Arxiu de la categoria: Uncategorized

Caràcter tortosí

[Aquest article fou publicat a la revista digital “Surt de Casa” el maig de 20013]

A les Terres de l’Ebre vivim bé. En la meva opinió vivim molt bé. Ja sé que les estadístiques econòmiques, de renda, i coses d’aquestes, indiquen vivim en una zona força deprimida, segons els estàndards a l’ús. Tanmateix jo estic parlant d’una qualitat de vida que no sempre poden recollir aquests estudis quantitatius, malgrat que tenen tota la raó quan recullen els dèficits que patim en infraestructures, equipaments culturals i altres.

 La crisi ha canviat les coses, però fins ara el nostre problema potser és que hem viscut massa bé: tenim un entorn privilegiat de mar, muntanya i camp amb un clima benigne. Independentment de la classe social a la que es pertanyi, molts tenen la “muntanya” on es relaxen de la setmana, un fet que ja va sorprendre Josep Pla quan visità les Tortosa el segle passat, i veritablement saben fruir del bon menjar i de la bona companyia.

El problema de viure massa bé és que finalment molts tortosins i ebrencs ens ho hem cregut. Això és el que reflecteix la resposta a la pregunta “Com estàs?” “Jo?? Molt bé!”. No importa que es faci tan des d’una educada correcció superficial som si es realitza des d’un nivell més íntim: “Jo? Estic molt bé (Au! Anem a xalar)”. Ja no cal parlar-ne més.

Fa uns anys vaig escriure una novel·la, “Els emprenedors”, on, enmig de nombroses facècies, entre altres, afirmava que “la xafarderia és l’esport nacional dels Tortosins”. El pas del temps m’ha fet aprofundir aquesta mirada i ara entenc que, si un practica aquest passatemps, el seu propi ésser íntim en queda afectat. M’explico: si l’eix de la meva vida està en analitzar el que els altres mostren, perquè vull esbrinar que hi ha entre la superfície i el que resta amagat –això és la xafarderia-, aquest escrutini acaba afectant la idea que jo em faig de mi mateix, idea que jo pretenc mostrar al món per a que els altres me la retornin confirmada. Per tant m’he d’esforçar en mostrar que “jo? estic molt bé”. No és tan difícil, ja he dit que aquí gaudim de bona qualitat de vida.

Què passa, però, amb els aspectes foscos que inevitablement tots tenim al nostre interior? Què passa quan el valor de la meva vida depèn en excés de la mirada i la valoració externa? La resposta clàssica diu: apareix la hipocresia, és a dir, simular una virtut que no és té. Em sembla un diagnòstic excessiu. Tortosa ha estat una capital peculiar: ha tingut bisbe, però no governador civil. Tampoc va arribar la revolució industrial amb la intensitat de la resta de Catalunya (per això l’anticatalanisme espanyolista tingué èxit fins fins la mort de Franco) ni tampoc les revolucions culturals a partir dels anys 60 (en part reflectides a la meva novel·la “Els emprenedors” abans esmentada). El classisme i el provincianisme ranci constituent del caràcter de Tortosa no ha infectat tant els pobles del seu voltant, que han gaudit de la seva qualitat de vida més espontàniament, sense la necessitat d’aparentar dels tortosins, alimentant així el menyspreu dels pobles envers la capital i a la inversa. No és tant la hipocresia (que també) com la desconnexió interior el que domina en el caràcter tortosí. Si no visquéssim tan bé, si no tinguéssim tanta qualitat de vida, potser ens hauríem vistos forçats a preguntar-nos “¿Què ens passa, com és que hi ha coses que ens estan anant malament?” Però no hem tingut aquesta necessitat, perquè exteriorment era el contrari.

Conclusió: no mirem a dintre. Encara més, ni tan sols se’ns acudeix que hi ha un àmbit intern que cal mirar i nodrir, només sabem mirar enfora. I quan coses no van bé (no “les meves”, -perquè “jo estic molt bé”-, sinó la ciutat, el territori), caiem en el pessimisme (molt tortosí, també), ens lamentem, culpem als polítics, culpem a qui sigui, fins i tot a nosaltres mateixos. Però culpar no vol dir mirar-se dintre, més aviat és una estratègia fàcil per evitar-ho. Així anem vivint, amb una superficialitat que sovint ratlla la hipocresia; això sí, amb una qualitat de vida envejable.

