Autor: Enric Carbó

La ètica té a veure amb la felicitat individual, s’ocupa de la següent pregunta «Què he de fer per tenir una vida bona?». En canvi, a legalitat té a veure amb la política. Per als filòsofs antics, la política era més important que la ètica perquè la política s’ocupa del bé comú, és a dir, de la felicitat per a tots i no només de la meva personal. Deien que sense un marc social (polític) adient, no es pot realitzar la felicitat individual.

Els filòsofs antics també deien que per naturalesa som socials («animal polític» deien en grec). És a dir, a més de la nostra dimensió individual tenim una dimensió social més ampla. El problema, però, no és tant que siguem individualistes sinó que no desenvolupem la nostra individualitat fins al nivell en que podem desplegar el nostre màxim potencial, ens quedem en una versió petita i estreta on el més important són els diners i la pròpia seguretat material.

La societat ja ha avançat prou per a que aquesta seguretat material no ens hagi de preocupar, a diferència de la Edat Mitjana, que patien gana quan hi havia una mala collita. La ciència ha resolt el problema per a que tots els habitants d’aquest planeta no hàgim de passar ni gana ni fred. Això hauria de permetre que els individus busquéssim la «vida bona» en dimensions més elevades que no pas la mera seguretat material.

Malauradament, la majoria de nosaltres no hem evolucionat fins on el potencial del nostre desenvolupament material i tècnic ens permet. La política actual és un reflex d’aquesta manca d’evolució. Les lleis les fan persones centrades en la seva seguretat material i la del propi grup. Així arribem a absurds com que, gràcies a les vigents regles del joc, 400 persones d’aquest planeta sumen tanta riquesa com la que té la meitat de la humanitat, que encara passa unes penúries intolerables. El més paradoxal és que acumular més diners dels que et pots gastar en tota la teva vida tampoc et fa més feliç. La ètica ensenya que la felicitat està en desenvolupar tot el teu ésser, no només la part material. Aquest desenvolupament ètic llavors es pot veure reflectit en la política i en lleis que veritablement busquin el bé comú. Ètica i política es complementen i només poden avançar a l’hora, igual que també reculen a l’hora.

Sabem què és el canvi climàtic i de les seves possibles conseqüències gràcies a la ciència. La ciència és un saber objectiu que explica el món tal com és, no tal com a mi m’agrada o em convé. Als humans ens ha costat molt anar més enllà dels nostres particularismes individuals i culturals per assolir una visió universal. Els antics grecs foren els primers que començaren aquest camí, amb la filosofia i la ciència. No ha estat un camí fàcil. Fins a la Il.lustració, quan es consolida la ciència, els humans demanaven als deus que els proveïssin de menjar i els protegissin de malalties, i es dedicaven a guerrejar contra els que tenien una religió diferent. Ara tenim tractors i penicilina, no cal demanar favor als meus déus sinó estudiar ciència: que la clorofila de la planta transforma la energia del sol en orgànica, per exemple, és vàlid a totes les cultures i religions. Per això la ciència és universal.

Tot i que hem assolit aquest saber universal, la nostra consciència, tanmateix, està encara molt condicionada pels nostres particularismes culturals. Ens costa anar més enllà de la visió del meu grup i del que a nosaltres ens convé. Això es veu en el nostre estil de vida consumista. La nostra cultura ens ensenya que és desitjable consumir: anar en cotxe a tot arreu, comprar i llençar, etc. No només la cultura: els nostres governs, que depenen del nostre vot, posen la economia i la política al servei d’aquesta cultura consumista. Si no ho fessin, la gent es revoltaria i perdrien les eleccions.

La ciència ens ha indicat clarament que aquesta cultura consumista posa en perill la biosfera, de la qual depèn la nostra vida; és un comportament irracional. Tanmateix no tenim una eina global per abordar aquest problema perquè no hi ha un govern mundial, sinó governs nacionals. Aquests governs nacionals són els que impedeixen una acció eficient de la ONU per abordar el canvi climàtic perquè es subordinen als interessos particulars de les seves empreses, això vol dir: continuar fomentant el consum.

Per un costat tenim una consciència particular de la nostra cultura que ens diu que la felicitat està en tenir i consumir quant més, millor. Per un altre costat també tenim una consciència més ampla, no tant potent, que ens diu que aquest model de felicitat és irracional. La filosofia desenvolupa la nostra part racional, per tant crec que és una bona eina per avançar capa a formes de vida més plenes, més integrades i més satisfactòries.

