Per Charles Eisenstein
Font original: https://charleseisenstein.substack.com/p/never-again-or-again-and-again-and . Traduït per Enric Carbó
És una ironia brutal. Menys d’un segle després del pitjor genocidi de la història humana, l’Holocaust que va exterminar sis milions de jueus i va inspirar el món a prometre “Mai més!”, ara presenciem un nou horror, aquesta vegada perpetrat pels mateixos jueus. Tot i que a menor escala que altres episodis de massacre política en massa després de la Segona Guerra Mundial —Cambodja, Uganda, Rwanda—, aquest té, a més de la seva ironia, una altra distinció única: està succeint davant dels nostres ulls, gravat amb càmera, retransmès en directe, documentat en temps real. És impossible fer veure que no ho sabem. O això sembla.
De fet, les maneres com la realitat s’oculta no són tan diferents de com sempre han estat. Aquí rau la clau per entendre per què “Mai més” torna a passar, una vegada, i una altra… i una altra.
(…) Sí, utilitzaré la paraula genocidi, tot i que l’objectiu de la guerra no sigui exterminar fins a l’últim habitant de Gaza. El pretext és eliminar Hamàs, però l’objectiu real és netejar ètnicament el territori per al poblament jueu. El genocidi és un efecte secundari de la persecució implacable d’aquest objectiu. Fins ara, 58.000 gazatins han mort en atacs militars (probablement molts més, ja que aquesta xifra no inclou els enterrats sota les runes), i incomptables altres han mort de fam i malaltia.
Malgrat l’extensa documentació dels crims atroços contra la humanitat a Gaza, molta gent —inclosa la majoria de la població israeliana— o bé no creu que estigui passant o sembla no importar-li. I això no és perquè, com proposa Caitlin Johnstone, siguin “gent de merda” o “narcisistes insuportables i esgotadors”. Això no és una explicació; no ofereix cap camí a seguir, només ens fa tornar en bucle al punt de partida. Si el problema és que hi ha gent de merda, només un ingenu esperaria que puguin canviar. No són del tipus de persones que poden redimir-se (només les no-merdoses poden). Així doncs, la “solució” és dominar-les, empresonar-les, fer-les callar, eliminar-les, controlar-les, humiliar-les, destruir-les i fer-ne un exemple per dissuadir altres persones igual. I aquest és el pensament bàsic que hi ha darrere de tot genocidi. Al capdavall, la majoria d’israelians creuen que Gaza també està poblada per gent de merda, si hem de jutjar per les enquestes on una gran majoria afirma que “no hi ha innocents a Gaza”.
A menys que creguis que la gent de merda pot ser eliminada per sempre de la Terra, aquest diagnòstic ens condemna a reviure el “mai més” una vegada, i una altra, i una altra.
¿No seria millor entendre per què persones perfectament normals —fins i tot amables i generoses, que amb gust et cuidarien el gat quan ets fora— donen suport o toleren crims atroços que s’estan produint a plena vista? Si entenguéssim això, potser podríem aturar-ho.
Com que la massacre és tan pública, molts de nosaltres esclatem amb el crit d’angoixa: “Com, com pot ser que això estigui passant? Per què ho fan? Com hem pogut permetre-ho?” Si volem que alguna cosa canviï en aquest món, aquestes preguntes han de ser més que simples expressions de dolor. Les hem de prendre seriosament. No ens hem de conformar amb respostes falses i convenients que només serveixen per descarregar la nostra angoixa amb odi cap a la gent de merda.
En realitat, aquells que no accepten la realitat del que està passant fan el que els humans fem constantment. Per a ells, el genocidi no està passant a plena vista, perquè habiten dins una bombolla narrativa on és invisible. Diran: «Aquests vídeos són muntatges. Aquestes fotos són falses. Aquestes històries són propaganda de Hamàs. Els metges que informen des de Gaza són antisemites.» O bé diran: «Aquestes coses passen en la guerra.» O: «Gaza no hauria d’haver elegit Hamàs, es mereixen la culpa i el càstig per l’atac del 7 d’octubre.» O: «Si volen que la guerra acabi, que entrin als túnels i expulsin Hamàs.». I realment creuen aquestes coses amb tota sinceritat aparent, fins i tot quan són contradictòries. Les massacres de civils no estan passant, i alhora són inevitables. L’ús de la fam com a arma de guerra no està passant, i alhora està justificat.
