres mateixos. Però culpar no vol dir mirar-se dintre, més aviat és una estratègia fàcil per evitar-ho. Així anem vivint, amb una superficialitat que sovint ratlla la hipocresia; això sí, amb una qualitat de vida envejable.

La tènue ratlla que separa la realització espiritual de la patologia criminal

Escric això arran del cas que parlen els diaris i la TV del mestre de kung-fu shaolin que ha assassinat dues prostitutes. En principi, el títol d’aquest post pot semblar estrany: com pot haver una “tènue ratlla” que separi dues coses en aparença tan allunyades una de l’altra com la realització espirtiual i la patologia criminal?

És cert que estan situades en dos extrems, però també és cert que tenen en comú que ambdues tenen molt poc a veure amb el món de la “normalitat”, el món convencional en els que els nostres egos es mouen. De tant en tan surten als mitjans de comunicació notícies d’aquest caire: persones que es presentaven com elevades i realitzades espiritualment, fins i tot amb molts de seguidors de bona fe que aprofitaven positivament els seus ensenyaments, i de cop es descobria en ells comportaments criminals. Això passa tant amb les espiritualitats “alternatives” com dintre de les religions tradicionals, com el pederasta Padre Maciel, fervent anticomunista que va rebre tota mena de bendicions i suports de polítics, bisbes i papes de Roma.

Quan parlo de patologia no em refereixo a que no siguin responsables del que fan sino a una degeneració d’un estat transpersonal que se suposa (això suposen els seguidors del “guru”) que està més enllà d’aquest món egoic empíric. La pregunta llavors és: com es pot distingir la realització autèntica del frau i de l’engany? Afinant més la pregunta: Com podem aplicar les eines que ens proporciona la racionalitat (per exemple la filosofia) per analitzar allò que no és racional, perquè està més enllà de la racionalitat empírica? D’aquesta dificultat s’aprofiten els embaucadors i sectaris de tota mena: realitzen una regressió als nivells pre-racionals pretenent que arriben a un nivell trans-racional. Com assenyala Ken Wilber, confonen ambdós nivells perquè ambdós no són racionals.

He llegit als diaris que entre els títols i les realitzacions d’aquest personatge també estava el zen.  Això ja em toca de més prop perquè fa anys que practico el zen. Tanmateix ho practico dintre d’una escola, amb una mestra reconeguda per la tradició i els requisits que l’escola demana. Aquest és un dels criteris de seguretat que donen legitimitat a pràctiques transpersonals que fan trontollar l’ego.

Ken Wilber, per a distingir les pràctiques espirituals problemàtiques de les no problemàtiques demana examinar la legitimitat en una escala horitzontal (traslació, això és, integració social) i l’autenticitat en una escala vertical (quin grau de transformació ofereix una determinada institució). Hi ha religions legítimes per la seva història, institucionalització en la societat, etc. que són poc autèntiques (no transformen) i també hi ha pràctiques transformadores poc legitimades socialment. Així que cal tenir en compte totes les combinacions d’ambdues variables, afegint-hi a més a més una anàlisi de si s’exerceix l’autoritat de manera funcional (adient per a la tasca) o, cas de que sigui una autoritat coercitiva, que sigui específica de fase, és a dir temporal i només adreçada al desenvolupament de l’estadi en que hom es troba.

En resum, els factors problemàtics per a una pràctica espiritual, aplicant aquestes variables serien:

  1. Fomenten l’àmbit del pre-racional (pensament màgic o mític, pertanyença conformista)
  2. Presenten una figura d’autoritat “permanent”
  3. La seva legitimitat prové d’una font aillada

Respecte al nº3 potser el temple Shaolin no és quelcom aïllat sinó que ve d’una tradició. Tanmateix és tan “exòtica”, és a dir, desconeguda, que afavoreix que els adeptes projectin les seves fantasies molt millor que si fos quelcom més proper.

Pràctiques racionals com la filosofia no serveixen gaire com a guia per orientar-se en el nivell trans-racional,  aquest nivell és un regne de paradoxes com els Koan del Zen que la filosofia no pot resoldre (“Quedeme no sabiendo / toda sciencia transcendiendo”). Tanmateix aquest nivell mai pot estar en contradicció amb el nivell racional. A diferència de la paradoxa, que la filosofia sí admet tot i reconèixer que no pot resoldre-la, la filosofia mai no accepta la contradicció; precisament la seva especialitat consisteix en detectar les contradiccions, per tant una certa ajuda sí que pot proporcionar per descobrir els fraus i els errors que es donen en el nivell tranpersonal.