Quan veus una persona obeint la llei, és fàcil dir que s’està portant bé. Tanmateix, l’ètica no tracta del que es veu des de fora, sinó de l’interior de les persones. El filòsof Kant posa aquest exemple: un taverner podria aigualir el vi que serveix als parroquians i així guanyaria més diners, però no ho fa, obeeix la llei. Per què acata la llei? Podria ser perquè, si l’enxampessin, el castigarien i sortiria perdent. Això és un motiu egoista: si pogués desobeiria la llei, però compleix perquè no li agraden les conseqüències. També podria ser que, si el taverner no aigualeix el vi, és perquè pensa que el seu deure és no enganyar els clients. Aquest és un motiu ètic més elevat. Nosaltres, des de fora, només podem veure que obeeix la llei, però no podem saber els motius interns del seu comportament.

Els nens tenen una consciència egocèntrica, es comporten segons el seu interès perquè els costa posar-se al lloc de l’altre. Seria el cas del taverner que se sotmet a la llei, no per sentit del deure, sinó per evitar que el castiguin. Els adults tenim una consciència convencional, no egocèntrica, que fa que ens identifiquem amb els valors del nostre grup o la nostra societat; així, hom obeeix la llei perquè entén que amb el comportament de la consciència egocèntrica no seria possible viure en societat. Aquesta consciència convencional considera intolerable el comportament egoista i reclama que sigui castigat.

Tanmateix, hi ha un nivell més elevat de la consciència, que és quan es desafien els principis convencionals perquè es segueixen uns principis ètics universals, que van més enllà del que convé al meu grup. Seria el cas de Sòcrates, Jesús, les sufragistes, Nelson Mandela, els objectors de consciència i tants altres que van consentir a patir les conseqüències de desobeir la llei. Aquests són els que han fet avançar la societat.

El problema és que des del nivell convencional qualsevol repte a la llei s’interpreta com un pas enrere. Les persones d’aquest nivell convencional solen confondre el nivell postconvencional, més elevat, amb el nivell inferior, més egoista; per això reclamen castigar els infractors. I és que de vegades no és fàcil distingir quan una acció que desafia el convencional és una acció egoista o és avançada. Tanmateix, els humans hem progressat en justícia gràcies a la consciència ètica dels que es van atrevir a anar més enllà de les lleis vigents.

Els antics grecs deien que l’ésser humà està entremig de les bèsties i els déus. Tenim una part divina, que ens dóna consciència i ens fa apreciar la bellesa, a diferència dels animals. A diferència dels déus, però, no som feliços ni immortals. La nostra condició biològica comporta un dolor inevitable —que els animals també pateixen— quan passem gana, fred o malalties. Els humans també patim un sofriment que els animals ja no pateixen i que ens ve precisament per la nostra consciència.

Algunes escoles de filosofia distingeixen clarament el dolor del sofriment. Com ja he dit, el dolor és inevitable en tant que som éssers vius. El sofriment es genera quan jo no accepto el dolor. Per tant, a un fet extern, que no depèn de mi (per exemple, si pateixo una pèrdua, una malaltia o un cop), hi afegeixo una resposta meva, que sí que depèn de mi, en què no accepto i em reboto contra aquest fet extern. En altres paraules: poso la meva energia sobre el que no puc canviar en comptes de fer-ho en allò sobre el que sí que tinc poder. Jo no tinc poder sobre el que em passa: jo només tinc poder sobre la resposta que dono a allò que em passa. Puc acceptar-ho o puc lamentar-me’n. En el primer cas només hi ha dolor, en el segon jo hi afegeixo sofriment.

Una escola antiga de filosofia, els estoics, feien de l’acceptació el seu nucli. No s’ha de confondre amb la resignació, la qual vol dir «em conformo, però continuo creient que hauria de ser d’una altra manera», ni tampoc vol dir «no hi ha res a fer, abandono». Acceptar és un acte de coratge perquè vol dir «sí» al que és, no al que jo penso que ha de ser. I jo, com hem dit abans, no sóc un déu, sóc un humà limitat. Quan accepto el que és, llavors estic preparat per a l’acció correcta que veritablement pot canviar allò que cal. L’acceptació també em fa més sensible, perquè no em tanca en mi mateix i, per tant, amplia les possibilitats de percebre la bellesa. Bellesa i sofriment són dues realitats molt humanes i, per tant, es poden educar per a eixamplar la primera i reduir la segona.