En altres paraules, fan el que la majoria de nosaltres fem sovint, encara que en una forma més extrema. Seleccionen i interpreten la informació per mantenir les seves creences, la seva identitat i el seu sentiment de pertinença. Ho sento, però aquestes persones no són una mena inferior d’humans. No vull sonar paternalista amb un “ho sento, però…”. Ho dic de debò. Tant de bo les coses fossin tan simples. Tant de bo les atrocitats que Johnstone, Hedges, etc. exposen amb tanta valentia fossin només perquè hi ha persones dolentes que fan coses dolentes. Tant de bo visquéssim en un món de bons i dolents clars, un món d’orcs i elfs, una fantasia de Starship Troopers on el problema és un “ells” identificable. Però aquest és precisament el tipus de pensament que genera les condicions per a la massacre. Qui són els palestins, si no un “ells”? Qui eren els jueus de l’Europa dels anys trenta, si no un “ells” sobre els quals es projectava la culpa de tots els mals del continent? Qui eren els tutsis a Rwanda, els “elements contrarevolucionaris” durant la Revolució Cultural, o les bruixes de la Inquisició?
Pots dir: “Hi ha una gran diferència entre incitar al menyspreu d’una població feble i oprimida per facilitar-ne l’extermini, i incitar al menyspreu envers el poder que està cometent l’extermini.” Certament. Però baixa un nivell més. El que dius és que “Tal persona es mereix el menyspreu, perquè…” Aquest és el patró de pensament. Hi ha el menyspreu, i les raons del per què. I així ens quedem amb interminables arguments sobre qui es mereix el menyspreu i qui no, quina guerra és justificada i quina no. Amb l’acord vigent, mantingut per totes les parts, que algú es mereix el menyspreu, és fàcil per als poderosos fer la seva defensa. L’acord facilita la propaganda. Per això dic que la guerra sempre és justificada.
Podem denunciar genocidi — o abusos, explotació, ecocidi, o opressió — sense fer un diagnòstic implícit del perpetrador que afirmi el principi que algunes persones són d’una categoria inferior a la resta. Aquest és el principi que justifica la creació de la següent classe de víctimes.
La divisió “nosaltres-ells” és més antiga que la història. El patró no és només “tribalisme”, originat en la competència per recursos escassos. La divisió nosaltres-ells també passa habitualment dins dels grups. És, com va demostrar René Girard, la crisi social original, anterior a la mateixa civilització: cicles de venjança, divisió social, seguits d’una espasme de violència sacrificial unificadora on les tensions socials que podrien trencar la societat es descarreguen sobre una subclasse relativament impotent i deshumanitzada.
Acostumar-se al pensament nosaltres-ells fa que les poblacions siguin susceptibles a la manipulació per gent realment dolenta — individus sense escrúpols i sociòpates que sovint arriben al poder en sistemes no transparents. Només han de senyalar (o, més aviat, fer servir propaganda sofisticada i control d’informació per identificar) l’Altre. La psicologia de les masses fa la resta. Aquests esforços tindrien poc efecte si no fos per l’aliat de la nostra psicologia heretada, la antiga proclivitat a designar un enemic extern o una minoria interna com a subhumans.
Sé per experiència que la visió que he exposat aquí atraurà hostilitat. Estalviaré als crítics una mica de feina escrivint les dues crítiques principals en el seu nom. Les anomeno, “Tou amb el feixisme” i “Incaut antisemita.” Tot i venir de perspectives aparentment oposades, comparteixen una cosa molt més important.
Tou amb el feixisme: Charles, estàs donant a Israel un plena llicència per al genocidi. Si les massacres recents a centres d’ajuda, o l’atac deliberat a nens, o l’assassinat de periodistes, o l’ús de la fam com a arma, o el bloqueig de subministraments mèdics no t’ho convenç, res ho farà. En humanitzar una nació d’assassins de nens i massacradors, ofereixes una falsa esperança que aturaran el genocidi pel seu propi compte. Estàs disculpant i facilitant el mal absolut, possiblement perquè, com a americà blanc privilegiat, no n’ets l’objectiu. Només cridant el mal i incitant la ràbia i el fàstic envers els perpetradors (que no es mereixen res millor) podem mobilitzar un moviment massiu per posar fi al genocidi.
Incaut antisemita: Charles, és trist que tu també hagis caigut pres de la propaganda pro-Hamàs. Els anomenats “drets palestins” no són res més que odi codificat als jueus. Què ha passat amb la teva capacitat de raonament crític? Israel està assetjat per enemics que han jurat esborrar els jueus de la terra. El manifest de Hamàs ho diu. Els líders d’Iran també ho han dit. La doctrina islàmica també diu que està prohibit que un musulmà negociï amb un jueu, excepte com a estratagema. L’islam és una religió d’odi, de maldat. No t’enganyis, i per l’amor de Déu no enganyis els altres. Les teves crides a la pau només juguen a favor d’un enemic implacablement malvat.
Ambdues crítiques coincideixen en el problema fonamental: gent dolenta. Només discrepen sobre la seva identitat. La primera crítica també conté un malentès comú: qui no respon amb odi o amb una crida al càstig no entén com d’abominables són els crims, i li deu estar bé que continuïn. Però la raó per la qual crido a la compassió és precisament la contrària: crec que els horrors estan passant i que la compassió — comprendre per què — és l’única manera duradora de parar-los. Entendre no és disculpar.
