La tènue ratlla que separa la realització espiritual de la patologia criminal

Escric això arran del cas que parlen els diaris i la TV del mestre de kung-fu shaolin que ha assassinat dues prostitutes. En principi, el títol d’aquest post pot semblar estrany: com pot haver una “tènue ratlla” que separi dues coses en aparença tan allunyades una de l’altra com la realització espirtiual i la patologia criminal?

És cert que estan situades en dos extrems, però també és cert que tenen en comú que ambdues tenen molt poc a veure amb el món de la “normalitat”, el món convencional en els que els nostres egos es mouen. De tant en tan surten als mitjans de comunicació notícies d’aquest caire: persones que es presentaven com elevades i realitzades espiritualment, fins i tot amb molts de seguidors de bona fe que aprofitaven positivament els seus ensenyaments, i de cop es descobria en ells comportaments criminals. Això passa tant amb les espiritualitats “alternatives” com dintre de les religions tradicionals, com el pederasta Padre Maciel, fervent anticomunista que va rebre tota mena de bendicions i suports de polítics, bisbes i papes de Roma.

Quan parlo de patologia no em refereixo a que no siguin responsables del que fan sino a una degeneració d’un estat transpersonal que se suposa (això suposen els seguidors del “guru”) que està més enllà d’aquest món egoic empíric. La pregunta llavors és: com es pot distingir la realització autèntica del frau i de l’engany? Afinant més la pregunta: Com podem aplicar les eines que ens proporciona la racionalitat (per exemple la filosofia) per analitzar allò que no és racional, perquè està més enllà de la racionalitat empírica? D’aquesta dificultat s’aprofiten els embaucadors i sectaris de tota mena: realitzen una regressió als nivells pre-racionals pretenent que arriben a un nivell trans-racional. Com assenyala Ken Wilber, confonen ambdós nivells perquè ambdós no són racionals.

He llegit als diaris que entre els títols i les realitzacions d’aquest personatge també estava el zen.  Això ja em toca de més prop perquè fa anys que practico el zen. Tanmateix ho practico dintre d’una escola, amb una mestra reconeguda per la tradició i els requisits que l’escola demana. Aquest és un dels criteris de seguretat que donen legitimitat a pràctiques transpersonals que fan trontollar l’ego.

Ken Wilber, per a distingir les pràctiques espirituals problemàtiques de les no problemàtiques demana examinar la legitimitat en una escala horitzontal (traslació, això és, integració social) i l’autenticitat en una escala vertical (quin grau de transformació ofereix una determinada institució). Hi ha religions legítimes per la seva història, institucionalització en la societat, etc. que són poc autèntiques (no transformen) i també hi ha pràctiques transformadores poc legitimades socialment. Així que cal tenir en compte totes les combinacions d’ambdues variables, afegint-hi a més a més una anàlisi de si s’exerceix l’autoritat de manera funcional (adient per a la tasca) o, cas de que sigui una autoritat coercitiva, que sigui específica de fase, és a dir temporal i només adreçada al desenvolupament de l’estadi en que hom es troba.

En resum, els factors problemàtics per a una pràctica espiritual, aplicant aquestes variables serien:

  1. Fomenten l’àmbit del pre-racional (pensament màgic o mític, pertanyença conformista)
  2. Presenten una figura d’autoritat “permanent”
  3. La seva legitimitat prové d’una font aillada

Respecte al nº3 potser el temple Shaolin no és quelcom aïllat sinó que ve d’una tradició. Tanmateix és tan “exòtica”, és a dir, desconeguda, que afavoreix que els adeptes projectin les seves fantasies molt millor que si fos quelcom més proper.

Pràctiques racionals com la filosofia no serveixen gaire com a guia per orientar-se en el nivell trans-racional,  aquest nivell és un regne de paradoxes com els Koan del Zen que la filosofia no pot resoldre (“Quedeme no sabiendo / toda sciencia transcendiendo”). Tanmateix aquest nivell mai pot estar en contradicció amb el nivell racional. A diferència de la paradoxa, que la filosofia sí admet tot i reconèixer que no pot resoldre-la, la filosofia mai no accepta la contradicció; precisament la seva especialitat consisteix en detectar les contradiccions, per tant una certa ajuda sí que pot proporcionar per descobrir els fraus i els errors que es donen en el nivell tranpersonal.

Un pensament sobre “La tènue ratlla que separa la realització espiritual de la patologia criminal

  1. M’agrada l’article i em dona bons arguments per a les discussions amb família
    i amics quan parlem del ZEN i d’altres pràctiques poc convencionals a occident.

    La notícia del crim em recorda vagament un llibre que estic llegint, “Crim i càstig” on el prota és bona persona, admirada per molts però té un costat obscur…

Deixa un comentari