Els antics grecs deien que l’ésser humà està entremig de les bèsties i els déus. Tenim una part divina, que ens dóna consciència i ens fa apreciar la bellesa, a diferència dels animals. A diferència dels déus, però, no som feliços ni immortals. La nostra condició biològica comporta un dolor inevitable —que els animals també pateixen— quan passem gana, fred o malalties. Els humans també patim un sofriment que els animals ja no pateixen i que ens ve precisament per la nostra consciència.
Algunes escoles de filosofia distingeixen clarament el dolor del sofriment. Com ja he dit, el dolor és inevitable en tant que som éssers vius. El sofriment es genera quan jo no accepto el dolor. Per tant, a un fet extern, que no depèn de mi (per exemple, si pateixo una pèrdua, una malaltia o un cop), hi afegeixo una resposta meva, que sí que depèn de mi, en què no accepto i em reboto contra aquest fet extern. En altres paraules: poso la meva energia sobre el que no puc canviar en comptes de fer-ho en allò sobre el que sí que tinc poder. Jo no tinc poder sobre el que em passa: jo només tinc poder sobre la resposta que dono a allò que em passa. Puc acceptar-ho o puc lamentar-me’n. En el primer cas només hi ha dolor, en el segon jo hi afegeixo sofriment.
Una escola antiga de filosofia, els estoics, feien de l’acceptació el seu nucli. No s’ha de confondre amb la resignació, la qual vol dir «em conformo, però continuo creient que hauria de ser d’una altra manera», ni tampoc vol dir «no hi ha res a fer, abandono». Acceptar és un acte de coratge perquè vol dir «sí» al que és, no al que jo penso que ha de ser. I jo, com hem dit abans, no sóc un déu, sóc un humà limitat. Quan accepto el que és, llavors estic preparat per a l’acció correcta que veritablement pot canviar allò que cal. L’acceptació també em fa més sensible, perquè no em tanca en mi mateix i, per tant, amplia les possibilitats de percebre la bellesa. Bellesa i sofriment són dues realitats molt humanes i, per tant, es poden educar per a eixamplar la primera i reduir la segona.