Molts continuen deixant-se seduir per l’esperança que la seva parella acabarà canviant per a millor, acostumant-se tant a ser-hi en una relació tan poc nodridora que, quan apareixen unes engrunes amb el resultat desitjat (sovint desprès d’un bon altercat muntat sobre la necessitat d’una relació més profunda), aquestes engrunes es consideren com una festa, una raó per continuar penjat, per quedar-se esperant i esperant… I mentre esperem, per tant, no fem poc més que anar postposant la nostra vida, enganxant-nos a la nostra esperança (la nostra nostàlgia del futur), com si això fos tot el que mereixem
Traducció Enric Carbó
Robert Augustus Masters
http://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=5…Many continue to be seduced by the hope that their partner will change for the better, getting so used to being relationally undernourished that when a few crumbs of a desired outcome show up (often just after a serious fuss has been made about needing a deeper relationship), those crumbs get framed as a feast, a reason to hang in there, to keep waiting and waiting… And while we’re waiting thus, we are doing little more than postponing our life, impaling ourselves on our hope (our nostalgia for the future), as if this is all we deserve.
