Font original: https://pointofrelationpodcast.com/podcast/the-turning-point-of-now/.
Per Thomas Hübl. Traduït per Enric Carbó
Benvinguts. Aquest és el dia cinc, és el vídeo diari de reflexió de la nostra cimera d’enguany. I vull parlar una mica del punt d’inflexió en què ens trobem ara mateix. Comencem pels canvis massius que estem veient arreu del món en este moment. Una part d’aquests canvis és més fluida, més emergent. Estan passant entre nosaltres. Es basen en la nostra relacionalitat, en relacions fluides capaces de fer nàixer coses noves. Tots coneixem converses amb persones que ens inspiren —o amb qui ens inspirem mútuament— i, quan acabem la conversa, ens sentim creatius, lúcids, amb idees noves, innovadors. Això és un exemple d’emergència dins la relacionalitat: dins aquelles parts de la vida prou fluides per mantindre’s en relació, capaces de sostenir tensions, conflictes i contradiccions, i alhora de ser el lloc on naix el futur, és a dir, les possibilitats més altes, el potencial més elevat del que veiem ara mateix al món.
Vull posar el focus en la relacionalitat perquè és allí on la vida emergeix. És allí on presenciem l’evolució a través nostre i en passem a formar part. I a través del nostre compromís social, científic o de qualsevol altre àmbit on siguem actius i innovadors, aportem alguna cosa al món i l’ajudem a actualitzar-se. En canvi, el trauma i les estructures del trauma col·lectiu es basen a quedar-se congelats, retinguts. La relacionalitat es basa en el flux d’informació; el trauma, a bloquejar-lo o reduir-lo.
El que passa és que el riu de la vida, el moviment de l’evolució, vol fluir. En el fons del nostre cor, tothom vol desenvolupar-se. Tots volem ser creatius, créixer, estar en moviment. I tots notem que quan estem en flux ens sentim bé, perquè sentim el moviment, sentim que el moviment ens travessa i que formem part d’alguna cosa, del procés que anomenem vida. Però allà on estem ferits, traumatitzats o col·lectivament traumatitzats, ens sentim separats, més congelats, més estancats, desconnectats del procés. Així apareix una dualitat dins la vida, i aquesta dualitat crea estructures basades en la retenció.
Quan el riu avança però alhora hi ha una retenció, això genera pressió i tensió. Genera fragmentació, polarització, exclusió de l’altre, tot tipus de símptomes dins el sistema col·lectiu que indiquen que la vida vol moure’s però no pot. La crisi arriba quan la pressió del riu és tan forta que les estructures es trenquen, com quan es trenca una presa, i s’allibera una energia enorme, sovint d’una manera retraumatitzant. Això no és un procés emergent, normalment és un procés dolorós; per això en diem crisi. Quan estem en crisi, tot és tan aclaparador que ja no som capaços de navegar en sintonia amb la vida, i encara menys tenint en compte que tot el procés ja venia d’una capacitat relacional reduïda.
I crec que això és important perquè volem mirar la societat i el que està passant ara mateix al món des del prisma del que és emergent, relacional, carregat de vida i creatiu. Això és un tipus de processos, i estan passant ara mateix: això és presència, és el moment present, és vida integrada que s’expressa a través nostre, història integrada. En canvi, cal parar atenció als processos no integrats, congelats, poc o gens relacionals, que són repetitius. No són emergents: simplement es repeteixen. Són les mateixes converses de sempre, els mateixos arguments polítics, els mateixos processos dins les organitzacions, els mateixos bucles interns dins les persones. Quan una cosa es repeteix una vegada i una altra, en realitat ens està demanant tota la nostra atenció, però sovint l’evitem i en diem problema, patró o conflicte. Recuperar la consciència del fet que, en una persona, en una organització o en la societat, alguns processos que observem són circulars, repetitius, no emergents; Dit clarament, són el passat. Això no està passant ara: és només la repetició d’un passat bloquejat.
La nostra consciència —i la consciència col·lectiva— té el poder de desbloquejar aquests processos mitjançant la construcció de relacions sanes amb aquestes dinàmiques circulars, incorporant-les al present a través de la cura, la compassió, l’atenció, la relació i la ressonància, perquè la vida puga evolucionar.
Així, quan veiem moments de crisi al món, el que s’està ensorrant són estructures d’identitat obsoletes, tant en individus com en organitzacions i en la societat. Van ser estructures necessàries en el seu moment, però ja no ho són, perquè ja no som uns quants milers de persones separades per grans distàncies: som una aldea global, hiperconnectada a través d’internet. Algunes estructures d’identitat al planeta ja no tenen sentit i han de ser deconstruïdes. I si t’hi identifiques, això fa mal. Per això cal deconstruir-les amb habilitat i canalitzar la informació cap a estructures noves, molt més funcionals en el moment actual del planeta.
La segona cosa que cal fer és abordar les estructures congelades no-emergents de trauma amb cura, no a empentes. Si les empenyem, generen resistència i la cosa esdevé esgotadora, una batalla constant. En canvi, si les abordem amb cura, relacionalitat, compassió, interès i habilitat, podem fondre la resistència al canvi. Així, en lloc d’entrar plegats en una crisi, podem prevenir-la creant un espai social de cura profunda, espais i arquitectures que ens ajuden a transformar el trauma col·lectiu en moviment col·lectiu, en creativitat col·lectiva.
Això és el que necessitem ara mateix més que mai: aprofitar tota la intel·ligència que hi ha en aquest planeta, fer-nos càrrec conjuntament dels temes urgents, i prevenir crisis arreu del món unint-nos i creant les condicions col·lectives que faciliten la sanació. Tenim un gran aliat: el mecanisme d’autocuració de la biosfera. La vida vol sanar, i això és extraordinari. La col·laboració que mostrem i expressem quan fem això és exactament el que cal per passar a la següent etapa del nostre desenvolupament col·lectiu.
Aquestes són algunes reflexions per a avui perquè te les emportes al llarg del dia o mentre escoltes algunes de les converses de la cimera que et resulten interessants. Ens veiem prompte. Que tingues un bon dia.