Nosaltres tendim a creure que el temps és un continu infinit, sense començament ni final, i que totes les coses, incloent la nostra vida, passen a dintre del temps. Aquesta concepció lineal del temps, tanmateix, no la tenim tots els humans ni la tenen totes les cultures.

Quan els humans s’agrupaven en tribus, vivien en una mena de present expandit, no sabien pensar en el demà. Si sentien fam al cos, anaven a veure què caçaven o què recol.lectaven per calmar la gana, i així fins a la propera vegada. La consciència del temps arriba amb l’agricultura, perquè cal planificar per al futur, comptar els mesos i les estacions. I amb la consciència d’aquest temps neix la consciència de la pròpia mort, la por, i l’ànsia d’acumular objectes per evitar-la. Llavors sorgiren la propietat privada i les guerres. De tota manera, en l’antiguitat tenien una concepció cíclica del temps: tot torna a començar de nou cada any, com els cicles de la naturalesa.

Ara vivim en una cultura molt separada del cos i de la natura; la nostra ment sol anar més al demà que no pas quedar-se en l’ara i aquí, perquè volem evitar la incertesa del futur. Si patim angoixa és perquè tenim aquesta concepció lineal del temps. Els primers filòsofs, sobretot els idealistes, deien que a més d’aquesta realitat temporal que veiem amb els ulls, sotmesa al canvi, hi ha una altra realitat absoluta on no hi ha naixement ni mort. Les religions també diuen alguna cosa semblant. El problema és que només amb el que ells anomenaven «ànima» es pot accedir a aquesta realitat fora del temps. Avui dia no és fàcil parlar de l’ànima. El mateix Plató diu que quan jo no em sento a gust en aquest món —perquè, per exemple, puc tenir la intuïció d’una bellesa absoluta que aquí no trobo— això em ve de la meva ànima, que és una part meva que no pertany a aquest món material del temps. Potser aquest anhel teu de parar el temps ve del fet que la teva ànima se t’està manifestant i t’indica que no tota la realitat està dintre del temps.

No em resulta fàcil escriure això, atès que tots els meus contactes a les xarxes socials, gent compromesa amb la ciutat i molts vells amics de la lluita antitransvasament, estan fent campanya per retirar-lo.

La Comissió per la Retirada del Monument diu en el seu comunicat que no hi ha manera de reinterpretar-lo, i crec que tenen tota la raó. També parlen de la humiliació que representa per a les víctimes. La humiliació és un dels sentiments més desagradables que pot sentir una persona. És del tot comprensible que, quan algú l’està sentint, faci tot el possible per eliminar el que en considera la causa.

Si encara hi ha qui sent humiliació per veure el monument al riu vol dir que està reconeixent que el feixisme dels «nacionals» encara manté part del seu poder totalitari, esclafador de la dignitat de la gent, sobretot dels amants de la llibertat. Personalment, no és el meu cas; me n’alegro de viure en democràcia i de que el feixisme hagi reculat a Europa. El monument no em suscita humiliació, ni els seus sentiments concomitants de ràbia, impotència i ressentiment. Però sento molt de respecte per totes les víctimes del feixisme. Perquè el feixisme va guanyar la guerra, i així va deixar un llegat lliberticida i repressiu. Sóc contrari a esborrar aquest llegat, malgrat el dolor que encara està causant en alguna gent.

No perquè amaguem de la nostra vista aquest símbol feixista podrem esborrar les doloroses conseqüències de la Guerra Civil: els assassinats, la repressió, tanta vida i tants projectes anorreats substituïts pel silenci, la por i la ràbia continguda. Tres generacions després, crec que cal mirar això de cara i no tractar d’arraconar-ho. Per això jo vull que es mantingui el monument. Jo no vull que hi hagi oblit, com ara, que la gent passa pel costat i no sap què és allò. Jo vull que es contextualitzi, que s’expliqui qui era Franco i el suport que va rebre, que s’expliqui que l’alcalde de Tortosa i el president de Catalunya foren executats (així com centenars de religiosos) pel mer fet de ser-ho. Només així podrem entendre com és que ara tenim aquesta democràcia de tan baixa qualitat. Així també podrem prevenir-nos dels nous feixismes que emergeixen a Europa i arreu amb els Trump i els LePen.

La Comissió diu que no pot ser un monument a la pau, i que és una vergonya. Hi estic d’acord. I advoco perquè aquesta vergonya es mantingui viva, que aquest símbol es contextualitzi i s’expliqui, de la mateixa manera que Auschwitz representa una vergonya viva de la condició humana i no l’han anorreat, sinó que l’han conservat per tal que la memòria i el dolor evitin que mai més tornin el feixisme i el sectarisme.