Sí que existeixen els “dolents” de debò, gent sociòpata o narcisista amb poca esperança de redempció, especialment mentre mantinguin el poder sobre altres. Però són pocs, una minoria molt petita. No existeix una societat de sociòpates; només societats sociopàtiques, on condicions històriques amplifiquen el patró universal de pensament nosaltres-ells.
El pensament nosaltres-ells explica per què la gent no dolenta fa coses dolentes.
Tornem a l’angoixa de “Per què ho fan? Com pot passar això a plena vista?” Realment la pregunta és: “Per què tants no volen veure?” Sí, clar. Per què és tan difícil admetre que un s’ha equivocat? Per què és tan difícil admetre que has fet mal o has estat del costat de l’opressor? La raó principal, que fonamenta molts biaixos cognitius, prové d’una inseguretat primària construïda en el pensament nosaltres-ells. És aquesta: potser ho tenim del revés. Potser som els dolents. Potser som menys que humans, mancats de qualitats essencials. Els éssers humans tenen una por instintiva de ser llançats a la subclasse sacrificial de no-del-tot-humans, de ser l'”altre” que és cremat a la foguera, linxat, netejat ètnicament o exterminat. En un clima en què una banda o altra ha de caure en la categoria de menys humans, lluitarem amb tenacitat per evitar aquest destí. Lluitarem per demostrar que som justos, bons, justificats, ètics i morals.
Aquest és el clima de creença que cal canviar si volem redimir la promesa de “mai més.” Quan preval l’acord que la bona gent pot participar en coses terribles, llavors la vergonya que ens impedeix veure les coses terribles que fem desapareix. Perquè això ja no vol dir que no som bones persones. Seguim sent dignes d’amor. No serem expulsats. No prendrem el lloc de l’altre que hem perseguit. I acabarà el cicle sense fi de la història.
No és només el genocidi a Gaza. Tot el mal que el poder fa a la gent i al planeta passa darrere d’un vel d’ignorància. El relat d’aquesta ignorància desvaloritza, deshumanitza i destrueix tot allò que ataca. Però quan preguntes a l’immigrant capturat en una batuda de l’ICE, o al gazià, o al membre d’una banda, o a l’addicte, o a la mare en atur, o al policia, o al soldat, o a qualsevol a qui hagis situat en “ells”, “Com és ser tu? Quina és la teva història?” llavors nosaltres i ells es desfà, i t’adones que, si no fos per la gràcia de Déu, la seva història podria ser la teva. La compassió i la complexitat floreixen. Encara pots tenir interessos oposats i conflictes, però els esforços per resoldre’ls no es faran en un buit d’ignorància, en la il·lusió que l’altre és menys humà que tu.
El pensament nosaltres-ells encara està molt arrelat. La gent pregunta: “Quina solució proposes, doncs, per a Palestina?” Jo no en tinc cap. Bé, sí (la vaig descriure l’any passat, una versió de “una terra, dos estats”), però és completament impràctica en el clima actual. Sense alliberar-nos del patró nosaltres-ells, cap solució humana és pràctica i cap solució pràctica és humana. Per tant, cal canviar el mateix terreny del que entenem per “practicitat”. Aquest terreny són les nostres creences, les nostres històries, els nostres mites i la inacabada sanació personal i social que els dóna vida. No vam arribar a aquestes creences absurdes i falses sobre nosaltres i ells per casualitat. Sota aquestes creences hi ha trauma, i tot un camí evolutiu de la consciència cap a la seva superació.
Com que el pensament nosaltres-ells —aquest patró de convertir els altres en “els altres”— està tan profundament teixit en l’ADN cultural, el genocidi també ho està. Potser aquest acabarà com va acabar l’Holocaust: amb els perpetradors al bàndol perdedor d’una guerra contra el mal, i els seus líders conduïts al patíbul entre crits de “Mai més!”. Per guanyar una guerra així, és clar que ajuda pintar els partidaris de l’altre bàndol en la pitjor llum possible. Monstres. Gent menyspreable. Però això només posaria fi a aquest genocidi. No posaria fi al genocidi com a fenomen. Per aconseguir-ho, cal completar el viatge evolutiu de la consciència que ens allunyi del nosaltres-ells, de l’alterització, de la Separació. Hem de prendre seriosament la sanació de les nostres ferides, per tal de no transmetre-les com a ressentiment i venjança. I hem d’escoltar els avatars d’aquesta nova consciència que, de tant en tant, apareixen a la història per oferir les seves paraules i els seus cossos a la seva realització. “Perdona’ls, pare, perquè no saben el que fan.”