La tènue ratlla que separa la realització espiritual de la patologia criminal

Escric això arran del cas que parlen els diaris i la TV del mestre de kung-fu shaolin que ha assassinat dues prostitutes. En principi, el títol d’aquest post pot semblar estrany: com pot haver una “tènue ratlla” que separi dues coses en aparença tan allunyades una de l’altra com la realització espirtiual i la patologia criminal?

És cert que estan situades en dos extrems, però també és cert que tenen en comú que ambdues tenen molt poc a veure amb el món de la “normalitat”, el món convencional en els que els nostres egos es mouen. De tant en tan surten als mitjans de comunicació notícies d’aquest caire: persones que es presentaven com elevades i realitzades espiritualment, fins i tot amb molts de seguidors de bona fe que aprofitaven positivament els seus ensenyaments, i de cop es descobria en ells comportaments criminals. Això passa tant amb les espiritualitats “alternatives” com dintre de les religions tradicionals, com el pederasta Padre Maciel, fervent anticomunista que va rebre tota mena de bendicions i suports de polítics, bisbes i papes de Roma.

Quan parlo de patologia no em refereixo a que no siguin responsables del que fan sino a una degeneració d’un estat transpersonal que se suposa (això suposen els seguidors del “guru”) que està més enllà d’aquest món egoic empíric. La pregunta llavors és: com es pot distingir la realització autèntica del frau i de l’engany? Afinant més la pregunta: Com podem aplicar les eines que ens proporciona la racionalitat (per exemple la filosofia) per analitzar allò que no és racional, perquè està més enllà de la racionalitat empírica? D’aquesta dificultat s’aprofiten els embaucadors i sectaris de tota mena: realitzen una regressió als nivells pre-racionals pretenent que arriben a un nivell trans-racional. Com assenyala Ken Wilber, confonen ambdós nivells perquè ambdós no són racionals.

He llegit als diaris que entre els títols i les realitzacions d’aquest personatge també estava el zen.  Això ja em toca de més prop perquè fa anys que practico el zen. Tanmateix ho practico dintre d’una escola, amb una mestra reconeguda per la tradició i els requisits que l’escola demana. Aquest és un dels criteris de seguretat que donen legitimitat a pràctiques transpersonals que fan trontollar l’ego.

Ken Wilber, per a distingir les pràctiques espirituals problemàtiques de les no problemàtiques demana examinar la legitimitat en una escala horitzontal (traslació, això és, integració social) i l’autenticitat en una escala vertical (quin grau de transformació ofereix una determinada institució). Hi ha religions legítimes per la seva història, institucionalització en la societat, etc. que són poc autèntiques (no transformen) i també hi ha pràctiques transformadores poc legitimades socialment. Així que cal tenir en compte totes les combinacions d’ambdues variables, afegint-hi a més a més una anàlisi de si s’exerceix l’autoritat de manera funcional (adient per a la tasca) o, cas de que sigui una autoritat coercitiva, que sigui específica de fase, és a dir temporal i només adreçada al desenvolupament de l’estadi en que hom es troba.

En resum, els factors problemàtics per a una pràctica espiritual, aplicant aquestes variables serien:

  1. Fomenten l’àmbit del pre-racional (pensament màgic o mític, pertanyença conformista)
  2. Presenten una figura d’autoritat “permanent”
  3. La seva legitimitat prové d’una font aillada

Respecte al nº3 potser el temple Shaolin no és quelcom aïllat sinó que ve d’una tradició. Tanmateix és tan “exòtica”, és a dir, desconeguda, que afavoreix que els adeptes projectin les seves fantasies molt millor que si fos quelcom més proper.

Pràctiques racionals com la filosofia no serveixen gaire com a guia per orientar-se en el nivell trans-racional,  aquest nivell és un regne de paradoxes com els Koan del Zen que la filosofia no pot resoldre (“Quedeme no sabiendo / toda sciencia transcendiendo”). Tanmateix aquest nivell mai pot estar en contradicció amb el nivell racional. A diferència de la paradoxa, que la filosofia sí admet tot i reconèixer que no pot resoldre-la, la filosofia mai no accepta la contradicció; precisament la seva especialitat consisteix en detectar les contradiccions, per tant una certa ajuda sí que pot proporcionar per descobrir els fraus i els errors que es donen en el nivell tranpersonal.