Perquè la ofensa que has rebut probablement activa una ferida que ja portaves d’abans. Si estàs fent-te aquesta pregunta, vol dir que ja t’has ficat en el camí del perdó, i constates com és de difícil malgrat la teva disposició. Costa perquè no n’hi ha prou amb voler-ho.

La ètica s’ocupa de com viure una vida bona, és comprensible que moltes doctrines ètiques i religioses recomanin el perdó, com el cas del cristianisme, que és un mandat. L’acte de perdonar significa que m’allibero d’un sofriment provinent del passat que no em permetia estar completament disponible ni creatiu per al present. Estar en el present fa que la pròpia vida sigui més bona.

Tanmateix això que acabo d’explicar és molt teòric. Des d’un nivell intel·lectual no és difícil entendre que es viu millor quan baso el meu ésser i el meu obrar no amb allò que m’esdevingué en el passat, sinó amb el que jo he elegit ser. La pràctica, però, és una altra cosa. Només cal veure com molts que s’autoproclamen cristians actuen en sentit contrari al perdó i així ho difonen des dels seus mitjans de comunicació. Moltes vegades les emocions no acompanyen l’intel·lecte.

El passat condiciona el meu present atès que la meva psique surt a partir de la meva criança i la cultura en que se m’educa. Els sentiments de venjança i de rancúnia dels que ara et vols deslliurar per arribar al perdó probablement ja els tenies, però adormits, i s’han reactivat amb aquesta última ofensa. La teva personalitat es dispara i ara no només estàs sentint aquest dolor, sinó que plou sobre mullat, sobre un dolor i unes necessitats que en la teva criança vas aprendre que no podies expressar i sobre les que has construït el teu caràcter. Si pots deixar-te sentir aquesta rancúnia, aquest desig de venjança, sense tapar-los com abans, però tampoc sense actuar segons els seus impulsos guanyaràs llibertat interna: el conèixer-te a tu mateix afluixarà aquestes estructures de la teva personalitat que sostenen els ressentiments i t’alliberaràs d’un passat que et vol atenallar. Perdonar costa perquè, com ens ensenyen els filòsofs, la llibertat no és gens fàcil.

Quan parles de “jo tinc tendència”, de quin “jo” parles? Qui és aquest jo? Ho dic perquè parles com si fos una sola cosa, però a sota d’aquest jo solen haver-ne molts, cadascún amb interessos diferents, i fins i tot contraposats.

Una part teva ha decidit fer coses que et beneficien, per exemple, deixar de fumar o menjar menys quantitat. Llavors et descobreixes tornant a fumar o menjant més del que cal. Jo et pregunto: «qui és aquest que vol fumar», perquè també ets tu. Millor dit: és una part infantil teva que està molt lluny d’aquesta part racional i assenyada que havia decidit no fumar. Estava tan lluny que, sense adonar-te’n, ha pres el comandament del teu ésser el temps suficient per a que encenguis un nou cigarret. Llavors t’enfades amb tu mateix, millor dit, t’enfades amb aquesta amb la teva part infantil que busca el plaer immediat sense tenir en compte les conseqüències. Com que no l’acceptes, com la estàs rebutjant, doncs encara s’amaga més a dintre teu per a que no la puguis trobar. Fins que per sorpresa es tornarà a activar de nou quan la teva part racional «baixi la guàrdia»

Tu qui ets? Un home racional que sap el que li conve? Segur que sí. Però no ets només això. Si t’identifiques amb aquesta imatge d’home seriós, i fas la guerra a altres parts de tu que no t’agraden, vol dir que no et coneixes bé. Et suggereixo que amplies la teva mirada sobre tu mateix, tot i que no et resultarà agradable descobrir en tu aquestes parts infantils i vulnerables que només busquen el plaer a tota costa. Si ets capaç de reconèixer-les, de donar-los un espai en el teu ésser, d’admetre que «jo no sóc tan bo com em vull creure», sense caure tampoc en la culpa ni en la delectança del «pobre de mi, no tinc remei», llavors tindràs una vida més equilibrada.

Els antics filòsofs ens recomanaven el «coneix-te a tu mateix» com a base per una vida feliç. La vida equilibrada consisteix no en que jo sigui perfecte, sinó en que conec bé les meves imperfeccions i la força que tenen en mi. Llavors, quan aquestes s’activen, em resulta més fàcil acudir al millor de mi mateix per a restablir l’equilibri entre aquestes dues parts, entre la meva llum i la meva ombra, ja que conec bé ambdues i no en nego cap.

Perquè vivim en un món de polaritats. Si no hi hagués corrupció no sabríem què és la honradesa, i al revés: si no hi hagués honradesa no sabríem que la corrupció és corrupció.

Un savi de l’antiga Grècia, Heràclit, deia que si et mires a dintre, a la teva ànima no li trobes límits. Això vol dir que jo no sóc una única cosa monolítica i tancada. A dintre meu hi ha molts aspectes, i cada vegada que em miro a dintre en descobreixo de nous. Suposo que per això dius que tothom és corrupte (incloent-t’hi tu mateix). Doncs sí, tots tenim en nosaltres la opció d’elegir la corrupció, si més no, com a possibilitat. Tu i jo no som tan diferents d’aquests polítics i empresaris que ens han robat. Però també tenim la possibilitat de no elegir-la, d’elegir la honradesa. Totes les opcions hi són, en la nostra ànima.

Creure en la honradesa és comprensible, és fàcil veure que amb ella a tothom li va millor. El que no és tan fàcil és elegir-la, sobre tot quan estic en una posició de poder en que puc afavorir els meus amiguets en contra de la majoria. La qüestió és: ¿Qui té veritablement el poder? ¿és veritat que estem en una demo-cràcia, això és, que el poble té el poder i li atorga al polític? Quan el poble no creu en la democràcia, i en comptes de fer ús de la seva llibertat, el que fa és queixar-se («no hi ha res a fer, TOTS són uns corruptes -i jo també …si pogués»), està proclamant la seva impotència i per tant, donant carta blanca per a que els polítics continuïn amb els seus lladronicis.

Usar la llibertat vol dir fer-se responsable, actuar, i no només votar cada quatre anys. Actuar és el que fem els ebrencs quan sortim el 7 de febrer a manifestar-nos contra el transvasament. Els polítics no poden viure sense el poble, tot i que vulguin fer-nos creure el contrari. Quan no només creiem en la honradesa, sinó que la elegim i actuem en conseqüència amb aquesta elecció, els corruptes ho tenen molt més difícil.

T’invito a que revises dues assumpcions que conté la teva pregunta. Per un costat et compares amb els altres. Per l’altre costat et fa por no fer-ho bé. Això de comparar-te amb els demés no crec que sigui una bona estratègia. Tu dels altres només veus una part del que són. I precisament t’has fixat en el resultat d’allò que els ha sortit bé. Aquesta manera de pensar et limita i et fa sentir incompetent. Has de tenir en compte que, abans de que ells hagin arribat a aquest magnífic resultat, hi ha hagut un procés que els ha conduit fins allà, pas per pas fins al resultat final. És recomanable que t’hi fixis en aquests passos inicials. Quins són els teus potencials que pots desenvolupar? Com els desenvolupes pas a pas?

La pregunta que ara t’estàs fent és una pregunta orientada al resultat: «Puc fer-ho?», una pregunta que es contesta amb un «sí» o «no» rotund que et genera angoixa. Tanmateix, si la teva acció està orientada cap al procés, la pregunta pertinent és «Com ho faig?». Aquesta pregunta et dirigeix cap a les passes necessàries en el teu propòsit. Torna a pensar amb el teu repte i pregunta’t «Puc fer-ho?» Com et fa sentir? I ara pregunta’t «Com ho faig?» Quina de les dues preguntes et dóna més poder?

Aristòtil ens ensenya que el camí cap a la felicitat està en que jo desenvolupi els meus potencials, que arribi a ser el que sóc. Fins que no es fica en marxa aquest desenvolupament, jo no podré saber mai el resultat final. Això implica riscos i fracassos. Els grans resultats que veus en els altres han estat precedits d’errors i derrotes, i això sobre tot ha passat amb la gent que ha aconseguit grans coses a la vida, el que passa és que els resultats són més visibles que el mateix procés. Per a ells el fracàs ha estat el mestre que els ha ensenyat quines solucions no són efectives.

El teu potencial no floreix en un dia d’una sola vegada, demana temps, demana cultivar-lo millorant-lo pas a pas. Quan t’enfoques no en el resultat sinó en el procés, t’alliberes de l’angoixa i assoleixes el mestratge de la teva vida.

Publicat a la revista L’Estel del gener de 2016